El Liceu cancel·la la programació del Foyer

De la web del Gran Teatre del Liceu:

Per raons d’ajustos pressupostaris ens veiem obligats a redissenyar l’activitat artística del Gran Teatre del Liceu per la temporada 09/10 i queda cancel·lada la programació del Foyer per l’esmentada temporada (sessions al foyer i sessions golfes).

Lamentem haver de prendre aquesta decisió i esperem poder recuperar la programació del foyer en el moment en que les circumstàncies econòmiques millorin. Des del Gran Teatre del Liceu seguirem fent front a tots els reptes que ens marca el contracte programa atenent a l’excel·lència en la programació i l’exigència en la gestió.

La programació de la temporada 09/10 incloïa cinc sessions al foyer (Martín i Soler i la seva època, Descobrir els polonesos, Donizetti i els epígons de l’opera buffa, De Mozart a Strauss i La música i el joc), així com dues sessions golfes (Teresa Weissbach i Christine Ebersole). Aquestes set funcions ja eren una certa reducció respecte temporades anteriors.

Liceu Òpera Barcelona al Palau Robert

Per tal de celebrar els deu anys des de la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu, el Palau Robert ha preparat una exposició titulada Liceu Òpera Barcelona, que vaig poder visitar ahir. Una exposició que té l’objectiu evident de celebrar tot el què s’ha fet en aquests anys, en especial l’obertura a la societat.

La veritat és que la mostra és una mica escarransida, i només toca la superfície de tot plegat. Especialment els dos primers espais, Abans, sobre el Liceu abans de l’incendi, i Llavors, sobre la tragèdia de 1994, deixen bastant a desitjar, i passen de puntetes sobre la història del teatre i les possibles causes de l’incident.

A Després hi trobem uns plafons amb gairebé totes les produccions que ens ha ofert el Liceu (algú dirà, “que ens ha ofert el senyor Matabosch”) aquests deu anys. I fent la passejada es confirma la intuïció que ja teníem: compareu les produccions de Verdi i Mozart amb les de Wagner, Janacek o Britten. És un problema dels directors d’escena, que no se’n surten amb les òperes “tradicionals”? O potser ha estat una política del teatre potenciar els títols menys repetits?

Finalment a Demà podem veure i sentir tots els DVD que s’han enregistrat des del Liceu. En poca estona vaig poder veure la Dessay embogint a Hamlet, Salminen matant el pobre Struckmann a Götterdämmerung, l’espectacle que va muntar Savall amb La favola d’Orfeo i el cor circulant per l’estació de tren a la fascinant Boulevard Solitude.

En fi, una exposició arregladeta però que es queda molt curta. El Liceu dóna per omplir tres vegades el CCCB, i espero que no haguem d’esperar al vintè aniversari per tenir una mostra al nivell que el nostre teatre es mereix.

Salome i dos estirabots

No tenia previst anar a veure la Salome del Liceu. Les crítiques han estat força dolentes, i Nina Stemme no cantava en l’única funció que podia anar a veure. Però llavors he recordat que el director musical era Michael Boder, responsable del futur de l’orquestra, i m’ha vingut la curiositat de sentir-lo. O sigui que he comprat una entrada i cap al teatre.

Quan ha acabat la funció el primer que he fet ha estat mirar el llibret per veure si aquesta Salome es tractava d’una coproducció. I he respirat en veure que sí. Cap problema, doncs: el Liceu ha apostat pel senyor Guy Joosten i això ha estat un error monumental, però només faltaria que els teatres es posessin a controlar la feina dels seus directors d’escena contractats. Altra cosa és que fos una producció comprada. Llavors caldria investigar qui va prendre la decisió per demanar-ne el cap (i mai millor dit).

Ja sabeu que no tinc cap problema amb les produccions anomenades “modernes”, que actualitzen les òperes o que en canvien coses: em va fascinar el Tannhäuser de Carsen, i vaig trobar punts interessants al Don Giovanni i el Wozzeck de Bieito.

En canvi aquesta Salome em sembla un bunyol monumental, un xurro de cap a peus, la pitjor producció que he vist al teatre. No entraré en detalls sobre l’error del concepte o la nul·la capacitat artística que demostra Joosten per no avorrir-vos. Només diré que un director d’escena ha de ser també artesà, i no es pot tolerar que es faci un interludi musical amb el teló baixat i haguem de sentir els sorolls de tots els canvis sobre l’escenari. Impresentable.

