Discografia parsifaliana (3): Krauss 53, Kna 54

KRAUSS, 1953. Vinay, Mödl, Weber, London, Uhde, Greindl (en directe)

Cansat de les escenografies minimalistes de Wieland Wagner, Knappertsbusch va marxar “per sempre” després del Festival de 1952. Wieland ho va veure com una oportunitat per renovar la direcció musical del seu Parsifal, buscant un estil menys dens.

L’escollit va ser el gran Clemens Krauss, col·laborador de Richard Strauss i un director que ens ha deixat alguns testimonis extraordinaris. El seu enfoc va ser oposat al de Kna: rapidesa als tempi, molt dinamisme i un elevat sentit del drama. Aquest és, sens dubte, un dels Parsifal més intensos de tota la discografia.

Aquesta direcció també va impular els cantants cap a una versió més extrema de les interpretacions: mai Mödl va ser tan frenètica, London tan desesperat i Uhde tan tràgic venjatiu. A tot això cal afegir-hi que Weber encara aguantava bé el tipus i que Greindl era un potent Titurel. Lamentablement el protagonista va caure en mans de Ramón Vinay, que no donava gens el tipus del personatge i a més tenia greus problemes de cant. L’únic punt negre en un document imprescindible.

L’exemple és un dels punts àlgids de la funció: el diàleg entre Klingsor i Kundry al principi del segon acte. Atenció a la reacció d’Uhde quan Mödl es burla d’ell, i als frenètics riures d’ella.

KNAPPERTSBUSCH, 1954. Windgassen, Mödl, Greindl, Hotter, Neidlinger, Adam (en directe)

Clemens Krauss va morir al cap de pocs mesos d’acabar-se el Festival de 1953, i els germans Wagner van anar a buscar Knappertsbusch una altra vegada. El director va acceptar, i ja no va deixar el “seu” Parsifal mentre la salut el va acompanyar.

El document de 1954 és una tornada als origens, als tempi amplis però perfectament muntats cap als moments de tensió, a la solemnitat, al misticisme. La parella protagonista també va ser la dels dos primers anys: uns excel·lents Windgassen (malgrat el seu error de memòria al final del segon acte) i Mödl.

La resta del repartiment és, però, diferent. Josef Greindl, el cantant per excel·lència de Wieland, va debutar com a Gurnemanz. Els problemes habituals (vibrato, nassalitats) són mínims, i en canvi tenim més un antic guerrer que un venerable monjo. Recita els monòlegs amb una autoritat i una contundència extraordinàries. Amfortas és el gran Hans Hotter, que està gloriós en l’escena del bany i passa alguns problemes en els dos monòlegs. També va debutar Gustav Neidlinger com a Amfortas, però aquí desconcerta: sembla que vulgui imitar Uhde, i no li surt. Més endavant va deixar anar el seu ímpetu nibelung i la cosa va millorar.

El fragment triat ha de ser necessàriament l’escena del bany, segurament la millor de la discografia per un Hotter que treu tot el seu art de liederista i un domini del piano i del fiato extraordinaris. Com a curiositat, el segon cavaller és Theo Adam, molt millor aquí que en el seu fluix Titurel.

Discografia parsifaliana (2): Kna 1951-1952

KNAPPERTSBUSCH, 1951. Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde, Van Mill (en directe)

Un moment històric: la reobertura del Festival de Bayreuth després de la Segona Guerra Mundial, quan Alemanya encara s’estava reconstruint. Wieland Wagner va començar la seva revolució escènica amb l’objectiu, en part, d’espantar fantasmes del passat, i la targeta de visita va ser el seu Parsifal, ofert ininterrompudament fins el 1973.

El director escollit per l’estrena va ser un deixeble de Hans Richter, el veterà Hans Knappertsbusch. Kna tenia un mètode impensable avui en dia, però es fabulós poder-ne tenir testimoni. La seva direcció de 1951 és àmplia i solemne, lenta però sempre seguint una construcció minuciosa. En els moments on sorgeix la màgia el resultat és insuperable. Aquell primer any es van produir alguns errors que es van anar polint amb els anys, i el mateix Kna va anar evolucionant en la seva visió de l’obra.

Els germans Wagner van escollir un equip de cantants formidable. Wolfgang Windgassen (Parsifal) no era encara el gran actor que va arribar a ser al cap d’una dècada, però aquí està fenomenal de veu i té un timbre perfecte pel paper. Martha Mödl tenia un instint tràgic i era incapaç de reservar-se sobre l’escenari (com explicava Astrid Varnay). La seva veu ho va pagar en menys de deu anys, però ens va deixar en herència una Kundry llegendària, la més sexual i cantada desde les entranyes.

Ludwig Weber (Gurnemanz) és un solidíssim narrador malgrat l’edat, i se li perdonen algunes mínimes debilitats. George London fa un Amfortas monumental: una veu espectacular, abassegadora, i un domini total del personatge. Els seus Erbarmen! són històrics. I finalment la major genialitat de Wieland. En lloc de donar Klingsor a l’Alberich de torn, va buscar un tipus que cantava Wotan i l’Holandès. Hermann Uhde comença sonant menys malvat, però en deu minuts es converteix en un fanàtic perillosíssim, però també amb el seu costat vulnerable.

En resum, un document que si bé no és el millor per iniciar-se, és imprescindible pels amants d’aquesta obra.

KNAPPERTSBUSCH, 1952. Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde, Böhme (en directe)

La “repetició” de l’any anterior només té diferent el Titurel. Podem dir que la menor qualitat sonora compensa el millor treball orquestral i de conjunt. Per tant es fa difícil escollir.

Del document de 1951 us ofereixo una de les absolutes fites de Kna en la direcció: l’inici del tercer acte, amb el místic preludi i les intervencions de Weber i Mödl.

Bayreuth 1953 (i 2)

Tristany i Isolda

L’any 1952 Herbert von Karajan va deixar el llistó molt alt amb el primer Tristany de Wieland Wagner, malgrat que els cantants no van quedar massa entusiasmats amb la tècnica del director. L’any següent el substitut va ser Eugen Jochum, que va tenir una accidentada i irregular trajectòria al Festival.

Aquest Tristany de 1953 és recordat sobretot per ser el testimoni en plenitud de la Isolde d’Astrid Varnay, enorme sobretot al primer acte. A més també val la pena per Jochum i per la resta del repartiment, inclòs un Gustav Neidlinger com a Kurwenal molt millor del que alguns admeten.

Parsifal

La marxa de Knappertsbusch del Festival per les desavinences amb Wieland Wagner van permetre a aquest fitxar un director que donés a l’obra un estil més lleuger i menys “germànic”. D’aquesta manera Clemens Krauss va irrompre amb un concepte completament diferent del festival escènic sacre. Lamentablement Krauss va morir al cap de pocs mesos, i la seva revolució va quedar interrompuda. Kna va tornar a l’any següent i va continuar la seva memorable llista d’intervencions fins el 1964.

El Parsifal de Krauss ens recorda que aquesta obra wagneriana pot ser mística i espiritual, però que també és un drama. Per tant aquesta la versió més intensa, frenètica i apassionada de tot el Nou Bayreuth, amb moments, com l’escena entre Klingsor i Kundry, on salten guspires. L’únic problema és la presència de Ramón Vinay, un cantant que mai no m’ha convençut.

L’Anell del nibelung

Els dos cicles d’aquell any es van repartir equitativament entre Keilberth i Krauss, i de forma extraordinària en tenim testimoni de tots dos. 1953 va ser la consolidació de la posada en escena del primer Anell de Wieland, i de l’equip històric: per primera vegada Hotter va cantar els tres Wotan i Windgassen va ser Siegfried. Més endavant es van poder pulir alguns detalls (el Loge de Suthaus, l’Erda de Madeira), però la base estava muntada i es va mantenir fins el 1957.

