La Salome de Mattila des del Met

Salome és de llarg la meva òpera preferida de Richard Strauss, una obra que lluny de la contundència monolítica d’Elektra ens ofereix una vivíssima paleta de colors i emocions musicals.

Fa pocs dies s’ha afegit a MetPlayer la funció que es va retransmetre en directe i alta definició el passat 11 d’octubre de 2008, un document realment interessant que suposo que es publicarà en DVD.

La producció de Jürgen Flimm es va estrenar el març de 2004 amb unes crítiques excel·lents, i ara s’ha reposat amb un repartiment del qual només en subsisteix la protagonista. La proposta no és gens trencadora i respecta molt bé el llibret de Strauss, i té força punts d’interès. L’escenògraf Santo Loquasto, col·laborador habitual de Woody Allen, va crear una espècie d’orient mitjà luxós i actualitzat passat pel sedàs de Hollywood. Així, el costat esquerra remet a pel·lícules com Gilda, i el dret és un desert on habiten uns islamistes de pel·lícula.

Una de les millors decisions de Flimm és el tractament d’Herodes, que no és ni un psicòpata ni un ésser llefiscós, sinó un home extremadament ric, però envellit, malalt, manipulable i que s’atabala amb facilitat. L’interpreta un veterà tenor líric, l’anglès Kim Begley. Al seu costat, la mezzo Ildikó Komlósi és una Herodias encara físicament potent però donada a la beguda.

L’impertorbable Jokhanaan és el baixbaríton finès Juha Uusitalo, de presència imponent i actitud ferotge. La veu és contundent, però se li descontrola una mica. Excel·lent, per físic i cant, el Narraboth enamorat de Joseph Kaiser. La resta d’intèrprets tenen un bon nivell, i cal citar el poderós baix Morris Robinson com a Primer Nazarè, que impacta en la seva intervenció.

El director musical és Patrick Summers, que treu tots els colors de l’orquestra sense arribar al nivell de Gergiev quatre anys abans (hi ha enregistrament radiofònic, amb Jerusalem i Dohmen). I la realització televisiva és, això sí, força millorable.

Ara bé, tots els encerts anteriors no fan sinó potenciar l’autèntica natura de l’espectacle: el one-woman-show de Karita Mattila. Malgrat que els anys se li noten una mica al rostre, la soprano finesa fa una d’aquelles interpretacions que impliquen una entrega absoluta. I que a més canti molt bé ja és gairebé miraculós. La seva Salome comença com una rica malcriada, s’explaia en una dansa més insinuada que ballada (amb Begley seguint-li de meravella el joc) i acaba en uns quinze minuts finals d’una intensitat bàrbara. Cal veure-ho per creure-ho. Al final, el públic dempeus i una ovació espectacular.

Per tant, un document excel·lent.

La Fille de Dessay i Flórez

Per a molts La fille du régiment és simplement l’òpera de l’ària dels nou do de pit. Una consideració injusta, perquè tot i no tenir el nivell d’altres comèdies de l’època, és una obra que pot ser molt divertida si té una posada en escena i uns intèrprets a l’alçada.

La producció que us comento avui és la de Laurent Pelly, que ja es va poder veure a Viena (amb el cameo de Montserrat Caballé com a Duchesse de Crackentorp), al Covent Garden, des d’on es va enregistrar el DVD, i més tard al Met. Una funció es va emetre als cinemes en format HD i ara està disponible a MetPlayer.

La fille ha estat una òpera important en la història del Met. Va ser el títol que va consolidar Pavarotti com a estrella internacional el 1972, i el que va provocar l’acomiadament de Kathleen Battle el 1994. Aquestes funcions de 2008 també seran molt recordades, per motius molt diversos.

