Com sabeu, el bloc ha estat unes setmanes aturat per motius tècnics, i malgrat que ja s’han solucionat no reprendré el ritme habitual fins d’aquí uns dies.
Aquest proper octubre m’he compromès a tirar endavant un dels “cantants del mes” del fòrum Una noche en la ópera. Concretament parlaré de tres intèrprets nascuts als Estats Units però que van triomfar als teatres d’Europa: la contralt Jean Madeira (a la foto, com a la Preziosilla de La forza del destino), el tenor James King i el baríton-baix Thomas Stewart. Allà comentaré les seves biografies, trajectòries i podreu sentir-los en els seus papers més emblemàtics… i en d’altres de més inusuals.
La llança de Klingsor tornarà a la normalitat a partir de l’u de novembre.
Fil dedicat a Jean Madeira, amb biografia i exemples d’aquesta cantant com a Carmen, La Cieca, Erda, Amneris…
El Parsifal dirigit escènicament per Wieland Wagner va mantenir-se a Bayreuth fins el 1973, i els tres darrers anys es va encomanar l’orquestra al gran Eugen Jochum, que havia tingut una relació molt intermitent amb el Festival: gairebé 20 anys abans, el 1953 i 1954, s’havia encarregat d’uns mítics Tristany, Lohengrin i Tannhäuser. El document de 1971 s’ha publicat, mentre que els altres dos circulen per internet.
JOCHUM, 1971. Kónya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe)
Sempre s’ha relacionat Eugen Jochum amb el compositor Anton Bruckner, i esperava que la seva visió fos mística o solemne. Però tot el contrari! Només Krauss el supera en dramatisme, i els tempi són gairebé tan ràpids com els de Boulez. Crec que estem davant d’una de les lectures més vitals de l’obra.
El jove innocent és aquí Sándor Kónya, naturalment més veterà que a les seves glorioses intervencions dels cinquanta, però encara amb el seu bellíssim timbre. El problema és que Parsifal és un paper un pèl massa dramàtic per la seva veu, i a vegades ha de forçar-la una mica.
La sorpresa del registre, a banda de Jochum, és la Kundry de Janis Martin, que en aquells moments passava de mezzo (va ser Magdalene i Fricka a finals dels seixanta) a soprano (va cantar fins i tot Eva i Freia!). Diguem-ho clar, es tracta d’una grandíssima Kundry, segurament la millor del període entre Ludwig i Meier. Té aguts sòlids, bons greus i una gran intensitat dramàtica, que és el que es demana al paper.
A la resta de protagonistes repeteixen el correcte Franz Crass i els excel·lents Thomas Stewart, Gerd Nienstedt i Karl Ridderbusch. És a dir, es tracta d’un gran Parsifal, que com a curiositat permet sentir també per darrera vegada el cor dirigit per Wilhelm Pitz, present al Festival des de 1971.
PARSIFAL, 1972. King, Martin, Crass, Adam, McIntyre, Sotin (en directe)
El registre de l’any següent té alguns canvis dins del panorama habitual, i el que més destaca és la direcció d’Eugen Jochum, si cal més intensa que la de 1971, fet que també encomana els cantants. Llàstima que el registre sigui una mica deficient: igual que el Boulez de 1967 espero que un dia estigui disponible en millors condicions.
Com a Parsifal tenim un resplendent i extraordinari James King, en plenitud de facultats i demostrant el grandíssim tenor que va ser. Al seu costat Janis Martin té una intervenció igualment destacada, i els dos formen una parella magnífica.
L’únic problema del registre és el Gurnemanz de Franz Crass, molt pitjor que en els anys anteriors: ja no va tornar a Bayreuth. Com a Amfortas tenim a Theo Adam, un cantant que alguns admiren i altres no suporten: si us agrada el seu Wotan o Sachs, aquí us encantarà. Klingsor és un Donald McIntyre totalment passat de voltes, maníac, ploramiques, sarcàstic i desquiciat. I cal destacar els debuts del baix Hans Sotin (aquí Titurel) i el director de cor Norbert Balatsch, dues institucions de Bayreuth fins el 1999.
He d’apuntar que no he escoltat encara el document de 1973, amb un repartiment certament curiós: Jean Cox de Parsifal, Donald McIntyre d’Amfortas i Franz Mazura… de Gurnemanz!
Pel què fa als documents il·lustratius, he triat el mateix pels dos registres. Es tracta de l’intens final del segon acte. Escoltem primer el de 1971 amb Kónya, Martin i Nienstedt.
I ara King, Martin i McIntyre el 1972.
Dos Parsifal més a afegir al gran llegat des de Bayreuth.
L’estiu de 1965 Knappertsbusch estava molt malalt, i del Parsifal se’n va encarregar André Cluytens. Circula per internet un testimoni d’aquell any tot i que amb un so enormement deficient (amb Thomas, Varnay, Hotter, Adam, Neidlinger i Talvela). Finalment Kna va morir pocs mesos després, i Wieland Wagner va poder fer la revolució que havia ajornat durant molts anys: va portar el compositor i director Pierre Boulez.
Boulez va irrompre al Festival amb el seu corpus teòric de com dirigir Parsifal, a les antípodes de Kna: tempi rapidíssims, textures transparents i un clar enfoc cap a la modernitat (sobretot Debussy). Si això hi sumem que va tenir part de l’orquestra i dels cantants en contra, el resultat del primer any va ser molt irregular. Afortunadament va tornar, amb uns resultats òptims. Veiem-ho.
BOULEZ, 1967. King, Ludwig, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe, mal so)
Diguem-ho clar: el dia que es restauri el so d’aquest document, actualment accessible a internet però en males condicions, serà un dels puntals de la discografia. No només per la brillant i interessantíssima direcció de Boulez, sinó també per un repartiment sensacional.
James King, que va arribar a Bayreuth portat en cotxe per Hans Hotter, va ser un gran exemple de jugendlicher Heldentenor (el que no canta Siegfried ni Tannhäuser). Sempre va quedar una mica tapat per Konya i Vickers, tot i que era un cantant magnífic. No cal dir que aquí el trobem en molt millors facultats que el 1980, i amb aquella noblesa marca de la casa.
Kundry és ni més ni menys que Christa Ludwig, en el seu segon i darrer any a Bayreuth (a la seva biografia va publicar les seves cartes creuades i plenes de desavinences amb Wieland). Ludwig va ser sens dubte la mezzo alemanya de la dècada, amb el seu bellíssim timbre, els aguts fàcils i una meravellosa sensualitat. Sens dubte la millor Kundry disponible.
Franz Crass era un correcte Gurnemanz, amb un timbre noble i adequat però sense sense arribal al nivell de Moll. Thomas Stewart continuava imparable, contingut i molt poètic al primer acte i absolutament trencador al tercer. Cal destacar també l’excel·lent Klingsor de Gerd Nienstedt, intèrpret poc valorat i que va picar molta pedra a Bayreuth. A la seva intervenció canta de meravella i sense cap histrionisme, com ha de ser.
I finalment dos fets importants: el debut del gran Karl Ridderbusch com a Titurel i els comiats de Martha Mödl (la veu des de les alçades) i Anja Silja (la primera noia flor) de Bayreuth.
L’exemple triat és el final del segon acte, amb uns intensos King, Ludwig, Nienstedt i Boulez. Llàstima del so!
BOULEZ, 1970. King, Jones, Crass, Stewart, McIntyre, Ridderbusch (en directe)
Els anys 1968 (amb Boulez) i 1969 (amb Horst Stein) van tenir repartiments semblants, i finalment el 1970 es va enregistrar la gravació oficial amb el primer d’ells, i amb un bon so estèreo. Com ja he dit, considerar aquest document com el pitjor de la discografia, com va fer Mayo, és una aberració.
És curiós que les dues novetats que incorpora aquest Parsifal de 1970 són precisament dos dels puntals de l’Anell de sis anys després.
Gwyneth Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. I Donald McIntyre és un correcte Klingsor, sòlid tot i que amb alguns histrionismes. La resta al nivell habitual.
Escoltem el final del tercer acte, amb les intervencions de Stewart, King i la rapidíssima (i igualment vàlida) coda de Boulez.
