James King als anys vuitanta

L’americà James King (1925-2005) va ser un gran exemple del què els alemanys anomenen Jugendlichen Heldentenor. És a dir, el tenor wagnerià que interpreta Parsifal, Lohengrin i Siegmund, però que deixa de banda els tres óssos durs: Tannhäuser, Tristany i Siegfried.

King va començar la seva carrera com a baríton, fins que va començar a tenir greus problemes vocals. Va acudir a un especialista, que li va indicar que en realitat era un tenor. Després d’uns anys reeducant la seva veu, va fer un debut fulgurant i el salt cap a Europa.

Tot i que va cantar papers del repertori italià i francès (Don José, Radamés, Otello, Samsó), els seus dos personatges emblemàtics van ser escrits per Richard Strauss: l’Emperador de La dona sense ombra i, sobretot, el Bacchus d’Ariadna a Naxos. A la llista hi hem d’afegir el Max de El caçador furtiu, el rol titular de Fidelio i els tres papers wagnerians ja mencionats, a més del Walther von Stolzing de Els mestres cantaires.

Per desgràcia James King sempre ha quedat una mica eclipsat per dos altres excel·lents tenors amb qui va compartir època i repertori. No tenia ni el timbre bellíssim de Sándor Kónya ni la força i la tècnica de Jon Vickers, i sovint se’l considerava eficaç però neutre. Gran error, perquè era un cantant d’una enorme categoria.

Darrerament he pogut veure i escoltar tres documents del King dels vuitanta, quan ja tenia prop de seixanta anys i havia passat l’època de màxima esplendor, que podríem situar al voltant de 1970.

En primer lloc, el Parsifal en estudi de Rafael Kubelik, al qual dedicaré un article més endavant (recordem que aquest enregistrament de 1980 no es va publicar fins fa tres o quatre anys). King està sensacional, sòlid, ajudat pel seu timbre baritonal que li dóna al paper una gran noblesa.

També he pogut veure en DVD la mítica producció de La ciutat morta que va fer Götz Friedrich el 1983, amb King i Karan Amstrong de protagonistes, i que va ajudar molt a la recuperació de l’obra. Doncs bé, King, malgrat alguns problemes molt puntuals, és el Paul de referència, superant de llarg René Kollo o Torsten Kerl. Espero que aviat s’editi comercialment, perquè val molt la pena.

I, finalment, un DVD que sí es pot trobar a les botigues. Es tracta d’una gala que es va fer a Vienna el 1984 per tal de recaptar fons per al mític George London, llavors molt malalt. Un gran nombre d’estrelles hi van participar cantant fragments de les obres preferides del baríton-baix (parlo de noms com Popp, Gruberova, Gedda, Araiza, Malfitano, Estes, Moser…), però l’autèntic espectacle va ser els darrers vint minuts del primer acte de La valquíria, cantats per un parella mítica de “germans”: Leonie Rysanek i el mateix King. O sigui, els welsungs del Bayreth dels seixanta.

Els dos cantants, ja veterans, van demostrar per què encara donaven mil voltes als joves de l’època, i potser perquè sabien que seria la seva “darrera vegada” van deixar anar l’emoció. És impressionant veure King a punt de plorar durant el Winterstürme o treure l’espasa amb energia, i contemplar com la seva companya, entregada al màxim, li agafa la mà als compassos finals.

Ara que molts tenors dramàtics desapareixen en menys d’una dècada per unes carreres mal planificades, és un plaer escoltar i veure un cantant madur però encara en plenes facultats. Gràcies, senyor King.

Premis sense discussió

Com cada any s’han anunciat els premis operístics de la crítica barcelonina, organitzats per l’Associació d’Amics del Liceu.

La gran triomfadora ha estat La ciutat morta del Liceu, que s’ha endut els premis de millor espectacle, direcció musical per a Sebastian Weigle i direcció escènica per a Willy Decker. Uns premis merescudíssims per a unes representacions que van ser simplement sensacionals, tal com ja vaig comentar en el seu moment.

Els cantants premiats han estat Josep Bros pel seu paper a la sarsuela Luisa Fernanda (vista a Perelada) i Angela Denoke per la seva Marie de Wozzeck al Liceu. En recital s’ha galardonat la soprano Anne Schwanewilms i el millor concert se l’ha endut Cecilia Bartoli. Finalment s’ha reconegut Matthias Goerne pels seus tres cicles de Schubert al Festival de Vilabertran.

