Discografia parsifaliana (10): Eschenbach 2000 i Boulez 2004

ESCHENBACH, 2000. Elming, Urmana, Hölle, Schmidt, Welker, Reiter (en directe)

El gran pianista i director Christoph Eschenbach només va aparèixer un any a Bayreuth, però va fer un parell de coses històriques: fer fora Hans Sotin després de 23 anys com a Gurnemanz; i dirigir el Parsifal més llarg del què tenim testimoni des del Festival. El primer acte dura més de dues hores!

La visió d’Eschenbach no és letàrgica com la de Levine i té elements interessants, però comporta dos problemes. A vegades, i sobretot en el preludi, les frases musicals s’allarguen tant que semblen perdre la coherència, i els tempi representen un esforç important pels cantants.

Pel què fa als intèrprets, podem escoltar la magnífica Kundry de la jove Violeta Urmana, desbordant tant d’aguts com de greus i demostrant que és l’única alternativa possible a Meier. Al seu costat Poul Elming té moments solvents i altres de força nefastos.

De les veus greus destaca el bon Amfortas d’Andreas Schmidt, magníficament cantat malgrat un cert vibrato, però Matthias Hölle passa greus problemes amb el seu Gurnemanz i el Klingsor de Harmut Welker és força inaguantable.

És per tant un registre irregular però que com a curiositat pot tenir els seus punts d’interès. El tast és el final de l’obra.

BOULEZ, 2004. Wottrich, de Young, Holl, Marco-Buhrmester, Wegner, Youn (en directe)

Pierre Boulez va tornar a dirigir Parsifal a Bayreuth després de 34 anys de no fer-ho, i el resultat va ser absolutament coherent: com que el seu concepte prové d’una anàlisi i d’una tesi, els canvis són mínims tot i les dècades que han passat. L’avantatge és que l’orquestra del Festival cada cop toca millor, i el so és incomparable.

Lamentablement el repartiment és d’una gran mediocritat, i no hi ha cap nom destacable ni que sobresurti de la resta. Per tant aquest és un enregistrament per gaudir del director, l’orquestra i el cor, i afortunadament Parsifal és una obra en què això és força possible.

Escoltem també el final de l’obra que planteja Boulez, totalment oposat al d’Eschenbach.

Acabo així aquest repàs a molts dels Parsifal disponibles des de Bayreuth. No he parlat del darrer de Gatti, perquè esperaré a que estigui més rodat el segon any de la producció (diuen que les funcions posteriors a l’estrena van ser encara millors).

Crec que en una llista dels deu millors enregistraments de l’obra, el de Kubelik seria l’únic no procedent del Festival, i per això els he donat prioritat. Més endavant comentaré tota la resta de versions: Solti, Karajan, Kempe, Gergiev, Thielemann… Però serà després d’un descans.

Discografia parsifaliana (6): Boulez 1967 i 1970

L’estiu de 1965 Knappertsbusch estava molt malalt, i del Parsifal se’n va encarregar André Cluytens. Circula per internet un testimoni d’aquell any tot i que amb un so enormement deficient (amb Thomas, Varnay, Hotter, Adam, Neidlinger i Talvela). Finalment Kna va morir pocs mesos després, i Wieland Wagner va poder fer la revolució que havia ajornat durant molts anys: va portar el compositor i director Pierre Boulez.

Boulez va irrompre al Festival amb el seu corpus teòric de com dirigir Parsifal, a les antípodes de Kna: tempi rapidíssims, textures transparents i un clar enfoc cap a la modernitat (sobretot Debussy). Si això hi sumem que va tenir part de l’orquestra i dels cantants en contra, el resultat del primer any va ser molt irregular. Afortunadament va tornar, amb uns resultats òptims. Veiem-ho.

BOULEZ, 1967. King, Ludwig, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe, mal so)

Diguem-ho clar: el dia que es restauri el so d’aquest document, actualment accessible a internet però en males condicions, serà un dels puntals de la discografia. No només per la brillant i interessantíssima direcció de Boulez, sinó també per un repartiment sensacional.

