El Rèquiem en do major de Hasse

Si bé avui és un nom pràcticament desconegut, en el seu temps Johann Adolf Hasse (1699 – 1783) va ser un dels compositors d’opera seria més populars. Nascut prop d’Hamburg, la seva carrera es va desenvolupar entre Alemanya i Itàlia, especialment a les ciutats de Nàpols (on va aconseguir la fama), Dresden i Venècia. Era un gran amic de Metastasio, l’influent llibretista, i la seva muller era la cantant Faustina Bordoni, que va estrenar diverses òperes de Händel.

Hasse va ser un autor enormement prolífic, amb una seixantena de peces per a l’escena (entre òperes i intermezzi), un gran nombre d’oratoris i cantates i altres obres instrumentals, especialment per a flauta. El seu estil estava dominat per la recerca de la bellesa del cant, al qual tot hi estava subordinat. Era molt popular entre els cantants per la seva capacitat d’adaptar les composicions a les seves capacitats vocals, i ell mateix sembla ser que era un bon tenor.

El Requiem en do major és una obra de maduresa, composta en un temps de fortes turbulències. El 1756 el seu patró, l’Elector de Saxònia, va traslladar-se de Dresden a Polònia per la Guerra dels set anys, i el compositor va viure uns anys d’exili entre Varsòvia i Itàlia. A la tornada, el 1763, es van trobar una ciutat en ruïnes, amb el teatre d’òpera, la casa de compositor i la biblioteca on es guardaven moltes de les seves partitures, destruïdes. El nou elector, a més, va reduir el pressupost artístic al mínim i va acomiadar Hasse i la seva dona amb dos anys d’indemnització. Quan estaven a punt de marxar cap a Nàpols, l’elector va morir de verola i Hasse va rebre l’encàrrec d’escriure l’obra funerària.

Formalment el Rèquiem de Hasse segueix l’estructura normal de la missa de difunts: Introitus, Kyrie, Sequentia (dividida en vuit blocs), Offertorium, Sanctus, Benedictus, Agnus Dei i Communio, amb l’originalitat que al final es repeteix l’Introitus. La peça està escrita per una orquestra àmplia, cor i quatre solistes.

Allò que distingeix aquest Rèquiem de molts altres és el seu caràcter marcadament operístic. No en el sentit que hi donem a l’obra homònima de Verdi, sinó a la línia vocal dels solistes. Escoltem per exemple Inter oves locum praesto, que recull les estrofes quizena a dissetena de la Sequentia.

I finalment el bellíssim Agnus Dei, amb les dues veus femenines.

Janet Baker canta el mar

Avui una cantant extraordinària: la mezzosoprano Janet Baker, nascuda el 1933 i propietària d’una de les carreres més íntegres i interessants de la història de l’òpera. I per gaudir-ne us he triat dos lieder de tema marítim.

El primer és Meeres Stille de Franz Schubert, basat en un poema de Goethe. Tracta de l’angoixa d’un mariner davant d’un mar absolutament en calma, sense una sola onada. Schubert el va escriure quan tenia divuit anys, i no cal dir que la seva música reflecteix perfectament la quietud del mar. L’acompanyament de piano és de Graham Johnson.

El segon és Sea Slumber Song, primera de les Sea Pictures d’Edward Elgar i amb text de Roden Noel. L’enregistrament que va fer Janet Baker amb John Barbirolli és un d’aquells documents sensacionals que han estat sempre disponibles, sovint acompanyats del també mític concert de violoncel amb Jaqueline du Pré. La cançó de bressol no només és bellíssima sinó que alhora introdueix melodies que aniran apareixent a tot el cicle de cançons.

Com diria l’amic Joaquim, reclinatori.

¡Aprende a sisar!

Malgrat els antecedents familiars, no he estat mai aficionat a la sarsuela. Potser allò que he vist o escoltat no m’ha interessat prou com per començar a investigar. S’ha de dir també que les oportunitats d’assistir a una representació en viu són darrerament força escasses, malgrat que l’any que ve per fi el Liceu ens oferirà Doña Francisquita.

Aquests dies es representa a Madrid, amb direcció de Paco Mir, un títol emblemàtic: La Gran Vía, dels mestres Federico Chueca i Joaquín Valverde, i amb llibret de Felipe Pérez y González. Sens dubte el número més conegut és el Tango de la Menegilda; i tot i ser una obra de 1886, sembla avançar-se a la immoralitat buscada per Weill i Brecht quaranta anys després. Una representació va impressionar el mateix Nietzche! Recordem uns versos memorables:

Cuando yo vine aquí
lo primero que al pelo aprendí,
fue a fregar, a barrer,
a guisar, a planchar y a coser;
pero viendo que estas cosas
no me hacían prosperar,
consulté con mi conciencia
y al punto me dijo “Aprende a sisar.”
“Aprende a sisar, aprende a sisar.”
Salí tan mañosa, que al cabo de un año
tenía seis traies de seda y satén.
A nada que ustedes discurran un poco,
ya saben o al menos,
ya se han figurao
de dónde saldría
para ello el parné.

