El Rèquiem en do major de Hasse

Si bé avui és un nom pràcticament desconegut, en el seu temps Johann Adolf Hasse (1699 – 1783) va ser un dels compositors d’opera seria més populars. Nascut prop d’Hamburg, la seva carrera es va desenvolupar entre Alemanya i Itàlia, especialment a les ciutats de Nàpols (on va aconseguir la fama), Dresden i Venècia. Era un gran amic de Metastasio, l’influent llibretista, i la seva muller era la cantant Faustina Bordoni, que va estrenar diverses òperes de Händel.

Hasse va ser un autor enormement prolífic, amb una seixantena de peces per a l’escena (entre òperes i intermezzi), un gran nombre d’oratoris i cantates i altres obres instrumentals, especialment per a flauta. El seu estil estava dominat per la recerca de la bellesa del cant, al qual tot hi estava subordinat. Era molt popular entre els cantants per la seva capacitat d’adaptar les composicions a les seves capacitats vocals, i ell mateix sembla ser que era un bon tenor.

El Requiem en do major és una obra de maduresa, composta en un temps de fortes turbulències. El 1756 el seu patró, l’Elector de Saxònia, va traslladar-se de Dresden a Polònia per la Guerra dels set anys, i el compositor va viure uns anys d’exili entre Varsòvia i Itàlia. A la tornada, el 1763, es van trobar una ciutat en ruïnes, amb el teatre d’òpera, la casa de compositor i la biblioteca on es guardaven moltes de les seves partitures, destruïdes. El nou elector, a més, va reduir el pressupost artístic al mínim i va acomiadar Hasse i la seva dona amb dos anys d’indemnització. Quan estaven a punt de marxar cap a Nàpols, l’elector va morir de verola i Hasse va rebre l’encàrrec d’escriure l’obra funerària.

Formalment el Rèquiem de Hasse segueix l’estructura normal de la missa de difunts: Introitus, Kyrie, Sequentia (dividida en vuit blocs), Offertorium, Sanctus, Benedictus, Agnus Dei i Communio, amb l’originalitat que al final es repeteix l’Introitus. La peça està escrita per una orquestra àmplia, cor i quatre solistes.

Allò que distingeix aquest Rèquiem de molts altres és el seu caràcter marcadament operístic. No en el sentit que hi donem a l’obra homònima de Verdi, sinó a la línia vocal dels solistes. Escoltem per exemple Inter oves locum praesto, que recull les estrofes quizena a dissetena de la Sequentia.

I finalment el bellíssim Agnus Dei, amb les dues veus femenines.

Barbirolli

La menció de l’altre dia de Dame Janet Baker em va animar a escriure unes línies sobre el meu admirat Sir John Barbirolli (1899 – 1971), violoncelista i director excepcional. I especialment sobre unes imatges de dos minuts que sempre m’han fascinat.

done

Barbirolli dirigeix el Scherzo de la setena de Bruckner, i repeteix una vegada i una altra els dos primers compassos fins aconseguir les seves intencions. La clau per entendre el què passa és que generalment aquest moviment s’interpreta tal com ho fa l’orquestra. És a dir, les cordes fan un acompanyament a la melodia alegre que introdueixen les trompetes, i en l’insistent la-si-do-si se sol carregar el pes sobre el do. Però Barbirolli vol una altra cosa, una espècie de ritme insistent i terrorífic.

No us puc oferir una versió sencera de Barbirolli, però si el moviment dirigit per Tintner a la seva integral de Naxos.

Janet Baker canta el mar

Avui una cantant extraordinària: la mezzosoprano Janet Baker, nascuda el 1933 i propietària d’una de les carreres més íntegres i interessants de la història de l’òpera. I per gaudir-ne us he triat dos lieder de tema marítim.

El primer és Meeres Stille de Franz Schubert, basat en un poema de Goethe. Tracta de l’angoixa d’un mariner davant d’un mar absolutament en calma, sense una sola onada. Schubert el va escriure quan tenia divuit anys, i no cal dir que la seva música reflecteix perfectament la quietud del mar. L’acompanyament de piano és de Graham Johnson.

El segon és Sea Slumber Song, primera de les Sea Pictures d’Edward Elgar i amb text de Roden Noel. L’enregistrament que va fer Janet Baker amb John Barbirolli és un d’aquells documents sensacionals que han estat sempre disponibles, sovint acompanyats del també mític concert de violoncel amb Jaqueline du Pré. La cançó de bressol no només és bellíssima sinó que alhora introdueix melodies que aniran apareixent a tot el cicle de cançons.

Com diria l’amic Joaquim, reclinatori.

Un sol CD

Fa uns quants dies un company em va demanar que li recomanés un sol CD de música clàssica, per veure què tal. Un sol CD representatiu de cinc o sis segles de música! Quina responsabilitat!

