Discografia parsifaliana (6): Boulez 1967 i 1970

L’estiu de 1965 Knappertsbusch estava molt malalt, i del Parsifal se’n va encarregar André Cluytens. Circula per internet un testimoni d’aquell any tot i que amb un so enormement deficient (amb Thomas, Varnay, Hotter, Adam, Neidlinger i Talvela). Finalment Kna va morir pocs mesos després, i Wieland Wagner va poder fer la revolució que havia ajornat durant molts anys: va portar el compositor i director Pierre Boulez.

Boulez va irrompre al Festival amb el seu corpus teòric de com dirigir Parsifal, a les antípodes de Kna: tempi rapidíssims, textures transparents i un clar enfoc cap a la modernitat (sobretot Debussy). Si això hi sumem que va tenir part de l’orquestra i dels cantants en contra, el resultat del primer any va ser molt irregular. Afortunadament va tornar, amb uns resultats òptims. Veiem-ho.

BOULEZ, 1967. King, Ludwig, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe, mal so)

Diguem-ho clar: el dia que es restauri el so d’aquest document, actualment accessible a internet però en males condicions, serà un dels puntals de la discografia. No només per la brillant i interessantíssima direcció de Boulez, sinó també per un repartiment sensacional.

James King, que va arribar a Bayreuth portat en cotxe per Hans Hotter, va ser un gran exemple de jugendlicher Heldentenor (el que no canta Siegfried ni Tannhäuser). Sempre va quedar una mica tapat per Konya i Vickers, tot i que era un cantant magnífic. No cal dir que aquí el trobem en molt millors facultats que el 1980, i amb aquella noblesa marca de la casa.

Kundry és ni més ni menys que Christa Ludwig, en el seu segon i darrer any a Bayreuth (a la seva biografia va publicar les seves cartes creuades i plenes de desavinences amb Wieland). Ludwig va ser sens dubte la mezzo alemanya de la dècada, amb el seu bellíssim timbre, els aguts fàcils i una meravellosa sensualitat. Sens dubte la millor Kundry disponible.

Franz Crass era un correcte Gurnemanz, amb un timbre noble i adequat però sense sense arribal al nivell de Moll. Thomas Stewart continuava imparable, contingut i molt poètic al primer acte i absolutament trencador al tercer. Cal destacar també l’excel·lent Klingsor de Gerd Nienstedt, intèrpret poc valorat i que va picar molta pedra a Bayreuth. A la seva intervenció canta de meravella i sense cap histrionisme, com ha de ser.

I finalment dos fets importants: el debut del gran Karl Ridderbusch com a Titurel i els comiats de Martha Mödl (la veu des de les alçades) i Anja Silja (la primera noia flor) de Bayreuth.

L’exemple triat és el final del segon acte, amb uns intensos King, Ludwig, Nienstedt i Boulez. Llàstima del so!

BOULEZ, 1970. King, Jones, Crass, Stewart, McIntyre, Ridderbusch (en directe)

Els anys 1968 (amb Boulez) i 1969 (amb Horst Stein) van tenir repartiments semblants, i finalment el 1970 es va enregistrar la gravació oficial amb el primer d’ells, i amb un bon so estèreo. Com ja he dit, considerar aquest document com el pitjor de la discografia, com va fer Mayo, és una aberració.

És curiós que les dues novetats que incorpora aquest Parsifal de 1970 són precisament dos dels puntals de l’Anell de sis anys després.

Gwyneth Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. I Donald McIntyre és un correcte Klingsor, sòlid tot i que amb alguns histrionismes. La resta al nivell habitual.

Escoltem el final del tercer acte, amb les intervencions de Stewart, King i la rapidíssima (i igualment vàlida) coda de Boulez.

Aquest no és el pitjor Parsifal

La figura d’Ángel-Fernando Mayo és totèmica per a molts wagnerians espanyols. Aquest crític, desaparegut el 2003, va crear un important corpus d’opinió des dels anys setanta, en els seus articles a revistes com Ritmo o Scherzo, i més endavant al butlletí gratuït de la distribuidora Diverdi. La seva influència va ser tan gran que actualment alguns acòlits escriuen els seus propis textos repetint, sense massa capacitat d’anàlisi, les opinions del mestre.

