Liszt / Wagner

Molts compositors al llarg de la història han estat amics, deixebles, professors o amants d’altres, però sens dubte cap relació va ser tan important pels seus dos participants com la desenvolupada entre Franz Liszt i Richard Wagner.

Al llarg de mig segle d’amistat, sempre plena d’alts i baixos, Liszt i Wagner van treballar plegats per potenciar un cert tipus de concepte de la música, i alhora van nodrir les seves respectives carreres. Quan Wagner va haver d’exiliar-se després de participar a la revolta de Dresden, va ser Liszt qui li va estrenar la seva nova òpera Lohengrin. L’alemany també va reconèixer que sense el seu amic hongarès la seva harmonia hagués estat molt diferent. Alhora Liszt també es va beneficiar de les innovacions de Wagner, i la mort del seu amic li va inspirar algunes de les seves obres més radicals (com La lugubre gondola). És significatiu que, ja al final de les seves carreres, mentre els joves intentaven superar-los en tots els aspectes (més virtuosisme, orquestracions més potents), ells optaven per un major despullament i una camins força agosarats (Parsifal, les darreres peces de piano).

Com era d’esperar, Liszt va versionar un gran nombre de fragments wagnerians, primer per promocionar el seu amic i després com a signe d’admiració. Així disposem de transcripcions més o menys lliures dels grans èxits: el Liebestod, el cor dels peregrins de Tannhäuser, la marxa dels cavallers de Parsifal, l’Am stillen Herd de Meistersinger…

La proposta d’avui és, però, una miniatura. El 1854 Liszt va crear tres petites peces basades en Lohengrin, i especialment en el tercer acte. La tercera es titula “Lohengrin Verweis an Elsa“, i correspon a la segona escena, a la intervenció de Lohengrin “Atmest du nicht mit mir die süßen Düfte?“. És una absoluta delícia que espero que us agradi.

Bayreuth 1953 (part 1)

Tot i que la reobertura del Festival de Bayreuth el 1951 va ser tot un aconteixement, no va ser fins el 1953 que el projecte dels germans Wagner es va materialitzar completament. Aquell any els dos es van fer càrrec que totes les produccions, i es va consolidar finalment el grup de cantants que regnaria en aquella dècada i part de la següent. També va ser l’any en què els dos directors fundacionals, Knappertsbusch i Karajan, no van tornar per diferents motius, un de forma temporal i l’altre per sempre.

El Festival de 1953 va constar de vint-i-cinc funcions repartides de la següent forma: cinc de Parsifal, cinc de Tristany i Isolda, sis de Lohengrin i dos cicles de l’Anell, a més de la Novena de Beethoven.

Com que ens han quedat registres de totes les produccions, es pot afirmar que aquell va ser el millor any des de la reobertura gràcies a uns directors inspirats i, sobretot, a un planter d’intèrprets en plena esplendor vocal.

El més curiós és comprovar el nombre reduït de cantants i com aquests havien de repartir-se demostant una quantitat de recursos sobrehumana (i impossible de trobar avui).

El Festival només tenia dues sopranos dramàtiques: Martha Mödl i Astrid Varnay es repartien a mitges Isolda i Brünnhilde, i mentre la primera era Kundry la segona feia d’Ortrud. Els tenors heroics també eren dos. Per Wolfgang Windgassen, els dos Siegfried i Lohengrin, per a Ramón Vinay, Tristany i Siegmund, i els Parsifal repartits. Igualment els baixos: Josef Greindl com a Fafner, Hunding, Hagen, Titurel i el rei Heinrich, i Ludwig Weber com a Fasolt, Marke i Gurnemanz. I els barítons? Hans Hotter va ser Wotan, el Wanderer i Amfortas (partit amb London); a Gustav Neidlinger li va tocar Kurwenal i els tres Alberich; i medalla d’or per a Hermann Uhde com a Telramund, Gunther, Donner i Klingsor.

Passo ara a comentar cadascuna de les obres i els documents que tenim disponibles.

Lohengrin

El Lohengrin de 1953, la primera producció de Wolfgang Wagner i amb direcció musical de Joseph Keilberth, és un document absolutament referencial. Windgassen sol quedar en un tercer terme com a Lohengrin darrera de Völker i Konya, però aquell any (i també el 1954) va assolir un nivell estratosfèric, amb una veu lírica que aviat va perdre i una tècnica superlativa. També cal afegir-hi la sempre reivindicable Eleanor Steber com a Elsa, una estrella del Met sovint oblidada, i la parella malvada definitiva: la ferotge Ortrud d’Astrid Varnay i el complex Telramund de Hermann Uhde. Completen el repartiment els bons Josef Greindl i Hans Brau com a Herald, i el cor dirigit per Wilhelm Pitz és simplement llegendari.

A continuació podeu sentir el final de l’obra, amb el monumental comiat del cigne de Windgassen i la intervenció final d’Ortrud a càrrec de Varnay, un moment que sempre va millor a les sopranos dramàtiques que a les mezzos.