L’altre punt que vull comentar és l’orquestra. I aquí el problema és que m’ha agradat, i en la darrera mitja hora m’ha semblat excel·lent: els metalls han sonat com calien, les cordes han estat meravelloses i impactants en les dissonàncies, etcètera. Com s’explica doncs que hi hagués fortes crítiques el dia de l’estrena? El mateix va passar amb Els mestres cantaires.

Només hi ha una explicació: manca d’assajos. Doncs bé, proposo un mètode. S’agafen els enregistraments de totes les funcions i es detecta quina és la primera que compleix el nivell que requereix el Liceu. La cinquena funció? Doncs cinc assajos més abans de l’estrena. Si ho fan les corals d’aficionats, amb més motiu ho haurien de fer uns professionals que cobren. Està vist que els manca repeticions, doncs a repetir.

Quatre apunts finalment sobre els cantants. M’ha agradat Erika Sunnegårdh com a Salome, tot i que a vegades costava sentir-la. En un teatre més petit jo la contractaria, i a més té el físic i sembla que balla bé… pel poc que li hem pogut veure, clar. Destaco l’Herodes de Gerhard Siegel, el Mime oficial del nostre temps, i sospito que té més veu que molts Siegfried que li deuen tocar com a company. Correctes la resta de protagonistes (a destacar el Narraboth de Stefan Heibach), però els comprimaris m’han semblat força fluixos.

Conclusions: podem esperar grans coses de Boder sempre que l’orquestra treballi més; i si Joosten torna demanar feina al teatre, ni tan sols obrir-li la porta (no fos cas que ens la tornés a colar).

Petits apunts sobre Salome

Divendres que ve s’estrena al Gran Teatre del Liceu una nova producció de Salome, i és hora de dedicar-hi algunes línies.

És difícil dir res de nou sobre aquesta arxiconeguda òpera de Richard Strauss, una de les més populars i conegudes del segle XX des de la seva estrena a Dresden el 1905. La història de la princesa de Judea obsessionada amb Sant Joan Baptista va provocar un enorme escàndol per la seva amoralitat, i especialment per l’escena del petó al cap tallat de Jochanaan.

A Salome se l’ha vista sovint com la germana menor del díptic expressionista que forma amb Elektra, tot i que sempre ha estat la meva preferida. Així com Elektra fa la sensació que comença amb un fortissimo (musical i emocional) i d’aquí no baixa, a Salome Strauss usa tots els colors de la paleta, des dels poètics moments llunars de l’inici fins a les dissonàncies quan la protagonista embogeix definitivament.

Una de les preguntes que sempre em faig al voltant de l’obra és el paper de Jochanaan. És la figura hieràtica, incorruptible, que se’ns presenta en algunes versions, especialment les més antigues? O bé té un desig amagat cap a Salome? No oblidem que l’òpera es basa en un text d’Oscar Wilde…

Naturalment el gran repte a l’hora d’escenificar l’obra és trobar una protagonista adequada, tasca impossible perquè caldria una adolescent de disset anys amb veu de soprano dramàtica, amb l’afegit que ha de ballar la dificilíssima dansa dels set vels. Si exceptuem el cas d’una joveníssima Anja Silja, no sembla que massa cantants puguin convèncer en aquesta doble vessant. L’alternativa és recórrer a una ballarina o “doble de cos”, però això és una impostura; i si a més la producció arracona la soprano en un costat de l’escenari i la col·loca dins un barril, hi ha el perill que la diva no torni a aparèixer pel teatre durant unes quantes temporades.

També és problemàtic el paper d’Herodes, un calc del què passa amb el Loge de L’or del Rhin: és millor un tenor de caràcter, un líric o un dramàtic? No hi deu haver cap rol que l’hagi cantat intèrprets tan oposats com Jon Vickers, Gerhard Stolze, Max Lorenz, Julius Patzak o Kim Begley. Això sí, la dificultat del paper és màxima, i cal que el cantant estigui en plenes facultats malgrat el seu caràcter histriònic. No n’hi ha prou de cridar.

Per a la resta es necessita un baix-baríton sòlid per a Jochanaan, una soprano dramàtica o mezzo per a Herodias i un tenor líric per a Narraboth. Dels secundaris és fonamental que sobresurti i impacti el Primer Nazarè.

El repartiment del Liceu ens dóna bones perspectives i tots confiem en Nina Stemme, la soprano dramàtica del moment. Veurem què tal Mark Delavan com a Jochanaan (llàstima no tenir Albert Dohmen), i sorprèn trobar Gerhard Siegel, que canta Mime als principals teatres del món, al segon repartiment. Siegel és a més un tenor de veu potent, i ho pot fer molt bé. I finalment tots atents a Michael Boder, futur director titular de l’Orquestra del Liceu. De la producció no em pronunciaré fins que l’hagi vista, com sempre faig.

