La menció de l’altre dia de Dame Janet Baker em va animar a escriure unes línies sobre el meu admirat Sir John Barbirolli (1899 – 1971), violoncelista i director excepcional. I especialment sobre unes imatges de dos minuts que sempre m’han fascinat.
done
Barbirolli dirigeix el Scherzo de la setena de Bruckner, i repeteix una vegada i una altra els dos primers compassos fins aconseguir les seves intencions. La clau per entendre el què passa és que generalment aquest moviment s’interpreta tal com ho fa l’orquestra. És a dir, les cordes fan un acompanyament a la melodia alegre que introdueixen les trompetes, i en l’insistent la-si-do-si se sol carregar el pes sobre el do. Però Barbirolli vol una altra cosa, una espècie de ritme insistent i terrorífic.
No us puc oferir una versió sencera de Barbirolli, però si el moviment dirigit per Tintner a la seva integral de Naxos.
En un article dels inicis del bloc comentava l’escena de la vella comtessa de La dama de piques, en la meva opinió una de les més emocionants de la història de l’òpera. La tradició marca que el personatge s’encarregui a una cantant veterana, i pràcticament totes les grans mezzos i sopranos dramàtiques l’han acabat interpretant.
El document que us presento corresponen a unes funcions a Viena el 1992, i la comtessa va ser Martha Mödl (1912 – 2001), que a més celebrava els 50 anys del seu debut. La carrera d’aquesta cantant va estar marcada pel salt sense xarxa de mezzo a soprano dramàtica, i la incapacitat absoluta de reservar-se sobre l’escenari. En menys de deu anys va cremar la seva veu, però durant els cinquanta ens va deixar uns documents extraordinaris com a Kundry, Isolde o Brünnhilde.
A partir dels anys seixanta Mödl va especialitzar-se en papers de caràcter, aprofitant la seva potència escènica, camí que més endavant van seguir Varnay, Silja i moltes altres, i va cantar molta òpera contemporània. I un dels seus papers preferits va ser precisament la vella comtessa.
done
Malgrat els seus 80 anys Mödl encara conserva una certa veu, i la interpretació és magnífica. Aviso que la seva decrepitud és part del personatge, perquè hi ha imatges d’un homenatge posterior a la funció en què l’alemanya mostra una gran vitalitat. I sobretot fixeu-vos en un moment molt breu, el del mirallet: és absolutament esfereïdor.
Us presento un dels documents operístics més emocionants que existeixen.
La generació dels grans cantants de l’època soviètica, que inclou noms extraordinaris com els de Lemeshev, Kozlovsky, Lisitsian o Pigorov, és encara massa desconeguda a occident per l’aïllament a què es van veure sotmesos. Hereus en part d’una tradició italiana que s’havia perdut a la mateixa Itàlia, ens han deixat alguns testimonis extraordinaris del seu art.
Mark Reizen (1895 – 1992) va ser el baix més important de la seva època. Nascut en una humil família de jueus, de ben petit li van inculcar l’amor per la música. Va estudiar enginyeria, però finalment es va decantar per l’òpera i va debutar com a Pimen el 1921. Quatre anys més tard ja cantava al Marinski, fins que el 1930 Stalin el va sentir i se’l va endur sense massa contemplacions cap al Bolshoi de Moscou, on va ser el baix principal fins la seva retirada el 1954.
El seu repertori estava format, entre altres, de papers com Ivan Susanin (Una vida pel tsar, de Glinka), Boris Godunov, Dosifei (Kovanxina, també de Mussorgski), Salieri (Mozart i Salieri, de Rimski-Korsakov) o l’hoste víking de Sadko; però també de Don Basilio, Sarastro, Felip II, el Mefistòfil de Gounod i fins i tot Wotan, que cantava de manera extraordinària tot i ser un baix.
El 1985, per celebrar el 90è aniversari del cantant, el Bolshoi va organitzar una funció especial d’Eugene Onegin. Reizen no només va decidir cantar, sinó que a més va triar ser un dels personatges de l’òpera: el Príncep Gremin. Per sort en tenim un testimoni enregistrat.
done
En un món on el desgast dels intèrprets és enorme, sembla extraordinari poder sentir un home que canta així als 90 anys. El timbre, el fraseig, el fiato (fa reguladors i tot!) i sobretot l’elegància i la sobrietat en el cant. Tot plegat la conseqüència d’una tècnica depuradíssima i d’un estricte mode de vida.
I de propina, aquí teniu Reizen el 1949 cantant la cançó del comerciant víking de Sadko.
