Wagner al Liceu: un cicle

Amb Els mestres cantaires de Nurenberg el Gran Teatre del Liceu ha completat un cicle sencer de tot el cànon wagnerià. En els darrers anys s’han ofert, per tant, les set obres majors de Richard Wagner, les que es poden veure a Bayreuth. Per tant he pensat a fer-ne una petita retrospectiva. Quin és el balanç?

L’Holandès Errant. Aquesta producció, l’única firmada per un director escènic del país, ens va deixar un regust agredolç pel seu potencial no desenvolupat. Àlex Rigola es va acovardir en la primera experiència operística i va seguir al peu de la lletra el text de Wagner sense aportar res de nou. Sebastian Weigle, instal·lat en el desànim de la seva darrera època, en va fer una versió de rutina. Per sort les veus masculines, sobretot un bon Alan Titus i el sempre imponent Eric Halfvarson van salvar el vaixell.

Tannhäuser. La producció de Robert Carsen era un magnífic artefacte teatral, tot i que les contradiccions amb el text cantat eren constants. La discussió entre defensors i detractors va ser per tant aferrissada, amb el tema dels límits de la direcció escènica com a eix central. Sebastian Weigle en va fer una bona lectura musical, però el triomfador absolut va ser Peter Seiffert en el dificilíssim paper protagonista.

Lohengrin. O més aviat el “Lohengrin dels pantalons curts” per obra de Peter Konwitschny. Qualsevol consideració musical va quedar sepultada per un escàndol majúscul, acusacions de tot tipus i un allau de cartes al director a La Vanguardia. Com va respondre el teatre? Tornant-lo a programar al cap d’uns anys.

Tristany i Isolda. La producció d’Alfred Kirchner, força avorrida, no aportava res de nou a l’obra, i la parella protagonista era clarament insuficient, sobretot un superat John Treleaven. Per sort els secundaris van tenir un gran nivell (Struckmann, Braun i Halfvarson), i aquesta va ser la consagració de Bertrand de Billy com a director titular. Després d’anys de dubtes i retrets el teatre es va rendir als seus peus.

Els mestres cantaires de Nurenberg. Una d’aquelles produccions en què tot és al seu lloc però res no entusiasma, amb una direcció escència de Claus Guth força mediocre malgrat alguna idea interessant. Sebastian Weigle es va atrevir amb una versió de cambra de l’obra i la jugada li va sortir bé. I el repartiment molt equilibrat, amb uns excel·lents Dohmen, Dean Smith, Ernst i Skovhus, i la sorpresa que Verónique Gens pot cantar, i molt bé, Eva.

L’Anell del nibelung. El teatre va decidir oferir la tetralogia en dos anys i va portar l’excel·lent producció berlinesa de Harry Kupfer, que ampliava i millorava les idees de la seva polèmica versió de Bayreuth. Kupfer no només va fer posar a ple rendiment la maquinària escènica del nou Liceu (ja tocava!) sinó que ens va oferir un concepte global i estudiat al detall basat en la decadència de la natura, simbolitzada en l’Arbre de la vida. Alguns moments memorables van ser les aparicions d’Erda i de les Nornes, el descens al país dels nibelungs o la immolació de Brünnhilde.

El repartiment també va ser potent dins el panorama wagnerià, i va estar presidit per un problemàtic però contundent Falk Struckmann com a Wotan i la irregular Brünnhilde de Deborah Polaski. A destacar també el monumental Hagen de Matti Salminen, el magisteri actoral de Graham Clark, el gran Fasolt de Kwangchoul Youn, el veterà però potent Alberich de Günter von Kannen i el sensacional Mime “breu” de Francisco Vas. Tot i això el triomfador més gran va ser Bertrand de Billy, ovacionat especialment després de cadascuna de les dues darreres jornades. Des de llavors no ha tornat a dirigir al teatre.

Parsifal. La pètria i asfixiant producció de Nikolaus Lenhoff era molt més interessant del què semblava a primera vista, i el seu record ha anat augmentant amb el temps. Tot i això, aquest Parsifal va destacar per un trio protagonista imbatible: Plácido Domingo, Violeta Urmana i Matti Salminen, tots tres a nivell estratosfèric. I tot això rematat per un magnífic Sebastian Weigle de la primera època.

