http://wimsey.wordpress.com

El viatge comença el dimarts 14 de setembre. Ens veiem allà!

Ara fa quatre anys vaig engegar aquest bloc com una manera de canalitzar les meves inquietuds operístiques. En aquests darrers mesos he estat força inactiu, i per tant ha arribat moment de posar punt i final a aquest viatge.

Això no vol dir que m’allunyi del món operístic, i de fet continuo escrivint regularment al fòrum Una noche en la ópera. Per qualsevol cosa em podeu trobar allà, sempre sota el pseudònim de Wimsey. Qui sap si més endavant reprendré l’aventura de La llança de Klingsor, però això no serà en un futur proper.

Per cloure el bloc he triat Victoria de los Ángeles cantant Damunt de tu només les flors, de Frederic Mompou.

Gràcies a tots.

L’obra que us presento avui potser no és la més popular, però sí una de les meves preferides. És el poema coreogràfic La valse, compost entre 1919 i 1920 i estrenat aquest darrer any a París.

Sens dubte La valse conté una espectacular melodia de vals que pot rivalitzar amb les de la família Strauss. Però la peça no va d’això, sinó de l’ascensió, decadència i destrucció del món de la Viena imperial. Recordem que Ravel va compondre l’obra al final de la Primera Guerra Mundial.

La valse comença discretament, amb una música elegant que mica en mica va creixent fins esclatar en una brillant melodia. No és difícil imaginar un enorme saló imperial amb multitud de parelles nobles ballant. Però aquest vals no porta a un clímax, sinó que van apareixent dissonàncies, orquestracions estranyes, i el caos entra a la música. En aquesta segona secció encara se senten retalls de la melodia, però que no es poden imposar davant una davallada inevitable que porta a un final violent i abrupte.

Al llarg dels anys els directors ens han deixat versions molt diferents de La valse, des d’aquells que intenten suavitzar el final i potenciar la bellesa melòdica fins els que presenten un món ultraviolent des de l’inici. Per l’audició us he triat l’enregistrament clàssic d’Ernest Ansermet dels anys seixanta, amb l’Orquestra de la Suisse Romande.

Personatges principals: El Pelegrí (baríton), John Bunyan (baix), l’Evangelista (baix).

John Bunyan ens explica el seu somni, el llarg viatge del Pelegrí fins arribar a la Ciutat Celestial.

* * *

The Pilgrim’s Progress és una novel·la de John Bunyan publicada el 1678. És una al·legoria cristiana que tracta del camí ple d’obstacles cap a la salvació. El protagonista, el Cristià, es troba afligit pel pes dels seus pecats, però l’Evangelista li mostra la llum. En el seu pelegrinatge es troba des de terribles dimonis a persones que l’ajuden. Al final, després de travessar les aigües del riu de la mort, pot entrar a la Ciutat Celestial. Curiosament, la descripció d’aquest món imaginari, ple de llocs terribles i meravellosos, converteixen la novel·la en un dels grans antecedents del gènere fantàstic.

Ralph Vaughan Williams (1872 – 1958) és sobretot conegut pel seu cicle de nou simfonies, un dels més importants del segle XX junt amb Sibelis o Xostakòvitx, per cal recordar que també va escriure cinc òperes.

La relació de Vauhan Williams amb l’obra de Bunyan va ser molt llarga. El 1906 ja va crear música incidental per una dramatització, i el 1921 va compondre un “episodi pastoral” que seria la seva primera òpera i que es va acabar integrant al quart acte d’El progrés del Pelegrí. Aquella mateixa dècada ja va començar a treballar en el projecte que no culminaria fins a finals dels anys quaranta.

La música d’aquesta òpera sembla un compendi de l’estil de l’autor. Tot i que domina un ambient pastoral, molt “anglès”, aquest amaga un rerefons espiritual i a vegades inquientant. Predominen les escenes contemplatives, tot i que s’alternen amb moments molt més violents.

L’òpera comença i acaba amb una intervenció del mateix Paul Bunyan, que ens anuncia el seu somni i el llibre que n’ha escrit. El pes de l’obra, tot i això, el porta el protagonista, que ja no s’anomena El Cristià sinó El Pelegrí per fer-lo més universal. A l’inici formula la pregunta fonamental: “què he de fer per salvar-me?”. Apareix l’Evangelista que li marca el camí a seguir. La primera parada és una bella mansió on pot dormir protegit de tot mal. i aquí Vaughan Williams va escriure un petit interludi orquestral (un nocturn) i l’ària Into Thy hands, O Lord, I commend my spirit, cantada pel vigilant de la casa. Sentim-lo en la meravellosa veu del tenor Barry Ryan.

El Pelegrí passa diverses proves, es troba amb el dimoni Apollyon i, a l’inici del tercer acte, aterra a la Fira de les Vanitats (Vanity Fair), on tot es compra i tot es ven. Aquí teniu al Lord Luxúria i els seus acòlits cantant les excel·lències dels diners.

El protagonista és capturat i condemnat a mort, i a la presó canta el seu gran monòleg, My God, my God look upon me. Després d’uns moments de desesperació, recorda una clau que du al pit i que li permet a escapar. Sentim-lo en la veu de John Noble.

