Iniciar-se a l’òpera

Al principi de la història del bloc vaig escriure cinc articles amb consells per iniciar-se al món de l’òpera i algunes respostes a preguntes força habituals. Els he actualitzat i a partir d’ara els podreu consultar sempre a aquesta pàgina.

Introducció

La democratització del Liceu des de la seva reconstrucció, les retransmissions del Canal 33, la tasca de divulgadors i crítics i la popularització d’alguns fragments musicals al cinema i la publicitat han fet que molta gent se senti atreta per l’òpera. Però sovint aquests futurs aficionats tenen una certa por, perquè aquest món se sol considerar tancat i difícil.

Per començar, dues consideracions bàsiques que crec que són molt importants.

Primer. L’òpera té una història llarguíssima. La primera obra mestra absoluta del gènere és La favola d’Orfeo, de Claudio Monteverdi, composada i estrenada el 1607. Per tant la resposta més acurada a la pregunta “t’agrada l’òpera?” seria “depèn de quina”. 400 anys donen per una enorme varietat d’estils i temàtiques.

Per exemple, a mi m’agrada sobretot el darrer romanticisme, des de Wagner fins a Berg, més o menys (per tant, des de 1850 a la Segona Guerra Mundial). En canvi el bel canto (els autors italians de principis del XIX) i l’òpera barroca (principis del XVIII) m’avorreixen força. I no només és qüestió d’èpoques: Puccini i Janacek van ser contemporanis, però crec que el primer està completament sobrevalorat i el segon el trobo un dels més grans genis de la història de la música.

Per tant cal que cada aficionat busqui quin és el tipus d’òpera que més li agrada, i que a partir d’allà vagi investigant. En un dels propers articles donaré algunes de les “rutes” més habituals per introduir-se al gènere.

Segon. L’òpera és un art complex, i per tant requereix una certa paciència. Gaudir només de la bellesa musical d’algunes àries està molt bé, però el gènere ens ofereix molt més. Mica en mica cal anar coneixent els arguments, els estils, les tècniques… i això vol temps.

A més hi ha autors més immediats que altres. Sentir el Don Giovanni de Mozart no presenta massa problemes, però la primera audició del Tristany i Isolda de Wagner pot ser molt desconcertant, i només a través de la repetició es pot assimilar completament la seva música.

Per tant, per introduir-se a l’òpera crec que cal una mica de paciència i perseverància. Això sí, un cop es produeixi l’enamorament aquest ja no desapareixerà mai.

Obres senceres o fragments?

Una de les maneres més habituals de començar a descobrir el món de l’òpera és a traves de recopilatoris, és a dir, discos que inclouen fragments de diverses obres. I la veritat és que pot ser una bona via, sobretot si el que es busca és el pur hedonisme musical.

Tot i això jo no ho recomano, i penso que val la pena començar amb òperes senceres. Primer, perquè crec que cal conèixer el context i el significat de les àries i duets. Està molt bé sentir la Callas cantar el Vissi d’arte de Tosca, i de fet és una molt bona ària. Però alguna cosa es perd si no sabem que en aquells moments a la protagonista li estan fent xantatge sexual, i que s’adreça a Déu preguntant-se què ha fet per merèixer això.

I segon, els recopilatoris vocals se solen centrar només en alguns compositors. A partir de Wagner les òperes ja no són una sucessió de números tancats (àries, duets, trios, concertants…) sinó que es busca el continu musical, i per tant aillar-ne fragments és gairebé impossible. Sovint això se soluciona fent arranjaments, però així canvia la intenció del compositor. Un altre exemple de Tosca: qui només hagi sentit en recitals l’ària del tenor Recondita armonia se sorprendrà que en l’òpera hi hagi un altre personatge, el Sagrestano, que hi va intercalant frases.

Tot i això, suposo que molta gent agafarà la via dels recopilatoris, i per això donaré alguns consells per qui es vulgui iniciar.

La discogràfica EMI ha tret darrerament una col·lecció d’àlbums dobles anomenada “The very best of…”, cadascun dels quals està dedicat a un cantant. Com que els fons d’EMI són impressionants la qualitat és com a mínim alta.