James King, que va arribar a Bayreuth portat en cotxe per Hans Hotter, va ser un gran exemple de jugendlicher Heldentenor (el que no canta Siegfried ni Tannhäuser). Sempre va quedar una mica tapat per Konya i Vickers, tot i que era un cantant magnífic. No cal dir que aquí el trobem en molt millors facultats que el 1980, i amb aquella noblesa marca de la casa.

Kundry és ni més ni menys que Christa Ludwig, en el seu segon i darrer any a Bayreuth (a la seva biografia va publicar les seves cartes creuades i plenes de desavinences amb Wieland). Ludwig va ser sens dubte la mezzo alemanya de la dècada, amb el seu bellíssim timbre, els aguts fàcils i una meravellosa sensualitat. Sens dubte la millor Kundry disponible.

Franz Crass era un correcte Gurnemanz, amb un timbre noble i adequat però sense sense arribal al nivell de Moll. Thomas Stewart continuava imparable, contingut i molt poètic al primer acte i absolutament trencador al tercer. Cal destacar també l’excel·lent Klingsor de Gerd Nienstedt, intèrpret poc valorat i que va picar molta pedra a Bayreuth. A la seva intervenció canta de meravella i sense cap histrionisme, com ha de ser.

I finalment dos fets importants: el debut del gran Karl Ridderbusch com a Titurel i els comiats de Martha Mödl (la veu des de les alçades) i Anja Silja (la primera noia flor) de Bayreuth.

L’exemple triat és el final del segon acte, amb uns intensos King, Ludwig, Nienstedt i Boulez. Llàstima del so!

BOULEZ, 1970. King, Jones, Crass, Stewart, McIntyre, Ridderbusch (en directe)

Els anys 1968 (amb Boulez) i 1969 (amb Horst Stein) van tenir repartiments semblants, i finalment el 1970 es va enregistrar la gravació oficial amb el primer d’ells, i amb un bon so estèreo. Com ja he dit, considerar aquest document com el pitjor de la discografia, com va fer Mayo, és una aberració.

És curiós que les dues novetats que incorpora aquest Parsifal de 1970 són precisament dos dels puntals de l’Anell de sis anys després.

Gwyneth Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. I Donald McIntyre és un correcte Klingsor, sòlid tot i que amb alguns histrionismes. La resta al nivell habitual.

Escoltem el final del tercer acte, amb les intervencions de Stewart, King i la rapidíssima (i igualment vàlida) coda de Boulez.

Aquest no és el pitjor Parsifal

La figura d’Ángel-Fernando Mayo és totèmica per a molts wagnerians espanyols. Aquest crític, desaparegut el 2003, va crear un important corpus d’opinió des dels anys setanta, en els seus articles a revistes com Ritmo o Scherzo, i més endavant al butlletí gratuït de la distribuidora Diverdi. La seva influència va ser tan gran que actualment alguns acòlits escriuen els seus propis textos repetint, sense massa capacitat d’anàlisi, les opinions del mestre.

La segona edició de la Guía Wagner (Península) és l’obra fonamental de Mayo, on va vessar els seus coneixements del compositor alemany i va revisar tota la discografia disponible en aquell moment. Com és habitual, tots els crítics acaben manifestant les seves fíl·lies i fòbies, i Mayo no en va ser una excepció. Si la reivindicació de la figura de Knappertsbusch va ser la seva principal aportació, el seu tractament de directors com Krauss o Karajan són molt més discutibles.

El punt segurament més aberrant del llibre és el moment on anuncia el pitjor Parsifal de tota la discografia, que és aquest:

Mayo tenia una fòbia visceral cap a Pierre Boulez, malgrat que el director va ser escollit pel seu admiradíssim Wieland Wagner, i els atacs contra els primers Parsifal i L’Anell de Chéreau van ser constants. Per desgràcia Mayo no va poder viure la tornada de Boulez a Bayreuth el 2004 i 2005.