L’Anell de Keilberth ha circulat menys, però conté l’únic testimoni en directe (de moment) de la Brünnhilde completa de Martha Mödl. I és fàcil veure per què es va convertir en una llegenda i per què va perdre la veu al cap de tres o quatre anys.

Molt més coneguda i reconeguda és la versió de Krauss, un prodigi similar al seu Parsifal. Les textures transparents (notòries fins i tot amb la presa de so que tenim!), el ritme lleuger i el to dramàtic són completament allunyats del què va fer Kna de 1956 a 1958. I una advertència: en aquest cicle Windgassen es va fer un embolic a l’escena de la forja, i algunes discogràfiques van substituir el primer acte de Siegfried per la versió de Keilberth!

Us proposo sentir l’al·lucinant final de Siegfried, i que el compareu amb el de Lohengrin de l’entrada anterior. Sembla mentida que siguin els mateixos cantants! Windgassen pot passar del lirisme del cavaller a la força heroica del jove, mentre que Varnay transmuta la seva ferotge Ortrud en una apassionada Brünnhilde. I no us perdeu el públic cometent una heretgia a Bayreuth.

Altres Festivals futurs van tenir també un gran nivell. 1955, per exemple, va presenciar altres moments extraordinaris amb l’Anell, Tannhäuser i el primer Holandès del Nou Bayreuth, però no ha aparegut el Parsifal. Una altra opció seria 1958, amb l’Anell i el Parsifal de Kna, el fantàstic Lohengrin de Cluytens amb Konya i el Tristany del jove Sawallisch, tot i que Wieland no aconseguia acabar de lligar els seus Mestres Cantaires. Però globalment aquell 1953 va ser el millor del qual en tenim testimoni, amb quatre (o cinc) enregistraments magistrals.

Bayreuth 1953 (part 1)

Tot i que la reobertura del Festival de Bayreuth el 1951 va ser tot un aconteixement, no va ser fins el 1953 que el projecte dels germans Wagner es va materialitzar completament. Aquell any els dos es van fer càrrec que totes les produccions, i es va consolidar finalment el grup de cantants que regnaria en aquella dècada i part de la següent. També va ser l’any en què els dos directors fundacionals, Knappertsbusch i Karajan, no van tornar per diferents motius, un de forma temporal i l’altre per sempre.

El Festival de 1953 va constar de vint-i-cinc funcions repartides de la següent forma: cinc de Parsifal, cinc de Tristany i Isolda, sis de Lohengrin i dos cicles de l’Anell, a més de la Novena de Beethoven.

Com que ens han quedat registres de totes les produccions, es pot afirmar que aquell va ser el millor any des de la reobertura gràcies a uns directors inspirats i, sobretot, a un planter d’intèrprets en plena esplendor vocal.

El més curiós és comprovar el nombre reduït de cantants i com aquests havien de repartir-se demostant una quantitat de recursos sobrehumana (i impossible de trobar avui).

El Festival només tenia dues sopranos dramàtiques: Martha Mödl i Astrid Varnay es repartien a mitges Isolda i Brünnhilde, i mentre la primera era Kundry la segona feia d’Ortrud. Els tenors heroics també eren dos. Per Wolfgang Windgassen, els dos Siegfried i Lohengrin, per a Ramón Vinay, Tristany i Siegmund, i els Parsifal repartits. Igualment els baixos: Josef Greindl com a Fafner, Hunding, Hagen, Titurel i el rei Heinrich, i Ludwig Weber com a Fasolt, Marke i Gurnemanz. I els barítons? Hans Hotter va ser Wotan, el Wanderer i Amfortas (partit amb London); a Gustav Neidlinger li va tocar Kurwenal i els tres Alberich; i medalla d’or per a Hermann Uhde com a Telramund, Gunther, Donner i Klingsor.

Passo ara a comentar cadascuna de les obres i els documents que tenim disponibles.

