Discografia parsifaliana (10): Eschenbach 2000 i Boulez 2004

ESCHENBACH, 2000. Elming, Urmana, Hölle, Schmidt, Welker, Reiter (en directe)

El gran pianista i director Christoph Eschenbach només va aparèixer un any a Bayreuth, però va fer un parell de coses històriques: fer fora Hans Sotin després de 23 anys com a Gurnemanz; i dirigir el Parsifal més llarg del què tenim testimoni des del Festival. El primer acte dura més de dues hores!

La visió d’Eschenbach no és letàrgica com la de Levine i té elements interessants, però comporta dos problemes. A vegades, i sobretot en el preludi, les frases musicals s’allarguen tant que semblen perdre la coherència, i els tempi representen un esforç important pels cantants.

Pel què fa als intèrprets, podem escoltar la magnífica Kundry de la jove Violeta Urmana, desbordant tant d’aguts com de greus i demostrant que és l’única alternativa possible a Meier. Al seu costat Poul Elming té moments solvents i altres de força nefastos.

De les veus greus destaca el bon Amfortas d’Andreas Schmidt, magníficament cantat malgrat un cert vibrato, però Matthias Hölle passa greus problemes amb el seu Gurnemanz i el Klingsor de Harmut Welker és força inaguantable.

És per tant un registre irregular però que com a curiositat pot tenir els seus punts d’interès. El tast és el final de l’obra.

BOULEZ, 2004. Wottrich, de Young, Holl, Marco-Buhrmester, Wegner, Youn (en directe)

Pierre Boulez va tornar a dirigir Parsifal a Bayreuth després de 34 anys de no fer-ho, i el resultat va ser absolutament coherent: com que el seu concepte prové d’una anàlisi i d’una tesi, els canvis són mínims tot i les dècades que han passat. L’avantatge és que l’orquestra del Festival cada cop toca millor, i el so és incomparable.

Lamentablement el repartiment és d’una gran mediocritat, i no hi ha cap nom destacable ni que sobresurti de la resta. Per tant aquest és un enregistrament per gaudir del director, l’orquestra i el cor, i afortunadament Parsifal és una obra en què això és força possible.

Escoltem també el final de l’obra que planteja Boulez, totalment oposat al d’Eschenbach.

Acabo així aquest repàs a molts dels Parsifal disponibles des de Bayreuth. No he parlat del darrer de Gatti, perquè esperaré a que estigui més rodat el segon any de la producció (diuen que les funcions posteriors a l’estrena van ser encara millors).

Crec que en una llista dels deu millors enregistraments de l’obra, el de Kubelik seria l’únic no procedent del Festival, i per això els he donat prioritat. Més endavant comentaré tota la resta de versions: Solti, Karajan, Kempe, Gergiev, Thielemann… Però serà després d’un descans.

Discografia parsifaliana (9): Levine 1985 i una mancança

LEVINE, 1985. Hofmann, Meier, Sotin, Estes, Mazura, Salminen (en directe)

No tinc cap dubte que James Levine és un gran director d’orquestra. Ara bé, el seu Wagner és molt discutible, i en el cas de Parsifal fins i tot reprobable. El seu concepte es basa en allargar moltíssim els tempi, però pel camí s’oblida d’introduir els petits clímaxs que suportaven la visió de Kna. El resultat no produeix fascinació sinó somnolència.

Lamentablement als drames musicals de Wagner l’estrella és el director, i si aquest falla la resta s’ensorra. En aquest document queda el consol de la gran, extraordinària Waltraud Meier, però la podem sentir en millors entorns. La resta ja és prou conegut. En resum, una experiència que us podeu estalviar.

En aquest capítol tocaria parlar també de l’enregistrament de la segona producció de Wolfgang Wagner, que va tenir lloc el 1998 amb la batuta del desaparegut Giuseppe Sinopoli. El repartiment està format per Poul Elming, Linda Watson, Hans Sotin, Falk Struckmann, Ekkehard Wlaschiha i Matthias Hölle. Encara no està editat en DVD i per tant caldrà esperar, tot i que se’n poden veure alguns fragments a Youtube.