En recomanaré dos, tant per l’intèrpret com per la tria de temes. El primer és el de Franco Corelli, per la majoria el millor tenor italià dels darrers 70 anys. La primera pista del primer CD és una espectacular (tot i que poc ortodoxa) interpretació de A te, o cara, de Bellini, amb un Corelli absolutament pletòric de veu i de tècnica. I també destaco el dedicat a Victoria de los Ángeles, amb una selecció esplèndida no només d’òpera sinó també de lied (és a dir, de cançons).

Per qui prefereixi començar amb Wagner els recopilatoris se solen centrar en la música orquestral, especialment obertures i preludis, que són magnífics. Recomano moltíssim el doble àlbum dirigit pel gran Otto Klemperer, que trobareu a la col·lecció Great recordings of the century, també d’EMI.

Franco Corelli canta A te o cara, de Vincenzo Bellini

Victoria de los Ángeles canta Canción de cuna para dormir a un negrito, de Xavier Montsalvatge

La primera òpera

Finalment hem pres la decisió: anirem a una botiga i ens comprarem una òpera per escoltar-la a casa, i per veure si aquest món ens pot atreure o no. Però quina triar? A la botiga segurament hi haurà desenes d’opcions: molts autors, moltes obres de cada autor, i moltes versions de cada obra.

En la meva modesta opinió la millor òpera per començar és La flauta màgica de Mozart. La seva música és assequible, hi ha fragments conegudíssims (com la segona ària de la Reina de la Nit) i com que l’argument té diferents nivells tothom hi pot trobar alguna cosa que li atregui.

Recomano la versió dirigida per Otto Klemperer, a la col·lecció Great recordings of the century. Qui tingui por pel so (és una grabació dels seixanta) que no es preocupi, és magnífic. Sé que en el col·leccionable Mozart de El País trauran la Flauta de Karl Böhm, que també està molt bé, i més pels sis euros que crec que costarà. També he sentit recomanar molt les versions de Solti (DECCA) i la historicista de Harnoncourt (EMI).

Normalment tots els àlbums inclouen el llibret original (en alemany) i traduccions a l’anglès, francès i italià. Si no es coneixen aquests idiomes es pot acudir a la pàgina de Kareol, on hi ha moltíssims llibrets traduïts al castellà. En català es pot trobar a la botiga del Liceu el llibre que es va publicar per les darreres representacions.

Després de Mozart, o si aquesta opció no convenç, jo seguiria amb Verdi. A ser possible, La traviata o Rigoletto. Aquí ja estem a l’àmbit de l’òpera romàntica: amors impossibles, grans passions, finals tràgics…

Quan ja s’hagi aconsegit una certa costum d’escoltar òpera i seguir-la amb el llibret, llavors ja es pot atacar Wagner, el nom que queda en la tríada de grans compositors. Aquí recomano començar per L’holandès errant i anar sentint les seves obres per ordre cronològic, tot i que els verdians trobaran més accessible Tannhäuser i els amants dels mons mitològics potser s’atreviran de seguida amb L’or del Rin.

I després què? Doncs una de dues. Si no t’ha entusiasmat el que has escoltat, no passa res. Es pot ser perfectament feliç sense agradar-te l’òpera. Però si alguna de les obres que has sentit t’ha arribat al fons… benvingut al club! Segur que començaràs a buscar llibres per informar-te, compraràs mil i una versions de les teves òperes preferides, et discutiràs amb altres aficionats sobre si era millor la Callas o la Tebaldi (o, en versió wagneriana, la Nilsson o la Varnay), seguiràs blogs d’internet (ehem), etcètera.

I al mig d’aquest procés arribarà l’hora d’assistir a una representació en directe, cosa que al nostre país normalment vol dir anar al Liceu.

Anar al Liceu

A tots els melòmans ens agrada parlar d’antics cantants i escoltar grabacions de fa dècades, però el gènere operístic va néixer per ser contemplat mentre es representa sobre un escenari. Per tant un dia o altre caldrà acudir al teatre per viure una funció en directe.

I això al nostre país és gairebé sinònim d’anar al Liceu (1).