És tan dolent aquest registre? La resposta és no, ni molt menys. En primer lloc pel repartiment. Hi ha com a mínim tres cantants sensacionals que estan a un gran nivell: King (Parsifal), Stewart (Amfortas) i Ridderbusch (Titurel). Crass va ser sempre un Gurnemanz solvent, McIntyre era un bon Klingsor i la Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. A això cal afegir-hi el meravellós cor de Bayreuth i una excel·lent captació sonora.

Pierre Boulez, naturalment, sempre ha desenvolupat el seu polèmic concepte de Parsifal. I l’ha mantingut: quan va tornar el 2004 les variacions eren mínimes (llàstima del repartiment, perquè l’orquestra era molt millor). S’hi pot estar d’acord o no, però aquesta és una obra que necessita més que d’altres un concepte que la sostingui. Es pot optar per la mística (Kna), el drama (Krauss, Jochum), la bellesa romàntica (Kubelik) o la desacralització moderna (Boulez), i Wagner permet totes aquestes lectures i moltes més.

Lluny de ser el pitjor, considero aquest registre d’escolta imprescindible pels wagnerians, i tant de bo molts s’hi acostessin sense prejudicis. En el meu cas donaria el premi de pitjor registre oficial als de Levine, un bon director que no ha sabut trobar mai el to a l’obra.

Janacek, Boulez, Chéreau: l’excepcionalitat

Els francesos Pierre Boulez i Patrice Chéreau han treballat junts en tres ocasions, i les tres han resultat històriques. A L’Anell del Nibelung de Bayreuth van dinamitar la manera de representar Wagner, humanitzant fins a l’extrem déus i herois. Poc després van presentar al món la Lulu en tres actes. I fa poc es van tornar a reunir amb l’objectiu d’esvair-nos un dubte que teníem.

Ara ho podem afirmar amb rotunditat: De la casa dels morts és la millor òpera de Leos Janacek, i una de les dues o tres més grans del segle XX. Si no us ho creieu, podeu anar a buscar aquest DVD.

L’opció que va triar Janacek per la seva darrera obra era arriscadíssima: adaptar el text de Dostoievski sobre els seus anys en un presidi de Sibèria. El resultat és una òpera on hi manquen dos dels elements fonamentals del gènere, els personatges i la trama. Durant noranta minuts veurem petites escenes de la vida quotidiana dels presoners, les seves misèries, els conflictes. La massa humana és la protagonista, i només de tant en tant alguns condemnats emergeixen com a solistes durant una estona, per tornar a ser absorbits pel cor ràpidament.

Hi ha, tot i això, alguns personatges reconeixibles. Gorjancikov, el presoner polític, és el teòric protagonista perquè la seva arribada obre l’òpera i la seva marxa la tanca. El jove Aljeja ràpidament es fa amic seu, i també hi ha un vell presoner, però cap dels tres canta més de vint línies. Llavors hi ha els quatre homes que ens explicaran què hi fan a Sibèria en un monòleg. Són el psicopàtic Luka, l’embogit Skuratov, el vagabund Sapkin i el tràgic Siskov.

La música de Janacek és magistral, va al moll de l’os, però també té molts moments d’una extraordinària bellesa. L’òpera amaga grans sorpreses, com la pantomima que en cinc minuts explica la història de Don Giovanni, naturalment només representada per homes.

La producció que preserva aquest DVD, enregistrat a Aix-en-Provence, manté el nivell magistral de l’òpera, i alhora que és fidel al llibret n’accentua molts dels seus aspectes.

Chéreau situa l’acció en una presó intemporal, i no cal que recordem la història del segle XX per saber el què això significa. El francès, com a moltes altres produccions seves, aposta per l’element físic, corporal. A l’escenari hi trobem solistes, cor i actors, però som incapaços de distingir qui és qui: el treball actoral és excepcional.