Com a fragment no us he triat cap dels grans hits de l’òpera, sinó un dels meus moments preferits: el relat dels nazarens sobre els prodigis del Messíes. La versió fou enregistrada al Met el 2004, amb la direcció de Valeri Gergiev. Podeu sentir Morris Robinson (Primer Nazarè), Albert Dohmen (Jochanaan), Larissa Diadkova (Herodias) i un decadent Siegfried Jerusalem (Herodes).

Wagner al Liceu: un cicle

Amb Els mestres cantaires de Nurenberg el Gran Teatre del Liceu ha completat un cicle sencer de tot el cànon wagnerià. En els darrers anys s’han ofert, per tant, les set obres majors de Richard Wagner, les que es poden veure a Bayreuth. Per tant he pensat a fer-ne una petita retrospectiva. Quin és el balanç?

L’Holandès Errant. Aquesta producció, l’única firmada per un director escènic del país, ens va deixar un regust agredolç pel seu potencial no desenvolupat. Àlex Rigola es va acovardir en la primera experiència operística i va seguir al peu de la lletra el text de Wagner sense aportar res de nou. Sebastian Weigle, instal·lat en el desànim de la seva darrera època, en va fer una versió de rutina. Per sort les veus masculines, sobretot un bon Alan Titus i el sempre imponent Eric Halfvarson van salvar el vaixell.

Tannhäuser. La producció de Robert Carsen era un magnífic artefacte teatral, tot i que les contradiccions amb el text cantat eren constants. La discussió entre defensors i detractors va ser per tant aferrissada, amb el tema dels límits de la direcció escènica com a eix central. Sebastian Weigle en va fer una bona lectura musical, però el triomfador absolut va ser Peter Seiffert en el dificilíssim paper protagonista.

Lohengrin. O més aviat el “Lohengrin dels pantalons curts” per obra de Peter Konwitschny. Qualsevol consideració musical va quedar sepultada per un escàndol majúscul, acusacions de tot tipus i un allau de cartes al director a La Vanguardia. Com va respondre el teatre? Tornant-lo a programar al cap d’uns anys.

Tristany i Isolda. La producció d’Alfred Kirchner, força avorrida, no aportava res de nou a l’obra, i la parella protagonista era clarament insuficient, sobretot un superat John Treleaven. Per sort els secundaris van tenir un gran nivell (Struckmann, Braun i Halfvarson), i aquesta va ser la consagració de Bertrand de Billy com a director titular. Després d’anys de dubtes i retrets el teatre es va rendir als seus peus.

Els mestres cantaires de Nurenberg. Una d’aquelles produccions en què tot és al seu lloc però res no entusiasma, amb una direcció escència de Claus Guth força mediocre malgrat alguna idea interessant. Sebastian Weigle es va atrevir amb una versió de cambra de l’obra i la jugada li va sortir bé. I el repartiment molt equilibrat, amb uns excel·lents Dohmen, Dean Smith, Ernst i Skovhus, i la sorpresa que Verónique Gens pot cantar, i molt bé, Eva.

L’Anell del nibelung. El teatre va decidir oferir la tetralogia en dos anys i va portar l’excel·lent producció berlinesa de Harry Kupfer, que ampliava i millorava les idees de la seva polèmica versió de Bayreuth. Kupfer no només va fer posar a ple rendiment la maquinària escènica del nou Liceu (ja tocava!) sinó que ens va oferir un concepte global i estudiat al detall basat en la decadència de la natura, simbolitzada en l’Arbre de la vida. Alguns moments memorables van ser les aparicions d’Erda i de les Nornes, el descens al país dels nibelungs o la immolació de Brünnhilde.

El repartiment també va ser potent dins el panorama wagnerià, i va estar presidit per un problemàtic però contundent Falk Struckmann com a Wotan i la irregular Brünnhilde de Deborah Polaski. A destacar també el monumental Hagen de Matti Salminen, el magisteri actoral de Graham Clark, el gran Fasolt de Kwangchoul Youn, el veterà però potent Alberich de Günter von Kannen i el sensacional Mime “breu” de Francisco Vas. Tot i això el triomfador més gran va ser Bertrand de Billy, ovacionat especialment després de cadascuna de les dues darreres jornades. Des de llavors no ha tornat a dirigir al teatre.

Parsifal. La pètria i asfixiant producció de Nikolaus Lenhoff era molt més interessant del què semblava a primera vista, i el seu record ha anat augmentant amb el temps. Tot i això, aquest Parsifal va destacar per un trio protagonista imbatible: Plácido Domingo, Violeta Urmana i Matti Salminen, tots tres a nivell estratosfèric. I tot això rematat per un magnífic Sebastian Weigle de la primera època.

