El Tristany de Barenboim i Chéreau en DVD

Per fi he pogut veure el DVD d’un dels aconteixements de la temporada passada: el Tristany i Isolda de La Scala, amb Daniel Barenboim i Patrice Chéreau com a màxims responsables. Les funcions van rebre unes crítiques entusiastes, i era hora de comprovar si eren merescudes o no.

Patrice Chéreau va rebre la primera oferta de posar en escena Tristany a principis dels vuitanta, i el director musical ja havia de ser Barenboim. El francès ho va declinar, no se sentia preparat, i a més li molestava que tothom busqués una repetició del primer acte de La valquíria (de L’anell de Bayreuth, és clar).

La proposta de Chéreau és escenogràficament simple però psicològicament complexa. Tristany és una obra que, pel seu estatisme i els llargs monòlegs i duets, ha donat peu a posades en escena hieràtiques (amb Wieland Wagner i Heiner Müller com a màxims exponents). Amb Chéreau els personatges tornen a convertir-se en humans, mostren les seves emocions, reaccionen davant cada frase, s’estimen amb passió, pateixen. Moments antològics: la solitud d’Isolda i Brangäne davant de tots els mariners; les dos abraçades del rei Marke amb els protagonistes, entendridores; o el Liebestod, del qual en parlaré tot seguit. I tot això interpretat per un repartiment totalment entregat.

Ella és Waltraud Meier, és clar. I naturalment se li noten els anys, els aguts ja no són com els de Bayreuth, alguns sons són una mica lletjos. Dit això, no hi ha substituta possible, la seva entrega és total. Com a cantant encara és excel·lent, i com a actriu simplement formidable. Quin fraseig! Quin control de cada vers! Quina implicació emocional! I quin Liebestod! El seu de Bayreuth ja era meravellós, amb aquella llum daurada que l’envoltava de sobte. Aquí en canvi és una autèntica mort, amb sang regalimant-li del cap. Està en trànsit, fa uns passos amb dificultat, ja no és ella. De sobte el seu cos es relaxa i cau a terra. Bravo!

I només una reflexió final sobre l’enorme (mezzo)soprano alemanya. Meier va debutar com a Kundry a Bayreuth el 1983. Això són 26 anys a dalt de tot, cantant el repertori més exigent i sense gairebé ensopegades professionals. Sabeu l’enorme rigor i intel·ligència que això suposa?

Tristany és un novell en el paper, el tenor anglès Ian Storey. Pel seu timbre i emissió sembla que serà flor d’un dia, però crec que només per aquesta producció ja li haurà valgut la pena. El més important és que dóna una visió convincent del personatge i que fa una molt bona parella amb Meier, i per això se li perdonen els problemes vocals.

Molt bé el Kurwenal juvenil i impetuós de Gerd Grochowski, i en canvi força fluixa la Bragäne de Michelle DeYoun, tant vocalment com en la seva tasca de fer una criada vella. Excel·lents tots els secundaris (el pastor, el mariner, Melot…).

Deixo volgudament pel final el Marke de Matti Salminen, l’altre puntal del cant wagnerià dels darrers 30 anys (recordem que va debutar a Bayreuth el 1976). Vocalment se li han accentuat els problemes en els darrers tres o quatre anys, però tot i això continua sent un col·lós. Chéreau ha confessat que quan va tenir dubtes sobre si acceptar o no el projecte, va ser el fet d’escoltar una gravació de Salminen, i el seu art d’unir paraula i música, el què el va decidir a tirar endavant.

Aquest és el quart Tristany editat de Barenboim (el tercer en DVD), i és un plaer veure’l dirigir relaxat i sense partitura, amb un complet domini de l’obra. Tot i això, la preparació va haver de ser intensa, perquè l’orquestra de La Scala no havia tocat l’obra des dels temps en què Carlos Kleiber s’hi va obsessionar, a primers anys 70.

En resum, un DVD simplement imprescindible.

Discografia parsifaliana (9): Levine 1985 i una mancança

LEVINE, 1985. Hofmann, Meier, Sotin, Estes, Mazura, Salminen (en directe)

No tinc cap dubte que James Levine és un gran director d’orquestra. Ara bé, el seu Wagner és molt discutible, i en el cas de Parsifal fins i tot reprobable. El seu concepte es basa en allargar moltíssim els tempi, però pel camí s’oblida d’introduir els petits clímaxs que suportaven la visió de Kna. El resultat no produeix fascinació sinó somnolència.

Lamentablement als drames musicals de Wagner l’estrella és el director, i si aquest falla la resta s’ensorra. En aquest document queda el consol de la gran, extraordinària Waltraud Meier, però la podem sentir en millors entorns. La resta ja és prou conegut. En resum, una experiència que us podeu estalviar.

En aquest capítol tocaria parlar també de l’enregistrament de la segona producció de Wolfgang Wagner, que va tenir lloc el 1998 amb la batuta del desaparegut Giuseppe Sinopoli. El repartiment està format per Poul Elming, Linda Watson, Hans Sotin, Falk Struckmann, Ekkehard Wlaschiha i Matthias Hölle. Encara no està editat en DVD i per tant caldrà esperar, tot i que se’n poden veure alguns fragments a Youtube.

Discografia parsifaliana (8): Stein 1978 i 1981

Amb la retirada de la producció de Wieland va començar el que per molts seria “el llarg viatge cap a la nit”. Durant un quart de segle el Parsifal de Bayreuth va estar marcat per unes coordenades molt concretes. Primer, pel domini escenogràfic de Wolfgang Wagner (1975-1981 i 1991-2001), amb el parèntesi de la polèmica producció de Götz Friedrich (1982-1990). Segon, la impossibilitat de trobar una parella protagonista satisfactòria, excepte quan es va poder comptar amb el solvent Siegfried Jerusalem i, sobre tot, després del descobriment de la gran Waltraud Meier. I finalment un equip de veus greus que es repetia any rere any: el Titurel de Matti Salminen (11 temporades) o de Matthias Hölle (12), l’Amfortas de Bernd Weikl (15 anys), el Klingsor de Franz Mazura (18 anys) i el Gurnemanz de Hans Sotin (23 anys!). Cantants tots ells força rutinaris excepte en el primer cas.

Avui comentaré dos registres de la primera producció de Wolfgang Wagner: el primer es troba sense problemes a la xarxa i el segon és el DVD oficial.

STEIN, 1978. Hofmann, Vejzovic, Adam, Weikl, Mazura, Salminen (en directe)

Aquest registre té un bon so, i malgrat la mandra inicial que pot provocar la idea d’escoltar-lo, té punts d’interès. Sobretot la direcció de Horst Stein, un Kapellmeister sovint massa oblidat, però que aquí ofereix un Parsifal equilibradíssim, perfectament estructurat i mai avorrit. Acompanya perfectament els cantants, i els moments purament instrumentals són magnífics, amb una orquestra de Bayreuth que cada dècada toca millor (malgrat un parell de pífies inicials sense importància).

L’altre gran encert del registre és el Gurnemanz de Theo Adam, molt més còmode aquí que en els seus papers de baixbaríton: el vibrato està molt més controlat, i pot treure tot el seu art a l’hora de frasejar i d’interpretar el paper. Dels quatre rols de Parsifal que Adam va cantar, suposo que tot un rècord, aquest és el millor.

El gran problema, i això serà habitual durant aquells anys, és la parella protagonista. Peter Hofmann va tenir el seu moment de glòria com a Siegmund descamisat de Chéreau, però aquí no és un bon Parsifal. Ni construeix el personatge ni canta bé, amb uns greus problemes d’emissió. Dunja Vejzovic és simplement discreta.

I pel què fa a les altres veus greus, Bernd Weikl repeteix el seu Amfortas poc intens i gens excitant, Franz Mazura és el Klingsor rutinari habitual, i com sempre el jove Matti Salminen impressiona amb el seu contundent Titurel (tot i que en una intervenció no se’l sent gaire).

En fi, un Parsifal molt representatiu de la seva època. El tast és força llarg: tota l’escena de la transformació del primer acte i la invocació de Titurel.

STEIN, 1981. Jerusalem, Randova, Sotin, Weikl, Roar, Salminen (en DVD)

Es tracta del DVD de la primera producció de Wolfgang Wagner, enregistrat en un Festspielhaus sense públic. Sovint llegeixo que es tracta d’una producció tradicional, potser perquè tots els elements escènics són a lloc: el temple, el castell de Klingsor, el Graal, els cavallers, el bosc, la llança.

Ara bé, en una visió més profunda podem veure que en realitat Wolfgang presenta una visió negativa del món del Graal, una societat endogàmica i egoista que ha reprimit la sensualitat. Segons el seu concepte, allò que realment salva els cavallers al final del tercer acte no és l’entrada de la llança, sinó l’acceptació d’allò femení (Kundry) dins el temple. No sols ella no mor, sinó que de fet a la segona versió (de la qual n’existeix un vídeo de 1998 amb Sinopoli a la batuta) és la mateixa Kundry qui agafa el Graal i efectua la benedicció.

Tot plegat és molt interessant, però la llàstima és que Wolfgang no va ser mai un geni com a director d’escena i com a escenògraf, i la seva visió té mancances en l’aspecte pràctic. Al fossat, això sí, cap problema: hi tenim un inspirat Horst Stein.

El protagonista de l’obra és Siegfried Jerusalem, un cantant prou intel·ligent com per saber les seves limitacions i que va salvar moltes produccions dels 80 i 90. Segurament Parsifal, junt amb el Tristany de Bayreuth fent parella amb Meier, va ser el seu gran rol wagnerià. En aquest document canta molt bé i té l’aspecte ideal per al jove innocent. La Kundry d’Eva Randova és bona sense entrar al grup de les grans. L’etern Gurnemanz de Hans Sotin també és correcte, però sense entusiasmar (el que hauria fet Kurt Moll!), igual que l’Amfortas de Bernd Weikl i el Klingsor de Leif Roar (on era Mazura?).

En la meva opinió es tracta d’un Parsifal que, malgrat les seves limitacions, és prou interessant.

Discografia parsifaliana (1): Kubelik

KUBELIK, 1980. King, Minton, Moll, Weikl, Mazura, Salminen (en estudi)

Començo aquest repàs a la discografia de la genial obra wagneriana amb la versió que recomano a tots aquells que volen descobrir Parsifal. Es tracta de la que va enregistrar Rafael Kubelik el 1980.

Curiosament, aquest document va romandre inèdit fins el 2003, quan va ser publicat pel segell Arts. He pogut llegir diverses teories sobre aquesta desaparició de més de dues dècades: diuen que Kubelik, insatisfet, va voler destruir les cintes; o que DGG no volia fer la competència a la versió de Karajan d’aquell mateix any… Misteris del món discogràfic sortosament reparats.

L’americà James King (Parsifal), una debilitat d’aquest bloc, tenia 55 anys i en portava quinze cantant papers wagnerians per tot el món. I això es paga, i a vegades li sentim un atac vacil·lant aquí, una tremolor allà. Tot i això, la resta és magnífica: la bellesa i noblesa del timbre, el domini total de la tècnica (coneguent les limitacions), l’evolució de personatge, el fraseig… i a més sempre és un plaer escoltar un autènic heldentenor procedent de baríton.

Comento junts Yvonne Minton (Kundry) i Bernd Weikl (Amfortas), perquè tenen el mateix problema: canten de meravella la partitura, però els manca aquell grau adicional d’intensitat que demanen dos personatges al límit de l’abisme. En qualsevol cas les seves intervencions van de la solvència a un bon nivell.

Frank Mazura era un d’aquells especialistes que podien cantar el seu paper a l’inrevés i fent tombarelles. El seu timbre no és bell i emet les erres de forma gutural, però si es busca un Klingsor eminentment malvat llavors és una opció excel·lent.

En aquella època Matti Salminen era encara una veuassa enorme sense els matisos que va aprendre a aplicar-hi molt després. Però el seu Titurel és d’impacte, ajudat pel fet d’estar enregistrat en un pla sonor completament diferent de la resta. A més no ens canta un lament (com el seu compatriota Talvela), sinó que mostra tota l’autoritat paterna.

El millor del repartiment és, sens dubte, el Gurnemanz de Kurt Moll. L’alemany està impressionant de veu i el seu cant és d’una bellesa prodigiosa. Potser li manquen la implicació emocional i els mil matisos de Hotter, però a canvi ens ofereix el personatge amb una total senzillesa. Extraordinari.

Hi ha moltes maneres de dirigir Parsifal. Knappertsbusch va heretar i sublimar la tradició mística dels seus antecessors. Krauss i Jochum van optar per la via dramàtica i teatral. Boulez ens va ensenyar com n’era d’avançat el discurs de Wagner. Però va ser Kubelik qui ens va recordar que estem davant d’una època romàntica, i el seu camí és claríssim: la bellesa de la partitura.

No hi ha Parsifal més rotundament bell que el de Kubelik, ajudat a més per una fenomenal presa de so i el nivell de l’orquestra bavaresa. Atenció a l’inici de la primera escena de la transformació, als cors cantant en pianíssim, a la rotunditat del final del segon acte… I no us perdeu com construeix la coda orquestral després de la darrera intervenció de King.

