Discografia parsifaliana (8): Stein 1978 i 1981

Amb la retirada de la producció de Wieland va començar el que per molts seria “el llarg viatge cap a la nit”. Durant un quart de segle el Parsifal de Bayreuth va estar marcat per unes coordenades molt concretes. Primer, pel domini escenogràfic de Wolfgang Wagner (1975-1981 i 1991-2001), amb el parèntesi de la polèmica producció de Götz Friedrich (1982-1990). Segon, la impossibilitat de trobar una parella protagonista satisfactòria, excepte quan es va poder comptar amb el solvent Siegfried Jerusalem i, sobre tot, després del descobriment de la gran Waltraud Meier. I finalment un equip de veus greus que es repetia any rere any: el Titurel de Matti Salminen (11 temporades) o de Matthias Hölle (12), l’Amfortas de Bernd Weikl (15 anys), el Klingsor de Franz Mazura (18 anys) i el Gurnemanz de Hans Sotin (23 anys!). Cantants tots ells força rutinaris excepte en el primer cas.

Avui comentaré dos registres de la primera producció de Wolfgang Wagner: el primer es troba sense problemes a la xarxa i el segon és el DVD oficial.

STEIN, 1978. Hofmann, Vejzovic, Adam, Weikl, Mazura, Salminen (en directe)

Aquest registre té un bon so, i malgrat la mandra inicial que pot provocar la idea d’escoltar-lo, té punts d’interès. Sobretot la direcció de Horst Stein, un Kapellmeister sovint massa oblidat, però que aquí ofereix un Parsifal equilibradíssim, perfectament estructurat i mai avorrit. Acompanya perfectament els cantants, i els moments purament instrumentals són magnífics, amb una orquestra de Bayreuth que cada dècada toca millor (malgrat un parell de pífies inicials sense importància).

L’altre gran encert del registre és el Gurnemanz de Theo Adam, molt més còmode aquí que en els seus papers de baixbaríton: el vibrato està molt més controlat, i pot treure tot el seu art a l’hora de frasejar i d’interpretar el paper. Dels quatre rols de Parsifal que Adam va cantar, suposo que tot un rècord, aquest és el millor.

El gran problema, i això serà habitual durant aquells anys, és la parella protagonista. Peter Hofmann va tenir el seu moment de glòria com a Siegmund descamisat de Chéreau, però aquí no és un bon Parsifal. Ni construeix el personatge ni canta bé, amb uns greus problemes d’emissió. Dunja Vejzovic és simplement discreta.

I pel què fa a les altres veus greus, Bernd Weikl repeteix el seu Amfortas poc intens i gens excitant, Franz Mazura és el Klingsor rutinari habitual, i com sempre el jove Matti Salminen impressiona amb el seu contundent Titurel (tot i que en una intervenció no se’l sent gaire).

En fi, un Parsifal molt representatiu de la seva època. El tast és força llarg: tota l’escena de la transformació del primer acte i la invocació de Titurel.

STEIN, 1981. Jerusalem, Randova, Sotin, Weikl, Roar, Salminen (en DVD)

Es tracta del DVD de la primera producció de Wolfgang Wagner, enregistrat en un Festspielhaus sense públic. Sovint llegeixo que es tracta d’una producció tradicional, potser perquè tots els elements escènics són a lloc: el temple, el castell de Klingsor, el Graal, els cavallers, el bosc, la llança.

Ara bé, en una visió més profunda podem veure que en realitat Wolfgang presenta una visió negativa del món del Graal, una societat endogàmica i egoista que ha reprimit la sensualitat. Segons el seu concepte, allò que realment salva els cavallers al final del tercer acte no és l’entrada de la llança, sinó l’acceptació d’allò femení (Kundry) dins el temple. No sols ella no mor, sinó que de fet a la segona versió (de la qual n’existeix un vídeo de 1998 amb Sinopoli a la batuta) és la mateixa Kundry qui agafa el Graal i efectua la benedicció.

