James King, el tenor discret

L’article d’avui és un resum del fil que he desenvolupat al fòrum Una noche en la ópera, i que podeu llegir íntegre aquí.

L’americà James King (1925 – 2005) va ser sempre un model de trajectòria desenvolupada amb rigor i professionalitat. Educat inicialment com a baríton, es va dedicar a aprendre de nou a cantar com a tenor mentre exercia com a professor universitari, i això explica que la seva carrera no comencés fins els trenta i llargs (va fer el salt als teatres d’Europa el 1962).

King no va tenir mai la capacitat d’arrastrar les masses com feia Vickers, i de fet alguns crítics de l’època consideraven que era massa “avorrit” o “neutre”. Vist amb perspectiva, tot plegat resulta incomprensible. Estem parlant d’un cantant magnífic amb un timbre sòlid i viril i una gran tècnica, capaç fins i tot d’interpretar molt bé els impossibles papers straussians (L’Emperador de La dona sense ombra, Bacchus, Apollo). Sempre es va mantenir dins els paràmetres del jugendlicher Heldentenor, evitant la temptació de convertir-se en un possible successor de Windgassen. I per si fos poc, es va saber anar retirant amb elegància, tornant a la universitat a meitats dels anys 80 i oferint els ocasionals concerts amb la gran veu que encara conservava.

El repertori bàsic de King estava format pels tres papers straussians que he mencionat, a més de Siegmund (el seu rol més emblemàtic), Parsifal, Florestan i Egist. També fou un gran Erik i Max, un correcte Lohengrin i Walther, i va tocar de tant en tant en repertori italià, especialment Otel·lo i alguns protagonistes puccinians. El seu Paul de La ciutat morta és interessantíssim, tot i que el va cantar un pèl massa gran.

El primer fragment que us ofereixo de King, però, és un Trovatore cantat a San Francisco el 1971. Podeu sentir l’Ah! sì, ben mio, i naturalment la Pira. Si bé clarament no estem davant d’un tenor verdià, a la cabaletta està impressionant. Com deia un participant del fòrum, el timbre i els aguts compensen la manca d’estil, i a sobre és tan rigorós que canta les frases amb el cor en lloc de preparar-se per l’agut final.

Però l’autèntica sorpresa ve d’un Siegmund cantat a París el 1986, quan ja tenia 61 anys. No és només que no es noti gairebé l’edat, és que està encara més passional, viril i entregat que vint anys abans. Primer podeu sentir Ein Schwert verhieß mir der Vater, amb uns Wälse realment antològics.

I finalment l’espectacular final del primer acte de La valquiria. En aquell 1986 els teatres contractaven Peter Hofmann per al paper, i a Bayreuth tenien Siegfried Jerusalem. És tan estranya, doncs, la bogeria final del públic? Comproveu-ho vosaltres mateixos.

Die Walküre, Stein 1972

Fa uns dies us comentava L’or del Rin que es va oferir a Bayreuth el 1971. Per a la primera jornada d’aquest Anell del Nibelung de Horst Stein i Wolfgang Wagner us proposo avançar fins el 1972, perquè un parell de canvis en el repartiment fa que hi sortim guanyant. El document es troba fàcilment a la xarxa i té un so excel·lent, amb l’excepció de tres o quatre moments molt breus on es produeix una distorsió.

Si al pròleg vaig ser crític amb la direcció de Stein (a la foto), per a La Valquíria cal reconèixer una gran millora. El director es pren l’obra de manera enèrgica, i el primer acte és d’una intensitat brutal. Al segon i tercer la velocitat perjudica alguns dels moments més colpidors, però l’interès no decau en cap instant. Tot i això és el repartiment el que converteix el registre en altament recomanable, sobretot per la gran sorpresa que causen les dues protagonistes femenines.

Els dos germans welsungs van arribar de la mateixa manera a Bayreuth: acompanyats en cotxe per Hans Hotter. James King és un enorme Siegmund, tant pel seu timbre noble i viril com per la gran tècnica, però és que a més aquesta és una de les seves grans tardes. Està simplement pletòric, i per si fos poc es marca dos Wälse! impressionants.

