Discografia parsifaliana (5): Kna 1962 i 1964

KNAPPERTSBUSCH, 1962. Thomas, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Talvela (en directe)

Un registre mític, referencial, i l’únic en estèreo de la sèrie de Knappertsbusch. És també el que millor mostra aquesta segona etapa de direcció de l’obra, amb tempi molt més lleugers, i Kna està més pletòric que mai: quin preludi del tercer acte, per exemple!

La parella protagonista està formada per dos cantants joves, Jess Thomas i Irene Dalis, i els dos tenen un molt bon nivell. George London ja cantava amb la paràlisi d’una corda vocal que va tenir l’any anterior i això es nota lleugerament, però l’empatia amb el personatge torturat és total. Neidlinger com a Klingsor deixa anar tota la seva ràbia nibelunga.

Ara bé, el protagonista d’aquesta funció és sens dubte Hans Hotter, que malgrat tots els problemes vocals característics d’aquella penúltima etapa, va trobar en Gurnemanz un personatge definitiu. Cada paraula i cada frase tenen el to just, els matisos són infinits, i hi ha els recursos marca de la casa com el seu domini del fiato.

I la sorpresa d’aquell any. De la tomba de Titurel en va sortir la veu d’un joveníssim cantant procedent de la remota Finlàndia. Martti Talvela es va veure llançat a la fama i al cap de poc ja cantava als principals teatres del món.

Després de pensar-ho una mica, el fragment triat és l’escena de la transformació del primer acte, aquella on el temps es transforma en espai.

KNAPPERTSBUSCH, 1964. Vickers, Ericsson, Hotter, Stewart, Neidlinger, Hagenau (en directe)

Al segon entreacte de la funció que recull aquest document, la darrera d’aquell estiu, Hans Hotter va anar a veure Kna al seu camerino, i al final aquest li va demanar: “Canta’m uns encantaments del Divendres Sant ben macos”. No es van veure més, Kna ja estava molt malalt, es va retirar al cap de poc i va morir l’octubre de 1965 (exactament un any abans que el seu admirat i odiat Wieland).

L’estrella vocal és Jon Vickers, que va aparèixer per segon i darrer cop a Bayreuth i va deixar un Parsifal antològic. Tots sabem que el seu timbre era lleig i la dicció aberrant, però s’entenia perfectament amb Kna, la seva tècnica era excel·lent, i a sobre era un monstre sobre l’escenari. El seu filat final és inventat, però una meravella.

Al seu costat Barbro Ericsson no és tan dolenta com molts han escrit, i és una Kundry acceptable. Hans Hotter i Gustav Neidlinger continuen iguals a ells mateixos, potser el primer encara millor que dos anys abans. I Thomas Stewart, cantant que admiro, és el gran oblidat en les llistes dels barítons-baixos malgrat ser un intèrpret excel·lent. El seu Amfortas és magnífic, i el millor successor possible de London.

En resum, una gravació imprescindible i el final d’una època. I per tant res millor que escoltar-ne els minuts finals.

La producció de Wieland Wagner no es va acabar amb la retirada de Kna, sinó que va continuar fins el 1973 amb el nou equip de cantants beneït per ell. Malgrat la seva menor distribució, en tenim alguns testimonis de gran nivell a càrrec de dos excel·lents directors: Pierre Boulez i Eugen Jochum. Però això serà a les properes dues entregues.

Discografia parsifaliana (3): Krauss 53, Kna 54

KRAUSS, 1953. Vinay, Mödl, Weber, London, Uhde, Greindl (en directe)

Cansat de les escenografies minimalistes de Wieland Wagner, Knappertsbusch va marxar “per sempre” després del Festival de 1952. Wieland ho va veure com una oportunitat per renovar la direcció musical del seu Parsifal, buscant un estil menys dens.

L’escollit va ser el gran Clemens Krauss, col·laborador de Richard Strauss i un director que ens ha deixat alguns testimonis extraordinaris. El seu enfoc va ser oposat al de Kna: rapidesa als tempi, molt dinamisme i un elevat sentit del drama. Aquest és, sens dubte, un dels Parsifal més intensos de tota la discografia.

Aquesta direcció també va impular els cantants cap a una versió més extrema de les interpretacions: mai Mödl va ser tan frenètica, London tan desesperat i Uhde tan tràgic venjatiu. A tot això cal afegir-hi que Weber encara aguantava bé el tipus i que Greindl era un potent Titurel. Lamentablement el protagonista va caure en mans de Ramón Vinay, que no donava gens el tipus del personatge i a més tenia greus problemes de cant. L’únic punt negre en un document imprescindible.

L’exemple és un dels punts àlgids de la funció: el diàleg entre Klingsor i Kundry al principi del segon acte. Atenció a la reacció d’Uhde quan Mödl es burla d’ell, i als frenètics riures d’ella.

KNAPPERTSBUSCH, 1954. Windgassen, Mödl, Greindl, Hotter, Neidlinger, Adam (en directe)

Clemens Krauss va morir al cap de pocs mesos d’acabar-se el Festival de 1953, i els germans Wagner van anar a buscar Knappertsbusch una altra vegada. El director va acceptar, i ja no va deixar el “seu” Parsifal mentre la salut el va acompanyar.

