Va ser al seu període de Weimar on el jove Johann Sebastian Bach (1685 – 1750) va rebre l’encàrrec del seu príncep d’estudiar les darreres tendències vingudes d’Itàlia i adaptar algunes de les obres dels compositors més de moda. D’aquesta manera Bach va realitzar una sèrie de transcripcions per a clave de concerts italians, especialment d’Antonio Vivaldi (aquestes obres corresponen als BWV 972 a 987).
Un bon exemple és la transcripció del Concert en sol menor de Vivaldi, el número 6 de La stravaganza, Opus 4. La particularitat és que el concert original de Vivaldi s’ha perdut, tot i que en sobreviu una versió posterior amb un tercer moviment modificat.
Escoltem-ne el primer moviment.
I ara la transcripció que en va fer Bach, en una versió per a piano. El gran problema és naturalment el contrast entre solo i tutti, però l’alemany ho resol canviant la densitat de la partitura. Fixeu-vos a més en l’intent d’adaptar les ornamentacions del violí.
Franz Liszt (1811 – 1886) va començar a treballar en la transcripció de les simfonies de Beethoven el 1837, en la seva època de pianista virtuós que recorria tota Europa i de relació amb la comtessa Marie d’Agoult. Va completar només la cinquena, la sisena i la setena, publicades poc després amb molt èxit.
Liszt no va tornar a les simfonies fins 26 anys més tard, quan la seva vida havia pres un rumb molt diferent. Devastat per la mort de dos dels seus fills, es va retirar a un monestir a les afores de Roma, moment en què va prendre ordes menors de l’Església sense convertir-se en capellà.
Durant la seva estada al monestir va revisar la transcripció de les tres simfonies ja realitzades, i va completar la resta amb l’excepció del moviment coral de la novena. Convençut pels seus editors que calia tancar el cicle, va compondre aquest darrer moviment i el resultat es va publicar el 1865 amb una dedicatòria al seu llavors gendre Hans von Bülow. L’edició contenia la indicació de l’orquestració original de Beethoven i una acurada digitació.
Allò que més sorprèn de les transcripcions de Liszt és la seva independència: gairebé sempre podem pensar que es tracta d’unes obres originals per a piano i no d’una adaptació. En cap moment hi ha concessions a l’espectacle o la demostració de la virtuositat tècnica, sinó que la fidelitat és la màxima possible. Qualsevol traïció a l’original es justifica per qüestions de sonoritat i d’equilibri, i sovint descobrim aspectes de la partitura que havien passats més desapercebuts en la versió original. Els moments que menys convencen són pocs i inevitables (com el solo de timbales del tercer moviment de la cinquena), i l’excel·lència màxima s’aconsegueix als moviments lents.
Per escoltar aquest cicle hi ha dues opcions molt clares: o Leslie Howard dins la seva imprescindible integral de Liszt, o Konstantin Scherbakov a Naxos. Aquest darrer és el que més em convenç, amb unes versions que fan justícia a les demandes de Liszt i alhora a l’esperit original de Beethoven. Són 5 CD imprescindibles als habituals preus de ganga.
El tast és l’Andante con moto de la cinquena simfonia, una de les joies de tot el cicle.
Avui fa exactament tres anys vaig començar aquest bloc, pensant que seria un experiment de curta volada. Qui m’ho havia de dir que arribaria fins aquí!
Des de llavors han passat moltes coses. Aviat me’n vaig anar a viure a l’estranger, fent impossible el seguiment puntual de les funcions del Liceu. També vaig quedar sorprès que la majoria de visites no provenien de lectors fidels, sinó de cerques als buscadors sobre el món de l’òpera, fet que em va reafirmar el meu compromís amb el rigor. Més endavant van sortir altres blocaires en la nostra llengua, i per sobre de tots l’imprescindible i hiperactiu amic Joaquim.
Després de tres anys i uns dos-cents articles, ha estat moment de fer balanç. M’he plantejat totes les opcions, des de donar per acabat el cicle i tancar el bloc fins a renovar-lo completament. També he pensat molt sobre el paper dels articles informatius en temps de la Viquipèdia, i de quin valor poden tenir les meves crítiques de funcions o enregistraments.
Finalment, he pres quatre decisions.
Primer, obriré el bloc molt més a la música orquestral, vocal i instrumental, i em dedicaré especialment a compositors poc coneguts i que poden ser interessants. Vull que La llança de Klingsor sigui un lloc de descobriments.
Segon, he renovat el disseny del bloc, fent-lo encara més senzill. Amb el canvi de categories, la introducció de les etiquetes i la presència d’un cercador espero que sigui fàcil navegar per tot el volum d’articles. També tinc previst afegir arxius sonors a alguns d’ells, els més populars (com els dedicats als Kindertotenlieder o a Jean Madeira)
Tercer, he col·locat els articles de la sèrie “Iniciar-se a l’òpera” en una pàgina especial, de tal manera que sigui una guia fàcilment accessible per a tothom.
Quart, una cosa romandrà constant: l’etiqueta “Wagner” serà sempre la més gran del núvol.
Continuo amb els meus dubtes sobre l’ús de tecnologies com Youtube o Rapidshare, que malgrat poder afegir molts avantatges immediats també tenen data de caducitat. Les vostres opinions seran benvingudes.
Naturalment he de donar les gràcies a tots els lectors i a tots els companys que he anat fent de manera virtual. Llàstima que la meva vida fora de terres catalanes m’impedeixi veure-us!
El regal d’aniversari per a tots vosaltres havia de ser wagnerià i relacionat amb Parsifal. I tant pels convençuts com pels escèptics, he triat la Suite simfònica que va compondre Stokowski basada en el tercer acte de l’òpera. Són 15 minuts que condensen tota l’acció, i que realcen la figura de Wagner com a enorme creador de melodies.
Molts compositors al llarg de la història han estat amics, deixebles, professors o amants d’altres, però sens dubte cap relació va ser tan important pels seus dos participants com la desenvolupada entre Franz Liszt i Richard Wagner.
Al llarg de mig segle d’amistat, sempre plena d’alts i baixos, Liszt i Wagner van treballar plegats per potenciar un cert tipus de concepte de la música, i alhora van nodrir les seves respectives carreres. Quan Wagner va haver d’exiliar-se després de participar a la revolta de Dresden, va ser Liszt qui li va estrenar la seva nova òpera Lohengrin. L’alemany també va reconèixer que sense el seu amic hongarès la seva harmonia hagués estat molt diferent. Alhora Liszt també es va beneficiar de les innovacions de Wagner, i la mort del seu amic li va inspirar algunes de les seves obres més radicals (com La lugubre gondola). És significatiu que, ja al final de les seves carreres, mentre els joves intentaven superar-los en tots els aspectes (més virtuosisme, orquestracions més potents), ells optaven per un major despullament i una camins força agosarats (Parsifal, les darreres peces de piano).
Com era d’esperar, Liszt va versionar un gran nombre de fragments wagnerians, primer per promocionar el seu amic i després com a signe d’admiració. Així disposem de transcripcions més o menys lliures dels grans èxits: el Liebestod, el cor dels peregrins de Tannhäuser, la marxa dels cavallers de Parsifal, l’Am stillen Herd de Meistersinger…
La proposta d’avui és, però, una miniatura. El 1854 Liszt va crear tres petites peces basades en Lohengrin, i especialment en el tercer acte. La tercera es titula “Lohengrin Verweis an Elsa“, i correspon a la segona escena, a la intervenció de Lohengrin “Atmest du nicht mit mir die süßen Düfte?“. És una absoluta delícia que espero que us agradi.
Durant tres dècades el moviment historicista ha dominat la producció musical renaixentista i barroca, establint uns conceptes reveladors i gairebé sempre necessaris. Ara bé, durant aquests anys a vegades semblava que ens haguéssim de sentir culpables per escoltar documents anteriors, com el Purcell de Kirsten Flagstad o el Bach de Karl Richter. L’únic que resistia era Glenn Gould, i encara.
I, naturalment, el més oposat al que defensen els historicistes és el que feia aquest senyor:
Cal presentar Leopold Stokowski? Tot ell era bigger than life: la seva energia passats els noranta anys, el seu estil de direcció sense batuta, el cabell, la biografia segurament falsa, l’accent potser impostat, la col·laboració amb Walt Disney, la lluita per molts compositors contemporanis i, per sobre de tot, el so gloriós que sabia extreure dels seus músics i les meravelloses versions de moltes obres.
Stokowski volia acostar la millor música al gran públic, però quan aquesta presentava dificultats excessives ell hi intervenia: d’aquí les “suites simfòniques” de les llargues òperes wagnerianes o les seves transcripcions per a orquestra romàntica de peces barroques.
El pèndol sempre es mou, i en els darrers anys s’ha recuperat l’interès per aquest llegat. Altres directors han enregistrat les transcripcions de Stokowski, com Esa-Pekka Salonen, José Serebrier en la magnífica sèrie per a Naxos o abans Matthias Bamert per a Chandos.
Avui us proposo un experiment, sentir la versió original i la transcripció. L’obra escollida és la famosa fuga en sol menor BWV 578, coneguda com a “petita fuga”. És una peça per a orgue, i sona així:
He de confessar que la sonoritat de l’orgue, especialment enregistrat, no m’acaba de convèncer. Les diferentes línies s’acaben confonent amb tanta ressonància, i em perdo. I Stokowski devia pensar el mateix, perquè el que va fer va ser “clarificar” les quatre veus i el contrapunt usant una orquestra sencera. I, de pas, col·locar un crescendo fins a un final gloriós.
El director va escriure: “Encara que aquesta fuga és curta, és una de les millors creacions de Bach. En la seva forma orquestral comença només amb la veu de l’oboè… A mesura que van entrant els instruments el teixit del contrapunt es va enriquint, i la fuga acaba amb tots ells sonant com un cor triomfal”.
El mateix Stokowski dirigeix la seva versió en aquest enregistrament de 1974 (amb 92 anys!).
La meva intenció no és que trieu entre els dos, però us sembla la versió? I la creieu justificada? Jo us diré que m’encanta!
Si fa poc comparava Vivaldi amb un oceà ple de tresors, llavors Liszt és un enorme continent gairebé inexplorat ple de criatures fantàstiques, algunes enormes i espectaculars, altres amb formes estranyíssimes. Franz Liszt (1811-1886) va ser un home ple de contradiccions i autor d’una obra vastíssima però molt poc coneguda.
Una de les parts de l’obra de Liszt que més m’interessa són les seves creacions en base a materials d’altres compositors, especialment d’òpera. Tant les seves transcripcions fidels com les seves reminiscències o fantasies sobre una música aliena acostumen a oferir noves i interessants visions sobre l’original. Si no coneixeu les seves transcripcions de les nou simfonies de Beethoven, correu ara mateix a aconseguir l’esplèdida gravació de Konstantin Scherbakov a Naxos.
Els motius que portaven Liszt a realitzar aquestes adaptacions són diversos. En primer lloc els grans pianistes del seu temps solien incloure als recitals varacions sobre els temes de les òperes de moda en aquell moment. En una època en què el gramòfon encara no existia, les transcripccions per a piano eren l’única possibilitat d’accedir a les obres orquestrals. I finalment cal dir que Liszt va lluitar sempre per reivindicar alguns compositors poc coneguts o menystinguts en el seu moment, com Schubert o Berlioz. La llista d’autors adaptats és, en fi, enorme: Wagner, Verdi, Bellini, Meyerbeer, Gounod, Weber, Glinka…
El cas que us presento avui és força curiós. La peça pertany al Liszt de la darrera estapa, aquella en què va desmuntar bona part del seu estil i va crear les obres més radicals i experimentals. Un alumne seu li va demanar una adaptació per poder interpretar, i com que era anglès Liszt va decidir que l’autor triat seria Händel. Ara bé, el material de base va ser força estrany: dues peces instrumentals procedents de la primera i gairebé desconeguda òpera de Händel, Almira.
El resultat va ser l’extraordinària Sarabande und Chaconne aus den Singspiel Almira (1879), una peça que ja als primers compassos s’identifica plenament com a obra de Liszt, però que conserva plenament l’esperit de Händel.
Espero que en gaudiu, i espero poder-vos oferir més aviat més exemples d’aquesta vessant de Liszt.