* * *

La valoració de tot el cicle és molt satisfactòria, i crec que es nota que els responsables del Liceu han prioritzat la tradició wagneriana del teatre: segurament el balanç dels Verdi o Mozart no seria tan satisfactòria. Hem pogut veure bones produccions i sentir grans cantants dins el panorama actual, i això s’agraeix.

L’any que ve comença el nou cicle amb Tristany i Isolda, i per la temporada 2010-2011 es preveu un nou Parsifal, sembla que també amb repartiment de luxe. Esperem poder-ne gaudir tant com fins ara.

Els Mestres cantaires al Liceu

Nit de Setmana Santa, de Champions i de Wagner de sis hores, i per tant poc més de mitja entrada al Liceu. Sorprenentment, també mitja entrada al fossat del teatre, per decisió del seu director titual Sebastian Weigle. L’alemany va optar per uns efectius molt menors del què se sol considerar una “orquestra wagneriana” i per una visió de cambra de l’obra.

Després d’uns quants dies de rodatge puc dir que l’aposta va ser completament reeixida. És cert que en alguns moments va mancar cos orquestral, com a l’inici del preludi del primer acte, però el nivell general va ser molt bo (molt bé les cordes!) i va culminar en un excel·lent preludi del tercer acte. Després d’alguns títols on va caure en la rutina o l’apatia, me n’alegro d’haver recuperat el Weigle dels dos primers anys, i pels bravos generals crec que el públic també.

El repartiment va tenir un gran nivell, i en el dificilíssim paper de Sachs vam tenir el Wotan de Bayreuth, Albert Dohmen. Durant els dos primers actes va aplicar el “mètode Windgassen”, escurçant totes les vocals per reservar energies, i no es va deixar anar fins el tercer i llarguíssim acte. Tot i alguns problemes al monòleg final, les prestacions van ser molt bones.

El danès Bo Skovhus havia tingut una trajectòria descendent al Liceu des d’aquell mític Billy Budd, i darrerament havia mostrat problemes de projecció i de nassalitat, només salvat per les seves prestacions escèniques en títols com La ciutat morta. Cal dir que va ser un bon Beckmesser i que el paper li escau, tot i la visió gairebé histèrica que li va marcar el director d’escena. L’únic problema és que moltes Eva preferirien Skovhus que el Walther de torn…

El cavaller qe aspira a burgès va ser Robert Dean Smith, darrerament més dedicat a papers com Tristany o Siegmund. Les crítiques de l’estrena van ser moderades, però es nota que mica en mica la veu se li ha anat adaptant a les exigències més líriques de Walther. La veritat és que va estar molt bé. I Eva era una aposta arriscada, perquè Véronique Gens la podríem definir com una soprano “Harmonia Mundi”. Ajudada per la menor densitat orquestral va poder mostrar una veu excel·lent i va clavar els trinos tan característics del personatge.

David és un paper una mica desagraït, perquè sempre se’l menciona cap al final i ha de cantar més que molts protagonistes d’òpera italiana. Norbert Ernst va tenir un molt bon nivell, i també la Magdalene juvenil de Stella Grigorian. No em van convèncer ni el Pogner de Reinhard Hagen ni el Kothner de Robert Bork, però sí el sereno de Magnus Baldvinsson, que semblava sortit de BCNeta.

Menció especial per les prestacions del cor, sempre dirigit pel mestre José Luis Basso. Les seves intervencions del tercer acte van ser magnífiques, i especialment un impactant “Wacht auf!“. Llàstima que no es van poder lluir a l’escena de la baralla… que no va ser tal.

La posada en escena de Claus Guth, procedent de la Staatsoper de Dresden, no només és força mediocre sinó que a més no aporta absolutament res. Només em va agradar la “geometria alterada” del segon acte, però en el primer es va perjudicar clarament els cantants, especialment si es trobaven al fons de l’escenari. La primera part de l’ària de Pogner, per exemple, va ser un desastre. No crec que s’hagi de ser un geni per vincular el segon acte amb El somni d’una nit d’estiu, alguns moviments d’Eva i Walther eren incomprensibles, i finalment ignoro si la conclusió, amb tothom emfrontat a Beckmesser, tenia una segona o triple lectura.

En resum, una bona nit d’òpera i de Wagner al Gran Teatre del Liceu, amb un nivell general molt bo (però no excel·lent) només perjudicat per una mediocre posada en escena, i l’alegria de recuperar el mestre Weigle ara que marxa.