El cap em va començar a funcionar i se’m van disparar les opcions. Òpera sí però… en un sol CD? Ja sabeu que les recopilacions de fragments no m’agraden gaire. Àries? Obertures de Wagner o de Rossini? Després vaig seguir amb la música simfònica. Una raresa? Algun compositor poc reconegut? I si anem als grans, qui triar? Bach, Händel, Mozart, Haydn, Beethoven, Mahler… I què seria millor, una obra que “sonés” al company o potser alguna peça nova i desconeguda? A més hi havia el tema de l’enregistrament en si. Era important la qualitat del so, i que el CD fos fàcil d’aconseguir.

Després d’un parell de dies de donar-hi voltes, de sobte em va venir la inspiració i ho vaig tenir claríssim. El CD havia de ser aquest.

És a dir, l’enregistrament de Carlos Kleiber de les simfonies 5 i 7 de Beethoven, dirigint la Filharmònica de Viena els anys 1975 i 1976. I per què?

Les simfonies cinquena i setena de Beethoven són dos fites absolutes de l’art occidental. I la versió que en va fer Carlos Kleiber no és només d’un enorme rigor i d’una qualitat superlativa, sinó que desprèn una energia i una vitalitat difícilment superables. Crec que és un CD que et pot portar a voler escoltar-ne més.

A veure si l’encerto. I vosaltres què en penseu?

Langgaard, una simfonia de sis minuts

Rued Langgaard (1893 – 1952) va ser un d’aquells simfonistes escandinaus tan poc coneguts a casa nostra, amb l’afegit que també va ser ignorat en vida pels seus compatriotes.

La carrera de Langgaard va ser ben curiosa. A part de ser organista, de ben jove es va dedicar a la composició, i la seva primera simfonia (anomenada “pastoral de les roques”) tenia una dimensió i una ambició mahlerianes. El seu estil estava clarament influït pel darrer romanticisme alemany, el que aniria dels drames musicals de Wagner a Strauss. Home de profundes conviccions religioses, la compondre una òpera titulada L’Anticrist, però cap de les seves nombroses obres van ser reconegudes pels seus contemporanis. Langgaard no va aconseguir cap posició fixa fins el 1940 quan va ser nomenat organista d’una petita ciutat, lluny de l’establishment musical de Copenhaguen.

La peça que us vull fer escoltar, la Simfonia número 11 (1945), pertany al seu darrer període, en què va abandonar completament qualsevol convenció musical de l’època. Langgaard era llavors un home madur i amargat, que a més havia patit l’ocupació nazi del seu país.

La simfonia té la particularitat que dura només sis minuts. L’inici pot ser conegut, amb una orquestra wagneriana i una forma de dansa amb un ímpetu quasi mahlerià, però aviat comprovem que qualsevol desenvolupament melòdic, qualsevol evolució, queden aixafats per la força dels metalls i la percussió. L’efecte augmenta quan, cap a la meitat de l’obra, entren quatre tubes que Langgaard mana col·locar al davant de tot de l’orquestra. És una música repetitiva, violenta, obsessiva, brutal.

Una primera audició pot ser sorprenent i aixecar suspicàcies, però doneu-li una segona oportunitat. Al final l’obra us pot quedar dins el cap durant molts dies.

Haydn: dues versions de la 93

Començo assumint finalment la veritat: si escolto molt més sovint les simfonies de Joseph Haydn que les de Mozart és perquè m’agraden molt més. Haydn té una capacitat de sorprendre’m, de fer que l’admiri per la seva originalitat i inventiva, de divertir-me, molt superior a l’altre geni austríac.

Feta aquesta declaració, he de dir que les meves simfonies preferides són les anomenades Simfonies Londres, les darreres que va escriure (números 93 a 104). El vell Haydn havia recuperat la llibertat com a compositor després de la mort del seu patró Esterházy, i va fer dos viatges a la capital britànica on va aconseguir un èxit grandiós.

Aquestes dotze simfonies segueixen un patró absolutament rígid: un primer moviment ràpid precedit d’un Adagio introductori; un segon moviment més lent, generalment un Andante; un tercer format per minuet i trio; i un moviment final ràpid. Tot i això, les variacions i les innovacions de Haydn són infinites.

Una de les simfonies Londres que m’agrada més és la nº 93, en Re major, menys coneguda pel fet de no tenir cap sobrenom. La va escriure el 1791 i es va estrenar el febrer de 1792 amb un enorme èxit.

L’experiment d’avui consisteix en escoltar dues versions completament oposades del segon moviment, per veure les infinities possibilitats que ofereix Haydn. La primera és de Sir Colin Davis amb el Royal Concertgebow: ràpida (4:57), més Andante que Largo cantabile, i tremendament elegant.

La direcció del sempre interessant Hermann Scherchen, aquí amb la Simfònica de l’Òpera de Viena (1952), és totalment diferent. Lentíssima (9:43) i buscant els racons foscos i extrems de la partitura.