El document de 1954 és una tornada als origens, als tempi amplis però perfectament muntats cap als moments de tensió, a la solemnitat, al misticisme. La parella protagonista també va ser la dels dos primers anys: uns excel·lents Windgassen (malgrat el seu error de memòria al final del segon acte) i Mödl.

La resta del repartiment és, però, diferent. Josef Greindl, el cantant per excel·lència de Wieland, va debutar com a Gurnemanz. Els problemes habituals (vibrato, nassalitats) són mínims, i en canvi tenim més un antic guerrer que un venerable monjo. Recita els monòlegs amb una autoritat i una contundència extraordinàries. Amfortas és el gran Hans Hotter, que està gloriós en l’escena del bany i passa alguns problemes en els dos monòlegs. També va debutar Gustav Neidlinger com a Amfortas, però aquí desconcerta: sembla que vulgui imitar Uhde, i no li surt. Més endavant va deixar anar el seu ímpetu nibelung i la cosa va millorar.

El fragment triat ha de ser necessàriament l’escena del bany, segurament la millor de la discografia per un Hotter que treu tot el seu art de liederista i un domini del piano i del fiato extraordinaris. Com a curiositat, el segon cavaller és Theo Adam, molt millor aquí que en el seu fluix Titurel.

Götterdämmerung, Stein 1971

Aquest “Anell de Horst Stein” que he anat comentant al bloc, i que mai no s’ha publicat oficialment, arriba a la seva darrera jornada amb el Götterdämmerung de 1971. Les constants directorials es mantenen, molt d’ordre però poca inspiració i algunes pífies molestes de l’orquestra. Per sort aquesta és la part del cicle on hi intervé el cor, que com sempre al Festival està magnífic.

Presideix el repartiment l’alemany Karl Ridderbusch (a la foto), un dels grans baixos alemanys. Ridderbusch tenia una veu potent però alhora molt lírica, d’una gran bellesa. Llàstima que les seves creences polítiques van precipitar el final de la seva carrera.

La parella protagonista és la mateixa que a Siegfried. Ja vaig dir que Jean Cox em sembla molt convincent i molt millor que la majoria de suposats heldentenors, i m’han agradat les seves prestacions en aquest difícil paper, especialment al tercer acte. Catarina Ligendza és massa lírica per aquesta Brünnhilde, i passa problemes en els moments de més força. El seu rol wagnerià “pesat” era Isolde.

Els dos germans, Franz Mazura i Janis Martin són correctes, i és de destacar que el primer no mostra aquell timbre tan lleig d’anys posteriors. L’Alberich de Gustav Neidlinger, igual a ell mateix. I Anna Reynolds canta bé Waltraute, però ella és una soprano curta i no una contralt, i això li fa perdre molt impacte en el paper. Molt bé les nornes i filles del Rin.

En resum, es tracta d’un document que si bé no té un nivell excel·lent és prou interessant, una valoració que s’extén a tot l’Anell. El recomano, per tant, als wagnerians que tinguin curiositat per una sèrie de cantants poc representats a la discografia, i per descobrir una època no tan nefasta com se’ns ha venut.

La producció de Wolfgang Wagner i Horst Stein es va mantenir a Bayreuth fins a 1975, i en els darrers anys ja va incorporar els tres pilars del següent Anell: el Wotan de McIntyre, la Brünnhilde de Jones i el Mime de Zendik. La revolució de Chéreau i Boulez era a punt d’arribar.

Götterdämmerung. 1971. Cox, Mazura, Ridderbusch, Neidlinger, Ligendza, Martin, Reynolds, Höffgen, Fine, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Podeu llegir també els comentaris sobre Das Rheingold, Die Walküre i Siegfried.

Siegfried, Stein 1971

Aquest “Anell de Stein” que estic comentant al bloc arriba a la segona jornada, Siegfried, després d’un Or del Rin correcte i una Valquíria de molt bon nivell. El recentment desaparegut Horst Stein continua amb la seva direcció solvent però poc destacable, i el so del document és correcte i amb poques interferències.

La sorpresa d’aquest Siegfried és el tenor canadenc Jean Cox (foto), que va cantar el paper cada any en aquesta producció, de 1970 a 1975. Ja sé que no és dir massa, però em sembla un dels millors Siegfried que han cantat a Bayreuth en els darrers quaranta anys. Evidentment és més líric del que caldria, però la manera de dir el text i el seu timbre recorden a vegades a Windgassen. Està molt bé tant a la forja de l’espasa com al final del segon acte, i només li comencen a fallar les forces durant el duet amb Brünnhilde. Tot i això, un descobriment.

La gran taca negra d’aquest registre és el nefast Mime de Georg Paskuda: desafinat, mal cantat, amb carències vocals increïbles i algunes invencions de la partitura. Què li veien els germans Wagner a aquest tenor? El 1973 ja va arribar Heinz Zednik, però aquell any Cox estava molt pitjor de veu.

