Sobre la mort de Gudrun

Ha mort Gudrun Wagner, l’esposa de Wolfgang Wagner, etern director del Festival de Bayreuth, i mare de la jove Katharine Wagner, la polèmica aspirant oficial a la successió. Aquest traspàs, del tot inesperat (Gudrun tenia només 63 anys), complica encara més el futur d’un Festival submergit en tot tipus de batalles artístiques i familiars.

Nike Wagner, filla de Wieland i també aspirant al càrrec, usava en un dels seus llibres una metàfora perfecta per definir la seva nissaga, la tensió entre l’esperit de l’Anell i el de Parsifal. Per una banda la família s’ha comportat seguint els confictes de la tetralogia: fills repudiats, conspiracions a l’ombra, exilis, venjances… Però tot plegat amb un objectiu únic: cada estiu el Graal ha de ser descobert i el Festival innaugurat.

Veurem què passarà ara, amb les tres cosines optant la direcció, i si prosperen moviments estratègics com el de l’aliança de Katharina amb Christan Thielemann, la gran esperança dels wagnerians.

Perdut en el temps

Amb la mort de Maurice Béjart (1927-2007) és moment de recordar una de les grans frustacions del patrimoni enregistrat wagnerià: poder sentir, però no poder veure, la bacanal que li va coreografiar a Wieland Wagner per al seu Tannhäuser de Bayreuth.

Tant en el document “privat” de 1961 (amb Victòria Dels Àngels!) com en l’oficial de 1962 sentim els crits i els passos, però allò que va succeïr sobre l’escenari s’ha perdut definitivament en el temps.

Adéu, Luciano

La llança de Klingsor torna a l’activitat amb una notícia esperada, però igualment trista: la mort del tenor italià Luciano Pavarotti.

Pavarotti ha estat sens dubte el cantant d’òpera més conegut dels darrers quaranta anys, i tant la seva figura com la seva personalitat, o l’omnipresent mocador, han entrat de ple a la cultura popular. Els seus recopilatoris (començant per l’emblemàtic Tutto Pavarotti) van vendre milions de còpies, i no cal recordar el fabulós (i inesperat) èxit de Els Tres Tenors.

Però tot plegat no pot amagar que Pavarotti va ser, a més, un cantant prodigiós, un dels noms absolutament imprescindibles en Donizetti, Verdi i Puccini. Una veu de tenor líric que tothom descriu com a lluminosa, solar, d’una enorme bellesa natural. I un intèrpret de referència en multitud de papers, començant pel seu Rodolfo de La bohème.

Descansi en pau.

Desapareixen dues sopranos

Aquesta setmana el món de l’òpera ha tingut dues importants pèrdues.

El dilluns 2 de juliol va morir, víctima d’un càncer, la soprano nord-americana Beverly Sills. Era una soprano lírica de coloratura, especialista en papers com Lucia de Lamermoor, Olympia o les tres reines de Donizetti. També va cantar molt barroc en una època en què les obres d’aquest període estaven força oblidades.

Sills va tenir diversos èxits a Europa, però va ser una celebritat especialment als Estats Units, on va tenir moltíssimes aparicions televisives. Un cop retirada dels escenaris es va convertir en la directora de la New York City Opera durant deu anys, i va ser membre dels consells del Lincoln Center i el Met.

Molt diferent era la francesa Régine Crespin, posseïdora d’una veu ampla i una dicció perfecta. Va ser capaç de triomfar en papers de repertoris molt diferents (Elsa, Sieglinde, Tosca, Leonora, Amelia, Marguerite, la Mariscala), i alhora en el lied francès (Fauré, Duparc) i les operetes d’Offenbach.

Entre les seves fites cal citar-ne dues: ser durant quatre anys (1958-1961) la Kundry “mediterrània” que buscava Wieland Wagner a Bayreuth, rebent els rars elogis de Knappertsbusch; i participar en l’estrena francesa de Dialogues des Carmélites de Poulenc com a Madame Lidoine (més endavant va cantar també la Vella Priora).

Thomas Stewart: mor un gran baríton

El 24 setembre passat va morir, als 78 anys d’edat, el baixbaríton texà Thomas Stewart. El seu nom s’afegeix a la impressionant llista de desapareguts dels darrers mesos.

Els inicis de Stewart com a cantant van ser difícils. Va debutar el 1954, però inicialment no aconseguir un gran reconeixement a la seva Amèrica natal. Per això es va traslladar a Europa, on es va unir a la Berlin Städtische Oper. El 1960 va ser un any crucial: la primera aparició al Covent Garden i, sobre tot, l’inici de la vinculació amb el Festival de Bayreuth, que duraria fins el 1972.