La segona edició de la Guía Wagner (Península) és l’obra fonamental de Mayo, on va vessar els seus coneixements del compositor alemany i va revisar tota la discografia disponible en aquell moment. Com és habitual, tots els crítics acaben manifestant les seves fíl·lies i fòbies, i Mayo no en va ser una excepció. Si la reivindicació de la figura de Knappertsbusch va ser la seva principal aportació, el seu tractament de directors com Krauss o Karajan són molt més discutibles.

El punt segurament més aberrant del llibre és el moment on anuncia el pitjor Parsifal de tota la discografia, que és aquest:

Mayo tenia una fòbia visceral cap a Pierre Boulez, malgrat que el director va ser escollit pel seu admiradíssim Wieland Wagner, i els atacs contra els primers Parsifal i L’Anell de Chéreau van ser constants. Per desgràcia Mayo no va poder viure la tornada de Boulez a Bayreuth el 2004 i 2005.

És tan dolent aquest registre? La resposta és no, ni molt menys. En primer lloc pel repartiment. Hi ha com a mínim tres cantants sensacionals que estan a un gran nivell: King (Parsifal), Stewart (Amfortas) i Ridderbusch (Titurel). Crass va ser sempre un Gurnemanz solvent, McIntyre era un bon Klingsor i la Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. A això cal afegir-hi el meravellós cor de Bayreuth i una excel·lent captació sonora.

Pierre Boulez, naturalment, sempre ha desenvolupat el seu polèmic concepte de Parsifal. I l’ha mantingut: quan va tornar el 2004 les variacions eren mínimes (llàstima del repartiment, perquè l’orquestra era molt millor). S’hi pot estar d’acord o no, però aquesta és una obra que necessita més que d’altres un concepte que la sostingui. Es pot optar per la mística (Kna), el drama (Krauss, Jochum), la bellesa romàntica (Kubelik) o la desacralització moderna (Boulez), i Wagner permet totes aquestes lectures i moltes més.

Lluny de ser el pitjor, considero aquest registre d’escolta imprescindible pels wagnerians, i tant de bo molts s’hi acostessin sense prejudicis. En el meu cas donaria el premi de pitjor registre oficial als de Levine, un bon director que no ha sabut trobar mai el to a l’obra.

Die Walküre, Stein 1972

Fa uns dies us comentava L’or del Rin que es va oferir a Bayreuth el 1971. Per a la primera jornada d’aquest Anell del Nibelung de Horst Stein i Wolfgang Wagner us proposo avançar fins el 1972, perquè un parell de canvis en el repartiment fa que hi sortim guanyant. El document es troba fàcilment a la xarxa i té un so excel·lent, amb l’excepció de tres o quatre moments molt breus on es produeix una distorsió.

Si al pròleg vaig ser crític amb la direcció de Stein (a la foto), per a La Valquíria cal reconèixer una gran millora. El director es pren l’obra de manera enèrgica, i el primer acte és d’una intensitat brutal. Al segon i tercer la velocitat perjudica alguns dels moments més colpidors, però l’interès no decau en cap instant. Tot i això és el repartiment el que converteix el registre en altament recomanable, sobretot per la gran sorpresa que causen les dues protagonistes femenines.

Els dos germans welsungs van arribar de la mateixa manera a Bayreuth: acompanyats en cotxe per Hans Hotter. James King és un enorme Siegmund, tant pel seu timbre noble i viril com per la gran tècnica, però és que a més aquesta és una de les seves grans tardes. Està simplement pletòric, i per si fos poc es marca dos Wälse! impressionants.

La gran sorpresa és Gwyneth Jones com a Sieglinde. Si només heu sentit la seva Brünnhilde per a Chéreau, sovint xisclada i amb massa vibrato (el tema interpretatiu és al marge), en aquesta Valquíria podreu entendre d’on venia la seva reputació. La veu és magnífica, sense cap dels defectes habituals. Naturalment la gal·lesa és també una gran actriu.