Primer de tot, una petita introducció. Els teatres d’òpera d’arreu del món se solen dividir en dues categories: els de repertori i els de temporada. Els primers tenen una “cartera” de títols i produccions, que van programant cada cert temps, normalment un o més cops l’any. Evidentment cada temporada se n’afegeixen i se’n retiren. Com que aquests teatres tenen un grup de cantants estables i les escenografies són ben conegudes, es poden programar moltes funcions, fins i tot diàriament. El Metropolitan de Nova York funciona així i, per posar un exemple, el seu Parsifal amb direcció escènica d’Otto Schenk es pot veure des del 1991.

Els teatres de temporada, en canvi, ofereixen diversos títols, normalment de forma sucessiva. Cadascun té un director, un o més repartiments, una escenografia, etc. Se’n fan diverses funcions, i quan aquestes acaben la producció ja no es pot veure més, a no ser que se’n faci alguna reposició o es viatgi a alguna altra ciutat que també l’ofereixi. Aquest sistema és el que usa el Liceu.

Anant a coses més concretes, la majoria de funcions que es programen en un teatre de temporada estan associades a un torn d’abonament. Els abonats que estan subscrits a un torn tenen la seva butaca reservada a les funcions que els toquen.

El Liceu ofereix diversos torns d’abonament. Els principals permeten anar a gairebé totes les representacions, mentre que els reduïts n’inclouen només cinc o sis. I els populars permeten accedir a funcions especials amb cantants alternatius (no necessàriament de menor nivell), a preus molt més barats. Evidentment el dia exacte no es tria, tot i que els torns solen anar associats a un dia de la setmana: divendres a la nit, dissabte a la nit, diumenge a la tarda o feiner (de dilluns a dijous) a la nit.

El preu de l’abonament varia en funció del torn i de la butaca: el Liceu es divideix en 8 zones segons la visibilitat. Les llotges d’amfitatre són les localitats més carres, mentre que les més barates són les darreres files del cinquè pis, on no es pot veure l’escenari (tot i que hi ha petites pantalles de TV que retransmeten en directe el que hi passa).

Els abonats, a més de saber que tenen butaca reservada, poden comprar entrades suplementàries una setmana abans que el públic en general. I això explica per què és tan difícil trobar lloc al Liceu: entre les localitats assignades als abonats i les que aquests compren de més, són pocs els seients que es posen a la venda.

Si no es pot acudir a una funció determinada, hi ha un sistema pel qual l’abonat pot col·locar el seient propi al mercat, recuperant el 95% del cost si s’aconsegueix vendre. Lamentablement pocs ho fan… i això explica per què funcions amb el 100% de les entrades venudes tenen una quarta part de seients lliures (sobretot si fan una òpera “estranya”, és a dir, que no sigui un Verdi, Puccini o similar).

En qualsevol cas, la pregunta és: com em puc abonar al Liceu? Doncs el millor és omplir la sol·licitud mitjançant l’aplicació electrònica de la seva pàgina web, a ser possible el mateix dia que comença el termini. A part d’introduir les dades personals cal triar el torn i zona desitjats. Al cap d’uns dies et truquen, t’expliquen quines possibilitats hi ha, i et deixen escollir: per exemple, dins una mateixa zona pots preferir una butaca en una fila més endavant però lateral, o una centrada i de més enrera. Un cop decidit, ja està!

Aconseguir entrades aïllades és més difícil. Evidentment el millor és comprar-les el mateix dia que es posen a la venda, a principi de juliol, tot i que els sistemes se solen col·lapsar. Cal fixar-se que a vegades hi ha funcions fora d’abonament, i on per tant és molt més fàcil trobar seient, ja que no n’hi ha de reservats.

L’article d’avui s’està fent molt llarg, però voldria comentar una darrera pregunta que em fan molt: i al Liceu com s’hi ha d’anar? Amb americana o abric de pells? I la resposta és un rotund no, sobretot des de la reinauguració. Al Liceu jo hi he vist fins i tot joves vestits de heavys, i és tradicional que a les funcions molt llargues, com Wagners i similars, apareguin entrepans i carmanyoles durant els entreactes, especialment als pisos alts (on tradicionalment s’hi troben els espectadors més entesos). En qualsevol cas jo recomano roba formal però còmoda: amb què es disfressin els cantants, ja n’hi ha prou.