Amfortas a Bayreuth (1960)

Stewart va cantar el repertori bàsic de baixbaríton, incloent els grans papers wagnerians, Jochanaan, Orest i Mandryka, a més dels quatre malvats de Els contes de Hoffmann, Scarpia, Don Giovanni, Lear, Falstaff… La seva darrera aparició va ser al Met com a Sprecher.

A Bayreuth va interpretar cada any Amfortas (compartit amb altres com George London), de 1960 a 1972, dins la mítica producció de Wieland Wagner. Va ser Gunther en vuit ocasions, Wotan en cinc, i l’Holandès i Wolfram en dues cadascuna. Va cantar Hans Sachs en l’excel·lent enregistrament de Kubelik (abans de fer-ho en viu), i Karajan el va triar com a Wotan de La Valquíria, Wanderer i Gunther.

Thomas Stewart és un dels intèrprets més menysvalorats del cant wagnerià. El fet que no tingui (com Adam o McIntyre) un gran Anell a Bayreuth, i que el de Karajan aixequi darrerament moltes reticències, fa que sovint sigui oblidat. Però de fet era un cantant excel·lent, amb una veu més petita i lírica que la dels seus antecessors, però igualment d’un gran nivell.

Thomas Stewart i Evelyn Lear

Stewart estava casat des del 1955 amb la soprano Evelyn Lear (la Marie i Lulu de Karl Böhm en estudi). Els dos portaven un programa de promoció de nous cantants dins l’associació wagneriana de Washington.

Discografia seleccionada

Strauss. Salome (Jochanaan). Rysanek, Stewart, Vickers, Hesse, Laubenthal. Rudolf Kempe, Orquestra Nacional de França. 1974 (en viu)

Strauss. Elektra (Orest). Nilsson, Cortez, Bjoner, Stewart. Wolfgang Sawallisch, Orquestra de la RAI de Roma. 1971 (en viu)

Wagner. L’Holandès Errant (Holandès). Stewart, Jones, Ridderbusch, Esser. Karl Böhm, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1971 (en viu)

Wagner. Els mestres cantaires de Nuremberg (Hans Sachs). Stewart, Konya, Janowitz, Hemsley, Crass, Unger. Rafael Kubelik, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera. 1967

Wagner. L’Anell del Nibelung (Wotan [Valquíria], Wanderer, Gunther). Stewart, Dernesch, Thomas, Kélémen, Ridderbusch. Herbert von Karajan, Filharmònica de Berlin. 1966-69

Wagner. Parsifal (Amfortas). Vickers, Ericson, Hotter, Stewart, Neidlinger. Hans Knappertsbusch, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1964 (en viu)

Wagner. Parsifal (Amfortas). Konya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt. Eugen Jochum, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1971 (en viu)

Astrid Varnay: mor la gran wagneriana

Estiu negre per a la lírica. Dilluns 4 de setembre va morir a Munich, als 88 anys d’edat, Astrid Varnay, una de les més grans cantants wagnerianes de tots els temps.

Varnay va viure el món de l’òpera des de ben petita. La seva mare era soprano, i el seu pare tenor i empresari teatral. Ells eren hongaresos, però Astrid va néixer a Suècia. Els negocis familiars la van portar a Oslo i Buenos Aires, però quan el seu pare va morir prematurament es van traslladar a Nova York.

Allà Astrid va prendre classes de cant amb la seva mare i amb Hermann Weigert, veterà director i pianista amb qui s’acabaria casant. Després d’aprendre tot el repertori de soprano dramàtica, va trobar feina al Metropolitan. El seu debut va ser espectacular: substituint a darrera hora la mítica Lotte Lehmann com a Sieglinde, en una matiné retransmesa a tot el país. Els seus companys es deien Lauritz Melchior, Helen Traubel, Friedrich Schorr, Kerstin Thorborg i Alexander Kipnis… la flor i la nata del cant wagnerià dels 30 i 40! El document sortosament es conserva i ha estat publicat per Naxos.

El dia del debut (a la foto sobre el tocador, Kirsten Flagstad)

A partir d’aquí la seva carrera va ser meteòrica, entre el Met i Europa. El 1951 els germans Wagner la van cridar per què fos la Brünnhilde de la reobertura del Festival de Bayreuth, i fins el 1967 hi va cantar cada any: Senta, Kundry, Isolde, Sieglinde… Més enllà de Wagner el seu paper estrella va ser el d’Elektra, enèrgica i venjativa, que va portar per tot el món, i també va cantar Leonore, Lady Macbeth, Santuzza…

Durant els 50 Varnay va desenvolupar un registre greu molt important, i va abandonar els papers més lírics de veu més juvenil, com Salome, Elisabeth i Eva. El pas important va ser canviar Elsa per Ortud a Lohengrin. Es va convertir així en la principal referència d’aquest personatge, que sempre va considerar la seva millor creació.