Completa el primer acte Karl Ridderbusch com a Hunding. L’alemany era un cantant sensacional, però crec que té un timbre massa maco i líric per aquest brutal personatge.

Wotan no és Theo Adam, que aquell any va cantar altres funcions, sinó Thomas Stewart. L’americà, enorme Gunther i Amfortas, era més baríton que baríton-baix, i a vegades es queda curt en els greus o li falta un punt de volum. Tot i aquests petits problemes, dóna perfectament la talla com a déu.

Com a Brünnhilde tenim l’altra sorpresa del registre. És Catarina Ligendza (foto de la dreta), ben coneguda per ser la Isolde dels registres en viu de Carlos Kleiber. La seva veu no és de soprano dramàtica sinó de lírica, però a mi m’ha convençut plenament. Canta perfectament els Hojotoho! inicials, i no té cap problema a la resta de l’obra.

L’única decepció relativa és Anna Reynolds com a Fricka, que si bé té una bona línia de cant, més aviat sembla una soprano curta que una autèntica mezzo. La mateixa Reynolds participa en el bon octet de lluitadores.

Resumint, si L’or del Rin era interessant, aquesta Valquíria em sembla molt bona, amb una direcció solvent i alguns cantants de gran nivell. No mereix en absolut ser ignorada.

Die Walküre. 1972. King, Ridderbusch, Stewart, Jones, Ligendza, Reynolds, Schwarzenberg, Rhein, Vilma, Pring, Johnson, Gramatzki, S. Wagner. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein

L’escàndol del segle (2)

L’Anell del centenari va ser el primer a ser enregistrat en vídeo a Bayreuth, i per tant trenta anys després ens podem fer una idea aproximada del què va significar. Fa poc, a més, se n’ha tret una segona edició en DVD.

En primer lloc cal fer una puntualització important. En realitat a l’any 1976 es van viure dos escàndols simultanis: el que feia referència a Boulez i el de Chéreau. Els dos, evidentment, es van confondre.

Comencem pel director musical. Boulez es va fer càrrec de la tetralogia amb la fama que no dominava la partitura. Sempre s’ha dit que en un moment de l’assaig de Siegfried els músics van començar a tocar una peça diferent, i ell no se’n va adonar. Durant el primer cicle es van produir pífies incomprensibles (evidentment l’orquestra del Festival és la que millor domina Wagner del món), i els instrumentistes van haver d’emetre un comunicat negant que ho haguessin fet expressament per boicotejar Boulez.

No opinaré massa sobre la direcció del francès, perquè no tinc prou elements de judici, però diré que no m’entusiasma com sí ho fa el seu ultraràpid i brillant Parsifal (sacrilegi!, cridaran els wagnerians ortodoxos).

* * *

El gran motiu de crítica va ser, però, la posada en escena de Chéreau. En aquells moments s’estaven representant en altres teatres Anells encara més polèmics, però la diferència és que aquest cop es va produir a Bayreuth, el “temple sagrat”. D’alguna manera Chéreau, i també Wolfgang Wagner, director del Festival, van obrir la porta a totes les alteracions i llibertats que van venir després – i que encara estem vivint.

La gran revolució de Chéreau no va ser, com molts van veure únicament, l’alteració d’alguns aspectes de l’obra, com el fet que sigui Wotan el que guia els passos de Siegfried, o el transport de l’acció al segle XIX i principi del XX.

La principal aportació va ser fer perdre l’estatus de mítics a tots els personatges. Tots ells van ser expulsats de l’Olimp o el Walhalla, i es van convertir en humans: éssers apassionats, contradictoris, sovint vulgars i mediocres. I això gràcies a una direcció d’actors absolutament prodigiosa, que va redimir uns cantants força justets (per ser generosos).

