La mort de Fafner

Les quinze hores de L’anell del nibelung estan plenes de moments memorables que, si bé en una representació o en una escolta atenta es gaudeixen al màxim, solen quedar més oblidats quan es comparen amb els “grans èxits” (adéus de Wotan, immolació, pujada al Valhala, etcètera).

Un d’ells és la mort de Fafner al segon acte de Siegfried. L’heroi li clava una espasa al cor, però el gegant convertit en drac no mor instantàniament sinó que té temps de dir unes paraules. Wagner introdueix un nou concepte mitològic: el del moribud que aconsegueix la saviesa en la seva agonia.

Així doncs Fafner no només adverteix Siegfried d’una possible traïció, sinó que li explica breument la tràgica història de la seva estirp, ara definitivament extingida. Per desgràcia mor quan pronuncia el nom de l’heroi.

Són quatre minuts i mig de música que demostren una vegada més que tots els papers de L’anell, per més petits que siguin, necessiten d’un gran intèrpret. Primer de tot us proposo escoltar un potent, paorós però alhora agonitzant Josef Greindl a la versió de Krauss (1953). De pas també es pot gaudir el meravellós Siegfried juvenil de Windgassen.

I una versió molt diferen, la de Karajan en estudi (1968), que malgrat obligar-nos a suportar l’impossible Siegfried de Jess Thomas, ens ofereix el líric i bellíssim Fafner de Karl Ridderbusch, més gegant savi que enorme drac.

Discografia parsifaliana (7): Jochum 1971 i 1972

El Parsifal dirigit escènicament per Wieland Wagner va mantenir-se a Bayreuth fins el 1973, i els tres darrers anys es va encomanar l’orquestra al gran Eugen Jochum, que havia tingut una relació molt intermitent amb el Festival: gairebé 20 anys abans, el 1953 i 1954, s’havia encarregat d’uns mítics Tristany, Lohengrin i Tannhäuser. El document de 1971 s’ha publicat, mentre que els altres dos circulen per internet.

JOCHUM, 1971. Kónya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe)

Sempre s’ha relacionat Eugen Jochum amb el compositor Anton Bruckner, i esperava que la seva visió fos mística o solemne. Però tot el contrari! Només Krauss el supera en dramatisme, i els tempi són gairebé tan ràpids com els de Boulez. Crec que estem davant d’una de les lectures més vitals de l’obra.

El jove innocent és aquí Sándor Kónya, naturalment més veterà que a les seves glorioses intervencions dels cinquanta, però encara amb el seu bellíssim timbre. El problema és que Parsifal és un paper un pèl massa dramàtic per la seva veu, i a vegades ha de forçar-la una mica.

La sorpresa del registre, a banda de Jochum, és la Kundry de Janis Martin, que en aquells moments passava de mezzo (va ser Magdalene i Fricka a finals dels seixanta) a soprano (va cantar fins i tot Eva i Freia!). Diguem-ho clar, es tracta d’una grandíssima Kundry, segurament la millor del període entre Ludwig i Meier. Té aguts sòlids, bons greus i una gran intensitat dramàtica, que és el que es demana al paper.

A la resta de protagonistes repeteixen el correcte Franz Crass i els excel·lents Thomas Stewart, Gerd Nienstedt i Karl Ridderbusch. És a dir, es tracta d’un gran Parsifal, que com a curiositat permet sentir també per darrera vegada el cor dirigit per Wilhelm Pitz, present al Festival des de 1971.

PARSIFAL, 1972. King, Martin, Crass, Adam, McIntyre, Sotin (en directe)

El registre de l’any següent té alguns canvis dins del panorama habitual, i el que més destaca és la direcció d’Eugen Jochum, si cal més intensa que la de 1971, fet que també encomana els cantants. Llàstima que el registre sigui una mica deficient: igual que el Boulez de 1967 espero que un dia estigui disponible en millors condicions.

Com a Parsifal tenim un resplendent i extraordinari James King, en plenitud de facultats i demostrant el grandíssim tenor que va ser. Al seu costat Janis Martin té una intervenció igualment destacada, i els dos formen una parella magnífica.

