La llança de Klingsor

Entrades etiquetades com a ‘Tristany i Isolda’

El Tristany de Barenboim i Chéreau en DVD

22 Juny 2009 · 1 Comentari

tristanessai3Per fi he pogut veure el DVD d’un dels aconteixements de la temporada passada: el Tristany i Isolda de La Scala, amb Daniel Barenboim i Patrice Chéreau com a màxims responsables. Les funcions van rebre unes crítiques entusiastes, i era hora de comprovar si eren merescudes o no.

Patrice Chéreau va rebre la primera oferta de posar en escena Tristany a principis dels vuitanta, i el director musical ja havia de ser Barenboim. El francès ho va declinar, no se sentia preparat, i a més li molestava que tothom busqués una repetició del primer acte de La valquíria (de L’anell de Bayreuth, és clar).

La proposta de Chéreau és escenogràficament simple però psicològicament complexa. Tristany és una obra que, pel seu estatisme i els llargs monòlegs i duets, ha donat peu a posades en escena hieràtiques (amb Wieland Wagner i Heiner Müller com a màxims exponents). Amb Chéreau els personatges tornen a convertir-se en humans, mostren les seves emocions, reaccionen davant cada frase, s’estimen amb passió, pateixen. Moments antològics: la solitud d’Isolda i Brangäne davant de tots els mariners; les dos abraçades del rei Marke amb els protagonistes, entendridores; o el Liebestod, del qual en parlaré tot seguit. I tot això interpretat per un repartiment totalment entregat.

Ella és Waltraud Meier, és clar. I naturalment se li noten els anys, els aguts ja no són com els de Bayreuth, alguns sons són una mica lletjos. Dit això, no hi ha substituta possible, la seva entrega és total. Com a cantant encara és excel·lent, i com a actriu simplement formidable. Quin fraseig! Quin control de cada vers! Quina implicació emocional! I quin Liebestod! El seu de Bayreuth ja era meravellós, amb aquella llum daurada que l’envoltava de sobte. Aquí en canvi és una autèntica mort, amb sang regalimant-li del cap. Està en trànsit, fa uns passos amb dificultat, ja no és ella. De sobte el seu cos es relaxa i cau a terra. Bravo!

Meier-Chereau

I només una reflexió final sobre l’enorme (mezzo)soprano alemanya. Meier va debutar com a Kundry a Bayreuth el 1983. Això són 26 anys a dalt de tot, cantant el repertori més exigent i sense gairebé ensopegades professionals. Sabeu l’enorme rigor i intel·ligència que això suposa?

Tristany és un novell en el paper, el tenor anglès Ian Storey. Pel seu timbre i emissió sembla que serà flor d’un dia, però crec que només per aquesta producció ja li haurà valgut la pena. El més important és que dóna una visió convincent del personatge i que fa una molt bona parella amb Meier, i per això se li perdonen els problemes vocals.

Molt bé el Kurwenal juvenil i impetuós de Gerd Grochowski, i en canvi força fluixa la Bragäne de Michelle DeYoun, tant vocalment com en la seva tasca de fer una criada vella. Excel·lents tots els secundaris (el pastor, el mariner, Melot…).

protagonistes-chereau

Deixo volgudament pel final el Marke de Matti Salminen, l’altre puntal del cant wagnerià dels darrers 30 anys (recordem que va debutar a Bayreuth el 1976). Vocalment se li han accentuat els problemes en els darrers tres o quatre anys, però tot i això continua sent un col·lós. Chéreau ha confessat que quan va tenir dubtes sobre si acceptar o no el projecte, va ser el fet d’escoltar una gravació de Salminen, i el seu art d’unir paraula i música, el què el va decidir a tirar endavant.

Aquest és el quart Tristany editat de Barenboim (el tercer en DVD), i és un plaer veure’l dirigir relaxat i sense partitura, amb un complet domini de l’obra. Tot i això, la preparació va haver de ser intensa, perquè l’orquestra de La Scala no havia tocat l’obra des dels temps en què Carlos Kleiber s’hi va obsessionar, a primers anys 70.

En resum, un DVD simplement imprescindible.

Categories: En DVD · Òpera
Etiquetat: , , , , , ,

Remenant arxius

25 Gener 2009 · Feu un comentari

Mica en mica moltes institucions al món de la premsa estan digitalitzant els seus enormes arxius i col·locant-los lliurement a la xarxa. Això és una mina per comprovar com es van rebre certes obres en el moment de l’estrena, quines van ser les crítiques originals d’enregistraments i funcions, o per poder llegir algunes plomes mítiques.

tristan55

És gairebé impossible entendre la vida barcelonina i catalana del darrer segle i quart sense recórrer a l’arxiu de La Vanguardia, i ara la seva Hemeroteca virtual ens facilita molt la feina. Per mitjà del seu cercador, per paraules clau o dies concrets, es poden trobar fàcilment tot tipus de notícies relacionades amb l’òpera o la música clàssica. Per exemple la crònica del Tristany i Isolda que teniu a sobre, corresponent a la visita del Festival de Bayreuth de 1955.

bergonzi

Recentment ha estat l’anglesa Gramophone la que ha penjat tots els seus exemplars des de 1923. El cercador es troba en fase beta i funciona prou bé, però el sistema d’escaneig que han usat ha tingut força errors, i sovint hi ha canvis de caràcters en moltes paraules. Per sort es poden també descarregar les pàgines en format PDF.

melchior-traubel

També la revista LIFE ha col·locat part del seu patrimoni fotogràfic a Google. L’òpera hi té un paper destacat, i us animo a fer cerques sobre personatges com Lauritz Melchior, Maria Callas, Anna Moffo o Birgit Nilsson.

