Premis sense discussió

Com cada any s’han anunciat els premis operístics de la crítica barcelonina, organitzats per l’Associació d’Amics del Liceu.

La gran triomfadora ha estat La ciutat morta del Liceu, que s’ha endut els premis de millor espectacle, direcció musical per a Sebastian Weigle i direcció escènica per a Willy Decker. Uns premis merescudíssims per a unes representacions que van ser simplement sensacionals, tal com ja vaig comentar en el seu moment.

Els cantants premiats han estat Josep Bros pel seu paper a la sarsuela Luisa Fernanda (vista a Perelada) i Angela Denoke per la seva Marie de Wozzeck al Liceu. En recital s’ha galardonat la soprano Anne Schwanewilms i el millor concert se l’ha endut Cecilia Bartoli. Finalment s’ha reconegut Matthias Goerne pels seus tres cicles de Schubert al Festival de Vilabertran.

Liceu Audiovisual: La Gazzetta i Boris Godunov

La política d’enregistraments del nou Liceu fa que el degoteig de novetats sigui constant. Dos nous títols s’afegeixen al repertori, procedents de la temporada 2004-2005.

En primer lloc, La gazzetta de Rossini, de la qual no puc opinar perquè no hi vaig poder assistir. En qualsevol cas tothom afirma que aquest excel·lent treball va ser més obra del nobel Darío Fo (que va fer una mena de pasticcio) que del mateix compositor.

I a continuació el Boris Godunov que va significar el debut del gran Sebastian Weigle (encara no hem començat la col·lecta, per cert) en una òpera com a director titular del Liceu. La versió oferta va ser la de 1869 amb petits afegits de la de 1873, i sense entreactes.

Les representacions van tenir un gran nivell, sobretot pel què fa al trio de baixos: el veterà Matti Salminen en el rol titular, encara amb una potència vocal i escènica impressionant; Eric Halfvarson, com a un poderós Pimen (quina veu que té aquest home!); i un divertidíssim Anatoli Kotxerga com a Varlaam. A destacar també el tenor Philip Langridge, amb un sinuós però elegant Xuiski, i que va robar totes les escenes on apareixia.

La producció de Willy Decker, correcta però rutinària, però sense la genialitat de La ciutat morta. Tot i això, les escenes de cor estan molt ben resoltes.

Darrers comentaris sobre La ciutat morta al Liceu

Ara que ja s’han acabat les funcions de La ciutat morta al Liceu, i ens preparem per l’Ariodante “titellaire”, voldria fer uns últims comentaris sobre aquest gran esdeveniment. Al meu primer article, escrit just després d’assistir a la funció, em vaig estalviar coses per no aixafar algunes sorpreses als futurs espectadors.

Dels cantants del primer repartiment i del gran Sebastian Weigle ja en vaig parlar prou, i és una llàstima que em perdré el Lohengrin d’aquest estiu, que dirigirà ell. A veure si algun lector me’n fa la crònica.

Per tant m’estendré sobre la producció de Willy Decker. Quina meravella! Vaig dir que era “màgica, emocionant, sorprenent, clarificadora i tècnicament impressionant”, i m’hi reafirmo completament. Ja n’havia vist algunes fotos de l’estrena a Salzburg, i m’esperava la Marietta calba, la troupe vestida de blanc, el retrat i l’enorme creu.

Però si l’aparició de la segona habitació per l’inici de l’escena onírica (amb el doble de Paul i el fantasma de Marie) em va semblar impressionant, l’entrada dels ballarins amb barret de copa i la coreografia de la transformació de Marie en Marietta (“mira i comprèn”) em va deixar literalment amb la boca oberta.

I a partir d’aquí les sorpreses es van anar succeint. Les cases desfilant, amb Frank (atlètic Bo Skovhus!) sobre una d’elles. La petita processó amb Brigitta crucificada. L’aparició dels globus per assenyalar l’entrada de la troupe. Tot el moviment escènic d’aquesta. El vals durant la cançó de Fritz. L’escenificació del ballet amb les màscares vermelles. I la sensacional transformació de Paul en Pierrot quan sucumbeix als encants de la ballarina.

I això només al segon acte! El tercer comença amb un gran cop de teatre, quan ens pensem que el Paul que hi ha sobre l’escenari és el cantant (Torsten Kerl o el que fos), i en realitat és l’actor que fa de doble. Però el moment culminant és la processó (magistral Weigle esperonant l’orquestra!), que desfila molt lentament amb els bisbes i estendards, i amb una il·luminació absolutament irreal. I quan Paul finalment desperta, la tarima que representa l’habitació, que s’havia anat movent, torna a la seva posició paral·lela respecte l’escenari i ens indica que hem retornat a la realitat.

La conclusió és d’una senzillesa magistral, amb Paul anant fins a la porta per tancar-la i quedar-se dins del “temple del passat”, però finalment dubtant un moment i sortint. La coda de Korngold es absolutament emocionant, i ens deixa submergits en el dubte: superarà Paul la mort de Marie? O es continuarà consumint en vida?

He llegit algun comentari posant en dubte l’aposta de Decker de mostrar-nos clarament que tot el que passa entre el final del primer acte i la meitat del tercer és un somni. Sens dubte es podia haver triat una opció on al final es descobrís la veritat – estil La dona del quadre o El sisè sentit, i hagués estat igualment vàlida (de fet és el que em va passar quan vaig escoltar per primer cop l’òpera amb el llibret al davant!). Però de fet el mateix Korngold va optar per ser clar amb l’espectador, i al programa de mà del dia de l’estrena s’explicava tota la trama.

Finalment vull dir que me n’alegro molt del gran èxit que ha tingut aquesta Ciutat Morta. El públic va ovacionar tothom, a la sortida els comentaris eren absolutament elogiosos (i d’incomprensió per la tardança de l’estrena) i totes les veus que m’han arribat han estat unànimament entusiastes. A més aplaudeixo la iniciativa del Liceu de muntar una petita exposició sobre Korngold al balcó del Foyer, i que vaig poder comprovar que va ser molt visitada.

I ara què? Doncs esperar que reposin aquesta producció (estic convençut que ho faran) i triar algun altre autor per recuperar. Potser Busoni?

La ciutat morta al Liceu

Ras i curt: aquesta producció de La ciutat morta no només és l’espectacle de la temporada del Liceu, sinó de moltes temporades. Empès per l’entusiasme, es podria dir fins i tot que és el millor que aquest espectador ha vist mai sobre un escenari d’òpera. Però anem a pams.

Willy Decker, que fa poc havia ofert un Boris i un Otello bons però rutinaris, i que va presentar un Anell fallit a Madrid, demostra aquí per què és un dels millors directors d’escena de l’actualitat. La seva Ciutat morta ho té tot: és màgica, emocionant, sorprenent, clarificadora i tècnicament impressionant. Seria inacabable assenyalar tots els detalls magistrals, però a la memòria perduraran durant anys la processó del tercer acte, l’aparició de Marie, la troupe de còmics, la figura del pierrot, les cases desfilant… Colossal. Un deu rotund.

Torsten Kerl i Susan Anthony, sobretot ella, no poden amagar algunes mancances vocals, però es pot justificar: pocs papers són tan exigents com els de Paul i Marie/Marietta. Els dos, però, superen la prova amb escreix.

Bo Skhovus, gairebé tan omnipresent com la parella protagonista (no el perdeu de vista com a bisbe!) està magnífic, sobretot com a actor. Pensava que seria un millor Fritz/pierrot, i en canvi el seu personatge destacat és el de Frank. Julia Juon, simplement immensa, sap fer que el seu petit paper destaqui profundament (li recordo una gran Waltraute de Götterdämmerung). La troupe d’actors, absolutament deliciosa.

I Sebastian Weigle.

Aquest home està desbordant totes les previsions. Després d’un Wozzeck magistral, la seva versió de La ciutat morta és prodigiosa, i no crec que l’orquestra (anxovada al clarament insuficient fossat del Liceu) hagi sonat mai tan bé. Per favor, a qui en sigui el responsable: doneu-li tot el que demani per quedar-se. Dirigir un Anell? Que en siguin tres. Més repertori de kapellmeister? Que es passi dos mesos només amb simfonies de Bruckner. Una casa a Sitges? Digueu-nos a quant toca per abonat! Però que no marxi!

El públic va saber respondre amb unes ovacions immenses, i dirigides a tothom, però sobretot a Kerl, Weigle i l’orquestra. I la meva percepció és que la gent va sortir entusiasmada, cosa estranya en una òpera poc coneguda.

En resum, aquesta Ciutat morta passarà a la història del Liceu, i espero a més que l’experiència serveixi per descobrir altres obres injustament oblidades.

Visca Decker! Visca Weigle! Visca Korngold! I que la reposin aviat!

Finalment, La ciutat morta

Aquesta nit s’ha estrenat, per fi, La ciutat morta al Gran Teatre del Liceu. Després dels completíssims cicles dedicats a Janacek i Britten, es cobreix un dels altres buits imperdonables de l’òpera del segle XX.

Crec innecessari estendre’m sobre les virtuts i la importància d’aquesta meravellosa obra, perquè tots els principals diaris se n’han fet ressò. Avui mateix La Vanguardia li dedica dues pàgines senceres al seu suplement Cultura/s, i també n’han publicat articles El Periódico, El País, l’Avui…

El proper dimarts dia 18 tinc previst assistir a la segona funció, o sigui que dimecres intentaré escriure’n les meves impressions. De moment estic molt encuriosit per veure com ha solucionat Sebastian Weigle els problemes d’espai al fossat del Liceu, que sembla que és massa petit per encabir la grandiosa orquestra que necessita l’òpera de Korngold. Recordem que l’autor demana, i això és una de les seves innovacions a l’hora de crear textures musicals, ni més ni menys que quatre instruments de teclat: piano, celesta, harmònium i orgue.

