Per fi he pogut veure el DVD d’un dels aconteixements de la temporada passada: el Tristany i Isolda de La Scala, amb Daniel Barenboim i Patrice Chéreau com a màxims responsables. Les funcions van rebre unes crítiques entusiastes, i era hora de comprovar si eren merescudes o no.
Patrice Chéreau va rebre la primera oferta de posar en escena Tristany a principis dels vuitanta, i el director musical ja havia de ser Barenboim. El francès ho va declinar, no se sentia preparat, i a més li molestava que tothom busqués una repetició del primer acte de La valquíria (de L’anell de Bayreuth, és clar).
La proposta de Chéreau és escenogràficament simple però psicològicament complexa. Tristany és una obra que, pel seu estatisme i els llargs monòlegs i duets, ha donat peu a posades en escena hieràtiques (amb Wieland Wagner i Heiner Müller com a màxims exponents). Amb Chéreau els personatges tornen a convertir-se en humans, mostren les seves emocions, reaccionen davant cada frase, s’estimen amb passió, pateixen. Moments antològics: la solitud d’Isolda i Brangäne davant de tots els mariners; les dos abraçades del rei Marke amb els protagonistes, entendridores; o el Liebestod, del qual en parlaré tot seguit. I tot això interpretat per un repartiment totalment entregat.
Ella és Waltraud Meier, és clar. I naturalment se li noten els anys, els aguts ja no són com els de Bayreuth, alguns sons són una mica lletjos. Dit això, no hi ha substituta possible, la seva entrega és total. Com a cantant encara és excel·lent, i com a actriu simplement formidable. Quin fraseig! Quin control de cada vers! Quina implicació emocional! I quin Liebestod! El seu de Bayreuth ja era meravellós, amb aquella llum daurada que l’envoltava de sobte. Aquí en canvi és una autèntica mort, amb sang regalimant-li del cap. Està en trànsit, fa uns passos amb dificultat, ja no és ella. De sobte el seu cos es relaxa i cau a terra. Bravo!
I només una reflexió final sobre l’enorme (mezzo)soprano alemanya. Meier va debutar com a Kundry a Bayreuth el 1983. Això són 26 anys a dalt de tot, cantant el repertori més exigent i sense gairebé ensopegades professionals. Sabeu l’enorme rigor i intel·ligència que això suposa?
Tristany és un novell en el paper, el tenor anglès Ian Storey. Pel seu timbre i emissió sembla que serà flor d’un dia, però crec que només per aquesta producció ja li haurà valgut la pena. El més important és que dóna una visió convincent del personatge i que fa una molt bona parella amb Meier, i per això se li perdonen els problemes vocals.
Molt bé el Kurwenal juvenil i impetuós de Gerd Grochowski, i en canvi força fluixa la Bragäne de Michelle DeYoun, tant vocalment com en la seva tasca de fer una criada vella. Excel·lents tots els secundaris (el pastor, el mariner, Melot…).
Deixo volgudament pel final el Marke de Matti Salminen, l’altre puntal del cant wagnerià dels darrers 30 anys (recordem que va debutar a Bayreuth el 1976). Vocalment se li han accentuat els problemes en els darrers tres o quatre anys, però tot i això continua sent un col·lós. Chéreau ha confessat que quan va tenir dubtes sobre si acceptar o no el projecte, va ser el fet d’escoltar una gravació de Salminen, i el seu art d’unir paraula i música, el què el va decidir a tirar endavant.
Aquest és el quart Tristany editat de Barenboim (el tercer en DVD), i és un plaer veure’l dirigir relaxat i sense partitura, amb un complet domini de l’obra. Tot i això, la preparació va haver de ser intensa, perquè l’orquestra de La Scala no havia tocat l’obra des dels temps en què Carlos Kleiber s’hi va obsessionar, a primers anys 70.
En resum, un DVD simplement imprescindible.