Un cop aconseguit l’abonament només quedarà anar aprenent els rituals: d’aplaudiments, de salutacions, etc. Mica en mica també coneixerem els cantants habituals, podrem valorar la feina del director titular i l’orquestra, ens atrevirem a llançar bravos (i xiulets als Bieitos de torn) i fins i tot saludarem els nostres veïns de butaca – i odiarem aquella senyora de la fila del darrera que sempre desembolica el caramel en ple pianissimo.

I sobretot, sobretot, podrem anunciar a tothom que ja som abonats al Liceu, i durant la resta de la nostra vida haurem de suportar els amics que ens preguntaran: no em pots aconseguir unes entrades?

Nota

(1) No voldria que els Amics de l’Òpera de Sabadell s’enfadessin amb mi, però com que no he anat mai a cap de les seves representacions, prefereixo no opinar-ne. A més, el nombre de funcions que fan al cap de l’any és més baix. Tot i això, des d’aquí un reconeixement enorme cap a la seva tasca, i tan de bo a d’altres ciutats existissin experiències similars.

Pel què fa a aquestes “grans representacions” que tenen lloc de tant en tant en espais com el Palau Sant Jordi o similars, normalment a càrrec de companyies de l’est d’Europa, l’ús que fan de la megafonia desvirtua completament l’essència mateixa de l’òpera.

Brevíssima guia de compositors

Per finalitzar la sèrie “Iniciar-se al món de l’òpera” faré un llistat dels que per mi són els vint-i-cinc autors més representatius. Segurament hi haurà qui trobarà que certs noms són sorprenents (Berlioz, Offenbach, Korngold, Gershwin, Poulenc) o, amb raó, pensarà que en manquen d’altres per la seva qualitat (Vivaldi, Messiaen) o popularitat (Donizetti, Gounod, Mascagni, Leoncavallo, Massenet). En qualsevol cas, és la meva tria, i és la següent:

Claudio Monteverdi (1567-1643). No va ser el creador del gènere en sentit estricte, però però en va posar tots els fonaments. La favola d’Orfeo és la primera obra del repertori operístic.

Henry Purcell (1659-1695). Un dels dos únics compositors anglesos de la llista, la breu Dido i Enees és suficient per situar-lo com un dels grans.

George Frideric Händel (1685-1759). El compositor més famós del seu temps i la punta de llança en el recent entusiasme per l’òpera barroca. Juli Cèsar és la seva obra més popular, però té altres peces mestres com Alcina i Ariodante.

Cristoph Willibald Gluck (1714-1787). El renovador de l’òpera després dels excessos de l’època barroca, va imposar que tots els números musicals havien de servir el drama. Orfeo i Euridice és la seva obra més representada.

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791). Enlloc va ser tan revolucionari Mozart com en l’òpera, no només per la trilogia amb els extraordinaris llibrets de Da Ponte (Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte) sinó per la introducció de l’idioma alemany a El rapte en el serrall i La flauta màgica.

Ludwig van Beethoven (1770-1827). El creador dels cicles més impressionants de simfonies, sonates i quartets de la història va tenir moltíssimes dificultats per enllestir la seva única òpera. Però el seu argument en favor de la llibertat, l’enorme qualitat musical i la importància històrica dins l’òpera alemanya han fet que Fidelio estigui entre els títols fonamentals.

Gioacchino Rossini (1792-1868). El dominador de l’òpera italiana de principi de segle XIX, tant en la seva vessant seriosa (Tancredi, Semiramide) com sobretot còmica (El barber de Sevilla, L’italiana in Algeri). Després d’assenyalar la porta del romanticisme amb Guillem Tell, es va retirar a la increïble edat de trenta-set anys.

Vincenzo Bellini (1801-1835). L’autor més important entre Rossini i Verdi, culminador del bel canto amb obres com Norma i I Puritani.

Carl Maria von Weber (1786-1826). El creador de l’òpera romàntica alemanya, que posaria les bases pel què després va fer Wagner. Tot i que molts reivindiquen la seva obra completa, el seu nom continua associat a El caçador furtiu.

Hector Berlioz (1803-1869). El compositor romàntic per excel·lència, amb un talent extraordinari per l’orquestració i autor d’obres tan fascinants com La condemnació de Faust o Els troians.