Tot plegat és molt interessant, però la llàstima és que Wolfgang no va ser mai un geni com a director d’escena i com a escenògraf, i la seva visió té mancances en l’aspecte pràctic. Al fossat, això sí, cap problema: hi tenim un inspirat Horst Stein.

El protagonista de l’obra és Siegfried Jerusalem, un cantant prou intel·ligent com per saber les seves limitacions i que va salvar moltes produccions dels 80 i 90. Segurament Parsifal, junt amb el Tristany de Bayreuth fent parella amb Meier, va ser el seu gran rol wagnerià. En aquest document canta molt bé i té l’aspecte ideal per al jove innocent. La Kundry d’Eva Randova és bona sense entrar al grup de les grans. L’etern Gurnemanz de Hans Sotin també és correcte, però sense entusiasmar (el que hauria fet Kurt Moll!), igual que l’Amfortas de Bernd Weikl i el Klingsor de Leif Roar (on era Mazura?).

En la meva opinió es tracta d’un Parsifal que, malgrat les seves limitacions, és prou interessant.

Götterdämmerung, Stein 1971

Aquest “Anell de Horst Stein” que he anat comentant al bloc, i que mai no s’ha publicat oficialment, arriba a la seva darrera jornada amb el Götterdämmerung de 1971. Les constants directorials es mantenen, molt d’ordre però poca inspiració i algunes pífies molestes de l’orquestra. Per sort aquesta és la part del cicle on hi intervé el cor, que com sempre al Festival està magnífic.

Presideix el repartiment l’alemany Karl Ridderbusch (a la foto), un dels grans baixos alemanys. Ridderbusch tenia una veu potent però alhora molt lírica, d’una gran bellesa. Llàstima que les seves creences polítiques van precipitar el final de la seva carrera.

La parella protagonista és la mateixa que a Siegfried. Ja vaig dir que Jean Cox em sembla molt convincent i molt millor que la majoria de suposats heldentenors, i m’han agradat les seves prestacions en aquest difícil paper, especialment al tercer acte. Catarina Ligendza és massa lírica per aquesta Brünnhilde, i passa problemes en els moments de més força. El seu rol wagnerià “pesat” era Isolde.

Els dos germans, Franz Mazura i Janis Martin són correctes, i és de destacar que el primer no mostra aquell timbre tan lleig d’anys posteriors. L’Alberich de Gustav Neidlinger, igual a ell mateix. I Anna Reynolds canta bé Waltraute, però ella és una soprano curta i no una contralt, i això li fa perdre molt impacte en el paper. Molt bé les nornes i filles del Rin.

En resum, es tracta d’un document que si bé no té un nivell excel·lent és prou interessant, una valoració que s’extén a tot l’Anell. El recomano, per tant, als wagnerians que tinguin curiositat per una sèrie de cantants poc representats a la discografia, i per descobrir una època no tan nefasta com se’ns ha venut.

La producció de Wolfgang Wagner i Horst Stein es va mantenir a Bayreuth fins a 1975, i en els darrers anys ja va incorporar els tres pilars del següent Anell: el Wotan de McIntyre, la Brünnhilde de Jones i el Mime de Zendik. La revolució de Chéreau i Boulez era a punt d’arribar.

Götterdämmerung. 1971. Cox, Mazura, Ridderbusch, Neidlinger, Ligendza, Martin, Reynolds, Höffgen, Fine, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Podeu llegir també els comentaris sobre Das Rheingold, Die Walküre i Siegfried.

Siegfried, Stein 1971

Aquest “Anell de Stein” que estic comentant al bloc arriba a la segona jornada, Siegfried, després d’un Or del Rin correcte i una Valquíria de molt bon nivell. El recentment desaparegut Horst Stein continua amb la seva direcció solvent però poc destacable, i el so del document és correcte i amb poques interferències.

La sorpresa d’aquest Siegfried és el tenor canadenc Jean Cox (foto), que va cantar el paper cada any en aquesta producció, de 1970 a 1975. Ja sé que no és dir massa, però em sembla un dels millors Siegfried que han cantat a Bayreuth en els darrers quaranta anys. Evidentment és més líric del que caldria, però la manera de dir el text i el seu timbre recorden a vegades a Windgassen. Està molt bé tant a la forja de l’espasa com al final del segon acte, i només li comencen a fallar les forces durant el duet amb Brünnhilde. Tot i això, un descobriment.

La gran taca negra d’aquest registre és el nefast Mime de Georg Paskuda: desafinat, mal cantat, amb carències vocals increïbles i algunes invencions de la partitura. Què li veien els germans Wagner a aquest tenor? El 1973 ja va arribar Heinz Zednik, però aquell any Cox estava molt pitjor de veu.

Com a Wanderer tenim a Theo Adam, amb les virtuds i carències habituals. El trobo molt bé al primer acte, més fluix (i amb un vibrato descontrolat) al segon i enorme al tercer. Alberich és el mític i molt veterà Gustav Neidlinger, que aprofita que el paper és curt i no li cal reservar-se per treure tota la seva força: en resum, magnífic. El Fafner de Peter Meven és molt discret, i l’any següent ja no el van cantar.

Les dames tampoc van tenir una gran nit. Catarina Ligendza em sebla una mica absent, com si no s’acabés de trobar a gust. Potser no tenia el paper totalment dominat? Com que Cox ja estava una mica fatigat, la mitja hora final és la pitjor del document. Com a Erda, Marga Höffgen és correcta però aquesta cantant podia donar molt més. I m’ha agradat, sense ser res espectacular, l’ocellet d’Elisabeth Volkman.

Com a conclusió, un Siegfried amb alguns elements interessants (Cox, Adam, Neidlinger), algunes carències molt importants i en general força rutina. Llàstima.

SIegfried. 1971. Cox, Paskuda, Adam, Neidlinger, Meven, Höffman, Ligendza, Volkman. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Bayreuth: dos directors

Un plaer d’estiu: la casa en silenci, uns bons cascos i una de les retransmissions de Bayreuth seguides amb la partitura. I per començar, Das Rheingold.

L’Anell actual passarà a la història com el de Thielemann, i ja era hora que el protagonista fos el director musical i no el d’escena. S’ha de reconèixer que l’orquestra del Festival és magnífica, i ha millorat molt en les darreres dècades (res a veure amb la dels 50). Quan té un director que l’esperoni és capaç de sonar com una de les millors del món, i crec que l’alemany l’ha fet sonar a un nivell que només havia aconseguit Kleiber (1975-6) i Boulez (2004-5).

L’únic però que poso a Thielemann és que sovint fa coses amb la partitura típiques dels directors del passat, però que ara semblen fora de lloc. Veurem cap on el porta aquest estil.

El repartiment, una mica de tot. Dohmen és un bon Wotan i mostra alguns elements d’estil molt interessants, però crec que li caldria algú que dominés el paper i li fes un parell de repassades.  Bezuyen té una veu molt lírica, i l’altre rol que li escauria és del de Froh. Canta molt bé, però és el Loge més suau i menys emprenyat que he sentit. I l’Alberich de Shore no l’entenc. A la primera escena s’ofega en el registre agut i sembla rogallós, però llavors millora i és capaç de dir algunes línies magníficament. Està enfosquint i enlletgint la seva veu expressament? Si és així és un error.

Dels gegants, bé Youn tot i que molt engolat a la quarta escena, i correcte König, més per timbre que per cant. Siegel, naturalment, és l’especialista del moment en el paper de Mime. Pel què fa a la resta de déus, molt bé la Fricka de Breedt i la Freia de Haller, i per oblidar el Froh i sobretot el Donner. Molt fluixeta també l’Erda, demostrant que és un paper de cinc minuts que necessita una cantant excepcional. I malament les filles del Rhin, sobretot perquè la Woglinde és un desastre, i si falla la línia aguda el castell s’enfonsa.

En resum, un Or per gaudir de l’orquestra i d’algun cantant, i que si té alguns retocs en el repartiment podria ser magnífic.