La gran sorpresa és Gwyneth Jones com a Sieglinde. Si només heu sentit la seva Brünnhilde per a Chéreau, sovint xisclada i amb massa vibrato (el tema interpretatiu és al marge), en aquesta Valquíria podreu entendre d’on venia la seva reputació. La veu és magnífica, sense cap dels defectes habituals. Naturalment la gal·lesa és també una gran actriu.

Completa el primer acte Karl Ridderbusch com a Hunding. L’alemany era un cantant sensacional, però crec que té un timbre massa maco i líric per aquest brutal personatge.

Wotan no és Theo Adam, que aquell any va cantar altres funcions, sinó Thomas Stewart. L’americà, enorme Gunther i Amfortas, era més baríton que baríton-baix, i a vegades es queda curt en els greus o li falta un punt de volum. Tot i aquests petits problemes, dóna perfectament la talla com a déu.

Com a Brünnhilde tenim l’altra sorpresa del registre. És Catarina Ligendza (foto de la dreta), ben coneguda per ser la Isolde dels registres en viu de Carlos Kleiber. La seva veu no és de soprano dramàtica sinó de lírica, però a mi m’ha convençut plenament. Canta perfectament els Hojotoho! inicials, i no té cap problema a la resta de l’obra.

L’única decepció relativa és Anna Reynolds com a Fricka, que si bé té una bona línia de cant, més aviat sembla una soprano curta que una autèntica mezzo. La mateixa Reynolds participa en el bon octet de lluitadores.

Resumint, si L’or del Rin era interessant, aquesta Valquíria em sembla molt bona, amb una direcció solvent i alguns cantants de gran nivell. No mereix en absolut ser ignorada.

Die Walküre. 1972. King, Ridderbusch, Stewart, Jones, Ligendza, Reynolds, Schwarzenberg, Rhein, Vilma, Pring, Johnson, Gramatzki, S. Wagner. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Varnay & Vickers

Astrid Varnay i Jon Vickers van compartir moltes característiques. Eren dos grans wagnerians, dos monstres sobre l’escenari i, malgrat algunes particularitats vocals una mica molestes, van poder desenvolupar una carrera llarga i fructífera. La soprano era més gran que el tenor, però tot i així era d’esperar que col·laboressin en moltes ocasions.

Doncs no. Varnay i Vickers només es van trobar dues vegades sobre l’escenari.

La primera va ser a Bayreuth, durant una sola tarda de l’agost de 1958. Vickers era Siegmund i Varnay Brünnhilde, però només a un dels dos Anells programats a aquell Festival (a l’altre hi cantava Mödl). Al fossat hi havia l’imprescindible i genial Knappertsbusch, fent la seva versió més extrema.

Us proposo escoltar un fragment conegudíssim, l’anunciació de la mort, on els dos estan extraordinaris. És un passatge força compromès pels cantants, perquè excepte a les frases finals han de cantar tota l’estona a l’octava greu de la seva tessitura.

La segona trobada no va ser fins el 1974. Varnay estava a l’apogeu de la seva segona (o tercera) carrera, especialitzada en personatges de caràcter escrits per a mezzo, i Vickers continuava com a gran tenor dramàtic de l’època. L’obra que els va unir al Met va ser… Jenufa. I traduïda a l’anglès!

Varnay va fer la seva tremebunda Kostelnicka. Vickers era Laca, i entre els accents que va donar al personatge i el text anglès, semblava el parent camperol de Peter Grimes. Però en moments com el diàleg de l’Acte II, saltaven les guspires.

James King als anys vuitanta

L’americà James King (1925-2005) va ser un gran exemple del què els alemanys anomenen Jugendlichen Heldentenor. És a dir, el tenor wagnerià que interpreta Parsifal, Lohengrin i Siegmund, però que deixa de banda els tres óssos durs: Tannhäuser, Tristany i Siegfried.