Giuseppe Verdi (1813-1901). El gran nom de l’òpera italiana, o de l’òpera en general, Verdi va aconseguir la celebritat amb Nabucco, va arribar a la maduresa amb el tríptic de Rigoletto, Il trovatore i La traviata i es va superar a si mateix amb les seves dues darreres adaptacions de Shakespeare, creades en plena vellesa: Otello i Falstaff. Encara ara continua sent el nom més popular del gènere, indiscutible per la seva barreja de qualitat i proximitat.

Richard Wagner (1813-1883). El compositor més extraordinari, inabastable, revolucionari, polèmic i excessiu de tota la història de l’òpera, la influència del qual encara era completa cinquanta anys després de la seva mort. Si L’holandès errant va ser la seva primera obra mestra, Tristany i Isolda, que va ensenyar el camí de l’atonalisme, i la tetralogia L’Anell del Nibel·lung, de més de quinze hores de durada, són les seves dues fites absolutes.

Jacques Offenbach (1819-1880). El rei de l’opereta francesa, sovint menysvalorat malgrat l’enorme èxit de títols com Orfeu als inferns o La bella Helena. En els darrers anys va treballar en la seva única òpera, una de les més fascinants del gènere: Els contes d’Hoffmann.

Georges Bizet (1838-1875). Un dels compositors associats a un únic títol, la seva mort prematura va fer que no pogués viure l’èxit colossal de la seva Carmen.

Modest Mussorgski (1839-1881). El nom més important de l’òpera russa i el creador de la impressionant Boris Godunov, una obra durant anys incompresa malgrat retratar com cap altra l’esperit del poble rus.

Giacomo Puccini (1858-1924). El compositor italià més popular després de Verdi amb creacions com La bohème, Tosca o Madama Butterfly, que continuen estant entre els títols més representats.

Richard Strauss (1864-1949). El darrer gran compositor del romanticisme alemany. Va revolucionar el gènere amb l’impactant díptic expressionista format per Salome i Elektra, però les seves darreres obres com El cavaller de la rosa i Ariadna a Naxos van retornar a un estil més mozartià.

Erich Korngold (1897-1957). L’últim autèntic nen prodigi de la història de la música, que als vint-i-dos anys va enllestir la seva gran òpera, La ciutat morta. Prohibit pels nazis i criticat pel seu estil indissimuladament romàntic, va haver d’emigrar a Hollywood on va fundar la música per a cinema com l’entenem actualment.

Alban Berg (1885-1935). El més “amable” dels compositors de la Segona Escola Vienesa, la dificultat del llenguatge atonal queda compensat per la impressionant força dramàtica de les seves dues úniques òperes, Wozzeck i Lulu.

Kurt Weill (1900-1950). Un dels autors més renovadors del segle, que va hibridar òpera i teatre musical a les popularíssimes L’òpera de tres rals i Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, les dues amb llibret de Bertold Brecht.

Leos Janacek (1854-1928). El compositor de trajectòria més increïble de tot el gènere: va trobar el seu llenguatge musical als cinquanta anys, amb Jenufa, i no li va arribar l’èxit fins als seixanta-cinc. En els darrers anys de la seva vida ens va deixar obres mestres com El cas Makropulos i De la casa dels morts, però fins a final del segle XX no s’ha reconegut la immensitat del seu talent.

Sergei Prokofiev (1891-1953). El compositor rus més important del segle XX, molt menys representat del que es mereixeria, i autor d’obres tan extraordinàries com l’esperpèntica L’amor per tres taronges o l’adaptació de Guerra i pau.

George Gershwin (1898-1937). Sovint menyspreat per ser “només” un compositor de cançons, Gershwin va crear un dels títols fonamentals del segle, l’única òpera americana que ha entrat al repertori: Porgy and Bess.

Francis Poulenc (1899-1963). Un dels pocs noms posteriors a la Segona Guerra Mundial que va continuar apostant pel lirisme i la melodia, en títols com Els diàlegs de carmelites o La veu humana.

Benjamin Britten (1913-1976). El compositor anglès més important des de Purcell, i l’únic creador d’òperes posterior a 1945 que ha aconseguit entrar de ple als teatres de tot el món, amb obres com Peter Grimes, Billy Budd o El somni d’una nit d’estiu.