Per tant, fins dimecres, i bones vacances a tots els que en tingueu!

Korngold. Sortint de l’oblit

A l’article anterior vaig comentar com Korngold va morir el 1957 absolutament convençut d’haver estat oblidat per les noves generacions. De fet així va ser durant dècades, i el seu nom poques vegades surt als llibres de música del segle XX – tot i que sempre és citat entre els grans creadors de bandes sonores, evidentment.

La primera fita important en la seva recuperació va tenir lloc l’any 1975, quan la discogràfica RCA va enregistrar per primer cop, i de forma integral, La ciutat morta. La producció va ser del mític Charles Gerhardt, i el director el veterà Erich Leinsdorf, amb l’Orquestra de la ràdio de Munich. El repartiment era prestigiós, amb Carol Neblett i un molt discutit René Kollo com a parella protagonista, i el luxe d’un meravellós Hermann Prey en el petit paper de Fritz / Pierrot.

Lamentablement aquest enregistrament, magnífic i encara ara referencial, va ser descatalogat al cap només de tres anys, tot i que va ressorgir amb força en CD.

A la dècada dels vuitanta, dues fites més. Primer, la gravació de Violanta que ja vaig comentar (1980). I després la producció de La ciutat morta a la Deutsche Oper de Berlin (1983), que també es va poder veure a Viena i Los Angeles. La direcció escènica era de Götz Friedrich, i els protagonistes Karan Amstrong i James King. Aquest últim, tot i que no l’he escoltat i en aquella època ja era força gran, suposo que tenia la veu ideal pel paper de Paul. Hi ha un enregistrament televisiu que espero que sigui editat en DVD algun dia.

Però la gran eclosió de Korngold es va produir a partir dels anys noranta, fonamentalment perquè després dels excessos de les vanguàrdies es va tornar a apreciar el romanticisme de primers de segle XX (tal com bé deia un crític fa uns mesos, per fi es podia anar a sentir el segon concert per a piano de Rachmaninov sense avergonyir-se).

La discogràfica DECCA llançava la seva importantíssima sèrie Entartete Musik, dedicada a la recuperació dels compositors prohibits pel nazisme. Es van enregistrar per primer cop obres de Zemlinsky, Schreker, Ullmann, Eisler, Schulhoff, Braunfels… De Korngold, a banda de diverses peces simfòniques en un CD dirigit per John Mauceri, la seva quarta òpera, Das Wunder der Heliane (amb el mateix director).

Altres companyies es llançaven també a editar obres de Korngold. CPO completava el canon operístic amb Der Ring des Polycrates (Klauspeter Seibel, 1995) i Die Kathrin (Martyn Brabbins, 1997). Naxos restaurava i enregistrava algunes de les seves partitures per a pel·lícules (Les aventures de Robin Hood, Another Dawn, Capità Blood…) i aprofitava una producció sueca per fer la segona gravació, aquest cop en directe i amb alguns talls, de La ciutat morta (Leif Segerstam, 1996). Alhora es començaven a fer més freqüents les representacions d’aquesta obra: Nova York, Aix-la-Chapelle, Londres, Spoleto, Catània, Buenos Aires…

I passat el 2000 què? Doncs esperem que la normalitat, demostrada pel fet que per fi els grans noms es dediquen a Korngold: Christian Thielemann, la gran estrella del Bayreuth recent, tria La ciutat morta per innaugurar una nova etapa a la Deutsche Oper de Berlin; Anne-Sophie Mutter i André Previn enregistren el concert per a violí; Anne Sophie von Otter li dedica un recital que apareix en DVD, etcètera. En aquest format també es publica un excel·lent documental biogràfic, The adventures of a Wunderkid.

I bé, el repàs ha d’acabar necessàriament amb l’estrena l’estiu de 2004 de la producció encarregada al gran Willy Decker de La ciutat morta al Festival de Salzburg, coproduïda entre el mateix Festival, la Staatsoper de Viena, la Nederlandse Opera d’Amsterdam i el Gran Teatre del Liceu.

El trio protagonista, format inicialment per Torsten Kerl, Angela Denoke i Bo Skhovus, les crítiques absolutament extraordinàries, i l’enregistrament en directe publicat per Orfeo pocs mesos després, van produir un ressò que hauria de garantir que Korngold, d’una vegada per totes, i com ja ha passat amb Janacek i Britten, entri de ple al gran repertori operístic.