Lohengrin

El Lohengrin de 1953, la primera producció de Wolfgang Wagner i amb direcció musical de Joseph Keilberth, és un document absolutament referencial. Windgassen sol quedar en un tercer terme com a Lohengrin darrera de Völker i Konya, però aquell any (i també el 1954) va assolir un nivell estratosfèric, amb una veu lírica que aviat va perdre i una tècnica superlativa. També cal afegir-hi la sempre reivindicable Eleanor Steber com a Elsa, una estrella del Met sovint oblidada, i la parella malvada definitiva: la ferotge Ortrud d’Astrid Varnay i el complex Telramund de Hermann Uhde. Completen el repartiment els bons Josef Greindl i Hans Brau com a Herald, i el cor dirigit per Wilhelm Pitz és simplement llegendari.

A continuació podeu sentir el final de l’obra, amb el monumental comiat del cigne de Windgassen i la intervenció final d’Ortrud a càrrec de Varnay, un moment que sempre va millor a les sopranos dramàtiques que a les mezzos.

El Lohengrin de 1953 va ser enregistrat per la companyia Decca, i fa poc va aparèixer a Naxos (aprofitant l’alliberament de drets) en un reprocessament de Mark Obert-Thorn. El seu preu totalment accessible, uns 18 euros, el fan de compra imprescindible.

(continuarà…)

Fenomens estranys

Escolteu aquest final de Siegfried, corresponent a la versió dirigida per Clemens Krauss el 1953, i amb uns pletòrics Varnay i Windgassen. Estranyament té lloc un fenomen que mai no podreu sentir als enregistraments del Festival de Bayreuth. A què creieu que es deu? Hi havia una delegació del Met visitant el teatre?

La falsa repetició: un viatge pel Parsifal de Knappertsbusch i Wieland Wagner

Ningú no dubta que un dels aconteixements artístics més importants i influents del segle XX va ser la producció de Parsifal que va posar en escena el nét del compositor, Wieland Wagner, a partir de la reobertura del Festival de Bayreuth l’any 1951. Wieland, seguint els paràmetres d’Adolphe Appia, va eliminar la majoria d’elements escenogràfics, va donar una importància fonamental a la il·luminació i va fer un treball minuciós amb els actors. A més, la proposta es revisava a fons cada temporada, l’anomenat work in progress. Pocs anys després tots els teatres del món (amb la gran excepció del Met) abandonaven els telons pintats i el cartró pedra per abraçar de ple aquesta nova estètica.

Sorprenentment Wieland Wagner no va escollir un director jove o innovador per encarregar-se de la part musical de la producció, sinó que la batuta va ser entregada al veterà Hans Knappertsbusch, segurament el darrer gran exponent de la tradició de direcció germànica (que té les arrels en Hans Richter, Gustav Mahler, i més enrera, el mateix Richard Wagner).

Knappertsbusch va ser inicialment contrari a la proposta escènica de Wieland, i les discussions es van convertir en constants. Kna va deixar Bayreuth després del Festival de 1952, i el substitut va ser Clemens Krauss, que va dirigir Parsifal (d’una manera molt diferent) el 1953. Però Krauss va morir sobtadament a principi de 1954, i Wieland va tornar a recórrer a Kna, que ja no va abandonar el podi.

El final és ben conegut. Knappertsbusch es va haver de retirar per malaltia després del Festival de 1964, i va morir la tardor de 1965. Wieland va fer una aposta arriscada i va cridar un director d’un món completament diferent, el francès Pierre Boulez – enormement criticat per la seva rapidesa i les textures emparentades amb Debussy. Però el nét de Wagner no ho va veure: l’estiu de 1966 es trobava hospitalitzat d’un càncer de pulmó, i va morir pocs mesos després. El seu Parsifal es va representar, necessàriament intacte, fins el 1973 – en total, 101 funcions durant 23 anys.

* * *

Foto: Wolfgang Wagner, Hans Knappertsbusch i Wieland Wager el 1951.