Només un avís final: vigileu, perquè remenar tots aquests arxius us pot fer perdre moltes hores de feina!

Categories: Apunts · Cultura popular · Òpera
Etiquetat: , , , , , , ,

Bayreuth 1953 (i 2)

19 Desembre 2008 · 2 Comentaris

Tristany i Isolda

L’any 1952 Herbert von Karajan va deixar el llistó molt alt amb el primer Tristany de Wieland Wagner, malgrat que els cantants no van quedar massa entusiasmats amb la tècnica del director. L’any següent el substitut va ser Eugen Jochum, que va tenir una accidentada i irregular trajectòria al Festival.

Aquest Tristany de 1953 és recordat sobretot per ser el testimoni en plenitud de la Isolde d’Astrid Varnay, enorme sobretot al primer acte. A més també val la pena per Jochum i per la resta del repartiment, inclòs un Gustav Neidlinger com a Kurwenal molt millor del que alguns admeten.


Parsifal

La marxa de Knappertsbusch del Festival per les desavinences amb Wieland Wagner van permetre a aquest fitxar un director que donés a l’obra un estil més lleuger i menys “germànic”. D’aquesta manera Clemens Krauss va irrompre amb un concepte completament diferent del festival escènic sacre. Lamentablement Krauss va morir al cap de pocs mesos, i la seva revolució va quedar interrompuda. Kna va tornar a l’any següent i va continuar la seva memorable llista d’intervencions fins el 1964.

El Parsifal de Krauss ens recorda que aquesta obra wagneriana pot ser mística i espiritual, però que també és un drama. Per tant aquesta la versió més intensa, frenètica i apassionada de tot el Nou Bayreuth, amb moments, com l’escena entre Klingsor i Kundry, on salten guspires. L’únic problema és la presència de Ramón Vinay, un cantant que mai no m’ha convençut.

varnay-windgassenL’Anell del nibelung

Els dos cicles d’aquell any es van repartir equitativament entre Keilberth i Krauss, i de forma extraordinària en tenim testimoni de tots dos. 1953 va ser la consolidació de la posada en escena del primer Anell de Wieland, i de l’equip històric: per primera vegada Hotter va cantar els tres Wotan i Windgassen va ser Siegfried. Més endavant es van poder pulir alguns detalls (el Loge de Suthaus, l’Erda de Madeira), però la base estava muntada i es va mantenir fins el 1957.

L’Anell de Keilberth ha circulat menys, però conté l’únic testimoni en directe (de moment) de la Brünnhilde completa de Martha Mödl. I és fàcil veure per què es va convertir en una llegenda i per què va perdre la veu al cap de tres o quatre anys.

Molt més coneguda i reconeguda és la versió de Krauss, un prodigi similar al seu Parsifal. Les textures transparents (notòries fins i tot amb la presa de so que tenim!), el ritme lleuger i el to dramàtic són completament allunyats del què va fer Kna de 1956 a 1958. I una advertència: en aquest cicle Windgassen es va fer un embolic a l’escena de la forja, i algunes discogràfiques van substituir el primer acte de Siegfried per la versió de Keilberth!

Us proposo sentir l’al·lucinant final de Siegfried, i que el compareu amb el de Lohengrin de l’entrada anterior. Sembla mentida que siguin els mateixos cantants! Windgassen pot passar del lirisme del cavaller a la força heroica del jove, mentre que Varnay transmuta la seva ferotge Ortrud en una apassionada Brünnhilde. I no us perdeu el públic cometent una heretgia a Bayreuth.

Altres Festivals futurs van tenir també un gran nivell. 1955, per exemple, va presenciar altres moments extraordinaris amb l’Anell, Tannhäuser i el primer Holandès del Nou Bayreuth, però no ha aparegut el Parsifal. Una altra opció seria 1958, amb l’Anell i el Parsifal de Kna, el fantàstic Lohengrin de Cluytens amb Konya i el Tristany del jove Sawallisch, tot i que Wieland no aconseguia acabar de lligar els seus Mestres Cantaires. Però globalment aquell 1953 va ser el millor del qual en tenim testimoni, amb quatre (o cinc) enregistraments magistrals.

Categories: En CD · Òpera
Etiquetat: , , , , , , , , , ,

L’escena del pastor

31 Juliol 2007 · Feu un comentari

Una de les iniciatives del fòrum Una noche en la ópera és “l’obra de l’any”. Cadascú defensa un fragment vocal (operístic o no) durant una setmana, i al final de l’any es votarà quin és el preferit. La setmana passada em va tocar a mi, i la meva elecció va ser l’escena entre Kurwenal i el pastor a l’inici del tercer acte de Tristany i Isolda.

En una òpera plena de moments grandiosos (el preludi, el Liebestod, el duet d’amor, els avisos de Brangäne) pot ser que aquest fragment passi desapercebut, però és un dels meus preferits. Poques vegades s’ha representat tan bé el dolor, l’esperança i la tensió de l’espera davant un moribund. Són poques frases, senzilles, contingudes però enormement angoixants. Terrible el vers final del pastor, “Sol i desert està el mar“, que condueix un altre cop a la seva tristíssima melodia.

L’escena a la producció de Jean-Pierre Ponnelle (Bayreuth)

Al fòrum es va parlar llargament d’aquesta escena, i us recomano que el visiteu. A més s’hi poden escoltar més d’una dotzena de versions.

Link a l’inici del fil al fòrum

Link a la meva versió preferida: Reiner 1936

Categories: Òpera
Etiquetat: , , ,

El Tristany de Reiner

26 Setembre 2006 · 3 Comentaris

Sempre que es recomanen versions de l’òpera Tristany i Isolda se’n citen dues: la de Furtwängler de 1952 en estudi, i la de Karl Böhm a Bayreuth. Però n’hi ha almenys una altra del mateix nivell o fins i tot superior. Parlo del Tristany dirigit per Fritz Reiner el 1936, actualment disponible a Naxos.

Image Hosted by ImageShack.us

I per què aquest enregistrament és excepcional? Doncs perquè com a mínim conté quatre meravelles absolutes.

Les dues primeres són, evidentment, el tenor danès Lauritz Melchior i la soprano noruega Kirsten Flagstad. Només cal dir que són els dos millors cantants wagnerians dels quals tenim constància en disc. Ho tenien tot: tècnica, resistència, expressivitat, adequació als papers… Dos prodigis irrepetibles. Com a mínima crítica, potser ella està a vegades massa freda, altiva (la famosa “estàtua de marbre”), i ell sobreactua una mica al tercer acte… però no, tot i així donen mil voltes a tothom qui va venir després.

La tercera meravella també és un cantant, l’alemany Herbert Janssen. Simplement el millor baríton líric germànic (és a dir, aquell que canta Wolfram i no Wotan) del segle XX, i que aquí demostra quina és la veu idònia per al personatge de Kurwenal.

Image Hosted by ImageShack.us

El baríton Herbert Janssen

I el darrer prodigi és el director Fritz Reiner, que fa una versió excepcional de l’obra. Ni totalment mística com la de Furtwängler ni terrenal com la de Knappertsbusch, però en canvi més precisa, sabent donar a cada moment el to exacte. L’orquestra del Covent Garden, extraordinària.

Sabine Kalter i Emmanuel List són uns excel·lents Brangäne i Marke, tot i que no arriben al nivell dels mítics Thorborg i Kipnis. Els comprimaris, molt bons.

L’únic problema d’aquest enregistrament és que pateix alguns talls a la partitura, inevitables a aquella època fora de Bayreuth, però és un problema menor. Pel què fa al so, el reprocessament és miraculós tenint en compte que es tracta de 1936. Hi ha un mínim “fregit”, però qualsevol persona acostumada als enregistraments monofònics no hi tindrà cap problema. El balanç entre cantants i orquestra és perfecte.

En resum: Furtwängler i Böhm, però també Reiner… i Knappertsbusch. Del seu Tristany en parlaré un altre dia.

Categories: En CD · Òpera
Etiquetat: , , , , , , , ,

Silenci

31 Gener 2006 · Feu un comentari

Si hi ha un autor inabastable a l’història de l’òpera, aquest és Wagner. Caldria més d’una vida humana per poder analitzar la seva obra, la trajectòria vital, la construcció literària dels llibrets, les fonts mitològiques que va usar, l’estructura musical, els vincles entre els diferents títols, etcètera.

Potser no hi ha misteri més gran en tot el gènere que l’autèntic significat de Parsifal, i no crec que hi hagi ningú que sàpiga realment què va voler expressar Wagner amb la seva darrera obra. Però avui em limitaré a apuntar un petit enigma, que normalment és totalment imperceptible.

El darrer acord de Tristany i Isolda és interpretat per tots els instruments de l’orquestra, excepte un: el corn anglès, que té indicat un silenci a la partitura. Això evidentment no és gratuït, però quina és l’explicació?

El compositor Richard Strauss li va dir a sir Georg Solti que el corn anglès callava perquè és l’instrument associat al filtre màgic. Un cop desapareguts els dos amants, aquest deixa de fer efecte.

Una altra explicació, que és la que jo prefereixo, diu el corn anglès representa al darrer acte el sofriment de Tristany. Recordem que és l’instrument que interpreta la tristíssima melodia del pastor. Com que als darrers compassos finalment es resol el motiu conductor de Tristany (la primera frase musical de tota l’obra), s’entén que aquest ha mort en pau i ha desaparegut el seu patiment.

Categories: Òpera
Etiquetat: ,