KNAPPERTSBUSCH, 1962. Thomas, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Talvela (en directe)
Un registre mític, referencial, i l’únic en estèreo de la sèrie de Knappertsbusch. És també el que millor mostra aquesta segona etapa de direcció de l’obra, amb tempi molt més lleugers, i Kna està més pletòric que mai: quin preludi del tercer acte, per exemple!
La parella protagonista està formada per dos cantants joves, Jess Thomas i Irene Dalis, i els dos tenen un molt bon nivell. George London ja cantava amb la paràlisi d’una corda vocal que va tenir l’any anterior i això es nota lleugerament, però l’empatia amb el personatge torturat és total. Neidlinger com a Klingsor deixa anar tota la seva ràbia nibelunga.
Ara bé, el protagonista d’aquesta funció és sens dubte Hans Hotter, que malgrat tots els problemes vocals característics d’aquella penúltima etapa, va trobar en Gurnemanz un personatge definitiu. Cada paraula i cada frase tenen el to just, els matisos són infinits, i hi ha els recursos marca de la casa com el seu domini del fiato.
I la sorpresa d’aquell any. De la tomba de Titurel en va sortir la veu d’un joveníssim cantant procedent de la remota Finlàndia. Martti Talvela es va veure llançat a la fama i al cap de poc ja cantava als principals teatres del món.
Després de pensar-ho una mica, el fragment triat és l’escena de la transformació del primer acte, aquella on el temps es transforma en espai.
KNAPPERTSBUSCH, 1964. Vickers, Ericsson, Hotter, Stewart, Neidlinger, Hagenau (en directe)
Al segon entreacte de la funció que recull aquest document, la darrera d’aquell estiu, Hans Hotter va anar a veure Kna al seu camerino, i al final aquest li va demanar: “Canta’m uns encantaments del Divendres Sant ben macos”. No es van veure més, Kna ja estava molt malalt, es va retirar al cap de poc i va morir l’octubre de 1965 (exactament un any abans que el seu admirat i odiat Wieland).
L’estrella vocal és Jon Vickers, que va aparèixer per segon i darrer cop a Bayreuth i va deixar un Parsifal antològic. Tots sabem que el seu timbre era lleig i la dicció aberrant, però s’entenia perfectament amb Kna, la seva tècnica era excel·lent, i a sobre era un monstre sobre l’escenari. El seu filat final és inventat, però una meravella.
Al seu costat Barbro Ericsson no és tan dolenta com molts han escrit, i és una Kundry acceptable. Hans Hotter i Gustav Neidlinger continuen iguals a ells mateixos, potser el primer encara millor que dos anys abans. I Thomas Stewart, cantant que admiro, és el gran oblidat en les llistes dels barítons-baixos malgrat ser un intèrpret excel·lent. El seu Amfortas és magnífic, i el millor successor possible de London.
En resum, una gravació imprescindible i el final d’una època. I per tant res millor que escoltar-ne els minuts finals.
La producció de Wieland Wagner no es va acabar amb la retirada de Kna, sinó que va continuar fins el 1973 amb el nou equip de cantants beneït per ell. Malgrat la seva menor distribució, en tenim alguns testimonis de gran nivell a càrrec de dos excel·lents directors: Pierre Boulez i Eugen Jochum. Però això serà a les properes dues entregues.
La figura d’Ángel-Fernando Mayo és totèmica per a molts wagnerians espanyols. Aquest crític, desaparegut el 2003, va crear un important corpus d’opinió des dels anys setanta, en els seus articles a revistes com Ritmo o Scherzo, i més endavant al butlletí gratuït de la distribuidora Diverdi. La seva influència va ser tan gran que actualment alguns acòlits escriuen els seus propis textos repetint, sense massa capacitat d’anàlisi, les opinions del mestre.
La segona edició de la Guía Wagner (Península) és l’obra fonamental de Mayo, on va vessar els seus coneixements del compositor alemany i va revisar tota la discografia disponible en aquell moment. Com és habitual, tots els crítics acaben manifestant les seves fíl·lies i fòbies, i Mayo no en va ser una excepció. Si la reivindicació de la figura de Knappertsbusch va ser la seva principal aportació, el seu tractament de directors com Krauss o Karajan són molt més discutibles.