El Lohengrin de 1953 va ser enregistrat per la companyia Decca, i fa poc va aparèixer a Naxos (aprofitant l’alliberament de drets) en un reprocessament de Mark Obert-Thorn. El seu preu totalment accessible, uns 18 euros, el fan de compra imprescindible.

(continuarà…)

Les dotze (2): Lohengrin

Si La flauta màgica és l’òpera que m’ha acompanyat tota la vida, Lohengrin és el títol que em va despertar la passió. I recordo perfectament el moment. No va ser en un teatre, sinó a casa. Vaig comprar la famosa versió de Rudolf Kempe, i el que vaig sentir va ser això:

Quan va acabar el preludi, em vaig treure els cascos i vaig pensar: “com he pogut viure tants anys sense sentir aquesta música?”. I així va començar tot.

Lohengrin va ser la culminació de les òperes romàntiques de Wagner, abans de fer el salt cap els seus drames musicals. Tot i axò, i a diferència de L’Holandès errant i Tannhäuser, l’autor mai no va revisar la partitura. Per fi havia assolit l’obra total.

L’argument és força curiós, perquè hauria de ser la més simple de tot el repertori wagnerià: una parella de bons, una de dolents i l’inevitable conflicte. Dit això, la conclusió no pot ser més sorprenent. En lloc d’un triomf de l’amor o de la mort del protagonista (els finals habituals de l’òpera romàntica), Lohengrin acaba amb un fracàs: l’heroi, amb l’esperança que ell representa, marxa perquè no som dignes d’ell. Wagner no va escriure mai cap final tan arriscat.

L’obra comença amb una de les pàgines més sublims de la història de la música, el cèlebre preludi. El primer acte pot resultar una mica àrid en comparació, sobretot al principi, però la tètrica música de l’inici del segon ens torna a posar en situació. Wagner, dramaturg expert, es guarda una carta a la màniga i no torna a fer aparèixer la música del preludi fins gairebé al final del tercer acte, quan el protagonista es disposa a cantar el seu passatge més extraordinari: “In fernem Land”.

A part de Lohengrin, l’altre personatge que domina l’obra no és Elsa sinó Ortrud. Sens dubte és una criatura malvada, però té un motiu: el seu món pagà s’extingeix i es veu substituït pel cristianisme. Fixeu-vos, però, que aquest rol té una força terrible tot i cantar molt poc. Al primer acte només participa del concertant final, i al tercer té només sis versos.

L’òpera també inclou el millor ús del cor d’una òpera wagneriana. En lloc de ser part de la trama o de tenir un caràcter simbòlic, el compositor l’usa com si fos un cor grec. Ells són la veu del públic, comentant l’acció, emocionant-se o patint amb nosaltres.

Se sol dir que no hi ha cap enregistrament de Lohengrin que sigui plenament satisfactori, potser perquè tots sis protagonistes (inclòs l’Herald) han de ser extraordinaris, així com el director i l’orquestra. Hi ha però unes referències clares. Una és la gravació de Kempe que ja he mencionat, tot i que a alguns no els agrada Thomas i a ningú Wiener. L’altra és el Bayreuth dels 50, amb noms com Windgassen, Konya, Grümmer, la sensacional parella Varnay – Uhde o Fischer-Dieskau com a Herald.

Ara bé, pels que no tingueu por dels registres amb mal so, res no es pot comparar amb els fragments del Bayreuth de 1936, amb Furtwängler al fossat i Völker cantant el millor cavaller de la història. Aquí els teniu.

El Lohengrin per a sords

S’acaba de publicar en DVD un Lohengrin que ja havia aparegut en altres formats. Es tracta de la producció que Wolfgang Wagner va encarregar a Werner Herzog, i que es va oferir a Bayreuth de 1987 a 1993. El document es va obtenir el 1990.

Herzog, famós sobretot per la seva obra cinematogràfica, va fugir de les lectures polítiques tan de moda en aquella època. Junt amb el seu escenògraf, Henning von Gierke, va crear algunes de les imatges més belles que s’han vist sobre l’escenari del festival: els paisatges nevats, la llum blava que envolta lohengrin, l’aparició del nen…

Lamentablement la part musical convenç molt menys. Studer i Schnaut encara estan prou bé, però els protagonistes masculins simplement no donen la talla. I Schneider ja sabem que és un director eficient i poca cosa més.

Es pot recomanar un DVD que fascina per la imatge però decep per la oïda? No n’estic segur. Però si en teniu, l’oportunitat, veieu aquest Lohengrin ni que sigui una vegada.

Ara m’agradaria molt aconseguir The Transformation of the World into Music, un documental que va fer Herzog el 1994 i on va retratar els preparatius del Festival d’aquell any. Concretament es va centrar en tres produccions: L’Holandès de Dorn/Sinopoli, el Parsifal de Wagner/Levine i el Tristany de Müller/Barenboim. Crec que pot valer molt la pena.

Wagner de xocolata

(Creieu-me, encara que us faci gràcia no cal que ho proveu, no val la pena)