Darrers comentaris sobre La ciutat morta al Liceu

Ara que ja s’han acabat les funcions de La ciutat morta al Liceu, i ens preparem per l’Ariodante “titellaire”, voldria fer uns últims comentaris sobre aquest gran esdeveniment. Al meu primer article, escrit just després d’assistir a la funció, em vaig estalviar coses per no aixafar algunes sorpreses als futurs espectadors.

Dels cantants del primer repartiment i del gran Sebastian Weigle ja en vaig parlar prou, i és una llàstima que em perdré el Lohengrin d’aquest estiu, que dirigirà ell. A veure si algun lector me’n fa la crònica.

Per tant m’estendré sobre la producció de Willy Decker. Quina meravella! Vaig dir que era “màgica, emocionant, sorprenent, clarificadora i tècnicament impressionant”, i m’hi reafirmo completament. Ja n’havia vist algunes fotos de l’estrena a Salzburg, i m’esperava la Marietta calba, la troupe vestida de blanc, el retrat i l’enorme creu.

Però si l’aparició de la segona habitació per l’inici de l’escena onírica (amb el doble de Paul i el fantasma de Marie) em va semblar impressionant, l’entrada dels ballarins amb barret de copa i la coreografia de la transformació de Marie en Marietta (“mira i comprèn”) em va deixar literalment amb la boca oberta.

I a partir d’aquí les sorpreses es van anar succeint. Les cases desfilant, amb Frank (atlètic Bo Skovhus!) sobre una d’elles. La petita processó amb Brigitta crucificada. L’aparició dels globus per assenyalar l’entrada de la troupe. Tot el moviment escènic d’aquesta. El vals durant la cançó de Fritz. L’escenificació del ballet amb les màscares vermelles. I la sensacional transformació de Paul en Pierrot quan sucumbeix als encants de la ballarina.

I això només al segon acte! El tercer comença amb un gran cop de teatre, quan ens pensem que el Paul que hi ha sobre l’escenari és el cantant (Torsten Kerl o el que fos), i en realitat és l’actor que fa de doble. Però el moment culminant és la processó (magistral Weigle esperonant l’orquestra!), que desfila molt lentament amb els bisbes i estendards, i amb una il·luminació absolutament irreal. I quan Paul finalment desperta, la tarima que representa l’habitació, que s’havia anat movent, torna a la seva posició paral·lela respecte l’escenari i ens indica que hem retornat a la realitat.

La conclusió és d’una senzillesa magistral, amb Paul anant fins a la porta per tancar-la i quedar-se dins del “temple del passat”, però finalment dubtant un moment i sortint. La coda de Korngold es absolutament emocionant, i ens deixa submergits en el dubte: superarà Paul la mort de Marie? O es continuarà consumint en vida?

He llegit algun comentari posant en dubte l’aposta de Decker de mostrar-nos clarament que tot el que passa entre el final del primer acte i la meitat del tercer és un somni. Sens dubte es podia haver triat una opció on al final es descobrís la veritat – estil La dona del quadre o El sisè sentit, i hagués estat igualment vàlida (de fet és el que em va passar quan vaig escoltar per primer cop l’òpera amb el llibret al davant!). Però de fet el mateix Korngold va optar per ser clar amb l’espectador, i al programa de mà del dia de l’estrena s’explicava tota la trama.

Finalment vull dir que me n’alegro molt del gran èxit que ha tingut aquesta Ciutat Morta. El públic va ovacionar tothom, a la sortida els comentaris eren absolutament elogiosos (i d’incomprensió per la tardança de l’estrena) i totes les veus que m’han arribat han estat unànimament entusiastes. A més aplaudeixo la iniciativa del Liceu de muntar una petita exposició sobre Korngold al balcó del Foyer, i que vaig poder comprovar que va ser molt visitada.

I ara què? Doncs esperar que reposin aquesta producció (estic convençut que ho faran) i triar algun altre autor per recuperar. Potser Busoni?

El moment de Brigitta

Acabo aquesta sèrie d’articles en ocasió de l’estrena al Liceu de La ciutat morta amb un dels millors moments d’aquesta òpera. I atenció perquè té lloc només quatre minuts després d’aixecar-se el teló, i pot passar desapercebut (tot i que les aclamacions a Julia Juon em fa pensar que per a la majoria no és així).

Després que Brigitta hagi explicat tota la història de Paul al seu amic Frank, aquest li pregunta per què continua allà i no busca una altra vida lluny de les obsessions del seu amo. La resposta de la fidel serventa és gairebé una petita ària:

* * *

BRIGITTA: No sé pas què és la vida, senyor Frank, perquè estic sola. Aquí, però, hi ha amor, senyor Frank, això ho sé. I on hi ha amor, una pobra dona està ben contenta de servir-hi.