La producció de Pelly està fet a la mida de la seva amiga Natalie Dessay, i sense ella no seria possible. Dessay, després d’alguna crisi vocal i de diverses operacions, ha perdut aquella claretat de timbre anterior, malgrat que conserva l’agut i la capacitat per a la coloratura. Ara bé, la seva guerra és una altra. Quan diu que “els cantants que es volen quedar quiets sobre l’escenari no haurien de cantar òpera” o que “la interpretació ha de fer oblidar que estic cantant” deixa clars els seus principis. I són significatius els seus atacs contra aquells divos i dives que només procuren per ells i no col·laboren en l’èxit global de la producció.

Dessay és allò que abans es deia una “comedianta”, i aquí es llança amb tots els seus recursos. La seva Marie entre sensible i robotitzada és divertidíssima, i l’esforç és espectacular: mentre canta les seves àries es dedica a planxar, pelar patates, saltar, ballar… i tot amb una energia sorprenent. No hi ha coloratura que no estigui acompanyat d’un moviment físic. Potser el moment més inaudit és el final del primer acte. Mentre està emetent el seu radiant agut, el criat Hortensius l’aixeca enlaire i mentre se l’emporta… li tapa la boca! S’imaginen altres cantants interrompent-los l’agut d’aquesta manera?

Juan Diego Flórez és una altra cosa, un fenomen vocal en tota regla. Quan acaba la seva representació un té la mateixa sensació que amb Lauritz Melchior quan atacava els grans papers wagnerians: que algú podria cridar da capo! i es llançarien tan frescos a repetir unes prestacions impossibles per a la majoria dels cantants. Sí, Flórez emet els nou do de pit com si fos la cosa més senzilla del món, i la resta del seu Tonio també està a un gran nivell.

Crec també que el peruà és un actor normalet, però que posat en una bona producció i amb uns companys adequats guanya molts enters. A més encara conserva la physique du rôle per encarnar aquests herois entre encantadors i ridículs.

La resta dels intèrprets són adequats. A Felicity Palmer ja li queda poca veu, però canta un paper ideal per a una dama anglesa com ella. El Sulpice d’Alessandro Corbelli és molt bo, així com el divertit majordom a l’anglesa de Donald Maxwell. En canvi el Met hauria d’haver buscat algú molt millor per a la Duquesa, perquè Marian Seldes no hi lliga gens.

Finalment, la producció de Pelly es basa en accentuar els moments còmics de la història i incoporar-ne d’altres en possibles temps morts, com el divertidíssim “ballet de criades” de l’inici del segon acte. Per sort les escenes més sentimentals, com el final del primer acte, estan a la mateixa alçada. El treball actoral també és molt bo, i es nota que el quintet principal ja portava l’obra rodada des de Londres.

Tant la producció com la retransmissió em porten a fer algunes reflexions sobre el món actual de l’òpera, però com que l’article ja és prou llarg us convido al proper.

Macbeth des del Met

Macbeth sempre ha estat una obra problemàtica dins el cànon verdià. Tothom està d’acord que el mestre de Busseto no va arribar a la genialitat de les seves òperes posteriors i sobretot d’Otello i Falstaff. A partir d’aquí és possible veure l’ampolla mig plena o mig buida.

Per una banda el jove Verdi no sap submergir-se del tot en l’esperit de Shakespeare, i sovint ha de recórrer a llocs comuns i recursos gastats. Quan sembla que finalment es deixa anar per tal que el drama corri lliure, torna enrera a la fèrria estructura de l’òpera italiana. I cal admetre que alguns passatges són força mediocres, especialment el cor final.

D’altra banda, però, s’ha de reconèixer que és una òpera molt avançada per l’època, i la millor de les anteriors a Rigoletto. Hi ha moments enormement atmosfèrics, com l’inici de l’escena de la bogeria de Lady Macbeth, i en altres aconsegueix reflectir perfectament l’esperit del text. A més, el sol plantejament d’una òpera sense història romàntica ja és tota una gosadia.

Si al principi m’inclinava cap al primer bàndol, darrerament tinc una opinió molt més favorable de l’obra. Per això vaig decidir veure, a través de MetPlayer, la producció que va presentar el Metropolitan de Nova York l’any passat, i que també es pot adquirir en DVD.

L’enregistrament correspon a la funció del 12 de gener d’enguany, que també es va emetre en format HD a cinemes de tot el món. Realment la qualitat d’imatge i so són esplèndids, i suposo que l’efecte en pantalla gran seria considerable.

Per a posar en escena l’obra el Met va contractar Adrian Noble, que havia estat el director artístic de la Royal Shakespeare Company. El resultat, però, és força decebedor. A part de la barreja de vestuaris i èpoques, tan de moda actualment, falla la capacitat d’entrar dins l’obra. És una d’aquelles produccions on tot és al seu lloc, però no hi ha cap element que et faci entendre millor l’acció o els personatges.

El protagonista és el baríton Zeljko Lucic, que crea un rei dèbil i humà, lluny d’estridències i cops d’efecte. Canta bé i amb estil verdià. Com a Lady Macbeth tenim a Maria Guleghina, que ja vam veure al Liceu a primers de 2005, si no em falla la memòria. Les prestacions es repeteixen: problemes de descontrol a la zona aguda, correcció en els moments més belcantistes, bon treball actoral a les escenes de més força. El Banquo del baix John Relyea no m’ha convençut, potser pels seus problemes d’emissió, i correcte el Macduff del jove Dimitri Pittas (potser massa efectista al final de la seva ària).

Segurament el més destacable musicalment és l’energètica direcció de James Levine, que també extreu un so magnífic de l’orquestra. En aquest bloc he criticat força Levine, però si deixem el seu soporífer Wagner al marge, pocs poden dubtar que és un enorme director.

El vídeo disponible via Internet es complementa amb uns extres que suposo que també estan inclosos al DVD. El més curiós és la presentació de la funció a càrrec de Peter Gelb, el mànager general del Met en persona, que dóna la benvinguda als espectadors d’arreu i, micròfon en mà, entrevista Jimmy Levine moments abans d’entrar al fossat (de fons sentim l’orquestra afinant i el regidor cridant el director). Hi ha coses que els americans saben fer molt bé.

MetPlayer: obrint camí

El Metropolitan ha obert una porta enorme cap a l’accessibilitat de l’òpera: el teatre ha decidit posar en format streaming els seus enregistraments de vídeo i àudio.

La subscripció costa $15 al mes o $150 l’any, i permet accedir actualment a 50 vídeos, els darrers en HD, i 100 gravacions sonores, tot i que els reponsables del teatre prometen noves incorporacions mensuals. De moment el catàleg és l’esperable en el Met: moltíssim Pavarotti i Domingo, dues Flautes, l’Anell de Schenk/Levine… En HD hi trobem les produccions de 2007 i 2008, entre altres La fille du Régiment amb Dessay i Flórez, Hänsel und Gretel, Peter Grimes, Eugene Onegin o La Bohème de Zeffirelli (amb Vargas i Gheorghiu).

L’acció del Met és importantíssima. Primer, perquè acosta més fàcilment el seu monumental arxiu a l’aficionat. Segon, perquè acaba amb la necessitat d’una discogràfica que editi el DVD i amb una botiga que el vengui. Aquests 15 dòlars van directament al teatre (i als artistes).

Què trigaran els teatres europeus a fer el mateix? El Liceu té enregistrades totes les produccions des de la reobertura, i això és un patrimoni enorme. Hi podrem tenir accés aviat?

Per accedir a l’aplicació del Met aneu a www.metplayer.org, i podeu gaudir d’una setmana de prova. Hi ha un vídeo de demostració a www.metplayer.org/preview.

Algú se’n recorda de…?

A l’article anterior us parlava de les memòries de Joseph Volpe com a mànager general del Met, i com dedica un dels capítols a l’acomiadament de la soprano Kathleen Battle. La Battle, “diva” en el sentit més negatiu del terme, va patir un allunyament absolut de la realitat que va fer impossible que la resta del món treballés amb ella. Són famoses les samarretes amb el lema I survived the Battle que es van imprimir a Sant Francisco, així com la desesperació de molts dels seus companys de repartiment.