Brünnhilde a Bayreuth

El 1965 Wieland Wagner li va proposar que fos Herodias a la seva nova producció de Salome, fent de mare a una joveníssima Anja Silja. Començava així una segona carrera com a intèrpret “de caràcter”: la Kostelnicka, Klytämnestra, Die Amme, Leocadia Begbick i fins i tot una terrorífica Mamma Lucia.

Aquests papers els va mantenir fins a primers 80, quan es va dedicar només a fer cameos: la minyona de El cas Makropulos, la vella comtessa o la mainadera de Boris Godunov. Aquest va ser el seu darrer paper en escena, a Munich, el 1996.

* * *

Astrid Varnay ha estat sempre una cantant profundament admirada, però també discutida. La seva veu tenia tres problemes principals: una tibantor als aguts, especialment a partir de meitat dels 50, un timbre no especiament bonic i la seva característica “fluctuació” de dècimes de segon a l’hora d’atacar algunes notes, que alguns apunten com a problema d’afinació.

Una severa Kostelnicka

Però les virtuds superen de llarg aquests defectes. En primer lloc, Varnay no era una lírica “suïcida”, sinó una autèntica soprano dramàtica, una de les poques que han existit, amb la potència i la resistència necessàries. Tenia una gran tècnica, un registre greu extraordinari, i sobretot una enorme intel·ligència a l’hora d’abordar els personatges. Era un monstre escènic, però no per instint (com la seva amiga i companya Martha Mödl), sinó per la profunda anàlisi que feia de cada paper. Les seves excel·lents memòries així ho demostren.

Varnay, Mödl (despareguda el 2001) i Birgit Nilsson (el 2005) van ser les tres grans sopranos dramàtiques dels anys 50 i 60, que van triomfar al “Nou Bayreuth” dels germans Wagner. Des de llavors no ha aparegut encara una substituta, i les Brünnhilde dels 70 cap aquí han estat líriques que generalment han forçat i destruït la seva veu (l’excel·lent Waltraud Meier no ha cantat mai el paper). Des d’aquí, per tant, un record també per tots els grans intèrprets d’aquella època.

* * *

Discografia seleccionada

Janacek. Jenufa (Kostelnicka). Hillebrecht, Varnay, Cox, Cochran. Rafael Kubelik, Orquestra de l’Òpera de Baviera. 1970 (en viu)

Strauss. Elektra (Elektra). Varnay, Höngen, Wegner, Schöffler. Fritz Reiner, Orquestra del Met. 1952 (en viu)

Strauss. Elektra (Elektra). Varnay, Mödl, Hillebrecht, Wächter. Herbert von Karajan, Filarmònica de Viena. 1964 (en viu)

Strauss. Elektra (Klytämnestra). Rysanek, Varnay, Ligendza, Fischer-Dieskau. Karl Böhm, Filarmònica de Viena. 1981 (DVD)

Strauss. Salome (Salome). Varnay, Braun, Patzak, Klose, Hopf. Hermann Weigert, Orquestra de l’Òpera de Baviera. 1953

Strauss. Salome (Herodias). Silja, Wächter, Stolze, Varnay, Wunderlich. Zdenek Kosler, Orquestra de l’Òpera de Viena. 1965 (en viu)

Wagner. L’holandès errant (Senta). Hotter, Varnay, Nilsson. Fritz Reiner, Orquestra del Met. 1950 (en viu)

Wagner. L’Anell del Nibelung (Brünnhilde). Hotter, Varnay, Windgassen, Neidlinger, Greindl. Clemens Krauss, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1953 (en viu)

Wagner. L’Anell del Nibelung (Brünnhilde i Tercera Norna). Hotter, Varnay, Windgassen, Neidlinger, Greindl. Hans Knappertsbusch, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1956 (en viu)

Wagner. Lohengrin (Ortud). Windgassen, Nilsson, Varnay, Uhde, Adam. Eugen Jochum, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1954 (en viu)

Wagner. Parsifal (Kundry). Svanholm, Varnay, Hotter, London. Fritz Stiedry, Orquestra del Met. 1954 (en viu)

Wagner. Tristany i Isolda (Isolde). Vinay, Varnay, Malaniuk, Neidlinger, Weber. Eugen Jochum, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1953 (en viu)

Wagner. La valquíria (Sieglinde). Melchior, Varnay, Schorr, Traubel, Thorborg, Kipnis. Erich Leinsdorf, Orquestra del Met. 1941 (en viu, debut)