Discografia parsifaliana (5): Kna 1962 i 1964

KNAPPERTSBUSCH, 1962. Thomas, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Talvela (en directe)

Un registre mític, referencial, i l’únic en estèreo de la sèrie de Knappertsbusch. És també el que millor mostra aquesta segona etapa de direcció de l’obra, amb tempi molt més lleugers, i Kna està més pletòric que mai: quin preludi del tercer acte, per exemple!

La parella protagonista està formada per dos cantants joves, Jess Thomas i Irene Dalis, i els dos tenen un molt bon nivell. George London ja cantava amb la paràlisi d’una corda vocal que va tenir l’any anterior i això es nota lleugerament, però l’empatia amb el personatge torturat és total. Neidlinger com a Klingsor deixa anar tota la seva ràbia nibelunga.

Ara bé, el protagonista d’aquesta funció és sens dubte Hans Hotter, que malgrat tots els problemes vocals característics d’aquella penúltima etapa, va trobar en Gurnemanz un personatge definitiu. Cada paraula i cada frase tenen el to just, els matisos són infinits, i hi ha els recursos marca de la casa com el seu domini del fiato.

I la sorpresa d’aquell any. De la tomba de Titurel en va sortir la veu d’un joveníssim cantant procedent de la remota Finlàndia. Martti Talvela es va veure llançat a la fama i al cap de poc ja cantava als principals teatres del món.

Després de pensar-ho una mica, el fragment triat és l’escena de la transformació del primer acte, aquella on el temps es transforma en espai.

KNAPPERTSBUSCH, 1964. Vickers, Ericsson, Hotter, Stewart, Neidlinger, Hagenau (en directe)

Al segon entreacte de la funció que recull aquest document, la darrera d’aquell estiu, Hans Hotter va anar a veure Kna al seu camerino, i al final aquest li va demanar: “Canta’m uns encantaments del Divendres Sant ben macos”. No es van veure més, Kna ja estava molt malalt, es va retirar al cap de poc i va morir l’octubre de 1965 (exactament un any abans que el seu admirat i odiat Wieland).

L’estrella vocal és Jon Vickers, que va aparèixer per segon i darrer cop a Bayreuth i va deixar un Parsifal antològic. Tots sabem que el seu timbre era lleig i la dicció aberrant, però s’entenia perfectament amb Kna, la seva tècnica era excel·lent, i a sobre era un monstre sobre l’escenari. El seu filat final és inventat, però una meravella.

Al seu costat Barbro Ericsson no és tan dolenta com molts han escrit, i és una Kundry acceptable. Hans Hotter i Gustav Neidlinger continuen iguals a ells mateixos, potser el primer encara millor que dos anys abans. I Thomas Stewart, cantant que admiro, és el gran oblidat en les llistes dels barítons-baixos malgrat ser un intèrpret excel·lent. El seu Amfortas és magnífic, i el millor successor possible de London.

En resum, una gravació imprescindible i el final d’una època. I per tant res millor que escoltar-ne els minuts finals.

La producció de Wieland Wagner no es va acabar amb la retirada de Kna, sinó que va continuar fins el 1973 amb el nou equip de cantants beneït per ell. Malgrat la seva menor distribució, en tenim alguns testimonis de gran nivell a càrrec de dos excel·lents directors: Pierre Boulez i Eugen Jochum. Però això serà a les properes dues entregues.

Discografia parsifaliana (4): Kna 1956 i 1958

KNAPPERTSBUSCH, 1956. Vinay, Mödl, Greindl, Fischer-Dieskau, Blankenheim, Hotter (en directe)

L’any 1956 va ser a Bayreuth el del referencial Anell de Kna, el de l’escàndol dels “Mestres Cantaires sense Nuremberg” i del debut de George London com a Holandès. Potser tant moviment va fer que Parsifal quedés en segon pla.

Un registre de Hans Knappertsbusch rarament pot ser mediocre, però aquest és el més dubtós degut a una parella en hores molt baixes. Ramón Vinay i Martha Mödl ja portaven uns quants anys forçant la seva veu, i és trist sentir-los lluitant contra el paper, estalviant-se aguts, etcètera. Per sort la resta de companys tenen un nivell més elevat.

Josef Greindl repeteix el seu bon i autoritari Gurnemanz, Toni Blankenheim és un moderat Klingsor i Hans Hotter canta el seu únic Titurel a Bayreuth. Tot i això, l’element més interessant és poder escoltar l’Amfortas d’un jove Dietrich Fischer-Dieskau, líric, matisat…

D’aquest Parsifal de 1956, el menys recomanable de la sèrie de Knappertsbusch, us ofereixo el monòleg d’Amfortas del primer acte, amb les intervencions de DFD, Hotter i el gran cor de Bayreuth.

KNAPPERTSBUSCH, 1958. Beirer, Crespin, Hines, Wächter, Blankenheim, Greindl (en directe)

El pas dels anys va obligar a una renovació total de l’equip de cantants inicial, i el Parsifal de 1958 es va presentar amb un repartiment de gran interès.

Hans Beirer era l’antítesi de Windgassen: un tenor molt limitat interpretativament i amo d’una veu enorme, robusta i poc controlada. Dins aquell Nou Bayreuth semblava no encaixar-hi gens, tot i que Knappertsbusch li tenia una gran admiració. La genialitat de Wieland Wagner va ser col·locar-lo al costat de Régine Crespin, que va arribar a Bayreuth pensant-se que feia una audició per Elisabeth i li van oferir Kundry. I quina Kundry va ser! Una veu lírica, sensual, bellíssima, imprescindible de conèixer.

Com a Gurnemanz va debutar Jerome Hines, una celebritat a la seva Amèrica natal però fins i tot ara massa desconegut a Europa. Hines tenia una extraordinària veu de baix, i tot i que a vegades era una mica monòton, aquí crea un gran cronista. Amfortas és Eberhard Wächter, perfecte exemple de Kavalierbariton: li manca aquell punt d’intensitat dels barítons-baixos, però la veu i la línea de cant són fantàstics. Finalment dir que Toni Blankenheim segurament passava un mal dia, perquè les seves prestacions són molt inferiors a les de dos anys abans.

En resum, un Parsifal menys conegut que els dels primers cinquanta o dels seixanta, però altament recomanable. El fragment escollit és el final del segon acte, amb Beirer, Crespin i Blankenheim.

Discografia parsifaliana (3): Krauss 53, Kna 54

KRAUSS, 1953. Vinay, Mödl, Weber, London, Uhde, Greindl (en directe)

Cansat de les escenografies minimalistes de Wieland Wagner, Knappertsbusch va marxar “per sempre” després del Festival de 1952. Wieland ho va veure com una oportunitat per renovar la direcció musical del seu Parsifal, buscant un estil menys dens.

L’escollit va ser el gran Clemens Krauss, col·laborador de Richard Strauss i un director que ens ha deixat alguns testimonis extraordinaris. El seu enfoc va ser oposat al de Kna: rapidesa als tempi, molt dinamisme i un elevat sentit del drama. Aquest és, sens dubte, un dels Parsifal més intensos de tota la discografia.

Aquesta direcció també va impular els cantants cap a una versió més extrema de les interpretacions: mai Mödl va ser tan frenètica, London tan desesperat i Uhde tan tràgic venjatiu. A tot això cal afegir-hi que Weber encara aguantava bé el tipus i que Greindl era un potent Titurel. Lamentablement el protagonista va caure en mans de Ramón Vinay, que no donava gens el tipus del personatge i a més tenia greus problemes de cant. L’únic punt negre en un document imprescindible.

L’exemple és un dels punts àlgids de la funció: el diàleg entre Klingsor i Kundry al principi del segon acte. Atenció a la reacció d’Uhde quan Mödl es burla d’ell, i als frenètics riures d’ella.

KNAPPERTSBUSCH, 1954. Windgassen, Mödl, Greindl, Hotter, Neidlinger, Adam (en directe)

Clemens Krauss va morir al cap de pocs mesos d’acabar-se el Festival de 1953, i els germans Wagner van anar a buscar Knappertsbusch una altra vegada. El director va acceptar, i ja no va deixar el “seu” Parsifal mentre la salut el va acompanyar.

El document de 1954 és una tornada als origens, als tempi amplis però perfectament muntats cap als moments de tensió, a la solemnitat, al misticisme. La parella protagonista també va ser la dels dos primers anys: uns excel·lents Windgassen (malgrat el seu error de memòria al final del segon acte) i Mödl.

La resta del repartiment és, però, diferent. Josef Greindl, el cantant per excel·lència de Wieland, va debutar com a Gurnemanz. Els problemes habituals (vibrato, nassalitats) són mínims, i en canvi tenim més un antic guerrer que un venerable monjo. Recita els monòlegs amb una autoritat i una contundència extraordinàries. Amfortas és el gran Hans Hotter, que està gloriós en l’escena del bany i passa alguns problemes en els dos monòlegs. També va debutar Gustav Neidlinger com a Amfortas, però aquí desconcerta: sembla que vulgui imitar Uhde, i no li surt. Més endavant va deixar anar el seu ímpetu nibelung i la cosa va millorar.

El fragment triat ha de ser necessàriament l’escena del bany, segurament la millor de la discografia per un Hotter que treu tot el seu art de liederista i un domini del piano i del fiato extraordinaris. Com a curiositat, el segon cavaller és Theo Adam, molt millor aquí que en el seu fluix Titurel.

La trilogia de Jean Madeira

A La llança de Klingsor tenim devoció per la contralt americana Jean Madeira (1918-1972), una cantant massa poc coneguda i que va tenir una carrera breu però intensa. Fa un parell d’anys ja li vaig dedicar un article reivindicant-la.

Madeira va visitar Bayreuth massa poques vegades, i n’ignoro el motiu. Ara bé, el seu debut el 1956 va implicar un autèntic tour de force que val la pena repassar, perquè es va fer càrrec dels tres papers escrits per a contralt de L’anell del nibelung: Erda, Waltraute i la Primera Norna, a més de l’anecdòtica Rossweise. En una època en què sovint hem de patir mezzosopranos que en realitat són sopranos curtes, escoltar una veu com la de Madeira és un plaer.

Totes les seves intervencions comparteixen certes característiques, com la bellesa i contundència tímbrica, la rotunditat dels greus, la cura amb la dicció i la perfecta sintonia amb la difícil batuta de Knappertsbusch.

Dels tres papers, sens dubte el més important és el de la deessa Erda. Si bé l’escena de L’or del Rhin és la més impactant, la fonamental és la que té a l’inici del tercer acte de Siegfried. La genialitat de Wagner consisteix en fer que la resolució d’aquest diàleg procedeixi de la impossibilitat d’obtenir una resposta. El superlatiu i agitat Wanderer de Hans Hotter contrasta amb la calma amb què Madeira recita les seves frases, mostrant-nos una Mare Terra letàrgica però poderosa.

La Primera Norna és un paper similar al d’Erda i que necessita la mateixa vocalitat, tot i que la seva funció és diferent: relatar-nos certs aconteixements del passat per tal de comprendre’ls millor. De les seves intervencions us ofereixo la primera, on ens explica la història d’un jove Wotan.

La valquíria Waltraute de El capvespre dels déus és, en canvi, molt diferent. Ha de mostrar urgència, passió continguda, i mostrar-nos la tragèdia que té lloc al Valhala. Atenció a com Madeira repeteix les paraules de Wotan, amb quina solemnitat ho fa: “Des tiefen Rheines Töchtern gäbe den Ring sie wieder zurück, von des Fluches Last erlöst wär’ Gott und Welt!“.

Com a curiositat, Madeira també tenia Fricka al seu repertori, però naturalment no es pot cantar la muller de Wotan i la Mare terra a la mateixa funció…

Fins i tot els wagnerians

“El cantant que afirma no haver patit mai cap crisi vocal simplement menteix.”