* * * *

Ha mort Horst Stein als 80 anys, un d’aquells directors professionals que tan abunden a Alemanya, i que va dirigir les principals orquestres del seu país i de Suïssa. Sembla que també tenia una gran veu de tenor, però ell deia en broma que el seu físic poc agraciat el feien gens adequat per a fer de Tristany…

A Bayreuth hi va dirigir de 1969 a 1989, i va ser un professional de tota confiança de Wolfgang Wagner, encarregant-se sovint de les seves produccions. Va dirigir vuit vegades Parsifal, set Els mestres cantaires i sis l’Anell, i fins i tot va haver d’agafar in extremis el Tristany quan Kleiber va sortir corrents.

Com sabeu estic intentant reconstruir un “Anell de Stein” en base a registres dels anys setanta. Ja he comentat Das Rheingold i Die Walküre, tot i que de moment no trobo un Siegfried que em faci el pes. Espero decidir-me aviat.

Die Walküre, Stein 1972

Fa uns dies us comentava L’or del Rin que es va oferir a Bayreuth el 1971. Per a la primera jornada d’aquest Anell del Nibelung de Horst Stein i Wolfgang Wagner us proposo avançar fins el 1972, perquè un parell de canvis en el repartiment fa que hi sortim guanyant. El document es troba fàcilment a la xarxa i té un so excel·lent, amb l’excepció de tres o quatre moments molt breus on es produeix una distorsió.

Si al pròleg vaig ser crític amb la direcció de Stein (a la foto), per a La Valquíria cal reconèixer una gran millora. El director es pren l’obra de manera enèrgica, i el primer acte és d’una intensitat brutal. Al segon i tercer la velocitat perjudica alguns dels moments més colpidors, però l’interès no decau en cap instant. Tot i això és el repartiment el que converteix el registre en altament recomanable, sobretot per la gran sorpresa que causen les dues protagonistes femenines.

Els dos germans welsungs van arribar de la mateixa manera a Bayreuth: acompanyats en cotxe per Hans Hotter. James King és un enorme Siegmund, tant pel seu timbre noble i viril com per la gran tècnica, però és que a més aquesta és una de les seves grans tardes. Està simplement pletòric, i per si fos poc es marca dos Wälse! impressionants.

La gran sorpresa és Gwyneth Jones com a Sieglinde. Si només heu sentit la seva Brünnhilde per a Chéreau, sovint xisclada i amb massa vibrato (el tema interpretatiu és al marge), en aquesta Valquíria podreu entendre d’on venia la seva reputació. La veu és magnífica, sense cap dels defectes habituals. Naturalment la gal·lesa és també una gran actriu.

Completa el primer acte Karl Ridderbusch com a Hunding. L’alemany era un cantant sensacional, però crec que té un timbre massa maco i líric per aquest brutal personatge.

Wotan no és Theo Adam, que aquell any va cantar altres funcions, sinó Thomas Stewart. L’americà, enorme Gunther i Amfortas, era més baríton que baríton-baix, i a vegades es queda curt en els greus o li falta un punt de volum. Tot i aquests petits problemes, dóna perfectament la talla com a déu.

Com a Brünnhilde tenim l’altra sorpresa del registre. És Catarina Ligendza (foto de la dreta), ben coneguda per ser la Isolde dels registres en viu de Carlos Kleiber. La seva veu no és de soprano dramàtica sinó de lírica, però a mi m’ha convençut plenament. Canta perfectament els Hojotoho! inicials, i no té cap problema a la resta de l’obra.

L’única decepció relativa és Anna Reynolds com a Fricka, que si bé té una bona línia de cant, més aviat sembla una soprano curta que una autèntica mezzo. La mateixa Reynolds participa en el bon octet de lluitadores.

Resumint, si L’or del Rin era interessant, aquesta Valquíria em sembla molt bona, amb una direcció solvent i alguns cantants de gran nivell. No mereix en absolut ser ignorada.

