Das Rheingold Bayreuth 2009

Un dels plaers estivals, escoltar en directe les retransmissions des del Festival de Bayreuth. Em vaig saltar Tristany i Mestres (ja els recuperaré), però he pogut seguir la tradició amb Das Rheingold, i aquí en teniu unes notes ràpides.

Quart any de la producció de Tankred Dorst, que sembla que passarà a la història del Festival sense pena ni glòria i potser es convertirà en la darrera de la qual no en tindrem testimoni visual (aquest any es transmetrà i editarà el Tristany, i l’any que ve l’alabadíssim Parsifal de Herheim i Gatti).

Sens dubte l’estrella absoluta d’aquest Anell és Christian Thielemann, que dirigeix segons els paràmetres d’una suposada “tradició germànica clàssica”. Els tempi són lents, l’Or li ha durat dues hores i 28 minuts, però introdueix canvis sobtats: l’entrada de Froh ha estat frenètica i ha deixat enrera el tenor. El nivell, naturalment, és altíssim. I com sona l’orquestra del Festival! Quina meravella!

Ara llegia els comentaris de l’any passat, i he de matisar algunes coses. Albert Dohmen m’ha agradat molt, i excepte alguns problemes al “Abendlich strahlt der Sonne Auge” la resta ha estat excel·lent. Crec que aquest any se sent amb més confiança, tot i que veurem com arriba de forces a les dues jornades. Repeteixo el què vaig dir de Loge i Alberich: Arnold Bezuyen sembla que no hagi trencat mai cap plat, i Andrew Shore fa l’error d’enlletgir la seva veu, perquè en algunes frases té un timbre molt més líric.

L’or del Rhin és una obra de director i d’aquest trio de protagonistes, però diré algunes paraules de la resta. Dels gegants, bé l’imprescindible Kwangchul Youn i força malament el nou Ain Anger. De la resta de divinitats, m’han agradat la Fricka de Michelle Breedt, més al principi que al final, i la Freia d’Edith Haller, però el Froh és només passable i el Donner de jutjat de guàrdia.

He tingut alguns dubtes amb l’Erda, perquè l’any passat vaig escriure que no em va agradar gens i aquesta vegada m’ha entusiasmat! He consultat la pàgina del Festival i he vist que aquesta funció l’ha cantat Mihoko Fujimura, fet que m’ha deixat més tranquil. I per acabar he de dir que tenia pànic al Mime de Wolfgang Schmidt, tenor que ens va estar torturant com a Siegfried en les èpoques més fosques del festival. Curiosament aquí m’ha convençut, ha tret uns piano no se sap d’on i ha sabut amagar el desgast vocal. La prova, naturalment, el dijous a la segona jornada… amb l’inefable Christian Franz (quin duo que segurament ens espera!).

Aquest és un any de trancisió al Festival, perquè es nota que tot ja estava lligat per Wolfgang Wagner. Tot i això, de moment hem pogut sentir un molt bon Or i les expectatives són magnífiques per l’any que ve, en què Gudrun Wagner podrà treure la seva reputació de caçatalents: de moment ja ha confirmat Jonas Kaufmann com a Lohengrin.

Més enllà de La llança…

Com sabeu, des de fa uns tres anys participo al fòrum Una noche en la ópera. Una de les característiques que diferencien aquest fòrum de la resta és no només hi ha discussions, sinó que es genera molt material operístic, amb articles sobre obres, cantants, fragments…

A continuació us escric les meves principals col·laboracions, que aniré actualitzant en aquesta entrada.

Òpera del mes: El cas Makropulos, de Leos Janacek

• Situant Janacek
• Leos Janacek
• Origen i argument
• Personatges
• Guia d’audició (1)
• Guia d’audició (2)
• Versions

Òpera del mes: Parsifal, de Richard Wagner

• Introducció
• Elements bàsics
• Els personatges
• El preludi
• Un conte
• Discografia
• Reflexions

Obra de l’any: L’escena del pastor de Tristany i Isolda, de Richard Wagner

Obra de l’any: Pie Jesu del Rèquiem de Maurice Duruflé

Monòlegs: El monòleg de Loge

Or holandès

El nombre de versions de L’Anell del Nibelung ha anat augmentant de forma lenta però constant, i tot i que no n’hi ha cap que sigui perfecta, la majoria tenen elements d’interès. Avui vull comentar-vos L’Or del Rhin del que podríem anomenar “Anell d’Amsterdam”.