King va començar la seva carrera com a baríton, fins que va començar a tenir greus problemes vocals. Va acudir a un especialista, que li va indicar que en realitat era un tenor. Després d’uns anys reeducant la seva veu, va fer un debut fulgurant i el salt cap a Europa.

Tot i que va cantar papers del repertori italià i francès (Don José, Radamés, Otello, Samsó), els seus dos personatges emblemàtics van ser escrits per Richard Strauss: l’Emperador de La dona sense ombra i, sobretot, el Bacchus d’Ariadna a Naxos. A la llista hi hem d’afegir el Max de El caçador furtiu, el rol titular de Fidelio i els tres papers wagnerians ja mencionats, a més del Walther von Stolzing de Els mestres cantaires.

Per desgràcia James King sempre ha quedat una mica eclipsat per dos altres excel·lents tenors amb qui va compartir època i repertori. No tenia ni el timbre bellíssim de Sándor Kónya ni la força i la tècnica de Jon Vickers, i sovint se’l considerava eficaç però neutre. Gran error, perquè era un cantant d’una enorme categoria.

Darrerament he pogut veure i escoltar tres documents del King dels vuitanta, quan ja tenia prop de seixanta anys i havia passat l’època de màxima esplendor, que podríem situar al voltant de 1970.

En primer lloc, el Parsifal en estudi de Rafael Kubelik, al qual dedicaré un article més endavant (recordem que aquest enregistrament de 1980 no es va publicar fins fa tres o quatre anys). King està sensacional, sòlid, ajudat pel seu timbre baritonal que li dóna al paper una gran noblesa.

També he pogut veure en DVD la mítica producció de La ciutat morta que va fer Götz Friedrich el 1983, amb King i Karan Amstrong de protagonistes, i que va ajudar molt a la recuperació de l’obra. Doncs bé, King, malgrat alguns problemes molt puntuals, és el Paul de referència, superant de llarg René Kollo o Torsten Kerl. Espero que aviat s’editi comercialment, perquè val molt la pena.

I, finalment, un DVD que sí es pot trobar a les botigues. Es tracta d’una gala que es va fer a Vienna el 1984 per tal de recaptar fons per al mític George London, llavors molt malalt. Un gran nombre d’estrelles hi van participar cantant fragments de les obres preferides del baríton-baix (parlo de noms com Popp, Gruberova, Gedda, Araiza, Malfitano, Estes, Moser…), però l’autèntic espectacle va ser els darrers vint minuts del primer acte de La valquíria, cantats per un parella mítica de “germans”: Leonie Rysanek i el mateix King. O sigui, els welsungs del Bayreth dels seixanta.

Els dos cantants, ja veterans, van demostrar per què encara donaven mil voltes als joves de l’època, i potser perquè sabien que seria la seva “darrera vegada” van deixar anar l’emoció. És impressionant veure King a punt de plorar durant el Winterstürme o treure l’espasa amb energia, i contemplar com la seva companya, entregada al màxim, li agafa la mà als compassos finals.

Ara que molts tenors dramàtics desapareixen en menys d’una dècada per unes carreres mal planificades, és un plaer escoltar i veure un cantant madur però encara en plenes facultats. Gràcies, senyor King.

Die Walküre – Erste Aufzug

Una de les característiques més sorprenents dels drames musicals de Wagner és la gran cohesió interna de cadascun dels tres actes que els solen conformar. La majoria d’ells tenen una clara estructura amb un plantejament, un nus i un desenllaç, i això explica per què es representen sovint en concert de forma aïllada. En són bons exemples el segon acte de Parsifal o els dos darrers de Tristany i Isolda.

Un altre fet a destacar és que malgrat la fama que té Wagner de demanar uns recursos mastodòntics, molt sovint treballa amb poquíssims personatges. Per exemple, el primer acte de Siegfried dura una hora i vint, però només hi apareixen dos tenors i un baríton. El nombre de rols s’amplia a quatre al tercer acte. I si exceptuem el breu passatge de les noies flor, el segon de Parsifal conté només el típic trio de soprano, tenor i baríton.

