James King, el tenor discret

L’article d’avui és un resum del fil que he desenvolupat al fòrum Una noche en la ópera, i que podeu llegir íntegre aquí.

L’americà James King (1925 – 2005) va ser sempre un model de trajectòria desenvolupada amb rigor i professionalitat. Educat inicialment com a baríton, es va dedicar a aprendre de nou a cantar com a tenor mentre exercia com a professor universitari, i això explica que la seva carrera no comencés fins els trenta i llargs (va fer el salt als teatres d’Europa el 1962).

King no va tenir mai la capacitat d’arrastrar les masses com feia Vickers, i de fet alguns crítics de l’època consideraven que era massa “avorrit” o “neutre”. Vist amb perspectiva, tot plegat resulta incomprensible. Estem parlant d’un cantant magnífic amb un timbre sòlid i viril i una gran tècnica, capaç fins i tot d’interpretar molt bé els impossibles papers straussians (L’Emperador de La dona sense ombra, Bacchus, Apollo). Sempre es va mantenir dins els paràmetres del jugendlicher Heldentenor, evitant la temptació de convertir-se en un possible successor de Windgassen. I per si fos poc, es va saber anar retirant amb elegància, tornant a la universitat a meitats dels anys 80 i oferint els ocasionals concerts amb la gran veu que encara conservava.

El repertori bàsic de King estava format pels tres papers straussians que he mencionat, a més de Siegmund (el seu rol més emblemàtic), Parsifal, Florestan i Egist. També fou un gran Erik i Max, un correcte Lohengrin i Walther, i va tocar de tant en tant en repertori italià, especialment Otel·lo i alguns protagonistes puccinians. El seu Paul de La ciutat morta és interessantíssim, tot i que el va cantar un pèl massa gran.

El primer fragment que us ofereixo de King, però, és un Trovatore cantat a San Francisco el 1971. Podeu sentir l’Ah! sì, ben mio, i naturalment la Pira. Si bé clarament no estem davant d’un tenor verdià, a la cabaletta està impressionant. Com deia un participant del fòrum, el timbre i els aguts compensen la manca d’estil, i a sobre és tan rigorós que canta les frases amb el cor en lloc de preparar-se per l’agut final.

Però l’autèntica sorpresa ve d’un Siegmund cantat a París el 1986, quan ja tenia 61 anys. No és només que no es noti gairebé l’edat, és que està encara més passional, viril i entregat que vint anys abans. Primer podeu sentir Ein Schwert verhieß mir der Vater, amb uns Wälse realment antològics.

I finalment l’espectacular final del primer acte de La valquiria. En aquell 1986 els teatres contractaven Peter Hofmann per al paper, i a Bayreuth tenien Siegfried Jerusalem. És tan estranya, doncs, la bogeria final del públic? Comproveu-ho vosaltres mateixos.

Parsifal Bayreuth 2009

He trigat uns quants dies a escriure aquesta crònica del Parsifal de Bayreuth d’enguany, i el motiu és que he anat escoltant el document unes quantes vegades, i he passat de la sopresa i l’admiració inicial a l’entusiasme. Crec que estem sens dubte davant d’una de les millors versions de l’obra dels darrers anys. Naturalment Parsifal és l’obra “de” Bayreuth, i l’acústica del teatre i l’afinitat de l’orquestra i cor ja fan que l’experiència sigui habitualment extraordinària. Però com sempre cal un equip artístic de nivell.

No puc dir res de la producció del noruec Stephan Herheim, que ha tingut unes grans crítiques. L’any que ve la veurem per Internet i se n’editarà el DVD, igual que els Mestres de l’any passat i el Tristany d’enguany. En canvi puc valorar de forma molt positiva la direcció de l’italià Daniele Gatti, que usa uns tempi lents però variats (més ràpids que el 2008) i dirigeix realçant la bellesa de l’obra. Magnífiques les dues escenes de la transformació.