Aquest document prové de la filmació televisiva que es va fer el 1999 des de l’Òpera d’Amsterdam. La producció va tenir a Harmut Haenchen com a director musical i a Pierre Audi com a director d’escena.

L’Anell va tenir força ressò pel seu concepte principal: la integració d’escenari, orquestra i públic, convertint el teatre en un enorme espai obert ocupat per una escenografia minimalista (signada per George Tyspin). Si a l’Or i el Capvespre els elements estan encara en una posició més o menys habitual, a Siegfried els músics es troben en una posició lateral i darrera els cantants, de tal manera que aquests donen l’esquena al director.

Aquest concepte pot ser interessant i dóna alguns moments de gran nivell, però cal posar molts interrogants a com es podien projectar bé les veus en un espai d’aquestes característiques. O bé van recórrer a una amplificació discreta? En qualsevol cas des de casa això no ho podrem saber per l’existència de micròfons.

Tal com he dit, l’escenografia és aparentment simple i està formada per diferents estructures metàl·liques que es mouen i creen els diferents ambients amb ajuda de la il·luminació. En aquest Or la protagonista és una superfície inclinada per on evolucionen primer les Filles del Rhin, després els déus i també serveix de sostre per a la cova dels nibelungs. La tercera escena és, de llarg, la millor.

El vestuari és interessant. Els déus porten túniques de colors llampants, així com les Filles del Rhin. Els gegants semblen fets de fang, Alberich és un ésser deforme i Mime una criatura amb cos d’insecte. Al principi em van sorprendre els cascos de plàstic dels déus, però en una segona visió hi vaig trobar el sentit: els ajuda a donar un aspecte d’estàtues al moment final.

Lamentablement el punt fosc d’aquesta posada en escena és la direcció d’actors. Sembla com si Audi s’hagués limitat a assenyalar-los la direcció dels moviments i poca cosa més. Especialment lamentable és el Loge amanerat i insuportable que li han marcat a Chris Merritt, i l’entrada d’Erda per un lateral no té cap mena de màgia. L’excepció és el potent Alberich de Henk Smit i, sobretot, l’extraordinari Mime de Graham Clark, que irromp a l’escena com un llampec i aporta una vivacitat que fa més sagnant la comparació amb la resta.

Les veus, amb l’excepció dels dos nibelungs, són molt justes, i al Wotan de John Bröcheler li manca estatura. Res a mencionar tampoc de les prestacions orquestrals.

El millor del DVD és el magnífic documental The Forging of the Ring, de 50 minuts de durada i que es troba al segon disc. És el making of de tot l’Anell, i conté nombroses entrevistes als directors, cantants i músics, alguns dels quals no estan massa convençuts amb el “concepte”. A més també es mostren moments de darrera l’escenari poc habituals i dels assajos.

Das Rheingold. 1999. Bröcheler, Freier, Bonnema, Merritt, Mirkulás, Stabell, Smit, Clark, Runkel, Heim, Gjevang, Fontana, Schaer, Keen. Residentie Orchestra, Helmut Haenchen.

Bayreuth: dos directors

Un plaer d’estiu: la casa en silenci, uns bons cascos i una de les retransmissions de Bayreuth seguides amb la partitura. I per començar, Das Rheingold.

L’Anell actual passarà a la història com el de Thielemann, i ja era hora que el protagonista fos el director musical i no el d’escena. S’ha de reconèixer que l’orquestra del Festival és magnífica, i ha millorat molt en les darreres dècades (res a veure amb la dels 50). Quan té un director que l’esperoni és capaç de sonar com una de les millors del món, i crec que l’alemany l’ha fet sonar a un nivell que només havia aconseguit Kleiber (1975-6) i Boulez (2004-5).