* * *

El progrés del pelegrí no va tenir gaire èxit quan es va estrenar, ni tampoc ha entrat al gran repertori tot i ser una òpera excel·lent. Hi ha dos gravacions responsabilitat dels dos grans campions de la música de Vaughan Williams. La clàssica és la de Sir Adrian Boult per a EMI amb John Noble de protagonista. L’altra, la del recentment desaparegut Richard Hickox per a Chandos, amb Gerald Finley. Hickox va dirigir diverses vegades l’obra en versió concert els anys 2007 i 2008, i es poden trobar les retransmissions radiofòniques (per exemple des de Sidney amb Alan Opie).

La carrera de la contralt Jean Madeira (1918 – 1972) no només va ser desgraciàdament breu, sinó que a més és molt mal coneguda. La seva fama es basa gairebé únicament en els papers que va cantar a L’anell del nibelung, dels quals ja en vaig parlar fa un temps, i en la seva fenomenal Klytämnestra.

Si bé la fama la va aconseguir a Europa l’any 1955, Madeira va tenir una llarga i profitosa carrera al Met des del seu debut com a Primera Norna el 1948. Durant aquells set anys va cantar petits papers del repertori estàndard, impactant per la força i bellesa del seu registre greu i acompanyada per les grans estrelles de l’època.

Un gran exemple és la seva Cieca de La Gioconda de Ponchielli, que va cantar el 1952 i 1953 completant un repartiment excepcional: Milanov, Barbieri, Warren, Siepi… Aquí teniu Figlia che reggi il tremulo pie’, i si bé la dicció no és ni molt menys perfecta, estem davant d’una cega d’impacte.

Ara bé, el paper que va llançar Madeira a la fama va ser ni més ni menys que la Carmen de Bizet, en unes funcions que va cantar a Viena el 1955 i que van portar el públic al deliri. Per desgràcia només es conserva, que jo sàpiga, un enregistrament d’estudi molt difícil d’aconseguir i dirigit per Pierre Dervaux. Què us sembla escoltar-la, meravellosa, a l’ària de les cartes?

Madeira va cantar molts altres papers que, o bé no s’han publicat, o bé circulen de manera no oficial o minoritària: Ulrica, l’Auntie i Miss Sedley de Peter Grimes, la vella comtessa de La Dama de Piques, Suzuki, Fricka… Esperem que aquest llegat vagi sorgint mica en mica.

L’americà James King (1925 – 2005) va ser sempre un model de trajectòria desenvolupada amb rigor i professionalitat. Educat inicialment com a baríton, es va dedicar a aprendre de nou a cantar com a tenor mentre exercia com a professor universitari, i això explica que la seva carrera no comencés fins els trenta i llargs (va fer el salt als teatres d’Europa el 1962).

King no va tenir mai la capacitat d’arrastrar les masses com feia Vickers, i de fet alguns crítics de l’època consideraven que era massa “avorrit” o “neutre”. Vist amb perspectiva, tot plegat resulta incomprensible. Estem parlant d’un cantant magnífic amb un timbre sòlid i viril i una gran tècnica, capaç fins i tot d’interpretar molt bé els impossibles papers straussians (L’Emperador de La dona sense ombra, Bacchus, Apollo). Sempre es va mantenir dins els paràmetres del jugendlicher Heldentenor, evitant la temptació de convertir-se en un possible successor de Windgassen. I per si fos poc, es va saber anar retirant amb elegància, tornant a la universitat a meitats dels anys 80 i oferint els ocasionals concerts amb la gran veu que encara conservava.

El repertori bàsic de King estava format pels tres papers straussians que he mencionat, a més de Siegmund (el seu rol més emblemàtic), Parsifal, Florestan i Egist. També fou un gran Erik i Max, un correcte Lohengrin i Walther, i va tocar de tant en tant en repertori italià, especialment Otel·lo i alguns protagonistes puccinians. El seu Paul de La ciutat morta és interessantíssim, tot i que el va cantar un pèl massa gran.

El primer fragment que us ofereixo de King, però, és un Trovatore cantat a San Francisco el 1971. Podeu sentir l’Ah! sì, ben mio, i naturalment la Pira. Si bé clarament no estem davant d’un tenor verdià, a la cabaletta està impressionant. Com deia un participant del fòrum, el timbre i els aguts compensen la manca d’estil, i a sobre és tan rigorós que canta les frases amb el cor en lloc de preparar-se per l’agut final.

Però l’autèntica sorpresa ve d’un Siegmund cantat a París el 1986, quan ja tenia 61 anys. No és només que no es noti gairebé l’edat, és que està encara més passional, viril i entregat que vint anys abans. Primer podeu sentir Ein Schwert verhieß mir der Vater, amb uns Wälse realment antològics.

I finalment l’espectacular final del primer acte de La valquiria. En aquell 1986 els teatres contractaven Peter Hofmann per al paper, i a Bayreuth tenien Siegfried Jerusalem. És tan estranya, doncs, la bogeria final del públic? Comproveu-ho vosaltres mateixos.