Quan Volpe va decidir fer fora la cantant, algú el va advertir: “Seràs com Rudolf Bing, que la gent només el recorda per fer fora la Callas!”. La resposta va ser: “La Battle no és la Callas”.

I és veritat. En el seu dia va ser una celebritat mundial, i només Karajan venia més discos que ella. Però he de confessar que el llibre em va fer recordar-la de cop. Tot i que participo en fòrums d’òpera, llegeixo llibres i revistes i navego per altres blogs, el seu nom pràcticament no hi surt mencionat. No conec seguidors incondicionals que continuïn admirant-la, ni apareix a discos recomanats, ni se sol posar com exemple.

Evidentment la reflexió posterior és saber què en quedarà de molts cantants actuals que ni tan sols han assolit la seva fama. Quants intèrprets posteriors a 1980 entraran a l’Olimp absolut? Quin seran aquells noms que mencionarem a les generacions futures per tal que ens tinguin enveja, ja que els vam veure en directe i ells no? No parlo de grans cantants, que n’hi ha molts, sinó dels incontestables, dels mites. Ara mateix només en tinc dos de claríssims: Waltraud Meier i Juan Diego Flórez.

El Met per dins

Aquests dies he llegit The toughest show on Earth. My rise and reign at the Metropolitan Opera, les memòries de Joseph Volpe (Nova York, 1940), que fou mànager general del Met de 1990 a 2006.

Volpe és un cas molt especial, perquè va començar des de sota. Va entrar al Met com a aprenent de fuster el 1964, i des d’allà va anar ascendint fins la posició més important. És per això que tot el llibre mostra un cert menyspreu cap a tots els advocats, experts en màrketing i consultors de classe alta, i en canvi tracta amb un enorme afecte els tècnics, les maquilladores, el senyor que s’encarrega del teló, els membres del cor…

Ignoro quin grau de veritat tenen aquestes memòries, perquè Volpe va ser a vegades polèmic (sobretot pel seu caràcter brusc) i en alguns capítols es mostra a la defensiva. Tampoc espereu trobar-hi moltes xafarderies sobre cantants famosos, malgrat algunes referències interessants a gent com Domingo, Stratas o Mattila, i algunes divertidíssimes anècdotes sobre Pavarotti. En canvi es despatxa força a gust amb molts directors d’escena, i mostra un gran respecte cap a James Levine malgrat el seu caràcter taciturn (“intentar que Jimmy prengui una decisió és com esperar que Clitemnestra et faci un ou ferrat”).

Allò realment apassionant del llibre és la descripció d’una institució com el Met, molt diferent dels teatres europeus perquè es finança només amb diners privats. Això implica que la recerca de fons és constant i que les produccions han de durar el màxim de temporades. Però és gairebé increïble el grup de patrocinadors que paguen enormes quantitats: la rica i soltera hereva del petroli que considera que al Met li cal una nova producció i al mateix moment extén un xec de dos milions de dòlars.

El preu de tot plegat és òbviament un major conservadurisme tant en els títols oferts com en les posades en escena. La producció més exitosa de tota la història del Met és La bohème de Zeffirelli, amb la seva escala per on baixen “143 parisencs de festa, 24 nens de carrer, 19 soldats, 14 venedors, una banda amb 12 músics, 2 animals autèntics i un ós de mentida”. La producció va costar uns 800 mil dòlars i ha generat, des de 1981, més de 140 milions. Actualment l’estrella és La flauta màgica de Julie Taymor.

Per la banda de sota, el Met és també un enorme colós on hi treballen unes 1500 persones, i totes elles, des del que fa les perruques a l’electricista, des del cover fins als cavalls de Zeffirelli, es consideren unes artistes.

Del capítol que per molts serà el més sucós, el de l’acomiadament fulminant de Kathleen Battle, en parlaré al proper article.