L’únic però que poso a Thielemann és que sovint fa coses amb la partitura típiques dels directors del passat, però que ara semblen fora de lloc. Veurem cap on el porta aquest estil.

El repartiment, una mica de tot. Dohmen és un bon Wotan i mostra alguns elements d’estil molt interessants, però crec que li caldria algú que dominés el paper i li fes un parell de repassades.  Bezuyen té una veu molt lírica, i l’altre rol que li escauria és del de Froh. Canta molt bé, però és el Loge més suau i menys emprenyat que he sentit. I l’Alberich de Shore no l’entenc. A la primera escena s’ofega en el registre agut i sembla rogallós, però llavors millora i és capaç de dir algunes línies magníficament. Està enfosquint i enlletgint la seva veu expressament? Si és així és un error.

Dels gegants, bé Youn tot i que molt engolat a la quarta escena, i correcte König, més per timbre que per cant. Siegel, naturalment, és l’especialista del moment en el paper de Mime. Pel què fa a la resta de déus, molt bé la Fricka de Breedt i la Freia de Haller, i per oblidar el Froh i sobretot el Donner. Molt fluixeta també l’Erda, demostrant que és un paper de cinc minuts que necessita una cantant excepcional. I malament les filles del Rhin, sobretot perquè la Woglinde és un desastre, i si falla la línia aguda el castell s’enfonsa.

En resum, un Or per gaudir de l’orquestra i d’algun cantant, i que si té alguns retocs en el repartiment podria ser magnífic.

* * * *

Ha mort Horst Stein als 80 anys, un d’aquells directors professionals que tan abunden a Alemanya, i que va dirigir les principals orquestres del seu país i de Suïssa. Sembla que també tenia una gran veu de tenor, però ell deia en broma que el seu físic poc agraciat el feien gens adequat per a fer de Tristany…

A Bayreuth hi va dirigir de 1969 a 1989, i va ser un professional de tota confiança de Wolfgang Wagner, encarregant-se sovint de les seves produccions. Va dirigir vuit vegades Parsifal, set Els mestres cantaires i sis l’Anell, i fins i tot va haver d’agafar in extremis el Tristany quan Kleiber va sortir corrents.

Com sabeu estic intentant reconstruir un “Anell de Stein” en base a registres dels anys setanta. Ja he comentat Das Rheingold i Die Walküre, tot i que de moment no trobo un Siegfried que em faci el pes. Espero decidir-me aviat.

Das Rheingold, Stein 1971

L’arribada d’internet i la banda ampla han posat a la nostra disposició un gran nombre de documents en viu que abans només es trobaven en col·leccions privades, i que es passaven de mà en mà. El Festival de Bayreuth és una mina, perquè cada any la Ràdio de Baviera retransmet la primera funció de totes les produccions. Si bé els registres més importants ja fa temps que es trobaven (qui no té una caixa negra de Golden Melodram?), ara podem descarregar-nos de la xarxa documents més secundaris però també interessants.

Avui vull comentar-ne un d’ells, L’or del Rin de 1971. Naturalment no posaré els enllaços, però si busqueu amb les paraules adequades el trobareu fàcilment. El so és de qualitat, en estèreo i amb només alguna petita interferència.

Situem-nos. Wieland Wagner havia mort el 1966 i es Festival es trobava en un moment de transició. El 1970 Wolfgang va muntar la seva segona versió de l’Anell, també basada en un espectacular disc circular sobre l’escenari. Els cantants van anar canviant, i la generació dels formats amb Wieland (Adam, King, Stewart, Paskuda) van deixar pas als puntals de l’Anell de Chéreau (McIntyre, Jones, Zednik, Mazura), amb alguna notable excepció.

El director triat va ser Horst Stein, que durant anys va actuar com a “home de la casa” en moltes produccions, un paper que també ha fet Peter Schneider. Stein opta per una direcció molt ràpida, fins i tot accelerada a la primera escena, fet que crea alguns problemes als cantants durant tota l’obra. Tot i això, tot és solvent i al seu lloc.