L’únic problema del registre és el Gurnemanz de Franz Crass, molt pitjor que en els anys anteriors: ja no va tornar a Bayreuth. Com a Amfortas tenim a Theo Adam, un cantant que alguns admiren i altres no suporten: si us agrada el seu Wotan o Sachs, aquí us encantarà. Klingsor és un Donald McIntyre totalment passat de voltes, maníac, ploramiques, sarcàstic i desquiciat. I cal destacar els debuts del baix Hans Sotin (aquí Titurel) i el director de cor Norbert Balatsch, dues institucions de Bayreuth fins el 1999.

He d’apuntar que no he escoltat encara el document de 1973, amb un repartiment certament curiós: Jean Cox de Parsifal, Donald McIntyre d’Amfortas i Franz Mazura… de Gurnemanz!

Pel què fa als documents il·lustratius, he triat el mateix pels dos registres. Es tracta de l’intens final del segon acte. Escoltem primer el de 1971 amb Kónya, Martin i Nienstedt.

I ara King, Martin i McIntyre el 1972.

Dos Parsifal més a afegir al gran llegat des de Bayreuth.

Discografia parsifaliana (6): Boulez 1967 i 1970

L’estiu de 1965 Knappertsbusch estava molt malalt, i del Parsifal se’n va encarregar André Cluytens. Circula per internet un testimoni d’aquell any tot i que amb un so enormement deficient (amb Thomas, Varnay, Hotter, Adam, Neidlinger i Talvela). Finalment Kna va morir pocs mesos després, i Wieland Wagner va poder fer la revolució que havia ajornat durant molts anys: va portar el compositor i director Pierre Boulez.

Boulez va irrompre al Festival amb el seu corpus teòric de com dirigir Parsifal, a les antípodes de Kna: tempi rapidíssims, textures transparents i un clar enfoc cap a la modernitat (sobretot Debussy). Si això hi sumem que va tenir part de l’orquestra i dels cantants en contra, el resultat del primer any va ser molt irregular. Afortunadament va tornar, amb uns resultats òptims. Veiem-ho.

BOULEZ, 1967. King, Ludwig, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe, mal so)

Diguem-ho clar: el dia que es restauri el so d’aquest document, actualment accessible a internet però en males condicions, serà un dels puntals de la discografia. No només per la brillant i interessantíssima direcció de Boulez, sinó també per un repartiment sensacional.

James King, que va arribar a Bayreuth portat en cotxe per Hans Hotter, va ser un gran exemple de jugendlicher Heldentenor (el que no canta Siegfried ni Tannhäuser). Sempre va quedar una mica tapat per Konya i Vickers, tot i que era un cantant magnífic. No cal dir que aquí el trobem en molt millors facultats que el 1980, i amb aquella noblesa marca de la casa.

Kundry és ni més ni menys que Christa Ludwig, en el seu segon i darrer any a Bayreuth (a la seva biografia va publicar les seves cartes creuades i plenes de desavinences amb Wieland). Ludwig va ser sens dubte la mezzo alemanya de la dècada, amb el seu bellíssim timbre, els aguts fàcils i una meravellosa sensualitat. Sens dubte la millor Kundry disponible.

Franz Crass era un correcte Gurnemanz, amb un timbre noble i adequat però sense sense arribal al nivell de Moll. Thomas Stewart continuava imparable, contingut i molt poètic al primer acte i absolutament trencador al tercer. Cal destacar també l’excel·lent Klingsor de Gerd Nienstedt, intèrpret poc valorat i que va picar molta pedra a Bayreuth. A la seva intervenció canta de meravella i sense cap histrionisme, com ha de ser.

I finalment dos fets importants: el debut del gran Karl Ridderbusch com a Titurel i els comiats de Martha Mödl (la veu des de les alçades) i Anja Silja (la primera noia flor) de Bayreuth.

L’exemple triat és el final del segon acte, amb uns intensos King, Ludwig, Nienstedt i Boulez. Llàstima del so!

BOULEZ, 1970. King, Jones, Crass, Stewart, McIntyre, Ridderbusch (en directe)

Els anys 1968 (amb Boulez) i 1969 (amb Horst Stein) van tenir repartiments semblants, i finalment el 1970 es va enregistrar la gravació oficial amb el primer d’ells, i amb un bon so estèreo. Com ja he dit, considerar aquest document com el pitjor de la discografia, com va fer Mayo, és una aberració.

És curiós que les dues novetats que incorpora aquest Parsifal de 1970 són precisament dos dels puntals de l’Anell de sis anys després.