Discografia parsifaliana (8): Stein 1978 i 1981

Amb la retirada de la producció de Wieland va començar el que per molts seria “el llarg viatge cap a la nit”. Durant un quart de segle el Parsifal de Bayreuth va estar marcat per unes coordenades molt concretes. Primer, pel domini escenogràfic de Wolfgang Wagner (1975-1981 i 1991-2001), amb el parèntesi de la polèmica producció de Götz Friedrich (1982-1990). Segon, la impossibilitat de trobar una parella protagonista satisfactòria, excepte quan es va poder comptar amb el solvent Siegfried Jerusalem i, sobre tot, després del descobriment de la gran Waltraud Meier. I finalment un equip de veus greus que es repetia any rere any: el Titurel de Matti Salminen (11 temporades) o de Matthias Hölle (12), l’Amfortas de Bernd Weikl (15 anys), el Klingsor de Franz Mazura (18 anys) i el Gurnemanz de Hans Sotin (23 anys!). Cantants tots ells força rutinaris excepte en el primer cas.

Avui comentaré dos registres de la primera producció de Wolfgang Wagner: el primer es troba sense problemes a la xarxa i el segon és el DVD oficial.

STEIN, 1978. Hofmann, Vejzovic, Adam, Weikl, Mazura, Salminen (en directe)

Aquest registre té un bon so, i malgrat la mandra inicial que pot provocar la idea d’escoltar-lo, té punts d’interès. Sobretot la direcció de Horst Stein, un Kapellmeister sovint massa oblidat, però que aquí ofereix un Parsifal equilibradíssim, perfectament estructurat i mai avorrit. Acompanya perfectament els cantants, i els moments purament instrumentals són magnífics, amb una orquestra de Bayreuth que cada dècada toca millor (malgrat un parell de pífies inicials sense importància).

L’altre gran encert del registre és el Gurnemanz de Theo Adam, molt més còmode aquí que en els seus papers de baixbaríton: el vibrato està molt més controlat, i pot treure tot el seu art a l’hora de frasejar i d’interpretar el paper. Dels quatre rols de Parsifal que Adam va cantar, suposo que tot un rècord, aquest és el millor.

El gran problema, i això serà habitual durant aquells anys, és la parella protagonista. Peter Hofmann va tenir el seu moment de glòria com a Siegmund descamisat de Chéreau, però aquí no és un bon Parsifal. Ni construeix el personatge ni canta bé, amb uns greus problemes d’emissió. Dunja Vejzovic és simplement discreta.

I pel què fa a les altres veus greus, Bernd Weikl repeteix el seu Amfortas poc intens i gens excitant, Franz Mazura és el Klingsor rutinari habitual, i com sempre el jove Matti Salminen impressiona amb el seu contundent Titurel (tot i que en una intervenció no se’l sent gaire).

En fi, un Parsifal molt representatiu de la seva època. El tast és força llarg: tota l’escena de la transformació del primer acte i la invocació de Titurel.

STEIN, 1981. Jerusalem, Randova, Sotin, Weikl, Roar, Salminen (en DVD)

Es tracta del DVD de la primera producció de Wolfgang Wagner, enregistrat en un Festspielhaus sense públic. Sovint llegeixo que es tracta d’una producció tradicional, potser perquè tots els elements escènics són a lloc: el temple, el castell de Klingsor, el Graal, els cavallers, el bosc, la llança.

Ara bé, en una visió més profunda podem veure que en realitat Wolfgang presenta una visió negativa del món del Graal, una societat endogàmica i egoista que ha reprimit la sensualitat. Segons el seu concepte, allò que realment salva els cavallers al final del tercer acte no és l’entrada de la llança, sinó l’acceptació d’allò femení (Kundry) dins el temple. No sols ella no mor, sinó que de fet a la segona versió (de la qual n’existeix un vídeo de 1998 amb Sinopoli a la batuta) és la mateixa Kundry qui agafa el Graal i efectua la benedicció.

Tot plegat és molt interessant, però la llàstima és que Wolfgang no va ser mai un geni com a director d’escena i com a escenògraf, i la seva visió té mancances en l’aspecte pràctic. Al fossat, això sí, cap problema: hi tenim un inspirat Horst Stein.

El protagonista de l’obra és Siegfried Jerusalem, un cantant prou intel·ligent com per saber les seves limitacions i que va salvar moltes produccions dels 80 i 90. Segurament Parsifal, junt amb el Tristany de Bayreuth fent parella amb Meier, va ser el seu gran rol wagnerià. En aquest document canta molt bé i té l’aspecte ideal per al jove innocent. La Kundry d’Eva Randova és bona sense entrar al grup de les grans. L’etern Gurnemanz de Hans Sotin també és correcte, però sense entusiasmar (el que hauria fet Kurt Moll!), igual que l’Amfortas de Bernd Weikl i el Klingsor de Leif Roar (on era Mazura?).

En la meva opinió es tracta d’un Parsifal que, malgrat les seves limitacions, és prou interessant.

Discografia parsifaliana (7): Jochum 1971 i 1972

El Parsifal dirigit escènicament per Wieland Wagner va mantenir-se a Bayreuth fins el 1973, i els tres darrers anys es va encomanar l’orquestra al gran Eugen Jochum, que havia tingut una relació molt intermitent amb el Festival: gairebé 20 anys abans, el 1953 i 1954, s’havia encarregat d’uns mítics Tristany, Lohengrin i Tannhäuser. El document de 1971 s’ha publicat, mentre que els altres dos circulen per internet.

JOCHUM, 1971. Kónya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe)

Sempre s’ha relacionat Eugen Jochum amb el compositor Anton Bruckner, i esperava que la seva visió fos mística o solemne. Però tot el contrari! Només Krauss el supera en dramatisme, i els tempi són gairebé tan ràpids com els de Boulez. Crec que estem davant d’una de les lectures més vitals de l’obra.

El jove innocent és aquí Sándor Kónya, naturalment més veterà que a les seves glorioses intervencions dels cinquanta, però encara amb el seu bellíssim timbre. El problema és que Parsifal és un paper un pèl massa dramàtic per la seva veu, i a vegades ha de forçar-la una mica.

La sorpresa del registre, a banda de Jochum, és la Kundry de Janis Martin, que en aquells moments passava de mezzo (va ser Magdalene i Fricka a finals dels seixanta) a soprano (va cantar fins i tot Eva i Freia!). Diguem-ho clar, es tracta d’una grandíssima Kundry, segurament la millor del període entre Ludwig i Meier. Té aguts sòlids, bons greus i una gran intensitat dramàtica, que és el que es demana al paper.

A la resta de protagonistes repeteixen el correcte Franz Crass i els excel·lents Thomas Stewart, Gerd Nienstedt i Karl Ridderbusch. És a dir, es tracta d’un gran Parsifal, que com a curiositat permet sentir també per darrera vegada el cor dirigit per Wilhelm Pitz, present al Festival des de 1971.

PARSIFAL, 1972. King, Martin, Crass, Adam, McIntyre, Sotin (en directe)

El registre de l’any següent té alguns canvis dins del panorama habitual, i el que més destaca és la direcció d’Eugen Jochum, si cal més intensa que la de 1971, fet que també encomana els cantants. Llàstima que el registre sigui una mica deficient: igual que el Boulez de 1967 espero que un dia estigui disponible en millors condicions.

Com a Parsifal tenim un resplendent i extraordinari James King, en plenitud de facultats i demostrant el grandíssim tenor que va ser. Al seu costat Janis Martin té una intervenció igualment destacada, i els dos formen una parella magnífica.