Com que la Ràdio de Baviera transmet cada temporada totes les produccions del Festival, i molts segells han anat publicant aquestes gravacions, tenim el testimoni sonor del Parsifal de Knappertsbusch i Wieland Wagner pràcticament any a any. És a dir, Kna va dirigir l’obra de 1951 a 1964 (amb l’excepció, com s’ha dit, de 1953), i en tenim onze versions diferents. Les oficials de 1951 i 1962, publicades per Teldec i Philips respectivament, i les “pirates” de 1952, 1954, 1956, 1958, 1959, 1960, 1961, 1963 i 1964, editades en segells diversos.

És segurament una situació única en la història dels enregistraments musicals: onze testimonis de la mateixa obra, amb el mateix director i un equip de cantants d’altíssim nivell i en evolució.

A continuació reprodueixo la llista d’aquestes onze gravacions de Kna, més la de Krauss. L’ordre dels intèrprets és el següent: Parsifal, Kundry, Gurnemanz, Amfortas, Klingsor i Titurel.

1951. Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde, Van Mill

1952. Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde, Böhme

1953 (Krauss). Vinay, Mödl, Weber, London, Uhde, Greindl

1954. Windgassen, Mödl, Greindl, Hotter, Neidlinger, Adam

1956. Vinay, Mödl, Greindl, Fischer-Dieskau, Blankenheim, Hotter

1958. Beirer, Crespin, Hines, Wächter, Blankenheim, Greindl

1959. Beirer, Mödl, Hines, Wächter, Blankenheim, Greindl

1960. Beirer, Crespin, Greindl, Stewart, Neidlinger, Ward

1961. Thomas, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Weber

1962. Thomas, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Talvela

1963. Windgassen, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Weber

1964. Vickers, Ericson, Hotter, Stewart, Neidlinger, Hagenau

* * *

Algú podria pensar que es tracta simplement de cromos repetits: quin sentit té escoltar-ne més d’un si la producció i el director musical són els mateixos? A més, tot i que els cantants canvien i hi ha les inevitables retirades i incorporacions, tots ells formaven part de l’equip homogeni del Nou Bayreuth de Wieland i Wolfgang Wagner.

En realitat tots aquests Parsifal són diferents. Tradicionalment s’ha recomanat l’escolta dels de 1951 (per la importància històrica) i 1962 (per l’espectacular so stereo), però la resta no han de ser menystinguts. I tots plegats formen un apassionant viatge.

Primer de tot, un apunt important. Parsifal és sens dubte l’òpera que més pot variar en funció del director musical, sobretot en la qüestió dels tempi. Entre la versió més lenta i la més ràpida que s’ha tocat a Bayreuth (on es cronometren els temps) hi ha… una hora i cinc minuts! En general els directors ràpids (com Boulez, Jochum o Krauss) inverteixen tres hores i tres quarts, mentre que els lents (com Levine o Cluytens) se’n van a les quatre hores i mitja. La velocitat no és, evidentment, indicadora de la qualitat musical: es pot dirigir de forma lenta i apassionant (Kna), lenta i soporífera (Levine), etc. Però tot plegat indica l’enorme subjectivitat a l’hora d’enfrontar-se a aquesta obra.

* * *

El viatge ha de començar evidentment amb la reobertura del Festival, el 1951. El repartiment va ser tota una fita històrica. Wolfgang Windgassen va ser llançat a la fama com el tenor wagnerià per excel·lència de les dues dècades següents. Martha Mödl es va consolidar com la cantant que ho lliurava tot en cada representació – i prou que ho va pagar la seva veu. George London, el millor Amfortas possible, expressant un dolor que feia presagiar els problemes de salut que li van escurçar la carrera. El veterà baix Ludwig Weber, amb la seva noblesa i humanitat. I Hermann Uhde, que cantava Amfortas en altres teatres i Wieland li va oferir el paper de Klingsor: una creació amb un timbre intrínsecament menys malvat, però que amb dues frases mostrava tota la seva fúria.