Die Walküre. 1972. King, Ridderbusch, Stewart, Jones, Ligendza, Reynolds, Schwarzenberg, Rhein, Vilma, Pring, Johnson, Gramatzki, S. Wagner. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Das Rheingold, Stein 1971

L’arribada d’internet i la banda ampla han posat a la nostra disposició un gran nombre de documents en viu que abans només es trobaven en col·leccions privades, i que es passaven de mà en mà. El Festival de Bayreuth és una mina, perquè cada any la Ràdio de Baviera retransmet la primera funció de totes les produccions. Si bé els registres més importants ja fa temps que es trobaven (qui no té una caixa negra de Golden Melodram?), ara podem descarregar-nos de la xarxa documents més secundaris però també interessants.

Avui vull comentar-ne un d’ells, L’or del Rin de 1971. Naturalment no posaré els enllaços, però si busqueu amb les paraules adequades el trobareu fàcilment. El so és de qualitat, en estèreo i amb només alguna petita interferència.

Situem-nos. Wieland Wagner havia mort el 1966 i es Festival es trobava en un moment de transició. El 1970 Wolfgang va muntar la seva segona versió de l’Anell, també basada en un espectacular disc circular sobre l’escenari. Els cantants van anar canviant, i la generació dels formats amb Wieland (Adam, King, Stewart, Paskuda) van deixar pas als puntals de l’Anell de Chéreau (McIntyre, Jones, Zednik, Mazura), amb alguna notable excepció.

El director triat va ser Horst Stein, que durant anys va actuar com a “home de la casa” en moltes produccions, un paper que també ha fet Peter Schneider. Stein opta per una direcció molt ràpida, fins i tot accelerada a la primera escena, fet que crea alguns problemes als cantants durant tota l’obra. Tot i això, tot és solvent i al seu lloc.

Wotan és Theo Adam, i amb això cal dir poca cosa més. Tots sabem que el seu timbre era lleig i a vegades el vibrato molestava molt, però també és cert que tenia l’estatura i l’autoritat adequada per ser el déu, sense problemes a cap zona del registre.

La primera sorpresa és Loge. Si al seu primer Anell Wolfgang va optar pel rei dels tenors de caràcter, Gerhard Stolze, aquí es va inclinar per un heldentenor. La veritat és que no sé massa res de Hermin Esser (a la foto, com a Froh), i sospito que va ser el típic tenor de bon nivell que es va estavellar quan va interpretar papers massa ambiciosos (va ser Tristany i Tannhäuser al Festival). Però aquí fa una gran creació, i tot i que sap ser burleta quan cal, també sap treure l’autoritat i l’alçada divina que només un heldentenor sap donar. Molt bo el seu monòleg.

Completant el trio protagonista, Alberich és… Gustav Neidlinger. Sí, vint anys després el seu intèrpret més emblemàtic continua donant guerra. Naturalment el timbre és una mica més aspre, i li manca la contundència que tenia amb Krauss (1953), però el domini musical i interpretatiu del paper és total. La llàstima és que el ritme de Stein el desquicia força, i té un incomprensible error de memòria quan ha de renunciar a l’amor. La maledicció és, naturalment, marca de casa.

Vocalment el rei d’aquest document és Karl Ridderbusch, el “baix líric”, que fa un Fasolt d’una bellesa inigualable (incomprensiblement Karajan li donava l’altre gegant). La resta del repartiment té un nivell entre bo i molt bo, potser amb l’excepció del Fafner anodí de Peter Meven i l’insuportable Mime de Georg Paskuda. També cal dir que una especialista com Marga Höffgen va tenir millors tardes.

Com a curiositat final, diré que aquest document té un gran nombre de cantants que conserven el rècord de nombre d’intervencions amb seu paper a Bayreuth. Són Neidlinger (16 anys!), Höffgen (14), Adam (13), Nienstedt (11) i Ridderbusch (9).

Das Rheingold. 1971. Adam, Nienstedt, Ek, Esser, Ridderbusch, Meven, Neidlinger, Paskuda, Reynolds, Martin, Höffgen, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein