Johannistag, Dia de Sant Joan

DAVID

“Am Jordan Sankt Johannes stand,
all’ Volk der Welt zu taufen;
kam auch ein Weib aus fernem Land,
aus Nürnberg gar gelaufen.
Sein Söhnlein trug’s zum Uferrand,
empfing da Tauf’ und Namen;
doch als sie dann sich heim gewandt,
nach Nürnberg wieder kamen,
in deutschem Land gar bald sich fand’s,
dass wer am Ufer des Jordans
Johannes ward genannt,
an der Pegnitz hiess der Hans.”

Anton Dermota a l’enregistrament de Hans Knappertsbusch (1950).

Gerhard Stolze a l’enregistrament de Hans Knappertsbusch (1960).

Gerhard Unger a l’enregistrament de Rafael Kubelik (1967).

Peter Schreier a l’enregistrament de Herbert von Karajan (1970).

Els Mestres cantaires al Liceu

Nit de Setmana Santa, de Champions i de Wagner de sis hores, i per tant poc més de mitja entrada al Liceu. Sorprenentment, també mitja entrada al fossat del teatre, per decisió del seu director titual Sebastian Weigle. L’alemany va optar per uns efectius molt menors del què se sol considerar una “orquestra wagneriana” i per una visió de cambra de l’obra.

Després d’uns quants dies de rodatge puc dir que l’aposta va ser completament reeixida. És cert que en alguns moments va mancar cos orquestral, com a l’inici del preludi del primer acte, però el nivell general va ser molt bo (molt bé les cordes!) i va culminar en un excel·lent preludi del tercer acte. Després d’alguns títols on va caure en la rutina o l’apatia, me n’alegro d’haver recuperat el Weigle dels dos primers anys, i pels bravos generals crec que el públic també.

El repartiment va tenir un gran nivell, i en el dificilíssim paper de Sachs vam tenir el Wotan de Bayreuth, Albert Dohmen. Durant els dos primers actes va aplicar el “mètode Windgassen”, escurçant totes les vocals per reservar energies, i no es va deixar anar fins el tercer i llarguíssim acte. Tot i alguns problemes al monòleg final, les prestacions van ser molt bones.

El danès Bo Skovhus havia tingut una trajectòria descendent al Liceu des d’aquell mític Billy Budd, i darrerament havia mostrat problemes de projecció i de nassalitat, només salvat per les seves prestacions escèniques en títols com La ciutat morta. Cal dir que va ser un bon Beckmesser i que el paper li escau, tot i la visió gairebé histèrica que li va marcar el director d’escena. L’únic problema és que moltes Eva preferirien Skovhus que el Walther de torn…

El cavaller qe aspira a burgès va ser Robert Dean Smith, darrerament més dedicat a papers com Tristany o Siegmund. Les crítiques de l’estrena van ser moderades, però es nota que mica en mica la veu se li ha anat adaptant a les exigències més líriques de Walther. La veritat és que va estar molt bé. I Eva era una aposta arriscada, perquè Véronique Gens la podríem definir com una soprano “Harmonia Mundi”. Ajudada per la menor densitat orquestral va poder mostrar una veu excel·lent i va clavar els trinos tan característics del personatge.

David és un paper una mica desagraït, perquè sempre se’l menciona cap al final i ha de cantar més que molts protagonistes d’òpera italiana. Norbert Ernst va tenir un molt bon nivell, i també la Magdalene juvenil de Stella Grigorian. No em van convèncer ni el Pogner de Reinhard Hagen ni el Kothner de Robert Bork, però sí el sereno de Magnus Baldvinsson, que semblava sortit de BCNeta.

Menció especial per les prestacions del cor, sempre dirigit pel mestre José Luis Basso. Les seves intervencions del tercer acte van ser magnífiques, i especialment un impactant “Wacht auf!“. Llàstima que no es van poder lluir a l’escena de la baralla… que no va ser tal.

La posada en escena de Claus Guth, procedent de la Staatsoper de Dresden, no només és força mediocre sinó que a més no aporta absolutament res. Només em va agradar la “geometria alterada” del segon acte, però en el primer es va perjudicar clarament els cantants, especialment si es trobaven al fons de l’escenari. La primera part de l’ària de Pogner, per exemple, va ser un desastre. No crec que s’hagi de ser un geni per vincular el segon acte amb El somni d’una nit d’estiu, alguns moviments d’Eva i Walther eren incomprensibles, i finalment ignoro si la conclusió, amb tothom emfrontat a Beckmesser, tenia una segona o triple lectura.

En resum, una bona nit d’òpera i de Wagner al Gran Teatre del Liceu, amb un nivell general molt bo (però no excel·lent) només perjudicat per una mediocre posada en escena, i l’alegria de recuperar el mestre Weigle ara que marxa.

Preparant Els mestres cantaires (2)

Continuo la sèrie d’articles aprofitant l’estrena de Els mestres cantaires de Nurenberg al Gran Teatre del Liceu.

Per tots aquells que no coneixen l’òpera, una pregunta bàsica sol ser “de què va?”. Naturalment la resposta sol ser complexa quan parlem de Wagner.

Die Meistersinger ens presenta la pròspera ciutat de Nurenberg al segle XVI, moment en què existien els mestres cantaires: artesans que alhora eren poetes i que van continuar amb la tradició dels cavallers cantaires medievals (que Wagner va tractar a Tannhäuser, una òpera anterior). La trama se centra en dos elements: l’arribada d’un jove, Walther von Stolzing, que toparà amb les rígides normes dels mestres; i un concurs de cant en què el premi és la mà d’Eva, la filla del joier de la ciutat.

Tot i això, i com passa en tots els seus drames musicals, aquest argument no és sinó l’excusa per mostrar les idees de Wagner. I així com en altres obres ens parla de l’amor, el poder, la natura o la sensualitat, aquí el tema és l’Art.

En la meva opinió, Wagner ens planteja una tesi sobre el camí que ha de seguir l’art: la inspiració i la innovació (Walther) sempre sobre la base de la tradició (els mestres). El protagonista de l’obra és Hans Sachs, el millor dels poetes, que ajudarà a fer aquesta síntesi.

Una de les maneres amb què Wagner desenvolupa aquesta idea són les tres cançons que canta Walther al llarg de l’obra. La primera té lloc al primer acte, durant l’intent del jove de ser admès a la cofradia. Es titula Fanget an, i a l’obra es considera que és improvitzada. Per tant no té estructura ni acaba d’estar lligada, tot i que Sachs li reconeix un gran potencial.

Al tercer acte Walther té una nova inspiració, i Sachs l’ajuda a donar-li forma. En aquest cas la cançó pren una estructura rígida (AAB), i segueix uns codis formals molt concrets tant de versos com d’estrofes. En podeu escoltar la segona part, que Walther canta a Eva (la primera està tallada per les lliçons de Sachs).

Finalment Walther guanya al concurs fent una síntesi de tota la resta: a partir de la cançó anterior, s’allibera de l’estructura, l’amplia i crea una cosa nova. És la “cançó del premi” que se sol oferir en recitals, el famós Morgenlich leuchtend.

Un dels punts més polèmics de l’obra és l’arenga final de Hans Sachs, en què crida a la defensa de l’art alemany. S’ha de remarcar que no és una proclama política ni nacionalista, tot i que s’ha interpretat així a la vista de tot el que va venir al cap de 50 anys. Fixeu-vos en què diu Sachs: encara que s’esfumi el regne (el Sacre Imperi), quedarà l’art. I sobre la superioritat de l’art (musical) alemany sobre la resta… Bé, al món germànic s’hi han originat Bach, Händel, Mozart, Haydn, Beethoven, Schubert, Brahms, Bruckner, Mahler, Strauss o Schönberg, o sigui que valoreu vosaltres mateixos. Això sí, si aneu a Bayreuth, veureu (com a la foto de sobre) que la producció actual de Katharina Wagner no se’ls pren molt seriosament…

Preparant Els mestres cantaires (1)

D’aquí pocs dies s’estrena al Liceu Die Meistersinger von Nürnberg, la darrera de les òperes del cànon wagnerià que mancava oferir després de la reconstrucció. L’obra és un repte per a qualsevol teatre i també per al públic: són cinc hores i mitja comptant entreactes, amb l’afegit que (a diferència de Tristany, Parsifal o El capvespre dels déus), l’acte més llarg és el darrer.

Tinc unes expectatives molt altes amb el Sachs d’Albert Dohmen, el Walther de Robert Dean Smith i l’Eva de Véronique Gens, i queda el dubte de saber l’estat vocal de Bo Skovhus com a Beckmesser. Segons molts músics, aquesta és l’òpera wagneriana més difícil d’interpretar per la quantitat de contrapunt que conté, o sigui que veurem les prestacions de l’orquestra del Liceu. Pel què fa a Sebastian Weigle, té en la part positiva ser l’actual director de l’obra a Bayreuth, però caldrà veure si ha superat la desídia en la que sembla instal·lat després d’un inici fulgurant. Del nivell del cor, en canvi, no en tinc cap dubte.

Per tots aquells que no coneguin l’obra i la vulguin escoltar abans, la meva recomanació és la mateixa que amb Parsifal: anar a buscar ràpidament la versió de Rafael Kubelik.

No només el director txec en fa una recreació magnífica i bellíssima, sinó que el repartiment és sensacional. Tenim el sòlid i noble Sachs de Thomas Stewart; el líric i poètic Walther de Sándor Kónya; l’anglès Thomas Hemsley fent un Beckmesser estirat però gens histriònic, com ha de ser; dues dames de categoria com Gundula Janowitz i Brigitte Fassbaender; i de propina Gerhard Unger, el gran especialista de David.

Es parla molt del registre en estudi de Karajan, i la veritat és que el director austríac en fa una gran versió. El problema és que Theo Adam és un gust adquirit, la parella de joves té alts i baixos i el Beckmesser que perpetra Geraint Evans és de presó sense fiança. Això sí, el Pogner de Karl Ridderbusch és gloriós. Altres versions dels anys 50 poden ser interessants, però insisteixo en recomanar Kubelik per iniciar-se.

No puc evitar penjar un dels fragments més coneguts de l’obra en la versió de Kubelik: l’Am stillen Herd que canta Walther von Stolzing al primer acte. Els mestres li pregunten qui ha estat el seu mentor, i ell contesta que la natura. Com a curiositat, cita el minnesänger Walther von der Wogelweide, que també és un dels personatges de l’òpera Tannhäuser. Espero que gaudiu de la veu de Kónya i tota la resta.

La bellesa i Kubelik

El txec Rafael Kubelik (1914-1996) sol ser un oblidat en les llistes de grans directors del segle XX, i no per falta de mèrits. Segurament molts el veuen només com un especialista del repertori del seu país, i la desaparició durant anys d’alguns registres fonamentals el van perjudicar.

Repassant el seu llegat en el gran repertori romàntic, el que en destaca és la seva enorme bellesa. Una bellesa no fonamentada en un so artificial i prefabricat, sinó en deixar que sigui el compositor el que parli. Avui us n’ofereixo dos exemples.

Si sou uns lectors mínimament fidels del bloc, haureu pogut deduir que el meu Rigoletto d’estudi preferit és precisament el de Kubelik (1963). No m’atrauen els excessos veristes ni les evidents limitacions vocals de la versió de Callas, Gobbi i di Stefano, totalment inadequats en Verdi, i m’horroritza la simple pirotècnica vocal de Sutherland, Pavarotti i companyia.

El debat sobre si Fischer-Dieskau és un Rigoletto escaient ha tapat sovint les virtuds de l’enregistrament del txec, però escolteu si no ho heu fet el Bella figliia dell’amore. És una versió equilibrada, que es va desplegant mica amb mica amb l’ajuda d’un esplendorós i gairebé insultant Bergonzi. Fixeu-vos que Kubelik no deixa que les veus greus quedin tapades, i condueix la gloriosa música de Verdi cap a un final nostàlig però bellíssim. Òbviament la soprano, una meravellosa Scotto, no emet cap agut final, pràctica que hauria de comportar consell de guerra i desterrament.

Però Kubelik també sabia fer el mateix amb Wagner, com ho demostra el seu enregistrament d’Els mestres cantaires de Nuremberg (1967), el millor que existeix en estèreo i lamentablement oblidat durant dècades. Aquí el fragment més representatiu és el quintet del tercer acte, també presentat d’una forma natural, gens forçada, deixant que sigui la genialitat de Wagner la que se’ns mostri davant de tot. Kubelik té a més l’ajuda d’un pòquer de cantants magnífics: Stewart, Konya, Janowitz, Unger i Fassbaender.

Estranys cameos

Un cameo a l’òpera és l’aparició d’un cantant molt conegut en un paper considerat menor. Això es pot donar per motius diversos: es vol donar relleu al personatge, l’intèrpret està ja retirant-se, és amic del teatre o el director…

Però avui comentaré dos cameos encara més estranys.

Per exemple, és possible que un director d’orquestra canti a l’obra que està dirigint? Això només es pot aconseguir en un enregistrament, però és el que va fer un jove Wolfgang Sawallisch en la seva gravació de Capriccio per a EMI (amb un repartiment espectacular: Schwarzkopf, Hotter, Fischer-Dieskau, Wächter, Gedda, Ludwig…). Evidentment el paper és molt petit, el d’un dels criats, però no deixa de ser curiós.

I un director d’escena que aparegui a la producció que ha muntat? Doncs encara més improbable, perquè hauria de sortir a cada representació. Però, aprofitant que Bayreuth és casa seva, Wolfgang Wagner es posava una túnica i sortia a escena al final de la seva segona versió de Els mestres cantaires (1981-89). I no per simplement actuar de figurant, sinó per enllaçar les mans de Hans Sachs (Bernd Weikl) i Sixtus Beckmesser (Hermann Prey), simbolitzant així la necessària reconciliació entre els rivals (i les dues Alemanyes?).

Podeu cercar el nét de Wagner a la foto de dalt, a l’extrem superior esquerra (perdoneu per la mala qualitat).