Gwyneth Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. I Donald McIntyre és un correcte Klingsor, sòlid tot i que amb alguns histrionismes. La resta al nivell habitual.

Escoltem el final del tercer acte, amb les intervencions de Stewart, King i la rapidíssima (i igualment vàlida) coda de Boulez.

Götterdämmerung, Stein 1971

Aquest “Anell de Horst Stein” que he anat comentant al bloc, i que mai no s’ha publicat oficialment, arriba a la seva darrera jornada amb el Götterdämmerung de 1971. Les constants directorials es mantenen, molt d’ordre però poca inspiració i algunes pífies molestes de l’orquestra. Per sort aquesta és la part del cicle on hi intervé el cor, que com sempre al Festival està magnífic.

Presideix el repartiment l’alemany Karl Ridderbusch (a la foto), un dels grans baixos alemanys. Ridderbusch tenia una veu potent però alhora molt lírica, d’una gran bellesa. Llàstima que les seves creences polítiques van precipitar el final de la seva carrera.

La parella protagonista és la mateixa que a Siegfried. Ja vaig dir que Jean Cox em sembla molt convincent i molt millor que la majoria de suposats heldentenors, i m’han agradat les seves prestacions en aquest difícil paper, especialment al tercer acte. Catarina Ligendza és massa lírica per aquesta Brünnhilde, i passa problemes en els moments de més força. El seu rol wagnerià “pesat” era Isolde.

Els dos germans, Franz Mazura i Janis Martin són correctes, i és de destacar que el primer no mostra aquell timbre tan lleig d’anys posteriors. L’Alberich de Gustav Neidlinger, igual a ell mateix. I Anna Reynolds canta bé Waltraute, però ella és una soprano curta i no una contralt, i això li fa perdre molt impacte en el paper. Molt bé les nornes i filles del Rin.

En resum, es tracta d’un document que si bé no té un nivell excel·lent és prou interessant, una valoració que s’extén a tot l’Anell. El recomano, per tant, als wagnerians que tinguin curiositat per una sèrie de cantants poc representats a la discografia, i per descobrir una època no tan nefasta com se’ns ha venut.

La producció de Wolfgang Wagner i Horst Stein es va mantenir a Bayreuth fins a 1975, i en els darrers anys ja va incorporar els tres pilars del següent Anell: el Wotan de McIntyre, la Brünnhilde de Jones i el Mime de Zendik. La revolució de Chéreau i Boulez era a punt d’arribar.

Götterdämmerung. 1971. Cox, Mazura, Ridderbusch, Neidlinger, Ligendza, Martin, Reynolds, Höffgen, Fine, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Podeu llegir també els comentaris sobre Das Rheingold, Die Walküre i Siegfried.

Aquest no és el pitjor Parsifal

La figura d’Ángel-Fernando Mayo és totèmica per a molts wagnerians espanyols. Aquest crític, desaparegut el 2003, va crear un important corpus d’opinió des dels anys setanta, en els seus articles a revistes com Ritmo o Scherzo, i més endavant al butlletí gratuït de la distribuidora Diverdi. La seva influència va ser tan gran que actualment alguns acòlits escriuen els seus propis textos repetint, sense massa capacitat d’anàlisi, les opinions del mestre.

La segona edició de la Guía Wagner (Península) és l’obra fonamental de Mayo, on va vessar els seus coneixements del compositor alemany i va revisar tota la discografia disponible en aquell moment. Com és habitual, tots els crítics acaben manifestant les seves fíl·lies i fòbies, i Mayo no en va ser una excepció. Si la reivindicació de la figura de Knappertsbusch va ser la seva principal aportació, el seu tractament de directors com Krauss o Karajan són molt més discutibles.

El punt segurament més aberrant del llibre és el moment on anuncia el pitjor Parsifal de tota la discografia, que és aquest:

Mayo tenia una fòbia visceral cap a Pierre Boulez, malgrat que el director va ser escollit pel seu admiradíssim Wieland Wagner, i els atacs contra els primers Parsifal i L’Anell de Chéreau van ser constants. Per desgràcia Mayo no va poder viure la tornada de Boulez a Bayreuth el 2004 i 2005.