En resum, crec que aquest és el Parsifal ideal per iniciar-se amb l’obra. El repartiment podria ser una mica millor (tot i que difícilment l’any 1980), però sempre es mou entre el bé i l’excel·lent, la direcció de Kubelik és prodigiosa i t’atrapa de seguida, i el so és una meravella.

Salminen

Potser els tenors s’enduen la majoria del reconeixement (i els xecs més grans), però els baixos tenen una gran avantatge, la perdurabilitat. Pensem en Matti (que no Martti) Salminen: ell ja era el Fasolt i Hunding de l’Anell de Chéreau (1976-80). Quantes generacions de Siegmund i Siegfried han passat per la seva llança?

Matti Salminen (Turku, Finlàndia, 1945) ha aconseguit allò que pocs artistes assoleixen: el domini absolut del seu art. Tota crítica que se li pugui fer anirà associada al seu timbre de veu, a les seves capacitats naturals com a actor, al lògic desgast de l’edat. Però tot allò que es pot aprendre i millorar amb l’experiència, Salminen ja ho ha incorporat. Cada frase, cada nota dels seus grans personatges és d’un mestratge absolut.

Fa uns tres anys vam poder gaudir al Liceu d’un autèntic Tutto Salminen. En un període d’uns nou mesos va venir a Barcelona tres vegades per oferir-nos tres dels seus papers més emblemàtics.

Pare (Günter von Kannen) i fill (Salminen) al Liceu

Primer el seu imprescindible Hagen, a la producció de Kupfer / De Billy. Vestit de negre de cap a peus, temible, amenaçant. Després una elecció curiosa, el protagonista de Boris Godunov, amb les limitacions habituals dels baixos en aquest personatge. Però veure enfonsar-se (física i moralment) un colós com ell és absolutament impressionant. I per últim el personatge wagnerià que necessita tota la saviesa vital, el Gurnemanz de Parsifal. Un paper llarguíssim que Salminen ens va oferir amb tota la seva humanitat.

Matti Salminen ja ha passat a la història com un dels grans baixos wagnerians dels darrers quaranta anys, amb Talvela, Ridderbusch, Moll i Pape. Durant dotze anys va ser un habitual de Bayreuth, posant la seva veu a les poques però fonamentals frases de Titurel (11 ocasions), i triomfant com a Daland, Marke (a la bellíssima producció de Ponnelle), Hunding i els personatges de l’Anell de la seva corda. I no cal oblidar la resta de papers típics dels baixos profunds, com Sarastro, El Gran Inquisidor, Kaspar, Osmin o Ramfis. Ni les col·laboracions amb els grans compositors del seu país, Sallinen i Rautavaraa.

En uns temps on els protagonistes de les òperes wagnerianes ens han fet patir més que no pas gaudir (amb notables excepcions, és clar), moltes nits han estat salvades per enormes cantants com Salminen.

Gràcies, Matti.

PD: Us deixo l’enllaç amb un excel·lent article de l’amic Ximo.

Liceu Audiovisual: La Gazzetta i Boris Godunov

La política d’enregistraments del nou Liceu fa que el degoteig de novetats sigui constant. Dos nous títols s’afegeixen al repertori, procedents de la temporada 2004-2005.

En primer lloc, La gazzetta de Rossini, de la qual no puc opinar perquè no hi vaig poder assistir. En qualsevol cas tothom afirma que aquest excel·lent treball va ser més obra del nobel Darío Fo (que va fer una mena de pasticcio) que del mateix compositor.

I a continuació el Boris Godunov que va significar el debut del gran Sebastian Weigle (encara no hem començat la col·lecta, per cert) en una òpera com a director titular del Liceu. La versió oferta va ser la de 1869 amb petits afegits de la de 1873, i sense entreactes.

Les representacions van tenir un gran nivell, sobretot pel què fa al trio de baixos: el veterà Matti Salminen en el rol titular, encara amb una potència vocal i escènica impressionant; Eric Halfvarson, com a un poderós Pimen (quina veu que té aquest home!); i un divertidíssim Anatoli Kotxerga com a Varlaam. A destacar també el tenor Philip Langridge, amb un sinuós però elegant Xuiski, i que va robar totes les escenes on apareixia.

La producció de Willy Decker, correcta però rutinària, però sense la genialitat de La ciutat morta. Tot i això, les escenes de cor estan molt ben resoltes.