Jean Madeira, una contralt a reivindicar

L’article d’avui és un resum del fil que he desenvolupat al fòrum Una noche en la ópera, i que podeu llegir íntegre aquí.

La carrera de la contralt Jean Madeira (1918 – 1972) no només va ser desgraciàdament breu, sinó que a més és molt mal coneguda. La seva fama es basa gairebé únicament en els papers que va cantar a L’anell del nibelung, dels quals ja en vaig parlar fa un temps, i en la seva fenomenal Klytämnestra.

Si bé la fama la va aconseguir a Europa l’any 1955, Madeira va tenir una llarga i profitosa carrera al Met des del seu debut com a Primera Norna el 1948. Durant aquells set anys va cantar petits papers del repertori estàndard, impactant per la força i bellesa del seu registre greu i acompanyada per les grans estrelles de l’època.

Un gran exemple és la seva Cieca de La Gioconda de Ponchielli, que va cantar el 1952 i 1953 completant un repartiment excepcional: Milanov, Barbieri, Warren, Siepi… Aquí teniu Figlia che reggi il tremulo pie’, i si bé la dicció no és ni molt menys perfecta, estem davant d’una cega d’impacte.

Ara bé, el paper que va llançar Madeira a la fama va ser ni més ni menys que la Carmen de Bizet, en unes funcions que va cantar a Viena el 1955 i que van portar el públic al deliri. Per desgràcia només es conserva, que jo sàpiga, un enregistrament d’estudi molt difícil d’aconseguir i dirigit per Pierre Dervaux. Què us sembla escoltar-la, meravellosa, a l’ària de les cartes?

Madeira va cantar molts altres papers que, o bé no s’han publicat, o bé circulen de manera no oficial o minoritària: Ulrica, l’Auntie i Miss Sedley de Peter Grimes, la vella comtessa de La Dama de Piques, Suzuki, Fricka… Esperem que aquest llegat vagi sorgint mica en mica.

 

James King, el tenor discret

L’article d’avui és un resum del fil que he desenvolupat al fòrum Una noche en la ópera, i que podeu llegir íntegre aquí.

L’americà James King (1925 – 2005) va ser sempre un model de trajectòria desenvolupada amb rigor i professionalitat. Educat inicialment com a baríton, es va dedicar a aprendre de nou a cantar com a tenor mentre exercia com a professor universitari, i això explica que la seva carrera no comencés fins els trenta i llargs (va fer el salt als teatres d’Europa el 1962).

King no va tenir mai la capacitat d’arrastrar les masses com feia Vickers, i de fet alguns crítics de l’època consideraven que era massa “avorrit” o “neutre”. Vist amb perspectiva, tot plegat resulta incomprensible. Estem parlant d’un cantant magnífic amb un timbre sòlid i viril i una gran tècnica, capaç fins i tot d’interpretar molt bé els impossibles papers straussians (L’Emperador de La dona sense ombra, Bacchus, Apollo). Sempre es va mantenir dins els paràmetres del jugendlicher Heldentenor, evitant la temptació de convertir-se en un possible successor de Windgassen. I per si fos poc, es va saber anar retirant amb elegància, tornant a la universitat a meitats dels anys 80 i oferint els ocasionals concerts amb la gran veu que encara conservava.

El repertori bàsic de King estava format pels tres papers straussians que he mencionat, a més de Siegmund (el seu rol més emblemàtic), Parsifal, Florestan i Egist. També fou un gran Erik i Max, un correcte Lohengrin i Walther, i va tocar de tant en tant en repertori italià, especialment Otel·lo i alguns protagonistes puccinians. El seu Paul de La ciutat morta és interessantíssim, tot i que el va cantar un pèl massa gran.

El primer fragment que us ofereixo de King, però, és un Trovatore cantat a San Francisco el 1971. Podeu sentir l’Ah! sì, ben mio, i naturalment la Pira. Si bé clarament no estem davant d’un tenor verdià, a la cabaletta està impressionant. Com deia un participant del fòrum, el timbre i els aguts compensen la manca d’estil, i a sobre és tan rigorós que canta les frases amb el cor en lloc de preparar-se per l’agut final.

Però l’autèntica sorpresa ve d’un Siegmund cantat a París el 1986, quan ja tenia 61 anys. No és només que no es noti gairebé l’edat, és que està encara més passional, viril i entregat que vint anys abans. Primer podeu sentir Ein Schwert verhieß mir der Vater, amb uns Wälse realment antològics.

I finalment l’espectacular final del primer acte de La valquiria. En aquell 1986 els teatres contractaven Peter Hofmann per al paper, i a Bayreuth tenien Siegfried Jerusalem. És tan estranya, doncs, la bogeria final del públic? Comproveu-ho vosaltres mateixos.

No sé què fer amb la Rysanek

Podem dividir els cantants en lleugers, lírics i heroics, en millors o pitjors tècnics, en bons o mals actors, però la classificació que al final més importa és: aquells que ens agraden i aquells que no. Però què passa quan no hi ha manera d’aclarir-se i l’opinió que tenim d’un intèrpret canvia continuament?

Doncs bé, això és el que em passa amb la vienesa Leonie Rysanek (1926 – 1998). A vegades m’entusiasma i d’altres no la suporto. I atenció, no és que uns papers m’agradin més que altres, és que aquests canvis se’m produeixen quan escolto els mateixos documents sonors.

Els punts forts de la Rysanek són clars: una passió i una entrega fora de sèrie, capaces d’estirar al tenor més estaquirot, i un registre agut espectacular acompanyat d’uns bons greus. Si un es deixa endur per aquest corrent espectacular es pot oblidar de qualsevol consideració vocal i simplement trobar-se ben sacsejat al costat del camí.

Però per altra banda… No cal ser un purista vocal per què li molestin els atacs imprecisos, les notes a vegades desafinades, els descontrols, i un timbre que de cop es pot convertir en… destimbrat.

Us porto alguns exemples de l’estil Rysanek per tal que jutgeu vosaltres mateixos.

Primer el seu debut al Met, com a Lady Macbeth el 1959, després que Rudolf Bing fes fora la Callas. Aquí teniu el “La luce langue“.

Un dels seus papers estel·lars va ser sempre la Chrysothemis d’Elektra. Podeu sentir el “Ich kann nicht sitzen” en un registre també del Met de 1961. Crec que comença fluixeta però acaba d’una manera espectacular quan crida el desig de ser mare.

Ara el seu rol wagnerià amb qui tothom l’associa, la Sieglinde de La valquíria, amb què va debutar a Bayreuth el 1951 i que va seguir cantant fins ben entrats els anys vuitanta. Per exemple, aquest “Der Männer Sippe” de 1965 des del Festival.

Un dels papers que va començar a cantar tard i de forma polèmica: la protagonista de Salome. Aquí en teniu la intervenció final en un registre de 1971.

I finalment un dels papers en què sempre m’ha agradat i que va cantar molt al final de la seva carrera: la Sagrestana de Jenufa. El document és de 1992, i és espectacular que conservés aquesta veu (i aquests aguts!) després de 41 anys de carrera al màxim nivell. El fragment no pot ser cap altre que el “Co chvíla” del segon acte.

Hi ha dues altres sopranos que podria posar en la mateixa categoria que la Rysanek. Una és Anja Silja, però l’alemanya ha tingut dos avantatges: tenir més testimonis videogràfics, que mostren el seu magnetisme és gairebé animal, i l’especialització en el repertori del segle XX. L’altra és Gwyneth Jones… però d’aquesta no en parlo si no és en presència del meu advocat.

Mr. Clark, tenor de caràcter

Graham Clark és un cantant que fa ràbia. Quan va venir al Liceu fa unes temporades a fer el Mime de Siegfried ja tenia més de seixanta anys, però es va estar hora i mitja corrent, saltant, grimpant i fent tombarelles sobre l’escenari, i sense perdre ni una nota de la complexíssima partitura wagneriana. Admetem-ho: si arribem a la seva edat no tindrem ni la meitat de la seva condició física.

Ara que ja està en la darrera fase de la seva carrera, val la pena dedicar un article a aquest tipus realment singular. Clark va estudiar esports, i es va dedicar a prendre classes de cant per evadir-se d’una posició burocràtica al British Sports Council. Finalment la Scottish Opera li va oferir un contracte com a solista, i es va atrevir a fer el salt tot i quedar-se només amb una quarta part del sou.

La jugada li va sortir bé, i després d’uns anys cantant de tot (Verdi, Puccini, Britten, Offenbach) li va arribar el debut a Bayreuth el 1981 com a David. La gran eclosió com a tenor de caràcter de la seva generació va ser el 1988, quan Harry Kupfer el va voler com a Loge i Mime del seu polèmic Anell del Festival, papers que durant quinze anys va repetir per tot el món. Mica en mica va anar a ocupant el repertori estàndard: el Capità de Wozzeck, la bruixa de Hänsel i Gretel, el Mefistòfil del Doktor Faust de Busoni… Una producció d’aquesta darrera obra es va endur el Laurence Olivier Award, i ell una menció expressa en el premi. També cal mencionar que Clark ha estat un devot de Janacek, i que n’ha cantat més de cent funcions.

Valorar un tenor de caràcter, es digui Stolze, Zednik o Sénéchal, es fa molt difícil perquè la component actoral es menja la purament vocal. Clark és sens dubte un histrió, però també un gran actor. La diferència és que mentre que el primer es limita a un repertori de trucs més o menys fàcils (podríem citar un baríton d’inicials BP), el segon és capaç d’exprémer cada frase del text, i a més adaptar el personatge a les diferents produccions. Com a exercici, compareu els dos Mime que té Clark en DVD. El de Kupfer, a Bayreuth i Barcelona, és un tipus neuròtic, patètic i a vegades digne de compassió, mentre que el que li va marcar Pierre Audi a Amsterdam és una criatura perillosa i repulsiva. Res a veure.

Al Liceu ha vingut darrerament per petits papers, on se li perdona del tot el seu clar declivi vocal. Sobretot vull destacar la creació que va fer del pagès borratxo de Lady Macbeth de Mensk, on no només deixava anar un monòleg realment memorable, sinó que a sobre tenia un gran moment de clown amb Francisco Vas. Va estar molt bé com a escrivà de la Kovanxina, i llàstima que em vaig perdre el seu Aegisth.

Els que sapigueu anglès us recomano que visiteu la seva pàgina web. A part de contenir una biografia realment singular, té uns completíssims llistats de funcions per idioma… on separa anglès i americà.

Astrid Varnay i tres Brünnhilde

És un dels grans fenomens paranormals de l’òpera: les tres grans sopranos dramàtiques del Nou Bayreuth, les tres darreres cantants que van portar aquest nom amb propietat, no només no s’odiaven a mort sinó que a més eren amigues. Els germans Wagner van ser prou llestos com per contractar les tres per al Festival, i aquesta va ser la culminació de la carrera de Martha Mödl, Astrid Varnay i Birgit Nilsson.

A les seves imprescindibles memòries, la Varnay dedica tot un capítol a comparar-se amb les seves dues companyes, i a discutir quins eren els punts forts de cadascuna (ara penseu quina altra intèrpret seria capaç de ser el mateix). Una de les conclusions és que, Brünnhilde i Isolde al marge, les tres van encarar el seu repertori de forma molt diferent. Per exemple, si la Nilsson va cantar sempre els papers més lírics (Elsa, Elisabeth), la Varnay els va abandonar de seguida i la Mödl no els va interpretar mai perquè originalment era una mezzo.

Per tal de mostrar les seves diferents característiques, la Varnay fa un exercici molt interessant que us proposo seguir: veure quin era el gran moment de cadascuna d’elles a El capvespre dels déus.

Segons aquest raonament, la veu pura i els aguts facilíssims de la Nilsson la feien brillar especialment en els moments més romàntics, com per exemple a la Brünnhilde radiant del pròleg. La podeu sentir a continuació
a l’Anell de Böhm de 1967, acompanyada del veterà però encara impressionant Windgassen.

En canvi la Varnay tenia un temperament completament diferent, i ella mateixa afirmava que la seva gran escena era el ferotge jurament del segon acte, un moment d’una força brutal. Us he triat la versió de Krauss de 1953, amb tots els habituals (Windgassen, Uhde, Greindl…) en plena forma.

Tot i això, reconeixia la Varnay que cap de les dues podia superar l’instint tràgic i l’entrega absoluta que posava la Mödl a l’escena de la immolació, i que ningú no deia com ella el terrible “Ruhe, ruhe, du Gott!“. Aquí a teniu, encara pletòrica de veu, també el 1953 però al cicle que va dirigir Keilberth.

Què en penseu d’aquesta comparativa? Tenia raó la gran Varnay? En qualsevol cas podeu treure els reclinatoris una altra vegada…

I els anglesos què?

No sé a què es deu aquest fenomen, però a les llistes dels grans cantants, històrics i actuals, sempre hi manquen els intèrprets anglesos. Ja sé que al seu país són prou reconeguts i promocionats, però a les nostres latituds sempre hem preferit les passions franceses i italianes a la pulcritud i l’elegància britàniques. Per trencar una mica aquesta injustícia m’agradaria recordar alguns noms.

I començo amb una mezzosoprano ja retirada, Dame Janet Baker (n. 1933). Baker va ser una cantant de gran intel·ligència, que sabia aprofitar al màxim els seus mitjans vocals i escènics. En l’òpera es va especialitzar en un repertori força rar per la seva època, amb autors com Purcell, Händel o Gluck. Naturalment també va cantar força Britten, i el genial compositor fins i tot va crear algun paper expressament per ella.

Tot i això, Baker va destacar encara més com a intèrpret de lied i oratori. A part de la seva òbvia dedicació als autors anglesos, vull destacar les seves versions de Mahler, en especial com a solista de la Segona Simfonia.

Una altra Dame, aquesta sortosament encara activa, és Felicity Lott (n.1947). Roger Alier la va definir fa poc com “més britànica que el te de les cinc i el Big Ben junts”, i segurament sigui veritat: l’elegància i el refinament són els seus principals trets identitaris. A part de la seva dedicació al lied, s’ha de destacar que té un repertori molt variat: Mozart, Strauss, Stravinski, Poulenc i naturalment Britten.

Una de les coses que més m’agraden de Lott és que ha sabut posar-se gamberra quan ha calgut. És un plaer veure-la ballar i passar-s’ho bé a les operetes d’Offenbach, especialment La bella Helena.

Seguim amb el tenor Philip Langridge (n. 1939), un especialista del repertori del segle XX: ha estat Tom (The Rake’s Progress), Andres (Wozzeck), Laca (Jenufa), Aron, Èdip… tot i que també s’ha dedicat a Mozart i el barroc.

Però Langridge és sobretot el gran hereu de Peter Pears, i ha enregistrat, sovint en DVD, els grans papers de tenor de Britten. Ha estat un excel·lent Peter Grimes (res a veure amb Vickers), Quint i Aschenbach, tot i que segurament la seva gran creació és el Capità Vere de Billy Budd, que vam poder gaudir al Liceu. I durant les darreres dècades ha estat el més cortès, subtil i perillós Xuiski que s’ha pogut veure en un escenari.

Acabo amb John Tomlinson (n. 1946), un baix que ha fet també una digníssima carrera com a baixbaríton. La seva varietat de papers és enorme, des del Caront de l’Orfeu de Monteverdi fins a Barvablava, passant pel Boris de Lady Macbeth de Mensk i l’inevitable Britten (brutal John Claggart).

Ara bé, Tomlinson ha quedat marcat sobretot per la seva carrera wagneriana. Va ser Wotan a l’Anell de Kupfer a Bayreuth, i també ha estat l’Holandès, Marke, Gurnemanz, Titurel i Hagen. Darrerament s’ha dedicat a salvar els mobles a la Royal Opera House després la fugida de Brynn Terfel. D’aquest cicle no us podeu perdre la recreació que fa d’un Wanderer convertit en Pròsper.

I de moment fins aquí. Potser més endavant continuo amb altres noms que m’he deixat. Algun suggeriment?