Wotan és Theo Adam, i amb això cal dir poca cosa més. Tots sabem que el seu timbre era lleig i a vegades el vibrato molestava molt, però també és cert que tenia l’estatura i l’autoritat adequada per ser el déu, sense problemes a cap zona del registre.

La primera sorpresa és Loge. Si al seu primer Anell Wolfgang va optar pel rei dels tenors de caràcter, Gerhard Stolze, aquí es va inclinar per un heldentenor. La veritat és que no sé massa res de Hermin Esser (a la foto, com a Froh), i sospito que va ser el típic tenor de bon nivell que es va estavellar quan va interpretar papers massa ambiciosos (va ser Tristany i Tannhäuser al Festival). Però aquí fa una gran creació, i tot i que sap ser burleta quan cal, també sap treure l’autoritat i l’alçada divina que només un heldentenor sap donar. Molt bo el seu monòleg.

Completant el trio protagonista, Alberich és… Gustav Neidlinger. Sí, vint anys després el seu intèrpret més emblemàtic continua donant guerra. Naturalment el timbre és una mica més aspre, i li manca la contundència que tenia amb Krauss (1953), però el domini musical i interpretatiu del paper és total. La llàstima és que el ritme de Stein el desquicia força, i té un incomprensible error de memòria quan ha de renunciar a l’amor. La maledicció és, naturalment, marca de casa.

Vocalment el rei d’aquest document és Karl Ridderbusch, el “baix líric”, que fa un Fasolt d’una bellesa inigualable (incomprensiblement Karajan li donava l’altre gegant). La resta del repartiment té un nivell entre bo i molt bo, potser amb l’excepció del Fafner anodí de Peter Meven i l’insuportable Mime de Georg Paskuda. També cal dir que una especialista com Marga Höffgen va tenir millors tardes.

Com a curiositat final, diré que aquest document té un gran nombre de cantants que conserven el rècord de nombre d’intervencions amb seu paper a Bayreuth. Són Neidlinger (16 anys!), Höffgen (14), Adam (13), Nienstedt (11) i Ridderbusch (9).

Das Rheingold. 1971. Adam, Nienstedt, Ek, Esser, Ridderbusch, Meven, Neidlinger, Paskuda, Reynolds, Martin, Höffgen, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein

L’escàndol del segle (2)

L’Anell del centenari va ser el primer a ser enregistrat en vídeo a Bayreuth, i per tant trenta anys després ens podem fer una idea aproximada del què va significar. Fa poc, a més, se n’ha tret una segona edició en DVD.

En primer lloc cal fer una puntualització important. En realitat a l’any 1976 es van viure dos escàndols simultanis: el que feia referència a Boulez i el de Chéreau. Els dos, evidentment, es van confondre.

Comencem pel director musical. Boulez es va fer càrrec de la tetralogia amb la fama que no dominava la partitura. Sempre s’ha dit que en un moment de l’assaig de Siegfried els músics van començar a tocar una peça diferent, i ell no se’n va adonar. Durant el primer cicle es van produir pífies incomprensibles (evidentment l’orquestra del Festival és la que millor domina Wagner del món), i els instrumentistes van haver d’emetre un comunicat negant que ho haguessin fet expressament per boicotejar Boulez.

No opinaré massa sobre la direcció del francès, perquè no tinc prou elements de judici, però diré que no m’entusiasma com sí ho fa el seu ultraràpid i brillant Parsifal (sacrilegi!, cridaran els wagnerians ortodoxos).

* * *

El gran motiu de crítica va ser, però, la posada en escena de Chéreau. En aquells moments s’estaven representant en altres teatres Anells encara més polèmics, però la diferència és que aquest cop es va produir a Bayreuth, el “temple sagrat”. D’alguna manera Chéreau, i també Wolfgang Wagner, director del Festival, van obrir la porta a totes les alteracions i llibertats que van venir després – i que encara estem vivint.

La gran revolució de Chéreau no va ser, com molts van veure únicament, l’alteració d’alguns aspectes de l’obra, com el fet que sigui Wotan el que guia els passos de Siegfried, o el transport de l’acció al segle XIX i principi del XX.

La principal aportació va ser fer perdre l’estatus de mítics a tots els personatges. Tots ells van ser expulsats de l’Olimp o el Walhalla, i es van convertir en humans: éssers apassionats, contradictoris, sovint vulgars i mediocres. I això gràcies a una direcció d’actors absolutament prodigiosa, que va redimir uns cantants força justets (per ser generosos).

Per tant d’aquest Anell en recordem sobretot el rostre torturat del Wotan de Donald McIntyre; la passió desenfrenada de Siegmund i Sieglinde (ella mostrant els seus generosos atributs, ell nu de cintura en amunt); l’evolució de la Brünnhilde de Gwyneth Jones; el Mime patètic i el Loge geperut de Heinz Zednik; el contrast entre el vestuari de Gunther i el de Hagen, etcètera.

Per reforçar aquesta humanitat dels personatges, Chéreau va optar per fer un Anell absolutament “teatrero”. No només va fer servir abundantment el foc i fum reals, sinó que va fer aparèixer uns gegants enormes (els dos cantants eren carregats per forçuts… i això que un d’ells era Matti Salminen!), el Fafner drac era mogut per tramoistes visibles, Loge tancava el teló de L’Or del Rin i fins i tot en alguna escena apareixen sobre l’escenari les columnes del Fiestspielhaus.

A tot això cal afegir-hi algunes troballes memorables: Wotan cobrint amb la seva bata el mirall davant el qual ha fet el seu monòleg de La valquíria; Mime coronant-se rei sobre una escala de mà i amb una cassola al cap; Siegmund i Sieglinde llançant-se amb passió als braços de l’altre (si baixa el teló dos segons més tard els veiem fabricar Siegfried en directe); i especialment el final amb tot el cor mirant el públic amb cara d’interrogació i esperança després que tot el vell món s’hagi enfonsat.

No tot el que hi ha en aquest Anell és positiu, evidentment, sobretot pel què fa a les veus. Gwyneth Jones tendia al crit histèric, i Donald McIntyre era un Wotan molt normalet. A més l’enregistrament en vídeo es va produir els dos darrers anys, i això ens va privar de les interpretacions de Zoltan Kélémen (Alberich) i Karl Ridderbusch (Hagen), molt superiors als seus substituts.

Però el punt absolutament negre és l’horrorós Siegfried de Manfred Jung, que no dóna la talla ni per cant, ni per interpretació, ni per aspecte físic. Constantment ens fa desitjar que hagués quedat el testimoni de René Kollo en el mateix paper (i això que Kollo no era precisament una meravella).

* * *

El 1980 es va clausurar l’Anell de Boulez i Chéreau amb més d’una hora d’aplaudiments. No hi va haver tetralogia a Bayreuth fins el 1983, en què es va encarregar la producció a Peter Hall. L’anglès va fer una versió naturalista, com un conte de fades, que va resultar ser un fracàs rotund, injust per alguns que la van veure. Era el moment àlgid de la politització de Wagner.

La “via Chéreau” va tornar el 1988, amb l’Anell comunista i post-nuclear de Harry Kupfer, la segona versió del qual vam veure al Liceu. Kupfer va aprofitar alguns elements del seu predecessor, va incorporar el làser com a element destacat, i va imposar una gran fisicitat als seus personatges (l’estrella va ser el cantant-gimnasta Graham Clark com a Loge i Mime). La polèmica també va ser important durant l’estrena, tot i que aquest cop no es va anar apagant al llarg de les representacions. Actualment aquest Anell s’està editant en DVD, i potser en parlaré un altre dia.

* * *

En resum: els seguidors de Wagner han de conèixer l’Anell de Boulez i Chéreau, perquè va ser el que va marcar profundament tot el que va venir després, i que encara estem vivint. I tot i que té alguns elements discutibles, altres valen realment molt la pena.