Parsifal Bayreuth 2009

He trigat uns quants dies a escriure aquesta crònica del Parsifal de Bayreuth d’enguany, i el motiu és que he anat escoltant el document unes quantes vegades, i he passat de la sopresa i l’admiració inicial a l’entusiasme. Crec que estem sens dubte davant d’una de les millors versions de l’obra dels darrers anys. Naturalment Parsifal és l’obra “de” Bayreuth, i l’acústica del teatre i l’afinitat de l’orquestra i cor ja fan que l’experiència sigui habitualment extraordinària. Però com sempre cal un equip artístic de nivell.

No puc dir res de la producció del noruec Stephan Herheim, que ha tingut unes grans crítiques. L’any que ve la veurem per Internet i se n’editarà el DVD, igual que els Mestres de l’any passat i el Tristany d’enguany. En canvi puc valorar de forma molt positiva la direcció de l’italià Daniele Gatti, que usa uns tempi lents però variats (més ràpids que el 2008) i dirigeix realçant la bellesa de l’obra. Magnífiques les dues escenes de la transformació.

Crec que allà on es nota més el treball de Herheim i Gatti és en la prestació dels intèrprets, que repeteixen. No hi ha cap membre del sextet protagonista que canti de forma rutinària i monolítica, sinó que tots introdueixen mil matisos, frasegen bé, i canten amb intenció i emoció. Al marge de les capacitats vocals, feia temps que no sentia un equip tan unit com aquest.

Ha estat un encert escollir Christopher Ventris com a protagonista, que tot i no tenir un timbre espectacular canta amb gust i sap donar el personatge. Un detall: al seu darrer vers (“öffnet den Schrein”) entra avançat per un ritardando que fa Gatti, però és capaç d’allargar la frase posant-se a compàs una altra vegada. Això indica tenir musicalitat… i forces per arribar fins al final.

Mihoko Fujimura m’ha semblat sempre una soprano curta més que una mezzo, i potser la seva Kundry és més lleugera del què seria desitjable, especialment al final del segon acte.  Tot i això ha fet una evolució molt destacable des de les seves intervencions de fa uns anys i la seva integració en aquest Parsifal és perfecta, o sigui que no li criticaré algunes mancances.

Fantàstic el Gurnemanz del coreà Kwangchul Youn, que malgrat un timbre una mica aspre fa una creació extraordinària, sàvia, emocionant, al nivell dels més grans de l’actualitat.

Tant Detlef Roth com Thomas Jesatko tenen veus més líriques de les que solem associar a Amfortas i Klingsor respectivament, i guanyen punts quan no forcen la veu. Molt bé el Titurel del brasiler Diógenes Randes, imponent i fent que tinguis ganes de sentir més aquest jove cantant. Evidentment val per tots tres el què he dit de l’extraordinari treball amb l’equip de cantants.

En resum, un Parsifal a l’alçada de la tradició de Bayreuth, que ha superat les incerteses de l’any passat i que promet un document videogràfic referencial per l’any que ve. Esperem-ho.

Das Rheingold Bayreuth 2009

Un dels plaers estivals, escoltar en directe les retransmissions des del Festival de Bayreuth. Em vaig saltar Tristany i Mestres (ja els recuperaré), però he pogut seguir la tradició amb Das Rheingold, i aquí en teniu unes notes ràpides.

Quart any de la producció de Tankred Dorst, que sembla que passarà a la història del Festival sense pena ni glòria i potser es convertirà en la darrera de la qual no en tindrem testimoni visual (aquest any es transmetrà i editarà el Tristany, i l’any que ve l’alabadíssim Parsifal de Herheim i Gatti).

Sens dubte l’estrella absoluta d’aquest Anell és Christian Thielemann, que dirigeix segons els paràmetres d’una suposada “tradició germànica clàssica”. Els tempi són lents, l’Or li ha durat dues hores i 28 minuts, però introdueix canvis sobtats: l’entrada de Froh ha estat frenètica i ha deixat enrera el tenor. El nivell, naturalment, és altíssim. I com sona l’orquestra del Festival! Quina meravella!

Ara llegia els comentaris de l’any passat, i he de matisar algunes coses. Albert Dohmen m’ha agradat molt, i excepte alguns problemes al “Abendlich strahlt der Sonne Auge” la resta ha estat excel·lent. Crec que aquest any se sent amb més confiança, tot i que veurem com arriba de forces a les dues jornades. Repeteixo el què vaig dir de Loge i Alberich: Arnold Bezuyen sembla que no hagi trencat mai cap plat, i Andrew Shore fa l’error d’enlletgir la seva veu, perquè en algunes frases té un timbre molt més líric.

L’or del Rhin és una obra de director i d’aquest trio de protagonistes, però diré algunes paraules de la resta. Dels gegants, bé l’imprescindible Kwangchul Youn i força malament el nou Ain Anger. De la resta de divinitats, m’han agradat la Fricka de Michelle Breedt, més al principi que al final, i la Freia d’Edith Haller, però el Froh és només passable i el Donner de jutjat de guàrdia.

He tingut alguns dubtes amb l’Erda, perquè l’any passat vaig escriure que no em va agradar gens i aquesta vegada m’ha entusiasmat! He consultat la pàgina del Festival i he vist que aquesta funció l’ha cantat Mihoko Fujimura, fet que m’ha deixat més tranquil. I per acabar he de dir que tenia pànic al Mime de Wolfgang Schmidt, tenor que ens va estar torturant com a Siegfried en les èpoques més fosques del festival. Curiosament aquí m’ha convençut, ha tret uns piano no se sap d’on i ha sabut amagar el desgast vocal. La prova, naturalment, el dijous a la segona jornada… amb l’inefable Christian Franz (quin duo que segurament ens espera!).

Aquest és un any de trancisió al Festival, perquè es nota que tot ja estava lligat per Wolfgang Wagner. Tot i això, de moment hem pogut sentir un molt bon Or i les expectatives són magnífiques per l’any que ve, en què Gudrun Wagner podrà treure la seva reputació de caçatalents: de moment ja ha confirmat Jonas Kaufmann com a Lohengrin.

Aprofitant un paper breu

Quan un cantant jove arriba a un festival operístic com el de Bayreuth, el seu somni és promocionar-se malgrat li hagi tocat un paperet ben breu. De casos en què això ha passat n’hi ha uns quants, i avui en repassaré dos de meitat dels anys seixanta…

El gran baix Kurt Moll (n. 1938) va debutar a Bayreuth el 1967 com a cavaller del Graal. L’any següent va causar autèntica sensació com a Sereno d’Els mestres cantaires, i aquesta fita va permetre-li llançar la seva carrera. Tot i això la seva relació amb el festival va ser esporàdica i menys profitosa del que hauríem volgut, i només destaquen els  seus tres Rei Marke els anys en què Carlos Kleiber va ser al fossat (1974-76).

L’any següent, el 1969, un jove cantant va debutar com a Timoner de L’Holandès errant. El seu nom era René Kollodzieyski, tot i que es feia dir René Kollo (n. 1937), i el seu èxit va ser extraordinari en una època d’absoluta crisi de tenors wagnerians. L’any següent ja va ser Erik, i posteriorment Lohengrin, Walther, Siegfried, Tristany… sempre discutit per una part de l’afició, és clar.

Discografia parsifaliana (10): Eschenbach 2000 i Boulez 2004

ESCHENBACH, 2000. Elming, Urmana, Hölle, Schmidt, Welker, Reiter (en directe)

El gran pianista i director Christoph Eschenbach només va aparèixer un any a Bayreuth, però va fer un parell de coses històriques: fer fora Hans Sotin després de 23 anys com a Gurnemanz; i dirigir el Parsifal més llarg del què tenim testimoni des del Festival. El primer acte dura més de dues hores!

La visió d’Eschenbach no és letàrgica com la de Levine i té elements interessants, però comporta dos problemes. A vegades, i sobretot en el preludi, les frases musicals s’allarguen tant que semblen perdre la coherència, i els tempi representen un esforç important pels cantants.

Pel què fa als intèrprets, podem escoltar la magnífica Kundry de la jove Violeta Urmana, desbordant tant d’aguts com de greus i demostrant que és l’única alternativa possible a Meier. Al seu costat Poul Elming té moments solvents i altres de força nefastos.

De les veus greus destaca el bon Amfortas d’Andreas Schmidt, magníficament cantat malgrat un cert vibrato, però Matthias Hölle passa greus problemes amb el seu Gurnemanz i el Klingsor de Harmut Welker és força inaguantable.

És per tant un registre irregular però que com a curiositat pot tenir els seus punts d’interès. El tast és el final de l’obra.

BOULEZ, 2004. Wottrich, de Young, Holl, Marco-Buhrmester, Wegner, Youn (en directe)

Pierre Boulez va tornar a dirigir Parsifal a Bayreuth després de 34 anys de no fer-ho, i el resultat va ser absolutament coherent: com que el seu concepte prové d’una anàlisi i d’una tesi, els canvis són mínims tot i les dècades que han passat. L’avantatge és que l’orquestra del Festival cada cop toca millor, i el so és incomparable.

Lamentablement el repartiment és d’una gran mediocritat, i no hi ha cap nom destacable ni que sobresurti de la resta. Per tant aquest és un enregistrament per gaudir del director, l’orquestra i el cor, i afortunadament Parsifal és una obra en què això és força possible.

Escoltem també el final de l’obra que planteja Boulez, totalment oposat al d’Eschenbach.

Acabo així aquest repàs a molts dels Parsifal disponibles des de Bayreuth. No he parlat del darrer de Gatti, perquè esperaré a que estigui més rodat el segon any de la producció (diuen que les funcions posteriors a l’estrena van ser encara millors).

Crec que en una llista dels deu millors enregistraments de l’obra, el de Kubelik seria l’únic no procedent del Festival, i per això els he donat prioritat. Més endavant comentaré tota la resta de versions: Solti, Karajan, Kempe, Gergiev, Thielemann… Però serà després d’un descans.

Discografia parsifaliana (9): Levine 1985 i una mancança

LEVINE, 1985. Hofmann, Meier, Sotin, Estes, Mazura, Salminen (en directe)

No tinc cap dubte que James Levine és un gran director d’orquestra. Ara bé, el seu Wagner és molt discutible, i en el cas de Parsifal fins i tot reprobable. El seu concepte es basa en allargar moltíssim els tempi, però pel camí s’oblida d’introduir els petits clímaxs que suportaven la visió de Kna. El resultat no produeix fascinació sinó somnolència.

Lamentablement als drames musicals de Wagner l’estrella és el director, i si aquest falla la resta s’ensorra. En aquest document queda el consol de la gran, extraordinària Waltraud Meier, però la podem sentir en millors entorns. La resta ja és prou conegut. En resum, una experiència que us podeu estalviar.

En aquest capítol tocaria parlar també de l’enregistrament de la segona producció de Wolfgang Wagner, que va tenir lloc el 1998 amb la batuta del desaparegut Giuseppe Sinopoli. El repartiment està format per Poul Elming, Linda Watson, Hans Sotin, Falk Struckmann, Ekkehard Wlaschiha i Matthias Hölle. Encara no està editat en DVD i per tant caldrà esperar, tot i que se’n poden veure alguns fragments a Youtube.

Discografia parsifaliana (8): Stein 1978 i 1981

Amb la retirada de la producció de Wieland va començar el que per molts seria “el llarg viatge cap a la nit”. Durant un quart de segle el Parsifal de Bayreuth va estar marcat per unes coordenades molt concretes. Primer, pel domini escenogràfic de Wolfgang Wagner (1975-1981 i 1991-2001), amb el parèntesi de la polèmica producció de Götz Friedrich (1982-1990). Segon, la impossibilitat de trobar una parella protagonista satisfactòria, excepte quan es va poder comptar amb el solvent Siegfried Jerusalem i, sobre tot, després del descobriment de la gran Waltraud Meier. I finalment un equip de veus greus que es repetia any rere any: el Titurel de Matti Salminen (11 temporades) o de Matthias Hölle (12), l’Amfortas de Bernd Weikl (15 anys), el Klingsor de Franz Mazura (18 anys) i el Gurnemanz de Hans Sotin (23 anys!). Cantants tots ells força rutinaris excepte en el primer cas.

Avui comentaré dos registres de la primera producció de Wolfgang Wagner: el primer es troba sense problemes a la xarxa i el segon és el DVD oficial.

STEIN, 1978. Hofmann, Vejzovic, Adam, Weikl, Mazura, Salminen (en directe)

Aquest registre té un bon so, i malgrat la mandra inicial que pot provocar la idea d’escoltar-lo, té punts d’interès. Sobretot la direcció de Horst Stein, un Kapellmeister sovint massa oblidat, però que aquí ofereix un Parsifal equilibradíssim, perfectament estructurat i mai avorrit. Acompanya perfectament els cantants, i els moments purament instrumentals són magnífics, amb una orquestra de Bayreuth que cada dècada toca millor (malgrat un parell de pífies inicials sense importància).

L’altre gran encert del registre és el Gurnemanz de Theo Adam, molt més còmode aquí que en els seus papers de baixbaríton: el vibrato està molt més controlat, i pot treure tot el seu art a l’hora de frasejar i d’interpretar el paper. Dels quatre rols de Parsifal que Adam va cantar, suposo que tot un rècord, aquest és el millor.

El gran problema, i això serà habitual durant aquells anys, és la parella protagonista. Peter Hofmann va tenir el seu moment de glòria com a Siegmund descamisat de Chéreau, però aquí no és un bon Parsifal. Ni construeix el personatge ni canta bé, amb uns greus problemes d’emissió. Dunja Vejzovic és simplement discreta.

I pel què fa a les altres veus greus, Bernd Weikl repeteix el seu Amfortas poc intens i gens excitant, Franz Mazura és el Klingsor rutinari habitual, i com sempre el jove Matti Salminen impressiona amb el seu contundent Titurel (tot i que en una intervenció no se’l sent gaire).

En fi, un Parsifal molt representatiu de la seva època. El tast és força llarg: tota l’escena de la transformació del primer acte i la invocació de Titurel.

STEIN, 1981. Jerusalem, Randova, Sotin, Weikl, Roar, Salminen (en DVD)

Es tracta del DVD de la primera producció de Wolfgang Wagner, enregistrat en un Festspielhaus sense públic. Sovint llegeixo que es tracta d’una producció tradicional, potser perquè tots els elements escènics són a lloc: el temple, el castell de Klingsor, el Graal, els cavallers, el bosc, la llança.

Ara bé, en una visió més profunda podem veure que en realitat Wolfgang presenta una visió negativa del món del Graal, una societat endogàmica i egoista que ha reprimit la sensualitat. Segons el seu concepte, allò que realment salva els cavallers al final del tercer acte no és l’entrada de la llança, sinó l’acceptació d’allò femení (Kundry) dins el temple. No sols ella no mor, sinó que de fet a la segona versió (de la qual n’existeix un vídeo de 1998 amb Sinopoli a la batuta) és la mateixa Kundry qui agafa el Graal i efectua la benedicció.

Tot plegat és molt interessant, però la llàstima és que Wolfgang no va ser mai un geni com a director d’escena i com a escenògraf, i la seva visió té mancances en l’aspecte pràctic. Al fossat, això sí, cap problema: hi tenim un inspirat Horst Stein.

El protagonista de l’obra és Siegfried Jerusalem, un cantant prou intel·ligent com per saber les seves limitacions i que va salvar moltes produccions dels 80 i 90. Segurament Parsifal, junt amb el Tristany de Bayreuth fent parella amb Meier, va ser el seu gran rol wagnerià. En aquest document canta molt bé i té l’aspecte ideal per al jove innocent. La Kundry d’Eva Randova és bona sense entrar al grup de les grans. L’etern Gurnemanz de Hans Sotin també és correcte, però sense entusiasmar (el que hauria fet Kurt Moll!), igual que l’Amfortas de Bernd Weikl i el Klingsor de Leif Roar (on era Mazura?).

En la meva opinió es tracta d’un Parsifal que, malgrat les seves limitacions, és prou interessant.