Knappertsbusch va optar per una direcció lenta i solemne, amb moments màgics: l’escena de la transformació del primer acte, el preludi del tercer, i sobretot els Encantaments del Divendres Sant, la seva gran especialitat.

El repartiment va anar canviant mica en mica, nodrint-se d’altres membres de l’equip del Nou Bayreuth: el xilè Ramón Vinay (el primer Tristany de Wieland), Josef Greindl (el seu baix de referència), Gustav Neidlinger (l’etern Alberich)…

A finals dels 50 es va aconseguir un nou equilibri. Wieland va contraposar un Parsifal cantat per un tenor heroic de la vella escola, estàtic i poc subtil (Hans Beirer) amb la Kundry més lleugera, sensual i mediterrània (la francesa Régine Crespin). En aquesta època també va assajar barítons lírics (que habitualment canten Wolfram i Kurwenal) en el paper d’Amfortas: Fischer-Dieskau i Wächter. Finalment el paper cauria en el baríton-baix texà Thomas Stewart, que es consolidaria com un dels grans cantants dels 60 i 70. L’altre americà del repartiment va ser l’infravalorat baix Jerome Hines, noble però potser massa impersonal. Pel què fa a Kna, va començar a alleugerir els tempi, a abandonar la “pesadesa” dels inicis.

Els 60 són la tercera etapa. Com a protagonistes Wieland va triar una parella inferior a les anteriors, però que tenia l’avantatge de la joventut: Jess Thomas i Irene Dalis. També va repescar els imprescindibles Neidlinger i London, però la fita va ser una altra. Hans Hotter, ja en un clar declivi vocal, va usar tota la seva saviesa, veterania i humanitat per crear el paper de la seva vida, i el millor Gurnemanz que mai no s’ha sentit. Per si fos poc, la producció va tenir un repartiment de noies flor simplement increïble (Janowitz, Silja, Siebert, Cervená…!). I Knappertsbusch, en aquesta època, ja feia un Parsifal molt més lleuger: el de 1962 és 22 minuts més curt que el de 1951. La gravació d’aquest any, amb el seu espectacular so, és imprescindible.

I l’estació final, 1964.

Kna, molt malalt, sabia perfectament que seria el seu últim any a Bayreuth i, per si fos poc la gravació existent és de la darrera funció. Aquí tot canvia, els tempi tornen a alentir-se, hi ha una tristesa, un vertigen, alguna cosa estranya a l’ambient. I Jon Vickers. El canadenc va fer la seva segona i darrera aparició al Festival, amb el seu timbre estrany i la seva tècnica increïble, de tenor forjat en altres repertoris. Ell va aportar, a més, un moment sublim: sobre la darrera síl·laba que canta Parsifal (“Schrein”), allargada al màxim, va fer un prodigiós regulador de forte a pianíssim que indicava el final de tota una era.

A partir d’aquí, després de l’any de transició d’André Cluytens, Pierre Boulez va crear un Parsifal a les antípodes del de Kna, i Eugen Jochum va portar la producció fins el seu tancament el 1973. Els veterans ja s’havien retirat, tot i que encara quedaven els joves formats a la “cantera Wieland” (el mencionat Thomas Stewart, James King, Sandor Konya, Franz Crass, Gerd Nienstedt…).

A meitats dels 70 Bayreuth ja era un altre, amb Friedrich i Chéreau donant la seva visió política de l’obra de Wagner, i es va produir l’evident reacció contrària al passat. Per sort, amb l’esclat de gravacions pirates en CD dels 90 es van tornar a col·locar les coses al seu lloc, i ara podem gaudir aquest espectacle amb tota la grandesa que ens permet la manca de filmacions.

Bon viatge.

* * *

Alguns links per qui vulgui més informació:

http://archivowagner.info/20031023kna.html

http://www.wagnermania.com/discos/index2.asp?Id=1001