- Astrid Varnay

(La mateixa Varnay, després de debutar als 23 anys directament en el repertori pesat wagnerià, va tenir una forta crisi a finals dels quaranta. Ella ho explicava pel fet que el seu aparell vocal s’havia desenvolupat molt més ràpid que la resta del seu cos, i s’havia creat un desequilibri. També el prodigiós i solidíssim Hans Hotter va patir una època de crisi els anys 1950 i 1951, que li va costar ser a la reobertura del Festival de Bayreuth després de decebre Kna en unes funcions. El que van fer els dos cantants a partir de 1952 queda per la llegenda. Més dades sobre el motiu de l’article als blocs d’en ximo i la Mei).

Les memòries de Hans Hotter

Aquests dies he llegit amb plaer les Memòries del baixbaríton alemany Hans Hotter, que han sortit a la venda només fa unes setmanes.

Quan Hotter va morir el 2003, als 94 anys d’edat, es va saber que havia treballat amb l’escriptor Donald Arthur per expandir la seva biografia, originalment publicada en alemany. Arthur havia estat el coautor de l’excel·lent 55 Years in 5 Acts, les extraordinàries memòries de la recentment desapareguda Astrid Varnay.Tres anys després, Northeastern University Press ha publicat el llibre, que sense arribar al nivell del mencionat de la Varnay, és un document interessantíssim.

* * *

La carrera de Hans Hotter sempre va estar marcada per l’èxit, i segurament hi ha pocs cantants tan indiscutibles i referencials com ell. Com a Wotan, Holandès i Gurnemanz no va tenir rival després de la Segona Guerra Mundial, el seu Winterreise continua a dalt de tot del podi, i en altres papers va deixar una emprempta fenomenal: Schigolch, l’Sprecher, La Roche, Borromeo, Don Pizarro…Potser sorprèn una mica que el baríton centri les seves memòries especialment a les dècades dels 30 i 40. Però no hem d’oblidar que quan Bayreuth y els estudis de gravació li van obrir les portes a partir de primers cinquanta, ell ja era un cantant madur i indiscutit (a diferència de Windgassen, London, Rysanek o, en menor mesura, Varnay i Mödl).

Hotter ens parla dels seus professors, dels primers contractes i els múltiples petits papers dels inicis, de la relació amb Clemens Krauss (“ets massa alt pels papers secundaris i massa jove pels importants”) i també amb Richard Strauss, que va escriure tres personatges pensant en ell.

L’època nazi és molt present a les memòries. Hotter va romandre a alemanya, i tot i que no es va afiliar al partit no va ser molestat per les autoritats, malgrat que estava “fitxat” per una imitació satírica que va fer de Hitler. Però sobretot impressiona la descripció de les privacions de la postguerra, mitigades pels viatges al Colón de Buenos Aires, on Erich Kleiber esperava els cantants alemanys amb els braços oberts.

Sortosament Hotter no s’amaga dels (escassos) problemes de la seva trajectòria: la greu crisi vocal dels anys 1950-51, que li va costar ser a la reinauguració del Festival de Bayreuth; les reconegudes “limitacions” amb el personatge de Hans Sachs; la mala experiència al Met de Nova York (Rudolf Bing el va fitxar per La valquíria i li va fer cantar Hunding!); o les seves reticències a l’hora d’encarnar Schigolch, que finalment li allargaria la carrera fins passats els vuitanta anys.

El llibre està trufat de nombroses anècdotes, les millors de les quals estan relacionades amb dues personalitats irrepetibles: Otto Klemperer i Hans Knappertsbusch. També explica la seva primera visita a Barcelona, i els tours per Austràlia i el Japó. L’anàlisi dels personatges, en especial del monòleg de Wotan a La valquíria, hi és igualment present, tot i que hauria necessitat més espai. Els darrers capítols estan dedicats a la seva carrera com a liederista i director d’escena (recordem que va reviure produccions de Wieland Wagner quan aquest va morir, i també va crear les seves).

El llibre ve acompanyat d’una discografia del cantant, que lamentablement és força incompleta i amb algunes confusions. L’índex també té els seus errors, però això no m’impedeix dir que es tracta d’un document excepcional digne d’un dels grans intèrprets del segle XX.