A tot el repartiment només hi ha dos noms coneguts. Olaf Bär, gran liedeista, és Gorjancikov, i un veteraníssim Heinz Zednik, antic company d’aventures (va ser Loge i Mime a l’Anell de Bayreuth), és el vell presoner. La resta de solistes ignoro d’on han sortit, però el nivell és altíssim. He de mencionar els quatre que tenen a càrrec els monòlegs, tres tenors i un baix, perquè estan excepcionals en tots els aspectes: veu, cant i interpretació, en una simbiosi poques vegades vista en un DVD, i menys per (semi)desconeguts. Apunteu-ne els noms, sobretot els dos primers: Stefan Margita (Luka), John Mark Ainsley (Skuratov), Peter Hoare (Sapkin) i Gerd Grochowski (Siskov).

I Boulez, en la seva darrera intervenció en un fossat d’òpera, simplement ens fa un regal ajudat de la Mahler Chamber Orchestra. Tota l’agressivitat que té la canònica versió de Mackerras desapareix per oferir-nos una bellesa i un lirisme extrems.

M’estic excedint en les lloances? Doncs una més. El DVD inclou allò que tots haurien de tenir de sèrie: quaranta minuts de making off, incloent llargs assajos de Chéreau, Boulez i el coreògraf.

Tot plegat simplement imprescindible.

Temps (2)

Per comprovar allò que deia l’altre dia sobre els tempi de Parsifal, us ofereixo dos exemples que no poden ser més diferents. Corresponen a un fragment molt concret, des de la darrera frase del protagonista a l’entrada final del cor.

Primer de tot podeu escoltar com ho dirigeix James Levine en un registre del Met de 1985, i després la interpretació que en va fer Pierre Boulez a Bayreuth el 2004. Cliqueu sobre les fotografies per accedir als arxius.

Boulez dirigeix el fragment en 1:43, mentre que Levine necessita 2:21. Dues opcions igualment vàlides? Personalment el director titular del Met sempre m’ha resultat letàrgic…

L’escàndol del segle (2)

L’Anell del centenari va ser el primer a ser enregistrat en vídeo a Bayreuth, i per tant trenta anys després ens podem fer una idea aproximada del què va significar. Fa poc, a més, se n’ha tret una segona edició en DVD.

En primer lloc cal fer una puntualització important. En realitat a l’any 1976 es van viure dos escàndols simultanis: el que feia referència a Boulez i el de Chéreau. Els dos, evidentment, es van confondre.

Comencem pel director musical. Boulez es va fer càrrec de la tetralogia amb la fama que no dominava la partitura. Sempre s’ha dit que en un moment de l’assaig de Siegfried els músics van començar a tocar una peça diferent, i ell no se’n va adonar. Durant el primer cicle es van produir pífies incomprensibles (evidentment l’orquestra del Festival és la que millor domina Wagner del món), i els instrumentistes van haver d’emetre un comunicat negant que ho haguessin fet expressament per boicotejar Boulez.

No opinaré massa sobre la direcció del francès, perquè no tinc prou elements de judici, però diré que no m’entusiasma com sí ho fa el seu ultraràpid i brillant Parsifal (sacrilegi!, cridaran els wagnerians ortodoxos).

* * *

El gran motiu de crítica va ser, però, la posada en escena de Chéreau. En aquells moments s’estaven representant en altres teatres Anells encara més polèmics, però la diferència és que aquest cop es va produir a Bayreuth, el “temple sagrat”. D’alguna manera Chéreau, i també Wolfgang Wagner, director del Festival, van obrir la porta a totes les alteracions i llibertats que van venir després – i que encara estem vivint.

La gran revolució de Chéreau no va ser, com molts van veure únicament, l’alteració d’alguns aspectes de l’obra, com el fet que sigui Wotan el que guia els passos de Siegfried, o el transport de l’acció al segle XIX i principi del XX.