L’únic problema del registre és el Gurnemanz de Franz Crass, molt pitjor que en els anys anteriors: ja no va tornar a Bayreuth. Com a Amfortas tenim a Theo Adam, un cantant que alguns admiren i altres no suporten: si us agrada el seu Wotan o Sachs, aquí us encantarà. Klingsor és un Donald McIntyre totalment passat de voltes, maníac, ploramiques, sarcàstic i desquiciat. I cal destacar els debuts del baix Hans Sotin (aquí Titurel) i el director de cor Norbert Balatsch, dues institucions de Bayreuth fins el 1999.

He d’apuntar que no he escoltat encara el document de 1973, amb un repartiment certament curiós: Jean Cox de Parsifal, Donald McIntyre d’Amfortas i Franz Mazura… de Gurnemanz!

Pel què fa als documents il·lustratius, he triat el mateix pels dos registres. Es tracta de l’intens final del segon acte. Escoltem primer el de 1971 amb Kónya, Martin i Nienstedt.

I ara King, Martin i McIntyre el 1972.

Dos Parsifal més a afegir al gran llegat des de Bayreuth.

Discografia parsifaliana (6): Boulez 1967 i 1970

L’estiu de 1965 Knappertsbusch estava molt malalt, i del Parsifal se’n va encarregar André Cluytens. Circula per internet un testimoni d’aquell any tot i que amb un so enormement deficient (amb Thomas, Varnay, Hotter, Adam, Neidlinger i Talvela). Finalment Kna va morir pocs mesos després, i Wieland Wagner va poder fer la revolució que havia ajornat durant molts anys: va portar el compositor i director Pierre Boulez.

Boulez va irrompre al Festival amb el seu corpus teòric de com dirigir Parsifal, a les antípodes de Kna: tempi rapidíssims, textures transparents i un clar enfoc cap a la modernitat (sobretot Debussy). Si això hi sumem que va tenir part de l’orquestra i dels cantants en contra, el resultat del primer any va ser molt irregular. Afortunadament va tornar, amb uns resultats òptims. Veiem-ho.

BOULEZ, 1967. King, Ludwig, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe, mal so)

Diguem-ho clar: el dia que es restauri el so d’aquest document, actualment accessible a internet però en males condicions, serà un dels puntals de la discografia. No només per la brillant i interessantíssima direcció de Boulez, sinó també per un repartiment sensacional.

James King, que va arribar a Bayreuth portat en cotxe per Hans Hotter, va ser un gran exemple de jugendlicher Heldentenor (el que no canta Siegfried ni Tannhäuser). Sempre va quedar una mica tapat per Konya i Vickers, tot i que era un cantant magnífic. No cal dir que aquí el trobem en molt millors facultats que el 1980, i amb aquella noblesa marca de la casa.

Kundry és ni més ni menys que Christa Ludwig, en el seu segon i darrer any a Bayreuth (a la seva biografia va publicar les seves cartes creuades i plenes de desavinences amb Wieland). Ludwig va ser sens dubte la mezzo alemanya de la dècada, amb el seu bellíssim timbre, els aguts fàcils i una meravellosa sensualitat. Sens dubte la millor Kundry disponible.

Franz Crass era un correcte Gurnemanz, amb un timbre noble i adequat però sense sense arribal al nivell de Moll. Thomas Stewart continuava imparable, contingut i molt poètic al primer acte i absolutament trencador al tercer. Cal destacar també l’excel·lent Klingsor de Gerd Nienstedt, intèrpret poc valorat i que va picar molta pedra a Bayreuth. A la seva intervenció canta de meravella i sense cap histrionisme, com ha de ser.

I finalment dos fets importants: el debut del gran Karl Ridderbusch com a Titurel i els comiats de Martha Mödl (la veu des de les alçades) i Anja Silja (la primera noia flor) de Bayreuth.

L’exemple triat és el final del segon acte, amb uns intensos King, Ludwig, Nienstedt i Boulez. Llàstima del so!

BOULEZ, 1970. King, Jones, Crass, Stewart, McIntyre, Ridderbusch (en directe)

Els anys 1968 (amb Boulez) i 1969 (amb Horst Stein) van tenir repartiments semblants, i finalment el 1970 es va enregistrar la gravació oficial amb el primer d’ells, i amb un bon so estèreo. Com ja he dit, considerar aquest document com el pitjor de la discografia, com va fer Mayo, és una aberració.

És curiós que les dues novetats que incorpora aquest Parsifal de 1970 són precisament dos dels puntals de l’Anell de sis anys després.

Gwyneth Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. I Donald McIntyre és un correcte Klingsor, sòlid tot i que amb alguns histrionismes. La resta al nivell habitual.

Escoltem el final del tercer acte, amb les intervencions de Stewart, King i la rapidíssima (i igualment vàlida) coda de Boulez.

Discografia parsifaliana (5): Kna 1962 i 1964

KNAPPERTSBUSCH, 1962. Thomas, Dalis, Hotter, London, Neidlinger, Talvela (en directe)

Un registre mític, referencial, i l’únic en estèreo de la sèrie de Knappertsbusch. És també el que millor mostra aquesta segona etapa de direcció de l’obra, amb tempi molt més lleugers, i Kna està més pletòric que mai: quin preludi del tercer acte, per exemple!

La parella protagonista està formada per dos cantants joves, Jess Thomas i Irene Dalis, i els dos tenen un molt bon nivell. George London ja cantava amb la paràlisi d’una corda vocal que va tenir l’any anterior i això es nota lleugerament, però l’empatia amb el personatge torturat és total. Neidlinger com a Klingsor deixa anar tota la seva ràbia nibelunga.

Ara bé, el protagonista d’aquesta funció és sens dubte Hans Hotter, que malgrat tots els problemes vocals característics d’aquella penúltima etapa, va trobar en Gurnemanz un personatge definitiu. Cada paraula i cada frase tenen el to just, els matisos són infinits, i hi ha els recursos marca de la casa com el seu domini del fiato.

I la sorpresa d’aquell any. De la tomba de Titurel en va sortir la veu d’un joveníssim cantant procedent de la remota Finlàndia. Martti Talvela es va veure llançat a la fama i al cap de poc ja cantava als principals teatres del món.

Després de pensar-ho una mica, el fragment triat és l’escena de la transformació del primer acte, aquella on el temps es transforma en espai.

KNAPPERTSBUSCH, 1964. Vickers, Ericsson, Hotter, Stewart, Neidlinger, Hagenau (en directe)

Al segon entreacte de la funció que recull aquest document, la darrera d’aquell estiu, Hans Hotter va anar a veure Kna al seu camerino, i al final aquest li va demanar: “Canta’m uns encantaments del Divendres Sant ben macos”. No es van veure més, Kna ja estava molt malalt, es va retirar al cap de poc i va morir l’octubre de 1965 (exactament un any abans que el seu admirat i odiat Wieland).

L’estrella vocal és Jon Vickers, que va aparèixer per segon i darrer cop a Bayreuth i va deixar un Parsifal antològic. Tots sabem que el seu timbre era lleig i la dicció aberrant, però s’entenia perfectament amb Kna, la seva tècnica era excel·lent, i a sobre era un monstre sobre l’escenari. El seu filat final és inventat, però una meravella.

Al seu costat Barbro Ericsson no és tan dolenta com molts han escrit, i és una Kundry acceptable. Hans Hotter i Gustav Neidlinger continuen iguals a ells mateixos, potser el primer encara millor que dos anys abans. I Thomas Stewart, cantant que admiro, és el gran oblidat en les llistes dels barítons-baixos malgrat ser un intèrpret excel·lent. El seu Amfortas és magnífic, i el millor successor possible de London.

En resum, una gravació imprescindible i el final d’una època. I per tant res millor que escoltar-ne els minuts finals.

La producció de Wieland Wagner no es va acabar amb la retirada de Kna, sinó que va continuar fins el 1973 amb el nou equip de cantants beneït per ell. Malgrat la seva menor distribució, en tenim alguns testimonis de gran nivell a càrrec de dos excel·lents directors: Pierre Boulez i Eugen Jochum. Però això serà a les properes dues entregues.