Per tant d’aquest Anell en recordem sobretot el rostre torturat del Wotan de Donald McIntyre; la passió desenfrenada de Siegmund i Sieglinde (ella mostrant els seus generosos atributs, ell nu de cintura en amunt); l’evolució de la Brünnhilde de Gwyneth Jones; el Mime patètic i el Loge geperut de Heinz Zednik; el contrast entre el vestuari de Gunther i el de Hagen, etcètera.

Per reforçar aquesta humanitat dels personatges, Chéreau va optar per fer un Anell absolutament “teatrero”. No només va fer servir abundantment el foc i fum reals, sinó que va fer aparèixer uns gegants enormes (els dos cantants eren carregats per forçuts… i això que un d’ells era Matti Salminen!), el Fafner drac era mogut per tramoistes visibles, Loge tancava el teló de L’Or del Rin i fins i tot en alguna escena apareixen sobre l’escenari les columnes del Fiestspielhaus.

A tot això cal afegir-hi algunes troballes memorables: Wotan cobrint amb la seva bata el mirall davant el qual ha fet el seu monòleg de La valquíria; Mime coronant-se rei sobre una escala de mà i amb una cassola al cap; Siegmund i Sieglinde llançant-se amb passió als braços de l’altre (si baixa el teló dos segons més tard els veiem fabricar Siegfried en directe); i especialment el final amb tot el cor mirant el públic amb cara d’interrogació i esperança després que tot el vell món s’hagi enfonsat.

No tot el que hi ha en aquest Anell és positiu, evidentment, sobretot pel què fa a les veus. Gwyneth Jones tendia al crit histèric, i Donald McIntyre era un Wotan molt normalet. A més l’enregistrament en vídeo es va produir els dos darrers anys, i això ens va privar de les interpretacions de Zoltan Kélémen (Alberich) i Karl Ridderbusch (Hagen), molt superiors als seus substituts.

Però el punt absolutament negre és l’horrorós Siegfried de Manfred Jung, que no dóna la talla ni per cant, ni per interpretació, ni per aspecte físic. Constantment ens fa desitjar que hagués quedat el testimoni de René Kollo en el mateix paper (i això que Kollo no era precisament una meravella).

* * *

El 1980 es va clausurar l’Anell de Boulez i Chéreau amb més d’una hora d’aplaudiments. No hi va haver tetralogia a Bayreuth fins el 1983, en què es va encarregar la producció a Peter Hall. L’anglès va fer una versió naturalista, com un conte de fades, que va resultar ser un fracàs rotund, injust per alguns que la van veure. Era el moment àlgid de la politització de Wagner.

La “via Chéreau” va tornar el 1988, amb l’Anell comunista i post-nuclear de Harry Kupfer, la segona versió del qual vam veure al Liceu. Kupfer va aprofitar alguns elements del seu predecessor, va incorporar el làser com a element destacat, i va imposar una gran fisicitat als seus personatges (l’estrella va ser el cantant-gimnasta Graham Clark com a Loge i Mime). La polèmica també va ser important durant l’estrena, tot i que aquest cop no es va anar apagant al llarg de les representacions. Actualment aquest Anell s’està editant en DVD, i potser en parlaré un altre dia.

* * *

En resum: els seguidors de Wagner han de conèixer l’Anell de Boulez i Chéreau, perquè va ser el que va marcar profundament tot el que va venir després, i que encara estem vivint. I tot i que té alguns elements discutibles, altres valen realment molt la pena.

L’escàndol del segle (1)

L’òpera és passió.

Això vol dir que al costat d’amors profunds, admiracions incondicionals i mitomanies desbordants, també hi trobem odis absoluts, enemistats de per vida i linxaments despietats. El segle XX és ple d’exemples d’això últim: la Norma romana de Maria Callas, algunes cancel·lacions sonades de Montserrat Caballé, José Cura i el públic del Teatro Real increpant-se mútuament o els vàters verdians de Calixte Bieito.

Però si hagués de triar un escàndol realment sonat, que encara avui en dia provoca discussions i polèmiques, pensaria en un que va tenir lloc ara fa exactament trenta anys en una localitat d’Alemanya.