Crònica endarrerida d’una Elektra

Una molt calurosa nit d’estiu, i l’Elektra del Liceu pel canal 33: perfecte poder-la recuperar pels que no la vam veure en directe quan tocava. I igualment he pensat escriure’n una crònica.

He de dir que la meva relació amb Elektra és ambigua. Sé que és una obra mestra, però a vegades em tira enrera que sigui tan monolítica, que sembli que tot hagi d’estar en fortissimo durant dues hores i mitja, i el llibret el trobo totalment excessiu. Sóc per tant dels que prefereixen Salome, on a la conclusió igualment tremebunda s’hi arriba amb mil matisos i paletes de colors.

Sobre la versió del Liceu, primer de tot dir que la producció de Guy Joosten és dolenta. No aporta res de nou, l’escenografia és vulgar, hi ha una manca total de força. Però el pitjor de tot és que la direcció d’actors és nefasta, portant alguns personatges cap a la paròdia, i fent que tots plegats hagin d’efectuar gestos innecessaris i puerils. Un desastre. En canvi m’han agradat Sebastian Weigle i l’orquestra, tot i que el balanç de l’enregistrament els anava en contra.

Deborah Polaski em sembla una bona protagonista. Crec que és una cantant intel·ligent, i malgrat la seva dedicació als papers més durs del repertori continua conservant una bona línia vocal. M’ha convençut de la mateixa manera que ho van fer la seva Isolda i Brünnhilde de fa uns anys: no passarà a la història, però ara mateix és del milloret que hi ha.

Lamentablement no puc valorar la Chrysothemis d’Ann-Marie Backlund. S’intueix que té una bona veu i uns grans aguts, però què pot fer una cantant quan el director d’escena va en contra seu? Denunciar-lo al jutjat? La germana d’Elektra representa la feminitat, la carnalitat, i no és en cap cas una nena histèrica.

Eva Marton té la veu molt perjudicada, sobretot el registre greu, i no m’ha convençut gens. En canvi sí que ho va fer fa un parell d’anys com a Kostelnicka. Casualitat? No. Malgrat que siguin dos rols per a veteranes, la Sagrestana està escrita per a soprano dramàtica, i en canvi Klytämnestra és una contralt. Si la Varnay convencia és perquè tenia uns greus que envejarien moltes mezzos, però no totes les sopranos haurien d’abordar aquest paper.

Fantàstic l’Orest d’Albert Dohmen, l’actual Wotan de Bayreuth: una veu contundent de baríton com feia temps que no se sentia al teatre. I en la seva línia Graham Clark com a Aegisth, fent-ne una gran recreació (sóc l’únic que he pensat que cauria escales avall?). La resta del repartiment el deixem estar.

Per tant una Elektra que demostra una màxima: millor una posada en escena “provocativa” però viva, que una proposta sense imaginació ni esma.

Visca el Venusberg (2)

El Tannhäuser del dia de l’estrena al Liceu va tenir un triomfador clar: Peter Seiffert. Recordem que el seu és un dels papers més difícils del repertori wagnerià, fins i tot més que Tristany per la varietat vocal que requereix. Seiffert va estar excel·lent, amb una gran línia de cant i moments de gran força. En ocasions, per timbre i interpretació, em va recordar a Windgassen (amb bigoti, això sí), i dubto molt que actualment es pugui trobar un tenor que el superi.

Com a Elisabeth, Petra Maria Schnitzer va brillar una mica menys, perquè aquest paper està associat a veus més líriques, de més puresa. La Venus, Béatrice Uria-Monzon, té uns greus carnosos però sovint se li descontrolava l’agut, amb un vibrato excessiu. Això sí, va estar magnífica a les frases del tercer acte.

Bo Skovhus va repetir les prestacions de La ciutat morta. És a dir, com que té un timbre poc agradable i una emissió estranya, va destacar en les intervencions de força però ens va deixar a mitges en els moments més lírics. Veurem com evoluciona a les següents funcions, perquè tenia uns evidents problemes de respiració. Naturalment la presència escènica i la capacitat interpretativa són els seus punts forts.

Ignoro d’on han tret aquest tal Günther Groissböck per fer de Hermann, però les meves absolutes felicitacions a qui l’hagi descobert. Té un timbre bellíssim de baix cantant, i va resoldre a la perfecció un paper que vocalment és incòmode. El posem a la llista d’intèrprets a seguir. Molt bé la resta de cantaires, així com el pastor.

L’orquestra va començar molt malament, amb un atac inicial imprecís i uns metalls tous i destimbrats. A Weigle li va costar cinc minuts trobar el to, els mateixos que triga a aparèixer la música del Venusberg. A partir d’aquí tot es va disparar. Ja sé que la majoria del públic prefereix l’obertura en forma A-B-A, però la música de trancisió que va escriure Wagner anys més tard és extraordinària, i Weigle la va dirigir de forma magistral. El nivell es va mantenir per sort durant la resta de la funció.

Parlava més amunt del triomf de Seiffert, però n’hi ha un altre de col·lectiu: el cor. De Tannhäuser, no ens enganyem, tots n’esperem els moments corals, i el grup dirigit per José Luis Basso va estar col·lossal, especialment a les veus masculines. Les ovacions van ser merescudíssimes.

I bé, toca parlar de Carsen. Fins ara li havia vist una Tosca mediocre i un Somni extraordinari, i amb la producció d’ahir no em desfà l’empat.

Per començar, el concepte és bo. L’ús de la pintura hi lliga perfectament, i em va encantar la idea de representar com el Venusberg ha deixat marcat al protagonista amb la seva obsessió per fer esbossos. També em va agradar el concurs de cant, transformat en exposició de pintura per esnobs (atac al canapè inclòs).

Però per desgràcia els canvis van provocar unes col·lisions amb el text força evidents, els marcs que havia de portar el cor molestaven força, i el final, tot i que excel·lent en un altre context, no lligava en absolut amb allò que es cantava. A més no vaig entendre què carai passava amb Wolfram. Quedava capturat pel Venusberg? Es transformava en un nou Tannhäuser? Queia a la mediocritat?

Tot i això no crec que les esbroncades cap al director fossin merescudes, i proposo una nova teoria de per què van tenir lloc: va molestar que el cor de nobles es comportés com si fossin els espectadors del Liceu.

I una reflexió final. El Liceu té una capacitat audiovisual i escenogràfica capdavantera. Té la capacitat d’atreure els millors cantants i les produccions de més anomenada. El cor té un nivell altíssim, i el director titular és un kapellmeister en ascensió. Tant costaria renovar l’orquestra? No veuen que amb aquest detall el Liceu se situaria en el Top 5 dels teatres del món?

Visca el Venusberg (1)

Atzars de la vida han fet que hagi pogut assistir aquesta nit a l’estrena de Tannhäuser al Liceu. Els comentaris sobre la funció els faré més endavant, però ara només vull remarcar alguns aspectes.

Un. Tornar al Liceu després d’uns mesos d’absència és un plaer, i continuo sentint-m’hi com a casa. Fins i tot algunes de les coses que m’agraden menys es tornen entranyables… menys els estossecs, és clar.

Dos. Em refermo en la idea que Tannhäuser és l’obra del cànon wagnerià que m’agrada menys. Hi ha moments extraordinaris, però els personatges continuen ofegats per la convencionalitat operística. En canvi l’Holandès, Senta, Lohengrin i Ortrud comencen ja a trencar aquests límits.

Tres. Gloriosament desconcertant el programa de mà. Segur que tots hem pensat que hi havia un error d’impressió. Felicitats a l’autora.

Quatre. Em pensava que l’exposició sobre els bombardejos sobre Barcelona era a l’estació d’Universitat i no a la de Liceu.

Ànims, Sebastian!

Ho hem de reconèixer: el nostre admirat Sebastian Weigle ho té difícil. Primer, l’ombra dels Mestres Cantaires de Thielemann és allargada i encara es recorda al Festspielhaus. Però sobretot el dia d’avui serà el plebiscit per la successió del Festival, el punt àlgid de la batalla de Wolfgang Wagner per col·locar la seva jove filla Katharina com a successora, en contra de la resta de la família. I quan la política s’hi barreja pel mig, els mèrits artístics poden quedar en segon pla.

Weigle compta amb un gremi de Mestres que són novells a Bayreuth: Franz Hawlata (Sachs), Artur Korn (Pogner), Michael Volle (Beckmesser) i Markus Eiche (Kothner), a qui hem vist diverses vegades al Liceu. Però totes les mirades estaran posades en el Walther de Klaus Florian Vogt, que aixeca tantes passions com alguns recels.

En qualsevol cas, el nostre kapellmeister ens ha donat nits de glòria (Parsifal, Wozzeck, La ciutat morta), i esperem que avui ho repeteixi des del fossat de Bayreuth.

Ànims, Sebastian!