El punt segurament més aberrant del llibre és el moment on anuncia el pitjor Parsifal de tota la discografia, que és aquest:
Mayo tenia una fòbia visceral cap a Pierre Boulez, malgrat que el director va ser escollit pel seu admiradíssim Wieland Wagner, i els atacs contra els primers Parsifal i L’Anell de Chéreau van ser constants. Per desgràcia Mayo no va poder viure la tornada de Boulez a Bayreuth el 2004 i 2005.
És tan dolent aquest registre? La resposta és no, ni molt menys. En primer lloc pel repartiment. Hi ha com a mínim tres cantants sensacionals que estan a un gran nivell: King (Parsifal), Stewart (Amfortas) i Ridderbusch (Titurel). Crass va ser sempre un Gurnemanz solvent, McIntyre era un bon Klingsor i la Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. A això cal afegir-hi el meravellós cor de Bayreuth i una excel·lent captació sonora.
Pierre Boulez, naturalment, sempre ha desenvolupat el seu polèmic concepte de Parsifal. I l’ha mantingut: quan va tornar el 2004 les variacions eren mínimes (llàstima del repartiment, perquè l’orquestra era molt millor). S’hi pot estar d’acord o no, però aquesta és una obra que necessita més que d’altres un concepte que la sostingui. Es pot optar per la mística (Kna), el drama (Krauss, Jochum), la bellesa romàntica (Kubelik) o la desacralització moderna (Boulez), i Wagner permet totes aquestes lectures i moltes més.
Lluny de ser el pitjor, considero aquest registre d’escolta imprescindible pels wagnerians, i tant de bo molts s’hi acostessin sense prejudicis. En el meu cas donaria el premi de pitjor registre oficial als de Levine, un bon director que no ha sabut trobar mai el to a l’obra.
El txec Rafael Kubelik (1914-1996) sol ser un oblidat en les llistes de grans directors del segle XX, i no per falta de mèrits. Segurament molts el veuen només com un especialista del repertori del seu país, i la desaparició durant anys d’alguns registres fonamentals el van perjudicar.
Repassant el seu llegat en el gran repertori romàntic, el que en destaca és la seva enorme bellesa. Una bellesa no fonamentada en un so artificial i prefabricat, sinó en deixar que sigui el compositor el que parli. Avui us n’ofereixo dos exemples.
Si sou uns lectors mínimament fidels del bloc, haureu pogut deduir que el meu Rigoletto d’estudi preferit és precisament el de Kubelik (1963). No m’atrauen els excessos veristes ni les evidents limitacions vocals de la versió de Callas, Gobbi i di Stefano, totalment inadequats en Verdi, i m’horroritza la simple pirotècnica vocal de Sutherland, Pavarotti i companyia.
El debat sobre si Fischer-Dieskau és un Rigoletto escaient ha tapat sovint les virtuds de l’enregistrament del txec, però escolteu si no ho heu fet el Bella figliia dell’amore. És una versió equilibrada, que es va desplegant mica amb mica amb l’ajuda d’un esplendorós i gairebé insultant Bergonzi. Fixeu-vos que Kubelik no deixa que les veus greus quedin tapades, i condueix la gloriosa música de Verdi cap a un final nostàlig però bellíssim. Òbviament la soprano, una meravellosa Scotto, no emet cap agut final, pràctica que hauria de comportar consell de guerra i desterrament.
Però Kubelik també sabia fer el mateix amb Wagner, com ho demostra el seu enregistrament d’Els mestres cantaires de Nuremberg (1967), el millor que existeix en estèreo i lamentablement oblidat durant dècades. Aquí el fragment més representatiu és el quintet del tercer acte, també presentat d’una forma natural, gens forçada, deixant que sigui la genialitat de Wagner la que se’ns mostri davant de tot. Kubelik té a més l’ajuda d’un pòquer de cantants magnífics: Stewart, Konya, Janowitz, Unger i Fassbaender.