Crec que allà on es nota més el treball de Herheim i Gatti és en la prestació dels intèrprets, que repeteixen. No hi ha cap membre del sextet protagonista que canti de forma rutinària i monolítica, sinó que tots introdueixen mil matisos, frasegen bé, i canten amb intenció i emoció. Al marge de les capacitats vocals, feia temps que no sentia un equip tan unit com aquest.

Ha estat un encert escollir Christopher Ventris com a protagonista, que tot i no tenir un timbre espectacular canta amb gust i sap donar el personatge. Un detall: al seu darrer vers (“öffnet den Schrein”) entra avançat per un ritardando que fa Gatti, però és capaç d’allargar la frase posant-se a compàs una altra vegada. Això indica tenir musicalitat… i forces per arribar fins al final.

Mihoko Fujimura m’ha semblat sempre una soprano curta més que una mezzo, i potser la seva Kundry és més lleugera del què seria desitjable, especialment al final del segon acte.  Tot i això ha fet una evolució molt destacable des de les seves intervencions de fa uns anys i la seva integració en aquest Parsifal és perfecta, o sigui que no li criticaré algunes mancances.

Fantàstic el Gurnemanz del coreà Kwangchul Youn, que malgrat un timbre una mica aspre fa una creació extraordinària, sàvia, emocionant, al nivell dels més grans de l’actualitat.

Tant Detlef Roth com Thomas Jesatko tenen veus més líriques de les que solem associar a Amfortas i Klingsor respectivament, i guanyen punts quan no forcen la veu. Molt bé el Titurel del brasiler Diógenes Randes, imponent i fent que tinguis ganes de sentir més aquest jove cantant. Evidentment val per tots tres el què he dit de l’extraordinari treball amb l’equip de cantants.

En resum, un Parsifal a l’alçada de la tradició de Bayreuth, que ha superat les incerteses de l’any passat i que promet un document videogràfic referencial per l’any que ve. Esperem-ho.

Das Rheingold Bayreuth 2009

Un dels plaers estivals, escoltar en directe les retransmissions des del Festival de Bayreuth. Em vaig saltar Tristany i Mestres (ja els recuperaré), però he pogut seguir la tradició amb Das Rheingold, i aquí en teniu unes notes ràpides.

Quart any de la producció de Tankred Dorst, que sembla que passarà a la història del Festival sense pena ni glòria i potser es convertirà en la darrera de la qual no en tindrem testimoni visual (aquest any es transmetrà i editarà el Tristany, i l’any que ve l’alabadíssim Parsifal de Herheim i Gatti).

Sens dubte l’estrella absoluta d’aquest Anell és Christian Thielemann, que dirigeix segons els paràmetres d’una suposada “tradició germànica clàssica”. Els tempi són lents, l’Or li ha durat dues hores i 28 minuts, però introdueix canvis sobtats: l’entrada de Froh ha estat frenètica i ha deixat enrera el tenor. El nivell, naturalment, és altíssim. I com sona l’orquestra del Festival! Quina meravella!

Ara llegia els comentaris de l’any passat, i he de matisar algunes coses. Albert Dohmen m’ha agradat molt, i excepte alguns problemes al “Abendlich strahlt der Sonne Auge” la resta ha estat excel·lent. Crec que aquest any se sent amb més confiança, tot i que veurem com arriba de forces a les dues jornades. Repeteixo el què vaig dir de Loge i Alberich: Arnold Bezuyen sembla que no hagi trencat mai cap plat, i Andrew Shore fa l’error d’enlletgir la seva veu, perquè en algunes frases té un timbre molt més líric.

L’or del Rhin és una obra de director i d’aquest trio de protagonistes, però diré algunes paraules de la resta. Dels gegants, bé l’imprescindible Kwangchul Youn i força malament el nou Ain Anger. De la resta de divinitats, m’han agradat la Fricka de Michelle Breedt, més al principi que al final, i la Freia d’Edith Haller, però el Froh és només passable i el Donner de jutjat de guàrdia.

He tingut alguns dubtes amb l’Erda, perquè l’any passat vaig escriure que no em va agradar gens i aquesta vegada m’ha entusiasmat! He consultat la pàgina del Festival i he vist que aquesta funció l’ha cantat Mihoko Fujimura, fet que m’ha deixat més tranquil. I per acabar he de dir que tenia pànic al Mime de Wolfgang Schmidt, tenor que ens va estar torturant com a Siegfried en les èpoques més fosques del festival. Curiosament aquí m’ha convençut, ha tret uns piano no se sap d’on i ha sabut amagar el desgast vocal. La prova, naturalment, el dijous a la segona jornada… amb l’inefable Christian Franz (quin duo que segurament ens espera!).

Aquest és un any de trancisió al Festival, perquè es nota que tot ja estava lligat per Wolfgang Wagner. Tot i això, de moment hem pogut sentir un molt bon Or i les expectatives són magnífiques per l’any que ve, en què Gudrun Wagner podrà treure la seva reputació de caçatalents: de moment ja ha confirmat Jonas Kaufmann com a Lohengrin.

Un Holandès curiós

Ja sabeu que m’agrada col·leccionar versions del cànon wagnerià, i que més o menys tinc controlada la discografia existent. Per això l’altre dia em va sorprendre topar-me amb un registre de L’holandès errant del qual no tenia notícia (i això que és un document comercial en estudi). És aquest.

L’enregistrament es va fer l’any 1960 amb la Staatskapelle de Berlín (és a dir, de la RDA) i la direcció enèrgica i convincent del prematurament desaparegut Franz Konwitschny (sí, el pare de Peter). La versió triada és la feta sense entractes però amb el final revisat. El so és molt bo, tot i que podria millorar molt el balanç dels diferents plans sonors.

La primera sorpresa és el nom de l’Holandès, ni més ni menys que Dietrich Fischer-Dieskau, i els judicis previs que en pogueu fer es compleixen exactament. A banda de la manca de greus (DFD no ha estat mai un baix-baríton), a Die Frist ist um ja veiem que el personatge no té el pathos d’Uhde, ni la talla mitològica de Hotter, ni la ràbia desafiant de London, sinó que més aviat sembla… un liederista cantant (magníficament) el Die Frist ist um. Al duet d’amor remunta, però es torna a enfonsar al lament final. No em malinterpreteu, DFD era un extraordinari cantant, però aquest no va ser mai el seu paper. Jutjeu-ho vosaltres mateixos.

El cas de Marianne Schech és diferent, i es tracta d’un problem de desgast vocal que li afecta tant el timbre com els aguts. Tot i això es pot sentir que uns anys abans hauria estat una gran Senta. No convenç massa Rudolph Schock com a Erik. Ara bé, tenir a Gottlob Frick és tota una garantia com a Daland, així com la gran professional Sieglinde Wagner en el desaprofitat paper de Mary.

I deixo el plat fort pel final. El meu cor sempre tindrà un raconet per a Josef Traxel, però el Timoner de Fritz Wunderlich és simplement prodigiós. Vinga, traieu tots els reclinatoris per sentir-lo.

En resum, un bon Holandès que, si bé no és en cap cas la primera opció, pot ser una lectura complementària certament interessant.

Johannistag, Dia de Sant Joan

DAVID

“Am Jordan Sankt Johannes stand,
all’ Volk der Welt zu taufen;
kam auch ein Weib aus fernem Land,
aus Nürnberg gar gelaufen.
Sein Söhnlein trug’s zum Uferrand,
empfing da Tauf’ und Namen;
doch als sie dann sich heim gewandt,
nach Nürnberg wieder kamen,
in deutschem Land gar bald sich fand’s,
dass wer am Ufer des Jordans
Johannes ward genannt,
an der Pegnitz hiess der Hans.”

Anton Dermota a l’enregistrament de Hans Knappertsbusch (1950).

Gerhard Stolze a l’enregistrament de Hans Knappertsbusch (1960).

Gerhard Unger a l’enregistrament de Rafael Kubelik (1967).