Evidentment als dos paràgrafs anteriors he omès el millor exemple de tots. L’acte que més sovint es representa de forma separada, que explica tota una història en si mateix, i que malgrat la seva durada se sosté perfectament amb tres personatges: el primer de La valquíria.

Com que aquesta obra és la més popular de Wagner, tots ens hi hem acostumat, però de fet té una estructura molt estranya. Els protagonistes del primer i el tercer actes són completament diferents, i tot i que el segon hauria de servir d’ellaç, els quatre només es troben sobre l’escenari un parell de minuts, just al final.

El primer acte de La valquíria ens fascina perquè ens explica la història més senzilla i alhora humana de tota la Tetralogia. Siegmund i Sieglinde s’enamoren, i decideixen fugir del marit d’ella, el brutal Hunding. I ja està. Si a més hi afegim un parell de narracions extraordinàries, la cançó de la primavera i l’extracció de l’espasa, el resultat és memorable.

* * *

He explicat tot això perquè segurament el millor enregistrament wagnerià que existeix és una gravació del primer acte de La Valquíria, feta a Viena el junt de 1935.

El repartiment és insuperable. Siegmund és Lauritz Melchior, el millor tenor heroic de la història, que meravella per la seva gran tècnica i alhora la potència de la seva veu. Sieglinde és Lotte Lehmann, la gran soprano dramàtica de l’època amb permís de Kirsten Flagstad. I Emmanuel List és un luxe com a Hunding, més ben cantat del que ho sol ser aquest paper.

El director és Bruno Walter, que davant de la Filharmònica de Viena ens deixa amb la boca oberta. L’energia del preludi és extraordinària, els matisos són infinits, i la orquestra acompanya els cantants d’una forma prodigiosa.

Fa pocs mesos EMI ha llançat aquest enregistrament amb un nou reprocessat, dins la seva col·lecció Great Recordings of the Century. El so és increïble, i més que dels anys trenta sembla dels primers cinquanta.

Per tant catalogar aquest CD com a imprescindible em sembla poc. Correu a escoltar-lo!

L’escàndol del segle (2)

L’Anell del centenari va ser el primer a ser enregistrat en vídeo a Bayreuth, i per tant trenta anys després ens podem fer una idea aproximada del què va significar. Fa poc, a més, se n’ha tret una segona edició en DVD.

En primer lloc cal fer una puntualització important. En realitat a l’any 1976 es van viure dos escàndols simultanis: el que feia referència a Boulez i el de Chéreau. Els dos, evidentment, es van confondre.

Comencem pel director musical. Boulez es va fer càrrec de la tetralogia amb la fama que no dominava la partitura. Sempre s’ha dit que en un moment de l’assaig de Siegfried els músics van començar a tocar una peça diferent, i ell no se’n va adonar. Durant el primer cicle es van produir pífies incomprensibles (evidentment l’orquestra del Festival és la que millor domina Wagner del món), i els instrumentistes van haver d’emetre un comunicat negant que ho haguessin fet expressament per boicotejar Boulez.

No opinaré massa sobre la direcció del francès, perquè no tinc prou elements de judici, però diré que no m’entusiasma com sí ho fa el seu ultraràpid i brillant Parsifal (sacrilegi!, cridaran els wagnerians ortodoxos).

* * *

El gran motiu de crítica va ser, però, la posada en escena de Chéreau. En aquells moments s’estaven representant en altres teatres Anells encara més polèmics, però la diferència és que aquest cop es va produir a Bayreuth, el “temple sagrat”. D’alguna manera Chéreau, i també Wolfgang Wagner, director del Festival, van obrir la porta a totes les alteracions i llibertats que van venir després – i que encara estem vivint.