Com a Wanderer tenim a Theo Adam, amb les virtuds i carències habituals. El trobo molt bé al primer acte, més fluix (i amb un vibrato descontrolat) al segon i enorme al tercer. Alberich és el mític i molt veterà Gustav Neidlinger, que aprofita que el paper és curt i no li cal reservar-se per treure tota la seva força: en resum, magnífic. El Fafner de Peter Meven és molt discret, i l’any següent ja no el van cantar.

Les dames tampoc van tenir una gran nit. Catarina Ligendza em sebla una mica absent, com si no s’acabés de trobar a gust. Potser no tenia el paper totalment dominat? Com que Cox ja estava una mica fatigat, la mitja hora final és la pitjor del document. Com a Erda, Marga Höffgen és correcta però aquesta cantant podia donar molt més. I m’ha agradat, sense ser res espectacular, l’ocellet d’Elisabeth Volkman.

Com a conclusió, un Siegfried amb alguns elements interessants (Cox, Adam, Neidlinger), algunes carències molt importants i en general força rutina. Llàstima.

SIegfried. 1971. Cox, Paskuda, Adam, Neidlinger, Meven, Höffman, Ligendza, Volkman. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Das Rheingold, Stein 1971

L’arribada d’internet i la banda ampla han posat a la nostra disposició un gran nombre de documents en viu que abans només es trobaven en col·leccions privades, i que es passaven de mà en mà. El Festival de Bayreuth és una mina, perquè cada any la Ràdio de Baviera retransmet la primera funció de totes les produccions. Si bé els registres més importants ja fa temps que es trobaven (qui no té una caixa negra de Golden Melodram?), ara podem descarregar-nos de la xarxa documents més secundaris però també interessants.

Avui vull comentar-ne un d’ells, L’or del Rin de 1971. Naturalment no posaré els enllaços, però si busqueu amb les paraules adequades el trobareu fàcilment. El so és de qualitat, en estèreo i amb només alguna petita interferència.

Situem-nos. Wieland Wagner havia mort el 1966 i es Festival es trobava en un moment de transició. El 1970 Wolfgang va muntar la seva segona versió de l’Anell, també basada en un espectacular disc circular sobre l’escenari. Els cantants van anar canviant, i la generació dels formats amb Wieland (Adam, King, Stewart, Paskuda) van deixar pas als puntals de l’Anell de Chéreau (McIntyre, Jones, Zednik, Mazura), amb alguna notable excepció.

El director triat va ser Horst Stein, que durant anys va actuar com a “home de la casa” en moltes produccions, un paper que també ha fet Peter Schneider. Stein opta per una direcció molt ràpida, fins i tot accelerada a la primera escena, fet que crea alguns problemes als cantants durant tota l’obra. Tot i això, tot és solvent i al seu lloc.

Wotan és Theo Adam, i amb això cal dir poca cosa més. Tots sabem que el seu timbre era lleig i a vegades el vibrato molestava molt, però també és cert que tenia l’estatura i l’autoritat adequada per ser el déu, sense problemes a cap zona del registre.

La primera sorpresa és Loge. Si al seu primer Anell Wolfgang va optar pel rei dels tenors de caràcter, Gerhard Stolze, aquí es va inclinar per un heldentenor. La veritat és que no sé massa res de Hermin Esser (a la foto, com a Froh), i sospito que va ser el típic tenor de bon nivell que es va estavellar quan va interpretar papers massa ambiciosos (va ser Tristany i Tannhäuser al Festival). Però aquí fa una gran creació, i tot i que sap ser burleta quan cal, també sap treure l’autoritat i l’alçada divina que només un heldentenor sap donar. Molt bo el seu monòleg.

Completant el trio protagonista, Alberich és… Gustav Neidlinger. Sí, vint anys després el seu intèrpret més emblemàtic continua donant guerra. Naturalment el timbre és una mica més aspre, i li manca la contundència que tenia amb Krauss (1953), però el domini musical i interpretatiu del paper és total. La llàstima és que el ritme de Stein el desquicia força, i té un incomprensible error de memòria quan ha de renunciar a l’amor. La maledicció és, naturalment, marca de casa.

Vocalment el rei d’aquest document és Karl Ridderbusch, el “baix líric”, que fa un Fasolt d’una bellesa inigualable (incomprensiblement Karajan li donava l’altre gegant). La resta del repartiment té un nivell entre bo i molt bo, potser amb l’excepció del Fafner anodí de Peter Meven i l’insuportable Mime de Georg Paskuda. També cal dir que una especialista com Marga Höffgen va tenir millors tardes.

Com a curiositat final, diré que aquest document té un gran nombre de cantants que conserven el rècord de nombre d’intervencions amb seu paper a Bayreuth. Són Neidlinger (16 anys!), Höffgen (14), Adam (13), Nienstedt (11) i Ridderbusch (9).

Das Rheingold. 1971. Adam, Nienstedt, Ek, Esser, Ridderbusch, Meven, Neidlinger, Paskuda, Reynolds, Martin, Höffgen, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein