Daphne, de Richard Strauss

Daphne. Música de Richard Strauss. Llibret de Joseph Gregor. Estrena: 15 d’octubre de 1938 (Dresden). Durada aproximada: 1 h 30 min.

Personatges principals: Daphne (soprano), Leukippos (tenor), el déu Apol·lo (tenor), Peneios (baix), Gaea (contralt).

L’òpera explica el mite de Daphne, a qui se la disputen el pastor Leukippos i el déu Apol·lo. Quan la noia els rebutja a tots dos, el déu dispara una fletxa que mata el pastor. Daphne se sent culpable i Apol·lo també. Al final Apol·lo demana a Zeus que transformi Daphne en un arbre, i així pugui estar sempre en contacte amb la seva terra.

* * *

Dels cinc o sis compositors que formen el nucli del repertori operístic, crec que Richard Strauss (1864 – 1949) és el menys conegut. Té dues obres indiscutibles i molt populars (Salome i Elektra) i un parell que es programen amb certa freqüència (El cavaller de la rosa i Ariadna a Naxos). Com a molt n’hi ha dues o tres més que es podeu veure de tant en tant al món germànic, però el problema és que Strauss té quize òperes.

Evidentment el període més desconegut és el darrer, afectat per la decisió de l’ancià Strauss de quedar-se a Alemanya i les seves ambígües relacions amb el règim nazi. Excepte les Quatre darreres cançons, sembla que ningú no hagi sentit anomenar La dona silenciona, L’amor de Danae o aquesta Daphne.

El 1929 va morir Hugo von Hofmannsthal, el gran llibretista i col·laborador de Strauss. El substitut va ser un altre geni, Stefan Zweig, però aquest es va haver d’exiliar el 1934 pel fet de ser jueu (s’acabaria suicidant el 1942). Zweig va recomanar a Strauss que treballés amb l’acadèmic Josef Gregor. El resultat van ser tres òperes amb llibret de Gregor, de menys talent que els anteriors i amb qui Strauss no s’entenia tant.

Daphne és la segona d’elles, basada en el mite clàssic i sobretot en la seva aparició a Les metamorfosis d’Ovidi. AL principi havia de ser una obra curta, però el seu abast es va anar ampliant. Iniciada el 1936, es va estrenar el 1938 a Dresden. La dedicatòria va ser pel director Karl Böhm.

* * *

Daphne és una òpera amb una música absolutament meravellosa, i és una llàstima que la conegui tan poca gent. Té un lirisme i una bellesa que no es troba a cap de les primeres obres de Strauss, i em fa pensar en un Korngold de La ciutat morta atemperat per l’edat.

Escolteu per exemple el final de l’obra. Gregor volia acabar-la amb un cor, però amb bon criteri Strauss va optar per una peça instrumental que acompanya la transformació de Daphne. Quin moment més extraordinari! En altres circumstàncies aquest seria un dels “grans èxits” del compositor, que acompanyaria els CD de fragments amb la dansa dels set vels, els valsets d’El cavaller de la rosa o els seus poemes simfònics més coneguts.

No cal dir que no manquen els leitmotive, però l’estructura sembla la d’un gran poema simfònic. Poques vegades Strauss va dominar tant l’orquestra com en aquesta obra.

L’òpera té un quintet protagonista. Daphne és una soprano lírica i el seu pare un baix, però Gaea ha ser ser una contralt autèntica, una Erda que té escrits uns greus contundents, i de la dificultat enorme dels dos tenors ja en vaig parlar aquí. Això també en dificulta la posada en escena.

* * *

No hi ha gaires versions de Daphne al mercat, i de fet només he escoltat la de Karl Böhm de 1964. Als vuitanta la va enregistrar Haitink (amb Lucia Popp i Kurt Moll) i ara és naturalment un dels papers preferits de Renée Fleming, però sempre hi ha el problema dels tenors (Reiner Goldberg d’Apol·lo? Glups!). En qualsevol cas la versió de Böhm té un repartiment excepcional, on només decep una mica la Gaea de Vera Little, i està dirigida amb passió per un mestre que a més va rebre la dedicatòria de l’obra.

Salome i dos estirabots

No tenia previst anar a veure la Salome del Liceu. Les crítiques han estat força dolentes, i Nina Stemme no cantava en l’única funció que podia anar a veure. Però llavors he recordat que el director musical era Michael Boder, responsable del futur de l’orquestra, i m’ha vingut la curiositat de sentir-lo. O sigui que he comprat una entrada i cap al teatre.

Quan ha acabat la funció el primer que he fet ha estat mirar el llibret per veure si aquesta Salome es tractava d’una coproducció. I he respirat en veure que sí. Cap problema, doncs: el Liceu ha apostat pel senyor Guy Joosten i això ha estat un error monumental, però només faltaria que els teatres es posessin a controlar la feina dels seus directors d’escena contractats. Altra cosa és que fos una producció comprada. Llavors caldria investigar qui va prendre la decisió per demanar-ne el cap (i mai millor dit).

Ja sabeu que no tinc cap problema amb les produccions anomenades “modernes”, que actualitzen les òperes o que en canvien coses: em va fascinar el Tannhäuser de Carsen, i vaig trobar punts interessants al Don Giovanni i el Wozzeck de Bieito.

En canvi aquesta Salome em sembla un bunyol monumental, un xurro de cap a peus, la pitjor producció que he vist al teatre. No entraré en detalls sobre l’error del concepte o la nul·la capacitat artística que demostra Joosten per no avorrir-vos. Només diré que un director d’escena ha de ser també artesà, i no es pot tolerar que es faci un interludi musical amb el teló baixat i haguem de sentir els sorolls de tots els canvis sobre l’escenari. Impresentable.

L’altre punt que vull comentar és l’orquestra. I aquí el problema és que m’ha agradat, i en la darrera mitja hora m’ha semblat excel·lent: els metalls han sonat com calien, les cordes han estat meravelloses i impactants en les dissonàncies, etcètera. Com s’explica doncs que hi hagués fortes crítiques el dia de l’estrena? El mateix va passar amb Els mestres cantaires.

Només hi ha una explicació: manca d’assajos. Doncs bé, proposo un mètode. S’agafen els enregistraments de totes les funcions i es detecta quina és la primera que compleix el nivell que requereix el Liceu. La cinquena funció? Doncs cinc assajos més abans de l’estrena. Si ho fan les corals d’aficionats, amb més motiu ho haurien de fer uns professionals que cobren. Està vist que els manca repeticions, doncs a repetir.

Quatre apunts finalment sobre els cantants. M’ha agradat Erika Sunnegårdh com a Salome, tot i que a vegades costava sentir-la. En un teatre més petit jo la contractaria, i a més té el físic i sembla que balla bé… pel poc que li hem pogut veure, clar. Destaco l’Herodes de Gerhard Siegel, el Mime oficial del nostre temps, i sospito que té més veu que molts Siegfried que li deuen tocar com a company. Correctes la resta de protagonistes (a destacar el Narraboth de Stefan Heibach), però els comprimaris m’han semblat força fluixos.

Conclusions: podem esperar grans coses de Boder sempre que l’orquestra treballi més; i si Joosten torna demanar feina al teatre, ni tan sols obrir-li la porta (no fos cas que ens la tornés a colar).

Petits apunts sobre Salome

Divendres que ve s’estrena al Gran Teatre del Liceu una nova producció de Salome, i és hora de dedicar-hi algunes línies.

És difícil dir res de nou sobre aquesta arxiconeguda òpera de Richard Strauss, una de les més populars i conegudes del segle XX des de la seva estrena a Dresden el 1905. La història de la princesa de Judea obsessionada amb Sant Joan Baptista va provocar un enorme escàndol per la seva amoralitat, i especialment per l’escena del petó al cap tallat de Jochanaan.

A Salome se l’ha vista sovint com la germana menor del díptic expressionista que forma amb Elektra, tot i que sempre ha estat la meva preferida. Així com Elektra fa la sensació que comença amb un fortissimo (musical i emocional) i d’aquí no baixa, a Salome Strauss usa tots els colors de la paleta, des dels poètics moments llunars de l’inici fins a les dissonàncies quan la protagonista embogeix definitivament.

Una de les preguntes que sempre em faig al voltant de l’obra és el paper de Jochanaan. És la figura hieràtica, incorruptible, que se’ns presenta en algunes versions, especialment les més antigues? O bé té un desig amagat cap a Salome? No oblidem que l’òpera es basa en un text d’Oscar Wilde…

Naturalment el gran repte a l’hora d’escenificar l’obra és trobar una protagonista adequada, tasca impossible perquè caldria una adolescent de disset anys amb veu de soprano dramàtica, amb l’afegit que ha de ballar la dificilíssima dansa dels set vels. Si exceptuem el cas d’una joveníssima Anja Silja, no sembla que massa cantants puguin convèncer en aquesta doble vessant. L’alternativa és recórrer a una ballarina o “doble de cos”, però això és una impostura; i si a més la producció arracona la soprano en un costat de l’escenari i la col·loca dins un barril, hi ha el perill que la diva no torni a aparèixer pel teatre durant unes quantes temporades.

També és problemàtic el paper d’Herodes, un calc del què passa amb el Loge de L’or del Rhin: és millor un tenor de caràcter, un líric o un dramàtic? No hi deu haver cap rol que l’hagi cantat intèrprets tan oposats com Jon Vickers, Gerhard Stolze, Max Lorenz, Julius Patzak o Kim Begley. Això sí, la dificultat del paper és màxima, i cal que el cantant estigui en plenes facultats malgrat el seu caràcter histriònic. No n’hi ha prou de cridar.

Per a la resta es necessita un baix-baríton sòlid per a Jochanaan, una soprano dramàtica o mezzo per a Herodias i un tenor líric per a Narraboth. Dels secundaris és fonamental que sobresurti i impacti el Primer Nazarè.

El repartiment del Liceu ens dóna bones perspectives i tots confiem en Nina Stemme, la soprano dramàtica del moment. Veurem què tal Mark Delavan com a Jochanaan (llàstima no tenir Albert Dohmen), i sorprèn trobar Gerhard Siegel, que canta Mime als principals teatres del món, al segon repartiment. Siegel és a més un tenor de veu potent, i ho pot fer molt bé. I finalment tots atents a Michael Boder, futur director titular de l’Orquestra del Liceu. De la producció no em pronunciaré fins que l’hagi vista, com sempre faig.

Com a fragment no us he triat cap dels grans hits de l’òpera, sinó un dels meus moments preferits: el relat dels nazarens sobre els prodigis del Messíes. La versió fou enregistrada al Met el 2004, amb la direcció de Valeri Gergiev. Podeu sentir Morris Robinson (Primer Nazarè), Albert Dohmen (Jochanaan), Larissa Diadkova (Herodias) i un decadent Siegfried Jerusalem (Herodes).

James King canta Apollo

Els lectors habituals del bloc ja coneixeu la meva gran admiració pel tenor nord-americà James King (1925 – 2005), un cantant que no té el lloc que es mereix a la galeria d’il·lustres.

Aquests dies he estat escoltant una de les òperes de Richard Strauss menys conegudes, Daphne, estrenada el 1938 i basada en el mite hel·lènic. La versió considerada de referència és la de Karl Böhm, director a qui el compositor va dedicar l’obra, i que té a Hilde Gueden i Fritz Wunderlich com a protagonistes.

L’òpera és prou interessant, però si no es programa sovint és en part per la dificultat d’atorgar el rol del déu Apol·lo, una absoluta monstruositat de paper. El personatge requereix la força d’un tenor wagnerià però també un solidíssim registre agut squillante. Un crític de la Gramphone va escriure que es necessitaria una barreja de Jon Vickers i Richard Tauber.

Karl Böhm va comptar amb un James King no tan jove d’edat però que tot just començava la seva segona i definitiva carrera com a tenor (després d’uns anys poc reeixits com a baríton), i que s’estava fent un nom a base d’anar aprofitant les cancel·lacions de Sandor Konya. Us animo a sentir-lo al fragment més compromès, el llarg monòleg Was erblicke ich? situat a més gairebé al final de l’obra.

Que King, malgrat alguna vacil·lació inicial, pogués cantar tan bé el paper és extaordinari. Que no hi deixés la gorja i pogués continuar amb una carrera de vint anys és gairebé un miracle.

I per cert, després de sentir aquest fragment, algú dubta que Richard Strauss odiava els tenors?

La Salome de Mattila des del Met

Salome és de llarg la meva òpera preferida de Richard Strauss, una obra que lluny de la contundència monolítica d’Elektra ens ofereix una vivíssima paleta de colors i emocions musicals.

Fa pocs dies s’ha afegit a MetPlayer la funció que es va retransmetre en directe i alta definició el passat 11 d’octubre de 2008, un document realment interessant que suposo que es publicarà en DVD.

La producció de Jürgen Flimm es va estrenar el març de 2004 amb unes crítiques excel·lents, i ara s’ha reposat amb un repartiment del qual només en subsisteix la protagonista. La proposta no és gens trencadora i respecta molt bé el llibret de Strauss, i té força punts d’interès. L’escenògraf Santo Loquasto, col·laborador habitual de Woody Allen, va crear una espècie d’orient mitjà luxós i actualitzat passat pel sedàs de Hollywood. Així, el costat esquerra remet a pel·lícules com Gilda, i el dret és un desert on habiten uns islamistes de pel·lícula.

Una de les millors decisions de Flimm és el tractament d’Herodes, que no és ni un psicòpata ni un ésser llefiscós, sinó un home extremadament ric, però envellit, malalt, manipulable i que s’atabala amb facilitat. L’interpreta un veterà tenor líric, l’anglès Kim Begley. Al seu costat, la mezzo Ildikó Komlósi és una Herodias encara físicament potent però donada a la beguda.

L’impertorbable Jokhanaan és el baixbaríton finès Juha Uusitalo, de presència imponent i actitud ferotge. La veu és contundent, però se li descontrola una mica. Excel·lent, per físic i cant, el Narraboth enamorat de Joseph Kaiser. La resta d’intèrprets tenen un bon nivell, i cal citar el poderós baix Morris Robinson com a Primer Nazarè, que impacta en la seva intervenció.

El director musical és Patrick Summers, que treu tots els colors de l’orquestra sense arribar al nivell de Gergiev quatre anys abans (hi ha enregistrament radiofònic, amb Jerusalem i Dohmen). I la realització televisiva és, això sí, força millorable.

Ara bé, tots els encerts anteriors no fan sinó potenciar l’autèntica natura de l’espectacle: el one-woman-show de Karita Mattila. Malgrat que els anys se li noten una mica al rostre, la soprano finesa fa una d’aquelles interpretacions que impliquen una entrega absoluta. I que a més canti molt bé ja és gairebé miraculós. La seva Salome comença com una rica malcriada, s’explaia en una dansa més insinuada que ballada (amb Begley seguint-li de meravella el joc) i acaba en uns quinze minuts finals d’una intensitat bàrbara. Cal veure-ho per creure-ho. Al final, el públic dempeus i una ovació espectacular.

Per tant, un document excel·lent.

Crònica endarrerida d’una Elektra

Una molt calurosa nit d’estiu, i l’Elektra del Liceu pel canal 33: perfecte poder-la recuperar pels que no la vam veure en directe quan tocava. I igualment he pensat escriure’n una crònica.

He de dir que la meva relació amb Elektra és ambigua. Sé que és una obra mestra, però a vegades em tira enrera que sigui tan monolítica, que sembli que tot hagi d’estar en fortissimo durant dues hores i mitja, i el llibret el trobo totalment excessiu. Sóc per tant dels que prefereixen Salome, on a la conclusió igualment tremebunda s’hi arriba amb mil matisos i paletes de colors.

Sobre la versió del Liceu, primer de tot dir que la producció de Guy Joosten és dolenta. No aporta res de nou, l’escenografia és vulgar, hi ha una manca total de força. Però el pitjor de tot és que la direcció d’actors és nefasta, portant alguns personatges cap a la paròdia, i fent que tots plegats hagin d’efectuar gestos innecessaris i puerils. Un desastre. En canvi m’han agradat Sebastian Weigle i l’orquestra, tot i que el balanç de l’enregistrament els anava en contra.

Deborah Polaski em sembla una bona protagonista. Crec que és una cantant intel·ligent, i malgrat la seva dedicació als papers més durs del repertori continua conservant una bona línia vocal. M’ha convençut de la mateixa manera que ho van fer la seva Isolda i Brünnhilde de fa uns anys: no passarà a la història, però ara mateix és del milloret que hi ha.

Lamentablement no puc valorar la Chrysothemis d’Ann-Marie Backlund. S’intueix que té una bona veu i uns grans aguts, però què pot fer una cantant quan el director d’escena va en contra seu? Denunciar-lo al jutjat? La germana d’Elektra representa la feminitat, la carnalitat, i no és en cap cas una nena histèrica.

Eva Marton té la veu molt perjudicada, sobretot el registre greu, i no m’ha convençut gens. En canvi sí que ho va fer fa un parell d’anys com a Kostelnicka. Casualitat? No. Malgrat que siguin dos rols per a veteranes, la Sagrestana està escrita per a soprano dramàtica, i en canvi Klytämnestra és una contralt. Si la Varnay convencia és perquè tenia uns greus que envejarien moltes mezzos, però no totes les sopranos haurien d’abordar aquest paper.

Fantàstic l’Orest d’Albert Dohmen, l’actual Wotan de Bayreuth: una veu contundent de baríton com feia temps que no se sentia al teatre. I en la seva línia Graham Clark com a Aegisth, fent-ne una gran recreació (sóc l’únic que he pensat que cauria escales avall?). La resta del repartiment el deixem estar.

Per tant una Elektra que demostra una màxima: millor una posada en escena “provocativa” però viva, que una proposta sense imaginació ni esma.