La gran revolució de Chéreau no va ser, com molts van veure únicament, l’alteració d’alguns aspectes de l’obra, com el fet que sigui Wotan el que guia els passos de Siegfried, o el transport de l’acció al segle XIX i principi del XX.

La principal aportació va ser fer perdre l’estatus de mítics a tots els personatges. Tots ells van ser expulsats de l’Olimp o el Walhalla, i es van convertir en humans: éssers apassionats, contradictoris, sovint vulgars i mediocres. I això gràcies a una direcció d’actors absolutament prodigiosa, que va redimir uns cantants força justets (per ser generosos).

Per tant d’aquest Anell en recordem sobretot el rostre torturat del Wotan de Donald McIntyre; la passió desenfrenada de Siegmund i Sieglinde (ella mostrant els seus generosos atributs, ell nu de cintura en amunt); l’evolució de la Brünnhilde de Gwyneth Jones; el Mime patètic i el Loge geperut de Heinz Zednik; el contrast entre el vestuari de Gunther i el de Hagen, etcètera.

Per reforçar aquesta humanitat dels personatges, Chéreau va optar per fer un Anell absolutament “teatrero”. No només va fer servir abundantment el foc i fum reals, sinó que va fer aparèixer uns gegants enormes (els dos cantants eren carregats per forçuts… i això que un d’ells era Matti Salminen!), el Fafner drac era mogut per tramoistes visibles, Loge tancava el teló de L’Or del Rin i fins i tot en alguna escena apareixen sobre l’escenari les columnes del Fiestspielhaus.

A tot això cal afegir-hi algunes troballes memorables: Wotan cobrint amb la seva bata el mirall davant el qual ha fet el seu monòleg de La valquíria; Mime coronant-se rei sobre una escala de mà i amb una cassola al cap; Siegmund i Sieglinde llançant-se amb passió als braços de l’altre (si baixa el teló dos segons més tard els veiem fabricar Siegfried en directe); i especialment el final amb tot el cor mirant el públic amb cara d’interrogació i esperança després que tot el vell món s’hagi enfonsat.

No tot el que hi ha en aquest Anell és positiu, evidentment, sobretot pel què fa a les veus. Gwyneth Jones tendia al crit histèric, i Donald McIntyre era un Wotan molt normalet. A més l’enregistrament en vídeo es va produir els dos darrers anys, i això ens va privar de les interpretacions de Zoltan Kélémen (Alberich) i Karl Ridderbusch (Hagen), molt superiors als seus substituts.

Però el punt absolutament negre és l’horrorós Siegfried de Manfred Jung, que no dóna la talla ni per cant, ni per interpretació, ni per aspecte físic. Constantment ens fa desitjar que hagués quedat el testimoni de René Kollo en el mateix paper (i això que Kollo no era precisament una meravella).

* * *

El 1980 es va clausurar l’Anell de Boulez i Chéreau amb més d’una hora d’aplaudiments. No hi va haver tetralogia a Bayreuth fins el 1983, en què es va encarregar la producció a Peter Hall. L’anglès va fer una versió naturalista, com un conte de fades, que va resultar ser un fracàs rotund, injust per alguns que la van veure. Era el moment àlgid de la politització de Wagner.

La “via Chéreau” va tornar el 1988, amb l’Anell comunista i post-nuclear de Harry Kupfer, la segona versió del qual vam veure al Liceu. Kupfer va aprofitar alguns elements del seu predecessor, va incorporar el làser com a element destacat, i va imposar una gran fisicitat als seus personatges (l’estrella va ser el cantant-gimnasta Graham Clark com a Loge i Mime). La polèmica també va ser important durant l’estrena, tot i que aquest cop no es va anar apagant al llarg de les representacions. Actualment aquest Anell s’està editant en DVD, i potser en parlaré un altre dia.

* * *

En resum: els seguidors de Wagner han de conèixer l’Anell de Boulez i Chéreau, perquè va ser el que va marcar profundament tot el que va venir després, i que encara estem vivint. I tot i que té alguns elements discutibles, altres valen realment molt la pena.