* * *

En aquest fragment Korngold entrega a Brigitta l’honor de presentar per primer cop el tema de l’amor, que després apareixerà plenament en l’escena de Marie: “Unsre Liebe war, ist und wird sein” (“El nostre amor fou, és i serà”). Això sí, el compositor també obliga la mezzo a escalar fins el La sobre la darrera aparició de la paraula “Liebe” (“Amor”).

L’orquestra respon a la criada amb una extraordinària coda, repetint la melodia però amb una sumptuosa instrumentació, plena de cascades d’arpes. I una pregunta queda a l’aire: què sent realment la fidel Brigitta pel seu amo?

Nota: com sempre he posat a disposició tots vosaltres aquest fragment, si no sabeu com accedir-hi envieu-me un correu electrònic.

La ciutat morta al Liceu

Ras i curt: aquesta producció de La ciutat morta no només és l’espectacle de la temporada del Liceu, sinó de moltes temporades. Empès per l’entusiasme, es podria dir fins i tot que és el millor que aquest espectador ha vist mai sobre un escenari d’òpera. Però anem a pams.

Willy Decker, que fa poc havia ofert un Boris i un Otello bons però rutinaris, i que va presentar un Anell fallit a Madrid, demostra aquí per què és un dels millors directors d’escena de l’actualitat. La seva Ciutat morta ho té tot: és màgica, emocionant, sorprenent, clarificadora i tècnicament impressionant. Seria inacabable assenyalar tots els detalls magistrals, però a la memòria perduraran durant anys la processó del tercer acte, l’aparició de Marie, la troupe de còmics, la figura del pierrot, les cases desfilant… Colossal. Un deu rotund.

Torsten Kerl i Susan Anthony, sobretot ella, no poden amagar algunes mancances vocals, però es pot justificar: pocs papers són tan exigents com els de Paul i Marie/Marietta. Els dos, però, superen la prova amb escreix.

Bo Skhovus, gairebé tan omnipresent com la parella protagonista (no el perdeu de vista com a bisbe!) està magnífic, sobretot com a actor. Pensava que seria un millor Fritz/pierrot, i en canvi el seu personatge destacat és el de Frank. Julia Juon, simplement immensa, sap fer que el seu petit paper destaqui profundament (li recordo una gran Waltraute de Götterdämmerung). La troupe d’actors, absolutament deliciosa.

I Sebastian Weigle.

Aquest home està desbordant totes les previsions. Després d’un Wozzeck magistral, la seva versió de La ciutat morta és prodigiosa, i no crec que l’orquestra (anxovada al clarament insuficient fossat del Liceu) hagi sonat mai tan bé. Per favor, a qui en sigui el responsable: doneu-li tot el que demani per quedar-se. Dirigir un Anell? Que en siguin tres. Més repertori de kapellmeister? Que es passi dos mesos només amb simfonies de Bruckner. Una casa a Sitges? Digueu-nos a quant toca per abonat! Però que no marxi!

El públic va saber respondre amb unes ovacions immenses, i dirigides a tothom, però sobretot a Kerl, Weigle i l’orquestra. I la meva percepció és que la gent va sortir entusiasmada, cosa estranya en una òpera poc coneguda.

En resum, aquesta Ciutat morta passarà a la història del Liceu, i espero a més que l’experiència serveixi per descobrir altres obres injustament oblidades.

Visca Decker! Visca Weigle! Visca Korngold! I que la reposin aviat!

Finalment, La ciutat morta

Aquesta nit s’ha estrenat, per fi, La ciutat morta al Gran Teatre del Liceu. Després dels completíssims cicles dedicats a Janacek i Britten, es cobreix un dels altres buits imperdonables de l’òpera del segle XX.

Crec innecessari estendre’m sobre les virtuts i la importància d’aquesta meravellosa obra, perquè tots els principals diaris se n’han fet ressò. Avui mateix La Vanguardia li dedica dues pàgines senceres al seu suplement Cultura/s, i també n’han publicat articles El Periódico, El País, l’Avui…

El proper dimarts dia 18 tinc previst assistir a la segona funció, o sigui que dimecres intentaré escriure’n les meves impressions. De moment estic molt encuriosit per veure com ha solucionat Sebastian Weigle els problemes d’espai al fossat del Liceu, que sembla que és massa petit per encabir la grandiosa orquestra que necessita l’òpera de Korngold. Recordem que l’autor demana, i això és una de les seves innovacions a l’hora de crear textures musicals, ni més ni menys que quatre instruments de teclat: piano, celesta, harmònium i orgue.

Per tant, fins dimecres, i bones vacances a tots els que en tingueu!