És tan dolent aquest registre? La resposta és no, ni molt menys. En primer lloc pel repartiment. Hi ha com a mínim tres cantants sensacionals que estan a un gran nivell: King (Parsifal), Stewart (Amfortas) i Ridderbusch (Titurel). Crass va ser sempre un Gurnemanz solvent, McIntyre era un bon Klingsor i la Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. A això cal afegir-hi el meravellós cor de Bayreuth i una excel·lent captació sonora.

Pierre Boulez, naturalment, sempre ha desenvolupat el seu polèmic concepte de Parsifal. I l’ha mantingut: quan va tornar el 2004 les variacions eren mínimes (llàstima del repartiment, perquè l’orquestra era molt millor). S’hi pot estar d’acord o no, però aquesta és una obra que necessita més que d’altres un concepte que la sostingui. Es pot optar per la mística (Kna), el drama (Krauss, Jochum), la bellesa romàntica (Kubelik) o la desacralització moderna (Boulez), i Wagner permet totes aquestes lectures i moltes més.

Lluny de ser el pitjor, considero aquest registre d’escolta imprescindible pels wagnerians, i tant de bo molts s’hi acostessin sense prejudicis. En el meu cas donaria el premi de pitjor registre oficial als de Levine, un bon director que no ha sabut trobar mai el to a l’obra.

Die Walküre, Stein 1972

Fa uns dies us comentava L’or del Rin que es va oferir a Bayreuth el 1971. Per a la primera jornada d’aquest Anell del Nibelung de Horst Stein i Wolfgang Wagner us proposo avançar fins el 1972, perquè un parell de canvis en el repartiment fa que hi sortim guanyant. El document es troba fàcilment a la xarxa i té un so excel·lent, amb l’excepció de tres o quatre moments molt breus on es produeix una distorsió.

Si al pròleg vaig ser crític amb la direcció de Stein (a la foto), per a La Valquíria cal reconèixer una gran millora. El director es pren l’obra de manera enèrgica, i el primer acte és d’una intensitat brutal. Al segon i tercer la velocitat perjudica alguns dels moments més colpidors, però l’interès no decau en cap instant. Tot i això és el repartiment el que converteix el registre en altament recomanable, sobretot per la gran sorpresa que causen les dues protagonistes femenines.

Els dos germans welsungs van arribar de la mateixa manera a Bayreuth: acompanyats en cotxe per Hans Hotter. James King és un enorme Siegmund, tant pel seu timbre noble i viril com per la gran tècnica, però és que a més aquesta és una de les seves grans tardes. Està simplement pletòric, i per si fos poc es marca dos Wälse! impressionants.

La gran sorpresa és Gwyneth Jones com a Sieglinde. Si només heu sentit la seva Brünnhilde per a Chéreau, sovint xisclada i amb massa vibrato (el tema interpretatiu és al marge), en aquesta Valquíria podreu entendre d’on venia la seva reputació. La veu és magnífica, sense cap dels defectes habituals. Naturalment la gal·lesa és també una gran actriu.

Completa el primer acte Karl Ridderbusch com a Hunding. L’alemany era un cantant sensacional, però crec que té un timbre massa maco i líric per aquest brutal personatge.

Wotan no és Theo Adam, que aquell any va cantar altres funcions, sinó Thomas Stewart. L’americà, enorme Gunther i Amfortas, era més baríton que baríton-baix, i a vegades es queda curt en els greus o li falta un punt de volum. Tot i aquests petits problemes, dóna perfectament la talla com a déu.

Com a Brünnhilde tenim l’altra sorpresa del registre. És Catarina Ligendza (foto de la dreta), ben coneguda per ser la Isolde dels registres en viu de Carlos Kleiber. La seva veu no és de soprano dramàtica sinó de lírica, però a mi m’ha convençut plenament. Canta perfectament els Hojotoho! inicials, i no té cap problema a la resta de l’obra.

L’única decepció relativa és Anna Reynolds com a Fricka, que si bé té una bona línia de cant, més aviat sembla una soprano curta que una autèntica mezzo. La mateixa Reynolds participa en el bon octet de lluitadores.

Resumint, si L’or del Rin era interessant, aquesta Valquíria em sembla molt bona, amb una direcció solvent i alguns cantants de gran nivell. No mereix en absolut ser ignorada.

Die Walküre. 1972. King, Ridderbusch, Stewart, Jones, Ligendza, Reynolds, Schwarzenberg, Rhein, Vilma, Pring, Johnson, Gramatzki, S. Wagner. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein