LEVINE, 1985. Hofmann, Meier, Sotin, Estes, Mazura, Salminen (en directe)
No tinc cap dubte que James Levine és un gran director d’orquestra. Ara bé, el seu Wagner és molt discutible, i en el cas de Parsifal fins i tot reprobable. El seu concepte es basa en allargar moltíssim els tempi, però pel camí s’oblida d’introduir els petits clímaxs que suportaven la visió de Kna. El resultat no produeix fascinació sinó somnolència.
Lamentablement als drames musicals de Wagner l’estrella és el director, i si aquest falla la resta s’ensorra. En aquest document queda el consol de la gran, extraordinària Waltraud Meier, però la podem sentir en millors entorns. La resta ja és prou conegut. En resum, una experiència que us podeu estalviar.
En aquest capítol tocaria parlar també de l’enregistrament de la segona producció de Wolfgang Wagner, que va tenir lloc el 1998 amb la batuta del desaparegut Giuseppe Sinopoli. El repartiment està format per Poul Elming, Linda Watson, Hans Sotin, Falk Struckmann, Ekkehard Wlaschiha i Matthias Hölle. Encara no està editat en DVD i per tant caldrà esperar, tot i que se’n poden veure alguns fragments a Youtube.
Amb la retirada de la producció de Wieland va començar el que per molts seria “el llarg viatge cap a la nit”. Durant un quart de segle el Parsifal de Bayreuth va estar marcat per unes coordenades molt concretes. Primer, pel domini escenogràfic de Wolfgang Wagner (1975-1981 i 1991-2001), amb el parèntesi de la polèmica producció de Götz Friedrich (1982-1990). Segon, la impossibilitat de trobar una parella protagonista satisfactòria, excepte quan es va poder comptar amb el solvent Siegfried Jerusalem i, sobre tot, després del descobriment de la gran Waltraud Meier. I finalment un equip de veus greus que es repetia any rere any: el Titurel de Matti Salminen (11 temporades) o de Matthias Hölle (12), l’Amfortas de Bernd Weikl (15 anys), el Klingsor de Franz Mazura (18 anys) i el Gurnemanz de Hans Sotin (23 anys!). Cantants tots ells força rutinaris excepte en el primer cas.
Avui comentaré dos registres de la primera producció de Wolfgang Wagner: el primer es troba sense problemes a la xarxa i el segon és el DVD oficial.
STEIN, 1978. Hofmann, Vejzovic, Adam, Weikl, Mazura, Salminen (en directe)
Aquest registre té un bon so, i malgrat la mandra inicial que pot provocar la idea d’escoltar-lo, té punts d’interès. Sobretot la direcció de Horst Stein, un Kapellmeister sovint massa oblidat, però que aquí ofereix un Parsifal equilibradíssim, perfectament estructurat i mai avorrit. Acompanya perfectament els cantants, i els moments purament instrumentals són magnífics, amb una orquestra de Bayreuth que cada dècada toca millor (malgrat un parell de pífies inicials sense importància).
L’altre gran encert del registre és el Gurnemanz de Theo Adam, molt més còmode aquí que en els seus papers de baixbaríton: el vibrato està molt més controlat, i pot treure tot el seu art a l’hora de frasejar i d’interpretar el paper. Dels quatre rols de Parsifal que Adam va cantar, suposo que tot un rècord, aquest és el millor.
El gran problema, i això serà habitual durant aquells anys, és la parella protagonista. Peter Hofmann va tenir el seu moment de glòria com a Siegmund descamisat de Chéreau, però aquí no és un bon Parsifal. Ni construeix el personatge ni canta bé, amb uns greus problemes d’emissió. Dunja Vejzovic és simplement discreta.
I pel què fa a les altres veus greus, Bernd Weikl repeteix el seu Amfortas poc intens i gens excitant, Franz Mazura és el Klingsor rutinari habitual, i com sempre el jove Matti Salminen impressiona amb el seu contundent Titurel (tot i que en una intervenció no se’l sent gaire).
En fi, un Parsifal molt representatiu de la seva època. El tast és força llarg: tota l’escena de la transformació del primer acte i la invocació de Titurel.
STEIN, 1981. Jerusalem, Randova, Sotin, Weikl, Roar, Salminen (en DVD)
Es tracta del DVD de la primera producció de Wolfgang Wagner, enregistrat en un Festspielhaus sense públic. Sovint llegeixo que es tracta d’una producció tradicional, potser perquè tots els elements escènics són a lloc: el temple, el castell de Klingsor, el Graal, els cavallers, el bosc, la llança.
Ara bé, en una visió més profunda podem veure que en realitat Wolfgang presenta una visió negativa del món del Graal, una societat endogàmica i egoista que ha reprimit la sensualitat. Segons el seu concepte, allò que realment salva els cavallers al final del tercer acte no és l’entrada de la llança, sinó l’acceptació d’allò femení (Kundry) dins el temple. No sols ella no mor, sinó que de fet a la segona versió (de la qual n’existeix un vídeo de 1998 amb Sinopoli a la batuta) és la mateixa Kundry qui agafa el Graal i efectua la benedicció.
Tot plegat és molt interessant, però la llàstima és que Wolfgang no va ser mai un geni com a director d’escena i com a escenògraf, i la seva visió té mancances en l’aspecte pràctic. Al fossat, això sí, cap problema: hi tenim un inspirat Horst Stein.
El protagonista de l’obra és Siegfried Jerusalem, un cantant prou intel·ligent com per saber les seves limitacions i que va salvar moltes produccions dels 80 i 90. Segurament Parsifal, junt amb el Tristany de Bayreuth fent parella amb Meier, va ser el seu gran rol wagnerià. En aquest document canta molt bé i té l’aspecte ideal per al jove innocent. La Kundry d’Eva Randova és bona sense entrar al grup de les grans. L’etern Gurnemanz de Hans Sotin també és correcte, però sense entusiasmar (el que hauria fet Kurt Moll!), igual que l’Amfortas de Bernd Weikl i el Klingsor de Leif Roar (on era Mazura?).
En la meva opinió es tracta d’un Parsifal que, malgrat les seves limitacions, és prou interessant.
Evidentment aquest any no he estat al Festival de Bayreuth, però recollint el que he pogut llegir a diaris, blocs i a través d’amics de confiança, les sensacions positives han superat les negatives per primera vegada en uns quants festivals. Sembla clar que hi ha uns quants elements molt interessants que poden servir com a base per construir un futur encara millor.
Aquest any s’han ofert només els quatre drames musicals de Wagner, i les òperes romàntiques hi han estat absents. El més decebedor ha continuat sent el Tristany i Isolda de Christoph Marthaler, considerat per tots com a molt poc estimulant. En aquest cas no es tracta d’un error de contractació (com Schlingensief) sinó d’un bon director d’escena que ha fallat el tret. El repartiment, però, ha estat prou solvent.
Respecte Els mestres cantaires de Katharina, caldrà esperar al DVD que sortirà d’aquí un parell de mesos. Malgrat les polèmiques i les crítiques, alguns que l’han vist afirmen que es tracta una bona producció i que els elements incòmodes es limiten al tercer acte. Aquest any Weigle ha trobat la mida del fossat de Bayreuth, i amb Klaus Florian Vogt s’ha aconseguit per fi un tenor a qui idolatrar. Llàstima que manquin un bon Sachs i una Eva decent. Tot i això, la transmissió en directe a l’aire lliure i per internet són senyals d’obertura extremadament positius.
L’Anell s’ha presentat per tercera vegada, i diuen que la producció de Tankred Dorst (encarregada a darrera hora, no ho oblidem, per deserció de Lars von Trier) va millorant i trobant el seu to. Algunes peces del repartiment tenen un molt bon nivell, com Dohmen, Siegel, König o Westbroek, però aquest passarà a la història com l’”Anell de Thielemann”. El director alemany ha aconseguit fer sonar l’orquestra com poques vegades ho ha fet, ha adoptat un estil decididament “germànic”, i està a uns passos de convertir-se en la referència indiscutible del Festival en els propers lustres.
Finalment, el nou Parsifal ha estat un èxit rotund. La producció del noruec Stefan Herheim ha aconseguit unes grans crítiques, i això que treure en escena el mateix Festspielhaus amb banderes nazis era sens dubte arriscat (hi ha hagut algunes protestes molt minoritàries), però sembla que el nivell artístic és altíssim. Tindrem DVD l’any que ve? El debutant Daniele Gatti també ha rebut grans elogis, i s’ha aconseguit un bon repartiment on hi han sobresortit Ventris i Youn.
L’any que ve no es preveu cap producció nova. El 2010 s’estrenarà un nou Lohengrin (direcció escènica de Hans Neuenfels), el 2011 Tannhäuser (Sebastian Baumgarten) i el 2012 L’Holandès. Pel 2013 hi ha programat el nou Anell, i el Festival està movent tots els fils per tenir René Pape com a Wotan. Finalment el 2015 serà el torn d’un nou Tristany amb la parella de moda: Katharina Wagner i Christian Thielemann.
*
El dijous 28 d’agost, després del darrer Parsifal, Wolfgang Wagner va a sortir a saludar a escena dos dies abans de complir 90 anys i tres dies abans de retirar-se oficialment (avui 31 d’agost). L’ovació va ser atronadora. La gestió de Wolfgang ha tingut llums i ombres, però el Festival de Bayreuth actual és obra seva. I fixeu-vos el mèrit. Es tracta d’un Festival on només es presenten set obres, on com a màxim hi ha una nova producció anual, i on actualment es fa difícil aconseguir els millors cantants. I tot i això rep un tractament per part de la premsa i dels aficionats que iguala o supera el de festivals d’estiu de molta més grandària, continua sent el lloc on anar a consagrar-se com a wagnerià, i qualsevol cosa que hi passa marca tendència i crea discussions apassionades.
Demà se sabrà quina branca de la família Wagner gestionarà el futur del Festival, però queda clar que Thielemann, Herheim, Gatti, Dohmen, Vogt, Stemme (quan torni), Pape (esperem-ho) i alguns altres són unes bases sòlides que abans no es tenien. Esperem que a partir d’elles es pugui construir un futur magnífic.
Semblava tot dat i beneït. Aquest any Wolfgang Wagner es retiraria de la direcció del Festival de Bayreuth, que ostenta des de 1951 (en solitari des de 1966), i deixaria el tro en mans de les seves dues filles de direrents matrimonis: l’experta Eva (1945) i la jova Katharina (1978).
Però aquesta setmana ha saltat la notícia: també presentarà candidatura Nike Wagner (1945), la filla de Wieland Wagner i neboda de Wolfgang, i ho farà acompanyada ni més ni menys que de Gérard Mortier. Demà s’acaben els terminis per presentar candidatures a la direcció de Bayreuth, i dilluns es podria saber qui ha guanyat.
Mortier és un dels grans noms de les direccions artístiques dels teatres d’òpera, sobretot des del moment que va succeïr Karajan al Festival de Salzburg i es va dedicar a dinamitar-lo des de dins. Actualment és el director general de l’Òpera de París i el 2009 agafarà les regnes de la New York City Opera.
Tot i això, el nom de Mortier no assegura el triomf, sobretot perquè Eva i Katharina tenen una carta importantíssima, la de Christian Thielemann, estrella absoluta del Festival. Ho deia molt bé Roger Alier en una crònica d’ahir a La Vanguardia: “Altres vegades es van sentir discrepàncies fins i tot respecte Levine i Barenboim, però amb Thielemann només hi ha hagut ovacions”.
Un plaer d’estiu: la casa en silenci, uns bons cascos i una de les retransmissions de Bayreuth seguides amb la partitura. I per començar, Das Rheingold.
L’Anell actual passarà a la història com el de Thielemann, i ja era hora que el protagonista fos el director musical i no el d’escena. S’ha de reconèixer que l’orquestra del Festival és magnífica, i ha millorat molt en les darreres dècades (res a veure amb la dels 50). Quan té un director que l’esperoni és capaç de sonar com una de les millors del món, i crec que l’alemany l’ha fet sonar a un nivell que només havia aconseguit Kleiber (1975-6) i Boulez (2004-5).
L’únic però que poso a Thielemann és que sovint fa coses amb la partitura típiques dels directors del passat, però que ara semblen fora de lloc. Veurem cap on el porta aquest estil.
El repartiment, una mica de tot. Dohmen és un bon Wotan i mostra alguns elements d’estil molt interessants, però crec que li caldria algú que dominés el paper i li fes un parell de repassades. Bezuyen té una veu molt lírica, i l’altre rol que li escauria és del de Froh. Canta molt bé, però és el Loge més suau i menys emprenyat que he sentit. I l’Alberich de Shore no l’entenc. A la primera escena s’ofega en el registre agut i sembla rogallós, però llavors millora i és capaç de dir algunes línies magníficament. Està enfosquint i enlletgint la seva veu expressament? Si és així és un error.
Dels gegants, bé Youn tot i que molt engolat a la quarta escena, i correcte König, més per timbre que per cant. Siegel, naturalment, és l’especialista del moment en el paper de Mime. Pel què fa a la resta de déus, molt bé la Fricka de Breedt i la Freia de Haller, i per oblidar el Froh i sobretot el Donner. Molt fluixeta també l’Erda, demostrant que és un paper de cinc minuts que necessita una cantant excepcional. I malament les filles del Rhin, sobretot perquè la Woglinde és un desastre, i si falla la línia aguda el castell s’enfonsa.
En resum, un Or per gaudir de l’orquestra i d’algun cantant, i que si té alguns retocs en el repartiment podria ser magnífic.
* * * *
Ha mort Horst Stein als 80 anys, un d’aquells directors professionals que tan abunden a Alemanya, i que va dirigir les principals orquestres del seu país i de Suïssa. Sembla que també tenia una gran veu de tenor, però ell deia en broma que el seu físic poc agraciat el feien gens adequat per a fer de Tristany…
A Bayreuth hi va dirigir de 1969 a 1989, i va ser un professional de tota confiança de Wolfgang Wagner, encarregant-se sovint de les seves produccions. Va dirigir vuit vegades Parsifal, set Els mestres cantaires i sis l’Anell, i fins i tot va haver d’agafar in extremis el Tristany quan Kleiber va sortir corrents.
Com sabeu estic intentant reconstruir un “Anell de Stein” en base a registres dels anys setanta. Ja he comentat Das Rheingold i Die Walküre, tot i que de moment no trobo un Siegfried que em faci el pes. Espero decidir-me aviat.
L’ancià Wolfgang Wagner (1919) viu els seus darrers dies com a director i autòcrata suprem del Festival de Bayreuth, que abandonarà després de l’actual edició, previsiblement deixant-lo en mans de les seves filles Katharina i Eva.
A Wolfgang se l’ha criticat molt i amb raó, sobretot en els darrers anys, per una sèrie de decisions artístiques i polítiques que s’han endut molta gent vàlida per davant. Ara bé, crec que tanta crítica ha tapat els seus mèrits acumulats, que també són molts. Avui, com a petit homenatge d’aquell que va viure íntegrament per al Festival, voldria recordar quins han estat les tres grans aportacions de Wolfgang.
La reobertura del Festival. Wieland Wagner va donar la dimensió artística i el ressò internacional del Festival, però qui va trobar els diners per realitzar el somni va ser Wolfgang. Durant dos anys va recórrer en motocicleta una Alemanya en ruïnes per aconseguir finançament i suport, i va haver de barallar-se amb el seu germà per posar una mica d’ordre en el caos que provocava el genial director d’escena. Sense Wolfgang aquell miracle de 1951 no s’hauria produït.
Les noves visions. A principi dels setanta Wolfgang va adonar-se que el Festival s’havia d’obrir a nous creadors, i va saber reinventar-se a temps. Els molts encerts han quedat tapats per alguns darrers fracassos, per la incapacitat de trobar un Anell convincent des de 1994 i pels habituals crítics tradicionalistes. Ara bé, la llista de directors d’escena que hi han participat seria l’enveja de molts altres festivals: Patrice Chéreau, Harry Kupfer, Werner Herzog, Jean-Pierre Ponnelle, Heiner Müller, Dieter Dorn, Götz Friedrich, Philippe Arlaud…
Les produccions pròpies. A Wolfgang se l’ha criticat molt per no estar a l’alçada del seu germà, però algunes de les seves aportacions han estat molt vàlides. El seu concepte de l’Anell amb un disc que es trencava i s’unia va ser infinitament copiat durant els anys seixanta, els Mestres Cantaires sempre han tingut un gran nivell, i cal recordar que enregistraments referencials dels cinquanta corresponien a produccions seves. Per exemple, el Lohengrin de Jochum (1954), l’Holandès de Kna (1955) o el Tristrany de Sawallisch (1957, el primer en unir Windgassen i Nilsson).
Es tanca, per tant, un llarguíssim capítol del Festival de Bayreuth i esperem que el que s’obre sigui tan o més interessant que l’anterior.
LEVINE, 1985. Hofmann, Meier, Sotin, Estes, Mazura, Salminen (en directe)