* * *

La valoració de tot el cicle és molt satisfactòria, i crec que es nota que els responsables del Liceu han prioritzat la tradició wagneriana del teatre: segurament el balanç dels Verdi o Mozart no seria tan satisfactòria. Hem pogut veure bones produccions i sentir grans cantants dins el panorama actual, i això s’agraeix.

L’any que ve comença el nou cicle amb Tristany i Isolda, i per la temporada 2010-2011 es preveu un nou Parsifal, sembla que també amb repartiment de luxe. Esperem poder-ne gaudir tant com fins ara.

Els Mestres cantaires al Liceu

Nit de Setmana Santa, de Champions i de Wagner de sis hores, i per tant poc més de mitja entrada al Liceu. Sorprenentment, també mitja entrada al fossat del teatre, per decisió del seu director titual Sebastian Weigle. L’alemany va optar per uns efectius molt menors del què se sol considerar una “orquestra wagneriana” i per una visió de cambra de l’obra.

Després d’uns quants dies de rodatge puc dir que l’aposta va ser completament reeixida. És cert que en alguns moments va mancar cos orquestral, com a l’inici del preludi del primer acte, però el nivell general va ser molt bo (molt bé les cordes!) i va culminar en un excel·lent preludi del tercer acte. Després d’alguns títols on va caure en la rutina o l’apatia, me n’alegro d’haver recuperat el Weigle dels dos primers anys, i pels bravos generals crec que el públic també.

El repartiment va tenir un gran nivell, i en el dificilíssim paper de Sachs vam tenir el Wotan de Bayreuth, Albert Dohmen. Durant els dos primers actes va aplicar el “mètode Windgassen”, escurçant totes les vocals per reservar energies, i no es va deixar anar fins el tercer i llarguíssim acte. Tot i alguns problemes al monòleg final, les prestacions van ser molt bones.

El danès Bo Skovhus havia tingut una trajectòria descendent al Liceu des d’aquell mític Billy Budd, i darrerament havia mostrat problemes de projecció i de nassalitat, només salvat per les seves prestacions escèniques en títols com La ciutat morta. Cal dir que va ser un bon Beckmesser i que el paper li escau, tot i la visió gairebé histèrica que li va marcar el director d’escena. L’únic problema és que moltes Eva preferirien Skovhus que el Walther de torn…

El cavaller qe aspira a burgès va ser Robert Dean Smith, darrerament més dedicat a papers com Tristany o Siegmund. Les crítiques de l’estrena van ser moderades, però es nota que mica en mica la veu se li ha anat adaptant a les exigències més líriques de Walther. La veritat és que va estar molt bé. I Eva era una aposta arriscada, perquè Véronique Gens la podríem definir com una soprano “Harmonia Mundi”. Ajudada per la menor densitat orquestral va poder mostrar una veu excel·lent i va clavar els trinos tan característics del personatge.

David és un paper una mica desagraït, perquè sempre se’l menciona cap al final i ha de cantar més que molts protagonistes d’òpera italiana. Norbert Ernst va tenir un molt bon nivell, i també la Magdalene juvenil de Stella Grigorian. No em van convèncer ni el Pogner de Reinhard Hagen ni el Kothner de Robert Bork, però sí el sereno de Magnus Baldvinsson, que semblava sortit de BCNeta.

Menció especial per les prestacions del cor, sempre dirigit pel mestre José Luis Basso. Les seves intervencions del tercer acte van ser magnífiques, i especialment un impactant “Wacht auf!“. Llàstima que no es van poder lluir a l’escena de la baralla… que no va ser tal.

La posada en escena de Claus Guth, procedent de la Staatsoper de Dresden, no només és força mediocre sinó que a més no aporta absolutament res. Només em va agradar la “geometria alterada” del segon acte, però en el primer es va perjudicar clarament els cantants, especialment si es trobaven al fons de l’escenari. La primera part de l’ària de Pogner, per exemple, va ser un desastre. No crec que s’hagi de ser un geni per vincular el segon acte amb El somni d’una nit d’estiu, alguns moviments d’Eva i Walther eren incomprensibles, i finalment ignoro si la conclusió, amb tothom emfrontat a Beckmesser, tenia una segona o triple lectura.

En resum, una bona nit d’òpera i de Wagner al Gran Teatre del Liceu, amb un nivell general molt bo (però no excel·lent) només perjudicat per una mediocre posada en escena, i l’alegria de recuperar el mestre Weigle ara que marxa.