Peter Schreier a l’enregistrament de Herbert von Karajan (1970).

El Tristany de Barenboim i Chéreau en DVD

Per fi he pogut veure el DVD d’un dels aconteixements de la temporada passada: el Tristany i Isolda de La Scala, amb Daniel Barenboim i Patrice Chéreau com a màxims responsables. Les funcions van rebre unes crítiques entusiastes, i era hora de comprovar si eren merescudes o no.

Patrice Chéreau va rebre la primera oferta de posar en escena Tristany a principis dels vuitanta, i el director musical ja havia de ser Barenboim. El francès ho va declinar, no se sentia preparat, i a més li molestava que tothom busqués una repetició del primer acte de La valquíria (de L’anell de Bayreuth, és clar).

La proposta de Chéreau és escenogràficament simple però psicològicament complexa. Tristany és una obra que, pel seu estatisme i els llargs monòlegs i duets, ha donat peu a posades en escena hieràtiques (amb Wieland Wagner i Heiner Müller com a màxims exponents). Amb Chéreau els personatges tornen a convertir-se en humans, mostren les seves emocions, reaccionen davant cada frase, s’estimen amb passió, pateixen. Moments antològics: la solitud d’Isolda i Brangäne davant de tots els mariners; les dos abraçades del rei Marke amb els protagonistes, entendridores; o el Liebestod, del qual en parlaré tot seguit. I tot això interpretat per un repartiment totalment entregat.

Ella és Waltraud Meier, és clar. I naturalment se li noten els anys, els aguts ja no són com els de Bayreuth, alguns sons són una mica lletjos. Dit això, no hi ha substituta possible, la seva entrega és total. Com a cantant encara és excel·lent, i com a actriu simplement formidable. Quin fraseig! Quin control de cada vers! Quina implicació emocional! I quin Liebestod! El seu de Bayreuth ja era meravellós, amb aquella llum daurada que l’envoltava de sobte. Aquí en canvi és una autèntica mort, amb sang regalimant-li del cap. Està en trànsit, fa uns passos amb dificultat, ja no és ella. De sobte el seu cos es relaxa i cau a terra. Bravo!

I només una reflexió final sobre l’enorme (mezzo)soprano alemanya. Meier va debutar com a Kundry a Bayreuth el 1983. Això són 26 anys a dalt de tot, cantant el repertori més exigent i sense gairebé ensopegades professionals. Sabeu l’enorme rigor i intel·ligència que això suposa?

Tristany és un novell en el paper, el tenor anglès Ian Storey. Pel seu timbre i emissió sembla que serà flor d’un dia, però crec que només per aquesta producció ja li haurà valgut la pena. El més important és que dóna una visió convincent del personatge i que fa una molt bona parella amb Meier, i per això se li perdonen els problemes vocals.

Molt bé el Kurwenal juvenil i impetuós de Gerd Grochowski, i en canvi força fluixa la Bragäne de Michelle DeYoun, tant vocalment com en la seva tasca de fer una criada vella. Excel·lents tots els secundaris (el pastor, el mariner, Melot…).

Deixo volgudament pel final el Marke de Matti Salminen, l’altre puntal del cant wagnerià dels darrers 30 anys (recordem que va debutar a Bayreuth el 1976). Vocalment se li han accentuat els problemes en els darrers tres o quatre anys, però tot i això continua sent un col·lós. Chéreau ha confessat que quan va tenir dubtes sobre si acceptar o no el projecte, va ser el fet d’escoltar una gravació de Salminen, i el seu art d’unir paraula i música, el què el va decidir a tirar endavant.

Aquest és el quart Tristany editat de Barenboim (el tercer en DVD), i és un plaer veure’l dirigir relaxat i sense partitura, amb un complet domini de l’obra. Tot i això, la preparació va haver de ser intensa, perquè l’orquestra de La Scala no havia tocat l’obra des dels temps en què Carlos Kleiber s’hi va obsessionar, a primers anys 70.

En resum, un DVD simplement imprescindible.