Com sabeu, el bloc ha estat unes setmanes aturat per motius tècnics, i malgrat que ja s’han solucionat no reprendré el ritme habitual fins d’aquí uns dies.
Aquest proper octubre m’he compromès a tirar endavant un dels “cantants del mes” del fòrum Una noche en la ópera. Concretament parlaré de tres intèrprets nascuts als Estats Units però que van triomfar als teatres d’Europa: la contralt Jean Madeira (a la foto, com a la Preziosilla de La forza del destino), el tenor James King i el baríton-baix Thomas Stewart. Allà comentaré les seves biografies, trajectòries i podreu sentir-los en els seus papers més emblemàtics… i en d’altres de més inusuals.
La llança de Klingsor tornarà a la normalitat a partir de l’u de novembre.
Fil dedicat a Jean Madeira, amb biografia i exemples d’aquesta cantant com a Carmen, La Cieca, Erda, Amneris…
Us deixo amb una peça del gran Joseph Haydn, aprofitant que celebrem els dos-cents anys de la seva mort. Forma part del seu repertori més obscur, els trios per a baríton, viola i violoncel. El baríton en aquest cas no és un cantant, sinó un instrument de corda que va caure en desús a finals del segle XVIII, i del qual n’era aficionat el Príncep Esterházy. És similar al violoncel, tot i que té set cordes principals (tocades amb arc) i una dotzena de secundàries que vibren per simpatia i que poden ser pinçades. He triat el primer moviment (Adagio) del trio nº 113 en Re major.
I amb aquest nou recordatori de la genialitat de Haydn, m’acomiado uns dies.
Sabeu els que llegiu de fa temps La llança de Klingsor que mai no penjo vídeos de Youtube al bloc. Es tracta d’una qüestió d’arxiu: gairebé tots aquests vídeos desapareixen al cap de poques setmanes o mesos, i l’article perd així el seu referent.
A partir d’ara, però, començaré a incloure vídeos al bloc. Tot i que procedents de Youtube, seran allotjats en un compte de WordPress, i d’aquesta manera tindré la seguretat que romanen disponibles.
Espero que aquest canvi us agradi. Començarem demà mateix.
Aquest mes de febrer em toca presentar l’òpera Wozzeck, d’Alban Berg, al fòrum Una noche en la ópera. Aquestes presentacions són un dels patrimonis més importants del fòrum, que al llarg dels anys ha anat acumulant una quantitat d’informació impressionant.
Altres vegades havia aturat la publicació d’articles al bloc per la feina que representa, però aquest any serà diferent. Durant tot el febrer aniré traduint i penjant la discografia sobre Parsifal que vaig escriure fa un any pel mateix fòrum. D’aquesta manera la tindreu disponible en català i a La llança de Klingsor, un lloc on també li correspon.
Avui fa exactament tres anys vaig començar aquest bloc, pensant que seria un experiment de curta volada. Qui m’ho havia de dir que arribaria fins aquí!
Des de llavors han passat moltes coses. Aviat me’n vaig anar a viure a l’estranger, fent impossible el seguiment puntual de les funcions del Liceu. També vaig quedar sorprès que la majoria de visites no provenien de lectors fidels, sinó de cerques als buscadors sobre el món de l’òpera, fet que em va reafirmar el meu compromís amb el rigor. Més endavant van sortir altres blocaires en la nostra llengua, i per sobre de tots l’imprescindible i hiperactiu amic Joaquim.
Després de tres anys i uns dos-cents articles, ha estat moment de fer balanç. M’he plantejat totes les opcions, des de donar per acabat el cicle i tancar el bloc fins a renovar-lo completament. També he pensat molt sobre el paper dels articles informatius en temps de la Viquipèdia, i de quin valor poden tenir les meves crítiques de funcions o enregistraments.
Finalment, he pres quatre decisions.
Primer, obriré el bloc molt més a la música orquestral, vocal i instrumental, i em dedicaré especialment a compositors poc coneguts i que poden ser interessants. Vull que La llança de Klingsor sigui un lloc de descobriments.
Segon, he renovat el disseny del bloc, fent-lo encara més senzill. Amb el canvi de categories, la introducció de les etiquetes i la presència d’un cercador espero que sigui fàcil navegar per tot el volum d’articles. També tinc previst afegir arxius sonors a alguns d’ells, els més populars (com els dedicats als Kindertotenlieder o a Jean Madeira)
Tercer, he col·locat els articles de la sèrie “Iniciar-se a l’òpera” en una pàgina especial, de tal manera que sigui una guia fàcilment accessible per a tothom.
Quart, una cosa romandrà constant: l’etiqueta “Wagner” serà sempre la més gran del núvol.
Continuo amb els meus dubtes sobre l’ús de tecnologies com Youtube o Rapidshare, que malgrat poder afegir molts avantatges immediats també tenen data de caducitat. Les vostres opinions seran benvingudes.
Naturalment he de donar les gràcies a tots els lectors i a tots els companys que he anat fent de manera virtual. Llàstima que la meva vida fora de terres catalanes m’impedeixi veure-us!
El regal d’aniversari per a tots vosaltres havia de ser wagnerià i relacionat amb Parsifal. I tant pels convençuts com pels escèptics, he triat la Suite simfònica que va compondre Stokowski basada en el tercer acte de l’òpera. Són 15 minuts que condensen tota l’acció, i que realcen la figura de Wagner com a enorme creador de melodies.
Aprofitant el canvi d’adreça, he importat els comentaris del bloc primigeni pel senzill mètode de copiar / enganxar. Per tant ara la informació disponible és més o menys completa.
Com a curiositat, l’article amb més comentaris continua sent el de les Tribus operístiques.
