Její pastorkyna [La seva fillastra]. Música de Leos Janacek. Llibret del compositor basat en l’obra teatral homònima de Gabriela Preissova. Estrena: 21 de gener de 1904 (Brno). Durada aproximada: 2 hores.
Personatges principals: Jenufa (soprano), Kostelnicka (la Sagrestana, soprano), Laca Klemen (tenor), Steva Buryja (tenor), l’àvia Starenka Buryjovka (contralt)
Jenufa està embarassada d’Steva, tot i que no estan casats. Quan el cosí Laca, en un atac de gelosia, li desfigura la galta, Steva la rebutja. L’embaràs avança i la seva madrastra, guardiana moral del poble, decideix amagar-la per evitar la vergonya pública.
* * *
La història de la creació de Jenufa va ser un procés llarg i dolorós per a Janacek, però el va transformar d’un mediocre compositor vinculat al nacionalisme morau (pertanyia a la generació dels Dvorak, Smetana…) en un dels grans genis del segle XX. Pel camí va assistir a la mort de la seva filla (1903) i al rebuig sistemàtic de la partitura a l’Òpera de Praga.
Finalment Jenufa es va estrenar a Brno, on pel fet de ser un teatre “de províncies” no va obtenir cap mena de ressò. Janacek va haver d’esperar el 1916 per tal que l’obra es representés a la capital, tot i que en una versió reorquestrada i parcialment retallada. L’èxit va ser immediat, aviat hi haurien produccions a Berlín, Viena… i ell podria començar una època de creativitat extraordinària, on compondria la majoria de les seves obres mestres. Tenia 62 anys.
* * *
Sovint es pot llegir que Jenufa és una obra inscrita en el moviment verista, en aquells moments de moda a itàlia. Però això és radicalment mentida. És cert que a l’argument hi trobem una noia que perd l’honor en un ambient rural, però les intencions són absolutament diferents de les de Cavalleria o Pagliacci.
A Jenufa no hi ha arquetips sinó personatges reals, reconeixibles. No es parla de la venjança, sinó de la compassió. Al final, l’obra ens emociona profundament perquè som capaços de comprendre les accions de tots els protagonistes, inclosa la terrible decisió de la Sagrestana.
Curiosament, en un llibret tan extraordinari com aquest una de les grans troballes és un personatge que no evoluciona: Laca està profundament enamorat de Jenufa al principi de l’obra, al segon acte i al final, quan veiem que per ella és capaç d’acceptar-ho tot. Aquest és el gran error de la Kostelnicka, creure que el jove no es casaria amb la noia si aquesta tingués un fill d’un altre.
LACA: Surts al món per buscar una vida millor i no em portes amb tu, Jenufa?
JENUFA: Ets conscient que em jutjaran i que tots em miraran amb menyspreu?
LACA: Jenufa, fins i tot això suportaré per tu! Què ens importa el món si ens podem consolar l’un a l’altre?
L’altre vèrtex del triangle és Steva. És cert que es comporta com un miserable, però el noi és un jove irresponsable, no un malvat. I és realment encantador! Gairebé al final del primer acte té un meravellós esclat líric, i Janacek li dóna una música extraordinària: “Ets la més bella de totes, oh, Jenufa, Jenufa, Jenufa, Jenufa…”
La Kostelicka? Un dels personatges més potents de la història de l’òpera, i segurament el que comet el crim més abjecte, la mort d’un nadó. Però també entenem la seva bogeria. Ella, que només s’humilia davant de Déu, ha d’agenollar-se davant Steva, implorant-li que es casi amb la noia. Quan aquest no ho accepta, la seva vida es trenca. Al tercer acte és una dona envellida, enfonsada, lluny de la figura intimidant del primer.
I finalment Jenufa, la protagonista, que viu un camí tan dolorós com el del compositor. Una noia que ha de passar de cop de la joventut a la maduresa, i que finalment accepta l’amor de Laca. Està també enamorada o és una solució de compromís? El llibret ens podria deixar amb el dubte sobre aquesta decisió, però la música absolutament radiant ens ho aclareix perfectament.
* * *
Janacek és un autor que desconcerta. Per una banda tota la seva música és perfectament tonal, res a veure amb el serialisme ni les vanguàrdies. Però per l’altra no té res a veure amb Verdi ni amb Wagner, els dos referents en l’òpera del 1900, i la tradició nacionalista i popular sembla més un punt de partida que un d’arribada.
L’obra comença amb el so d’un xil·lòfon, que marcarà de forma implacable el ritme del primer acte. S’hi va afegint l’orquestra, que dibuixa també diversos motius rítmics, fins que sentim la veu de la protagonista. Una introducció inaudita.
Quan la Kostelnicka marxa amb el nadó per abandonar-lo, Janacek no fa esclatar l’orquestra com haurien fet tots els seus predecessors i contemporanis… ens deixa amb un solo de violí!
I la distribució de les veus també és molt curiosa. Segons tots els estàndards, la protagonista hauria de ser una soprano i la seva mare adoptiva una mezzo. Laca, l’heroi romàntic (?), un tenor, i Steva el baríton, tot i que segons els nous cànons del 1900 el voluble Steva seria el tenor i Laca la veu greu. En lloc d’això, Janacek va escriure la partitura per a dues sopranos (lírica i dramàtica) i dos tenors (líric i líric-spinto).
I així moltíssims exemples, tot i que encara serien pocs si els comparem amb els de les seves dues darreres òperes, El cas Makropulos i De la casa dels morts, estranyíssimes tant pel llibret (un drama judicial i una descripció de la vida en un camp de presoners!) com per la música.
* * *
Quan fa algunes dècades la majoria d’obres de Janacek eren unes desconegudes, Jenufa ja gaudia d’una gran popularitat, en part perquè la Kostelnicka va ser el refugi de grans sopranos dramàtiques en una fase posterior de la seva carrera.
L’enregistrament indispensable és el de Charles Mackerras (Elisabeth Söderström, Eva Randová, Wieslaw Ochman, Peter Dvorsky), perquè va ser el primer en restituir la partitura original del compositor. Una alternativa pot ser una de les versions del Met de primers dels 90 amb una Grabiela Benacková magnífica i la grandiosa Kostelnicka de Leonie Rysanek.
Molta de la discografia està, per motius històrics, cantada en alemany, en una traducció acceptada pel mateix Janacek. Dues opcions que cal conèixer: la de Rafael Kubelik a l’òpera de Baviera (Hildegard Hillebrecht, Astrid Varnay, William Cochran, Jean Cox) i la de Jaroslav Krombholc amb la “tropa wagneriana” (Sena Jurinac, Martha Mödl, Waldemar Kmentt, Jean Cox, Elisabeth Höngen).
Finalment cal recordar l’èxit extraordinari d’Eva Marton i de la debutant Nina Stemme a les funcions de la temporada passada del Liceu, amb l’eficaç producció d’Olivier Tambosi. Els aplaudiments a les dues sopranos durant el segon descans van ser clamorosos!