* * *

El juliol de 1976 es van commemorar els 100 anys de l’estrena de L’Anell del Nibelung a Bayreuth, i el Festival va decidir celebrar-ho amb una nova producció de la Tetralogia.

Des de la reinauguració del Festival l’any 1951 totes les representacions havien tingut com a director d’escena un dels dos germans Wagner. Van ser els sobris i genials Anells de Wieland (1951-58 i 1965-69) i els menys elogiats de Wolfgang, tot i l’èxit de la plataforma circular que es muntava i desmuntava (1960-64 i 1970-75).

Per al Festival del centenari, Wolfgang (llavors, com encara ara, únic cap per la mort del seu germà) tenia clar que el director musical seria el reputadíssim Pierre Boulez, teòric, compositor, pope de la vanguàrdia francesa i gran director del repertori contemporani. Boulez ja havia tingut al seu càrrec durant diversos anys el Parsifal de Wieland, el qual buscava un so menys “germànic” per a l’obra del seu avi.

La direcció d’escena va ser més problemàtica. Es va sondejar a Ingmar Bergman, Peter Brook i Peter Stein, però tots ho van rebutjar. Finalment Boulez va suggerir el nom del jove (31 anys) Patrice Chérau, director de teatre i cinema i que tenia com a únic currículum wagnerià el fet d’haver-se adormit durant una representació de La Valquíria. Chéreau va assistir al Festival de 1975 i en va prendre bona nota.

Donald McIntyre com a Wotan

El 24 de juliol de 1976, davant un públic que incloïa el més selecte d’Alemanya, es va alçar el teló de L’or del Rin. Però no es va veure cap riu, ni plataforma que simbolitzés el món, sinó… la presa d’una central hidroelèctrica.

Al llarg dels següents dies es van anar succeïnt les sorpreses: els déus amb vestits del segle XIX i carregant maletes, Wotan portant un batí com els de Wagner, Hunding amb sicaris armats, Siegfried com un nen malcriat, una forja automàtica, l’ocell del bosc en una gàbia, Gunther amb esmòquing i Hagen amb una gavardina arrugada..

L’escàndol va ser el més gran mai vist al Festival. Durant El capvespre dels déus es van repartir xiulets entre el públic i la representació va estar a punt d’aturar-se. Fins i tot es va haver de convocar la policia per fer guàrdia a les portes. Tal com escriu Frederic Spotts en el seu llibre “Bayreuth”:

“El públic es va dividir entre els que cridaven a favor i els que ho feien en contra. La nit de l’estrena hi va haver baralles sanguinàries. A la nova dona de Wolfgang Wagner li van estripar el vestit, i a una altra li van arrencar una arracada amb el lòbul de l’orella inclòs. Hi va haver amenaces de mort i d’atemptats amb bombes. Es diu que es van trencar matrimonis i amistats. En nombroses ocasions els crits i els xiulets van perseguir Boulez i Chéreau després de les representacions, quan entraven als restaurants (…) Els Amics del Festival es van oferir a finançar una nova producció si es destruïa la de Chéreau (…) A més hi va haver una autèntica insurecció de l’orquestra del Festival.”

A l’estat espanyol el ressò de l’escàndol va ser mínim (excepte un parell d’exaltats articles d’Ángel-Fernando Mayo a la revista Ritmo), però a Alemanya, França i Anglaterra van córrer rius de tinta. Les posicions eren totalment enfrontades, entre els que defensaven els encerts escènics i els que criticaven les incoherències i la “desacralització” de Wagner. Els opositors van ser titllats per alguns d’antifrancesos, i en canvi al país d’origen de Boulez i Chéreau se’ls va defensar en bloc.

La producció de la Tetralogia es va representar fins el 1980, temps en què es va anar consolidant i es van solventar molts dels problemes tècnics.

A la darrera funció el públic va aplaudir els responsables durant més d’una hora.

* * *

El capvespre dels déus versió Chéreau

Què n’ha quedat, avui en dia, de l’Anell de Boulez i Chéreau? D’això en parlaré en el proper article.