I ara escoltem tot el tango en la veu de la gran Teresa Berganza, amb Enrique García Asensio a la batuta.

Grieg per a nens

Per descansar de tant Wagner, una miniatura del gran Edvard Grieg. Mireu si és una peça petita que només dura 45 segons. Es titula Lokk (crida) i prové de les Barnlige sange (cançons infantils), op. 61. L’autor de la lletra és Bjørnstjerne Bjørnson, poeta noruec i també creador dels versos de l’himne nacional.

És una preciosa cançó infantil en què es crida als animals de la granja: el gat (amb les seves sabates blanques de neu), les gallines els coloms… I al final una advertència. Tot i que és principi d’estiu, millor no cridar la tardor o arribarà massa aviat!

Ens canta la cançó una especialista, la mezzo Anne Sofie von Otter.

El Rèquiem de Cherubini

Sempre m’han interessat molt, i alhora agradat, els Rèquiems. Són peces amb una funció expressiva (el dol) i una estructura (la missa de difunts) molt concretes, i aquestes limitacions fan que siguin obres molt reveladores del caràcter i l’estil dels seus compositors. L’únic problema és la omnipresència del Rèquiem de Mozart, que sovint ofega la resta: només se’n salven els de Verdi, Brahms i Fauré, i en menor mesura els de Dvorak i Britten. Però i la resta? Fa un temps ja vaig parlar del magnífic Requiem de Maurice Duruflé, i ara és hora de fer-ho amb un dels dos que va compondre Cherubini.

Luigi Cherubini (1760 – 1842) és un dels molts compositors del període clàssic que van quedar mig oblidats per la força del quartet que tots coneixem (Haydn, Mozart, Beethoven, Rossini). Actualment se’l recorda sobre tot per l’òpera Médée, que va reviure Maria Callas.

Tot i ser italià, Cherubini va passar la major part de la seva vida a França, on va haver d’adaptar-se als successius canvis de règim: va rebre encàrrecs de Maria Antonieta, de Napoleó i dels monarques de la restauració borbònica, Lluís XVIII i Carles X. La primera etapa de la seva carrera va estar centrada en l’òpera i no va ser molt reeixida. Després d’una crisi anímica i de salut, en què es va dedicar a l’estudi de la botànica, va trobar la seva vocació en la música religiosa. Cherubini va ser molt admirat per Beethoven, que el considerava el més gran dels seus contemporanis, i amic de Rossini i Chopin.

El Rèquiem en do menor va ser compost el 1816 a la memòria del rei Lluís XVI i per commemorar l’aniversari de la seva execució. Va tenir un gran èxit, tot i que també va ser polèmic per l’ús d’un cor mixte, fet que no va agradar a les autoritats religioses.

El Rèquiem consta de set moviments: Introitus et Kyrie, Graduale, Dies Irae, Offertorium, Sanctus, Pie Jesu i Agnus Dei, el sisè dels quals no correspon estrictament a la missa de difunts. A diferència de molts altres compositors, inclou totes les estrofes de la Sequentia (Dies irae, Tuba mirum, Rex tremendae, etc) en un sol moviment.

Tot el Rèquiem té un caràcter solemne i reposat, excepte en els dos moviments centrals. El tast de l’article és el Pie Jesu, en fa menor.

El tema de Thomas Tallis

Segur que molts de vosaltres heu escoltat la Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis de Ralph Vaughan Williams. En Joaquim en va parlar fa tres mesos en aquest article. El que potser no coneixeu és l’origen de la peça.

Thomas Tallis va ser un compositor anglès del segle XVI a qui li va tocar viure de ple la reforma protestant. Va compondre per a la jove Església Anglicana i pels successius res, des d’Enric VIII fins a Elisabet I. Curiosament el seu deixeble més important, William Byrd, va tornar cap al catolicisme, però això no els va impedir ser amics i tenir un negoci junts: la corona els va atorgar el monopoli per vint anys de la música impresa.

Tallis va ser l’autor d’una música austera, influïda pel puritanisme del seu temps que descartava la polifonia a la litúrgia. Entre les seves obres destaquen les nou melodies per a salms que va escriure per a Matthew Parker, l’Arquebisbe de Canterbury.

La “melodia en mode tercer” (mode frigi) és la que va usar Vaughan Williams. Aquest la coneixia bé, i la va usar en el Llibre d’himnes que va publicar el 1903. La melodia acompanyava originalment Salms 2, 1-2. En anglès:

Why fum’th in fight the Gentiles spite, in fury raging stout?
Why tak’th in hand the people fond, vain things to bring about?
The Kings arise, the Lords devise, in counsels met thereto,
against the Lord with false accord, against His Christ they go.

Que la Bíblia Catalana Interconfessional tradueix com a:

Per què s’avaloten les nacions,
i els pobles es conjuren en va?
Els reis prenen les armes,
conspiren alhora els sobirans
contra el Senyor i el seu Ungit.

Escoltem finalment la breu peça, en versió del grup Stilo Antico.

Com podeu comprovar, és una melodia d’una força extraordinària, i Vaughan Williams li va ser molt fidel en la seva obra.