Discografia parsifaliana (7): Jochum 1971 i 1972

El Parsifal dirigit escènicament per Wieland Wagner va mantenir-se a Bayreuth fins el 1973, i els tres darrers anys es va encomanar l’orquestra al gran Eugen Jochum, que havia tingut una relació molt intermitent amb el Festival: gairebé 20 anys abans, el 1953 i 1954, s’havia encarregat d’uns mítics Tristany, Lohengrin i Tannhäuser. El document de 1971 s’ha publicat, mentre que els altres dos circulen per internet.

JOCHUM, 1971. Kónya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe)

Sempre s’ha relacionat Eugen Jochum amb el compositor Anton Bruckner, i esperava que la seva visió fos mística o solemne. Però tot el contrari! Només Krauss el supera en dramatisme, i els tempi són gairebé tan ràpids com els de Boulez. Crec que estem davant d’una de les lectures més vitals de l’obra.

El jove innocent és aquí Sándor Kónya, naturalment més veterà que a les seves glorioses intervencions dels cinquanta, però encara amb el seu bellíssim timbre. El problema és que Parsifal és un paper un pèl massa dramàtic per la seva veu, i a vegades ha de forçar-la una mica.

La sorpresa del registre, a banda de Jochum, és la Kundry de Janis Martin, que en aquells moments passava de mezzo (va ser Magdalene i Fricka a finals dels seixanta) a soprano (va cantar fins i tot Eva i Freia!). Diguem-ho clar, es tracta d’una grandíssima Kundry, segurament la millor del període entre Ludwig i Meier. Té aguts sòlids, bons greus i una gran intensitat dramàtica, que és el que es demana al paper.

A la resta de protagonistes repeteixen el correcte Franz Crass i els excel·lents Thomas Stewart, Gerd Nienstedt i Karl Ridderbusch. És a dir, es tracta d’un gran Parsifal, que com a curiositat permet sentir també per darrera vegada el cor dirigit per Wilhelm Pitz, present al Festival des de 1971.

PARSIFAL, 1972. King, Martin, Crass, Adam, McIntyre, Sotin (en directe)

El registre de l’any següent té alguns canvis dins del panorama habitual, i el que més destaca és la direcció d’Eugen Jochum, si cal més intensa que la de 1971, fet que també encomana els cantants. Llàstima que el registre sigui una mica deficient: igual que el Boulez de 1967 espero que un dia estigui disponible en millors condicions.

Com a Parsifal tenim un resplendent i extraordinari James King, en plenitud de facultats i demostrant el grandíssim tenor que va ser. Al seu costat Janis Martin té una intervenció igualment destacada, i els dos formen una parella magnífica.

L’únic problema del registre és el Gurnemanz de Franz Crass, molt pitjor que en els anys anteriors: ja no va tornar a Bayreuth. Com a Amfortas tenim a Theo Adam, un cantant que alguns admiren i altres no suporten: si us agrada el seu Wotan o Sachs, aquí us encantarà. Klingsor és un Donald McIntyre totalment passat de voltes, maníac, ploramiques, sarcàstic i desquiciat. I cal destacar els debuts del baix Hans Sotin (aquí Titurel) i el director de cor Norbert Balatsch, dues institucions de Bayreuth fins el 1999.

He d’apuntar que no he escoltat encara el document de 1973, amb un repartiment certament curiós: Jean Cox de Parsifal, Donald McIntyre d’Amfortas i Franz Mazura… de Gurnemanz!

Pel què fa als documents il·lustratius, he triat el mateix pels dos registres. Es tracta de l’intens final del segon acte. Escoltem primer el de 1971 amb Kónya, Martin i Nienstedt.

I ara King, Martin i McIntyre el 1972.

Dos Parsifal més a afegir al gran llegat des de Bayreuth.

Discografia parsifaliana (6): Boulez 1967 i 1970

L’estiu de 1965 Knappertsbusch estava molt malalt, i del Parsifal se’n va encarregar André Cluytens. Circula per internet un testimoni d’aquell any tot i que amb un so enormement deficient (amb Thomas, Varnay, Hotter, Adam, Neidlinger i Talvela). Finalment Kna va morir pocs mesos després, i Wieland Wagner va poder fer la revolució que havia ajornat durant molts anys: va portar el compositor i director Pierre Boulez.

Boulez va irrompre al Festival amb el seu corpus teòric de com dirigir Parsifal, a les antípodes de Kna: tempi rapidíssims, textures transparents i un clar enfoc cap a la modernitat (sobretot Debussy). Si això hi sumem que va tenir part de l’orquestra i dels cantants en contra, el resultat del primer any va ser molt irregular. Afortunadament va tornar, amb uns resultats òptims. Veiem-ho.

BOULEZ, 1967. King, Ludwig, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe, mal so)

Diguem-ho clar: el dia que es restauri el so d’aquest document, actualment accessible a internet però en males condicions, serà un dels puntals de la discografia. No només per la brillant i interessantíssima direcció de Boulez, sinó també per un repartiment sensacional.

James King, que va arribar a Bayreuth portat en cotxe per Hans Hotter, va ser un gran exemple de jugendlicher Heldentenor (el que no canta Siegfried ni Tannhäuser). Sempre va quedar una mica tapat per Konya i Vickers, tot i que era un cantant magnífic. No cal dir que aquí el trobem en molt millors facultats que el 1980, i amb aquella noblesa marca de la casa.

Kundry és ni més ni menys que Christa Ludwig, en el seu segon i darrer any a Bayreuth (a la seva biografia va publicar les seves cartes creuades i plenes de desavinences amb Wieland). Ludwig va ser sens dubte la mezzo alemanya de la dècada, amb el seu bellíssim timbre, els aguts fàcils i una meravellosa sensualitat. Sens dubte la millor Kundry disponible.

Franz Crass era un correcte Gurnemanz, amb un timbre noble i adequat però sense sense arribal al nivell de Moll. Thomas Stewart continuava imparable, contingut i molt poètic al primer acte i absolutament trencador al tercer. Cal destacar també l’excel·lent Klingsor de Gerd Nienstedt, intèrpret poc valorat i que va picar molta pedra a Bayreuth. A la seva intervenció canta de meravella i sense cap histrionisme, com ha de ser.

I finalment dos fets importants: el debut del gran Karl Ridderbusch com a Titurel i els comiats de Martha Mödl (la veu des de les alçades) i Anja Silja (la primera noia flor) de Bayreuth.

L’exemple triat és el final del segon acte, amb uns intensos King, Ludwig, Nienstedt i Boulez. Llàstima del so!

BOULEZ, 1970. King, Jones, Crass, Stewart, McIntyre, Ridderbusch (en directe)

Els anys 1968 (amb Boulez) i 1969 (amb Horst Stein) van tenir repartiments semblants, i finalment el 1970 es va enregistrar la gravació oficial amb el primer d’ells, i amb un bon so estèreo. Com ja he dit, considerar aquest document com el pitjor de la discografia, com va fer Mayo, és una aberració.

És curiós que les dues novetats que incorpora aquest Parsifal de 1970 són precisament dos dels puntals de l’Anell de sis anys després.

Gwyneth Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. I Donald McIntyre és un correcte Klingsor, sòlid tot i que amb alguns histrionismes. La resta al nivell habitual.

Escoltem el final del tercer acte, amb les intervencions de Stewart, King i la rapidíssima (i igualment vàlida) coda de Boulez.

Discografia parsifaliana (5): Kna 1962 i 1964

KNAPPERTSBUSCH, 1962. Thomas, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Talvela (en directe)

Un registre mític, referencial, i l’únic en estèreo de la sèrie de Knappertsbusch. És també el que millor mostra aquesta segona etapa de direcció de l’obra, amb tempi molt més lleugers, i Kna està més pletòric que mai: quin preludi del tercer acte, per exemple!

La parella protagonista està formada per dos cantants joves, Jess Thomas i Irene Dalis, i els dos tenen un molt bon nivell. George London ja cantava amb la paràlisi d’una corda vocal que va tenir l’any anterior i això es nota lleugerament, però l’empatia amb el personatge torturat és total. Neidlinger com a Klingsor deixa anar tota la seva ràbia nibelunga.

Ara bé, el protagonista d’aquesta funció és sens dubte Hans Hotter, que malgrat tots els problemes vocals característics d’aquella penúltima etapa, va trobar en Gurnemanz un personatge definitiu. Cada paraula i cada frase tenen el to just, els matisos són infinits, i hi ha els recursos marca de la casa com el seu domini del fiato.

I la sorpresa d’aquell any. De la tomba de Titurel en va sortir la veu d’un joveníssim cantant procedent de la remota Finlàndia. Martti Talvela es va veure llançat a la fama i al cap de poc ja cantava als principals teatres del món.

Després de pensar-ho una mica, el fragment triat és l’escena de la transformació del primer acte, aquella on el temps es transforma en espai.

KNAPPERTSBUSCH, 1964. Vickers, Ericsson, Hotter, Stewart, Neidlinger, Hagenau (en directe)

Al segon entreacte de la funció que recull aquest document, la darrera d’aquell estiu, Hans Hotter va anar a veure Kna al seu camerino, i al final aquest li va demanar: “Canta’m uns encantaments del Divendres Sant ben macos”. No es van veure més, Kna ja estava molt malalt, es va retirar al cap de poc i va morir l’octubre de 1965 (exactament un any abans que el seu admirat i odiat Wieland).

L’estrella vocal és Jon Vickers, que va aparèixer per segon i darrer cop a Bayreuth i va deixar un Parsifal antològic. Tots sabem que el seu timbre era lleig i la dicció aberrant, però s’entenia perfectament amb Kna, la seva tècnica era excel·lent, i a sobre era un monstre sobre l’escenari. El seu filat final és inventat, però una meravella.

Al seu costat Barbro Ericsson no és tan dolenta com molts han escrit, i és una Kundry acceptable. Hans Hotter i Gustav Neidlinger continuen iguals a ells mateixos, potser el primer encara millor que dos anys abans. I Thomas Stewart, cantant que admiro, és el gran oblidat en les llistes dels barítons-baixos malgrat ser un intèrpret excel·lent. El seu Amfortas és magnífic, i el millor successor possible de London.

En resum, una gravació imprescindible i el final d’una època. I per tant res millor que escoltar-ne els minuts finals.

La producció de Wieland Wagner no es va acabar amb la retirada de Kna, sinó que va continuar fins el 1973 amb el nou equip de cantants beneït per ell. Malgrat la seva menor distribució, en tenim alguns testimonis de gran nivell a càrrec de dos excel·lents directors: Pierre Boulez i Eugen Jochum. Però això serà a les properes dues entregues.

Discografia parsifaliana (4): Kna 1956 i 1958

KNAPPERTSBUSCH, 1956. Vinay, Mödl, Greindl, Fischer-Dieskau, Blankenheim, Hotter (en directe)

L’any 1956 va ser a Bayreuth el del referencial Anell de Kna, el de l’escàndol dels “Mestres Cantaires sense Nuremberg” i del debut de George London com a Holandès. Potser tant moviment va fer que Parsifal quedés en segon pla.

Un registre de Hans Knappertsbusch rarament pot ser mediocre, però aquest és el més dubtós degut a una parella en hores molt baixes. Ramón Vinay i Martha Mödl ja portaven uns quants anys forçant la seva veu, i és trist sentir-los lluitant contra el paper, estalviant-se aguts, etcètera. Per sort la resta de companys tenen un nivell més elevat.

Josef Greindl repeteix el seu bon i autoritari Gurnemanz, Toni Blankenheim és un moderat Klingsor i Hans Hotter canta el seu únic Titurel a Bayreuth. Tot i això, l’element més interessant és poder escoltar l’Amfortas d’un jove Dietrich Fischer-Dieskau, líric, matisat…

D’aquest Parsifal de 1956, el menys recomanable de la sèrie de Knappertsbusch, us ofereixo el monòleg d’Amfortas del primer acte, amb les intervencions de DFD, Hotter i el gran cor de Bayreuth.

KNAPPERTSBUSCH, 1958. Beirer, Crespin, Hines, Wächter, Blankenheim, Greindl (en directe)

El pas dels anys va obligar a una renovació total de l’equip de cantants inicial, i el Parsifal de 1958 es va presentar amb un repartiment de gran interès.

Hans Beirer era l’antítesi de Windgassen: un tenor molt limitat interpretativament i amo d’una veu enorme, robusta i poc controlada. Dins aquell Nou Bayreuth semblava no encaixar-hi gens, tot i que Knappertsbusch li tenia una gran admiració. La genialitat de Wieland Wagner va ser col·locar-lo al costat de Régine Crespin, que va arribar a Bayreuth pensant-se que feia una audició per Elisabeth i li van oferir Kundry. I quina Kundry va ser! Una veu lírica, sensual, bellíssima, imprescindible de conèixer.

Com a Gurnemanz va debutar Jerome Hines, una celebritat a la seva Amèrica natal però fins i tot ara massa desconegut a Europa. Hines tenia una extraordinària veu de baix, i tot i que a vegades era una mica monòton, aquí crea un gran cronista. Amfortas és Eberhard Wächter, perfecte exemple de Kavalierbariton: li manca aquell punt d’intensitat dels barítons-baixos, però la veu i la línea de cant són fantàstics. Finalment dir que Toni Blankenheim segurament passava un mal dia, perquè les seves prestacions són molt inferiors a les de dos anys abans.

En resum, un Parsifal menys conegut que els dels primers cinquanta o dels seixanta, però altament recomanable. El fragment escollit és el final del segon acte, amb Beirer, Crespin i Blankenheim.

Discografia parsifaliana (3): Krauss 53, Kna 54

KRAUSS, 1953. Vinay, Mödl, Weber, London, Uhde, Greindl (en directe)

Cansat de les escenografies minimalistes de Wieland Wagner, Knappertsbusch va marxar “per sempre” després del Festival de 1952. Wieland ho va veure com una oportunitat per renovar la direcció musical del seu Parsifal, buscant un estil menys dens.

L’escollit va ser el gran Clemens Krauss, col·laborador de Richard Strauss i un director que ens ha deixat alguns testimonis extraordinaris. El seu enfoc va ser oposat al de Kna: rapidesa als tempi, molt dinamisme i un elevat sentit del drama. Aquest és, sens dubte, un dels Parsifal més intensos de tota la discografia.

Aquesta direcció també va impular els cantants cap a una versió més extrema de les interpretacions: mai Mödl va ser tan frenètica, London tan desesperat i Uhde tan tràgic venjatiu. A tot això cal afegir-hi que Weber encara aguantava bé el tipus i que Greindl era un potent Titurel. Lamentablement el protagonista va caure en mans de Ramón Vinay, que no donava gens el tipus del personatge i a més tenia greus problemes de cant. L’únic punt negre en un document imprescindible.

L’exemple és un dels punts àlgids de la funció: el diàleg entre Klingsor i Kundry al principi del segon acte. Atenció a la reacció d’Uhde quan Mödl es burla d’ell, i als frenètics riures d’ella.

KNAPPERTSBUSCH, 1954. Windgassen, Mödl, Greindl, Hotter, Neidlinger, Adam (en directe)

Clemens Krauss va morir al cap de pocs mesos d’acabar-se el Festival de 1953, i els germans Wagner van anar a buscar Knappertsbusch una altra vegada. El director va acceptar, i ja no va deixar el “seu” Parsifal mentre la salut el va acompanyar.

El document de 1954 és una tornada als origens, als tempi amplis però perfectament muntats cap als moments de tensió, a la solemnitat, al misticisme. La parella protagonista també va ser la dels dos primers anys: uns excel·lents Windgassen (malgrat el seu error de memòria al final del segon acte) i Mödl.

La resta del repartiment és, però, diferent. Josef Greindl, el cantant per excel·lència de Wieland, va debutar com a Gurnemanz. Els problemes habituals (vibrato, nassalitats) són mínims, i en canvi tenim més un antic guerrer que un venerable monjo. Recita els monòlegs amb una autoritat i una contundència extraordinàries. Amfortas és el gran Hans Hotter, que està gloriós en l’escena del bany i passa alguns problemes en els dos monòlegs. També va debutar Gustav Neidlinger com a Amfortas, però aquí desconcerta: sembla que vulgui imitar Uhde, i no li surt. Més endavant va deixar anar el seu ímpetu nibelung i la cosa va millorar.

El fragment triat ha de ser necessàriament l’escena del bany, segurament la millor de la discografia per un Hotter que treu tot el seu art de liederista i un domini del piano i del fiato extraordinaris. Com a curiositat, el segon cavaller és Theo Adam, molt millor aquí que en el seu fluix Titurel.

Discografia parsifaliana (2): Kna 1951-1952

KNAPPERTSBUSCH, 1951. Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde, Van Mill (en directe)

Un moment històric: la reobertura del Festival de Bayreuth després de la Segona Guerra Mundial, quan Alemanya encara s’estava reconstruint. Wieland Wagner va començar la seva revolució escènica amb l’objectiu, en part, d’espantar fantasmes del passat, i la targeta de visita va ser el seu Parsifal, ofert ininterrompudament fins el 1973.

El director escollit per l’estrena va ser un deixeble de Hans Richter, el veterà Hans Knappertsbusch. Kna tenia un mètode impensable avui en dia, però es fabulós poder-ne tenir testimoni. La seva direcció de 1951 és àmplia i solemne, lenta però sempre seguint una construcció minuciosa. En els moments on sorgeix la màgia el resultat és insuperable. Aquell primer any es van produir alguns errors que es van anar polint amb els anys, i el mateix Kna va anar evolucionant en la seva visió de l’obra.

Els germans Wagner van escollir un equip de cantants formidable. Wolfgang Windgassen (Parsifal) no era encara el gran actor que va arribar a ser al cap d’una dècada, però aquí està fenomenal de veu i té un timbre perfecte pel paper. Martha Mödl tenia un instint tràgic i era incapaç de reservar-se sobre l’escenari (com explicava Astrid Varnay). La seva veu ho va pagar en menys de deu anys, però ens va deixar en herència una Kundry llegendària, la més sexual i cantada desde les entranyes.

Ludwig Weber (Gurnemanz) és un solidíssim narrador malgrat l’edat, i se li perdonen algunes mínimes debilitats. George London fa un Amfortas monumental: una veu espectacular, abassegadora, i un domini total del personatge. Els seus Erbarmen! són històrics. I finalment la major genialitat de Wieland. En lloc de donar Klingsor a l’Alberich de torn, va buscar un tipus que cantava Wotan i l’Holandès. Hermann Uhde comença sonant menys malvat, però en deu minuts es converteix en un fanàtic perillosíssim, però també amb el seu costat vulnerable.

En resum, un document que si bé no és el millor per iniciar-se, és imprescindible pels amants d’aquesta obra.

KNAPPERTSBUSCH, 1952. Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde, Böhme (en directe)

La “repetició” de l’any anterior només té diferent el Titurel. Podem dir que la menor qualitat sonora compensa el millor treball orquestral i de conjunt. Per tant es fa difícil escollir.

Del document de 1951 us ofereixo una de les absolutes fites de Kna en la direcció: l’inici del tercer acte, amb el místic preludi i les intervencions de Weber i Mödl.