La principal aportació va ser fer perdre l’estatus de mítics a tots els personatges. Tots ells van ser expulsats de l’Olimp o el Walhalla, i es van convertir en humans: éssers apassionats, contradictoris, sovint vulgars i mediocres. I això gràcies a una direcció d’actors absolutament prodigiosa, que va redimir uns cantants força justets (per ser generosos).

Per tant d’aquest Anell en recordem sobretot el rostre torturat del Wotan de Donald McIntyre; la passió desenfrenada de Siegmund i Sieglinde (ella mostrant els seus generosos atributs, ell nu de cintura en amunt); l’evolució de la Brünnhilde de Gwyneth Jones; el Mime patètic i el Loge geperut de Heinz Zednik; el contrast entre el vestuari de Gunther i el de Hagen, etcètera.

Per reforçar aquesta humanitat dels personatges, Chéreau va optar per fer un Anell absolutament “teatrero”. No només va fer servir abundantment el foc i fum reals, sinó que va fer aparèixer uns gegants enormes (els dos cantants eren carregats per forçuts… i això que un d’ells era Matti Salminen!), el Fafner drac era mogut per tramoistes visibles, Loge tancava el teló de L’Or del Rin i fins i tot en alguna escena apareixen sobre l’escenari les columnes del Fiestspielhaus.

A tot això cal afegir-hi algunes troballes memorables: Wotan cobrint amb la seva bata el mirall davant el qual ha fet el seu monòleg de La valquíria; Mime coronant-se rei sobre una escala de mà i amb una cassola al cap; Siegmund i Sieglinde llançant-se amb passió als braços de l’altre (si baixa el teló dos segons més tard els veiem fabricar Siegfried en directe); i especialment el final amb tot el cor mirant el públic amb cara d’interrogació i esperança després que tot el vell món s’hagi enfonsat.

No tot el que hi ha en aquest Anell és positiu, evidentment, sobretot pel què fa a les veus. Gwyneth Jones tendia al crit histèric, i Donald McIntyre era un Wotan molt normalet. A més l’enregistrament en vídeo es va produir els dos darrers anys, i això ens va privar de les interpretacions de Zoltan Kélémen (Alberich) i Karl Ridderbusch (Hagen), molt superiors als seus substituts.

Però el punt absolutament negre és l’horrorós Siegfried de Manfred Jung, que no dóna la talla ni per cant, ni per interpretació, ni per aspecte físic. Constantment ens fa desitjar que hagués quedat el testimoni de René Kollo en el mateix paper (i això que Kollo no era precisament una meravella).

* * *

El 1980 es va clausurar l’Anell de Boulez i Chéreau amb més d’una hora d’aplaudiments. No hi va haver tetralogia a Bayreuth fins el 1983, en què es va encarregar la producció a Peter Hall. L’anglès va fer una versió naturalista, com un conte de fades, que va resultar ser un fracàs rotund, injust per alguns que la van veure. Era el moment àlgid de la politització de Wagner.

La “via Chéreau” va tornar el 1988, amb l’Anell comunista i post-nuclear de Harry Kupfer, la segona versió del qual vam veure al Liceu. Kupfer va aprofitar alguns elements del seu predecessor, va incorporar el làser com a element destacat, i va imposar una gran fisicitat als seus personatges (l’estrella va ser el cantant-gimnasta Graham Clark com a Loge i Mime). La polèmica també va ser important durant l’estrena, tot i que aquest cop no es va anar apagant al llarg de les representacions. Actualment aquest Anell s’està editant en DVD, i potser en parlaré un altre dia.

* * *

En resum: els seguidors de Wagner han de conèixer l’Anell de Boulez i Chéreau, perquè va ser el que va marcar profundament tot el que va venir després, i que encara estem vivint. I tot i que té alguns elements discutibles, altres valen realment molt la pena.