L’amor a l’òpera em va venir a la post-adolescència, i sempre d’una manera profunda però no excessivament passional, comparat amb altres aficionats que conec. Ja sabeu que el meu matrimoni és amb Wagner, i que m’encanta Verdi, Janacek, Britten i bona part de l’òpera del segle XX.
Però tinc un títol que ocupa un lloc especial al meu cor, perquè m’ha acompanyat des de la infantesa: La flauta màgica. Recordo molt bé la professora de música que me la va descobrir, i que ens feia cantar la cançó de Papageno traduïda al català. Des de llavors encara em sé de memòria totes les escenes i melodies, malgrat que l’escolto menys sovint que molts dels altres noms de la llista de dotze. El mateix em passa amb Beethoven, Schubert i Txaikòvski, la música clàssica que se sentia a casa (sempre han tingut tirada per la simfonia i no l’òpera).
Un dels motius de l’èxit de La flauta màgica, a part de la meravellosa música de Mozart, és que funcina a dos nivells de forma similar a moltes obres de Shakespeare: els nobles i els rústics. Sempre hi haurà qui quedarà més captivat pel camí d’iniciació de Tamino i Pamina, o qui preferirà la comicitat de Papageno. Els buits argumentals són evidents, començant pel fet que el savi Sarastro doni la custòdia de Pamina a Monostatos, però això al públic ens preocupa més aviat poc.
El més curiós és que, independentment de la seva enorme popularitat, La flauta màgica conté elements realment estranys, i no només el sobtat canvi de bons i dolents que hi ha a mitja obra. El personatge del Sprecher, de qui ja vaig parlar, sembla presagiar el camí que obriria Wagner, per no parlar dels dos homes armats, que surten i es posen a cantar… una coral de Bach! I amb el baix sempre una octava per sota el tenor, creant un efecte molt peculiar. O bé que no hi hagi un sinó dos trios (les dames i els nens) que tirin endavant l’acció.
Naturalment la música de Mozart és extraordinària i cada moment és memorable. Simplement no en puc triar cap, tots formen part de la meva trajectòria vital, i la grandesa és que cada estat d’ànim hi està representat.
La flauta màgica és, a més de tot plegat, un paradís pels col·leccionistes de versions i de cantants que ens agraden. Al llarg de la història de la fonografia, però especialment durant els cinquanta i seixanta, hi ha hagut la necessitat de donar fins i tot els papers més petits a intèrprets de prestigi.
La llista és impressionant. Podem sentir a Hotter, Schöffler, London, Fischer-Dieskau, Wächter o van Dam com a Sprecher. Han estat homes armats King, Dermota, Kollo, Uhde, Talvela i Moll. I atenció a les dames: Schwarzkopf, Jurinac, Grob-Prandl, Pieczonka, Ludwig, Baltsa, Minton, Klose, Höngen, Höffgen, Schwarz… Evidentment no entro en l’espectacular nòmina de directors i de protagonistes.
La meva versió preferida…. És molt tòpica, però sempre acabo tornant a Klemperer (1964). Em sulfura la lentitud de la marxa dels sacerdots i Frick tenia un dia nefast com a Sarastro, però la resta és irresistible per la combinació d’un cant excepcional i un glamour que avui ja no tenim. Com el Tristany de Furtwängler o la Tosca de De Sabata, és un d’aquells documents que s’han convertit en un mite.
I per acabar, aquí teniu un jove Walter Berry cantant la cançó de Papageno, ajudat per un frenètic George Szell i la Filharmònica de Viena (1959).
