Va ser al seu període de Weimar on el jove Johann Sebastian Bach (1685 – 1750) va rebre l’encàrrec del seu príncep d’estudiar les darreres tendències vingudes d’Itàlia i adaptar algunes de les obres dels compositors més de moda. D’aquesta manera Bach va realitzar una sèrie de transcripcions per a clave de concerts italians, especialment d’Antonio Vivaldi (aquestes obres corresponen als BWV 972 a 987).
Un bon exemple és la transcripció del Concert en sol menor de Vivaldi, el número 6 de La stravaganza, Opus 4. La particularitat és que el concert original de Vivaldi s’ha perdut, tot i que en sobreviu una versió posterior amb un tercer moviment modificat.
Escoltem-ne el primer moviment.
I ara la transcripció que en va fer Bach, en una versió per a piano. El gran problema és naturalment el contrast entre solo i tutti, però l’alemany ho resol canviant la densitat de la partitura. Fixeu-vos a més en l’intent d’adaptar les ornamentacions del violí.
Us deixo amb una peça del gran Joseph Haydn, aprofitant que celebrem els dos-cents anys de la seva mort. Forma part del seu repertori més obscur, els trios per a baríton, viola i violoncel. El baríton en aquest cas no és un cantant, sinó un instrument de corda que va caure en desús a finals del segle XVIII, i del qual n’era aficionat el Príncep Esterházy. És similar al violoncel, tot i que té set cordes principals (tocades amb arc) i una dotzena de secundàries que vibren per simpatia i que poden ser pinçades. He triat el primer moviment (Adagio) del trio nº 113 en Re major.
I amb aquest nou recordatori de la genialitat de Haydn, m’acomiado uns dies.
L’evolució de l’estil de Franz Liszt (1811 – 1886) és una de les més estranyes dels compositors romàntics, i en una època on la tendència era l’acumulació (més notes, més instruments) ell va optar per la via del despullament. Moltes de les seves darreres obres són miniatures amb uns elements mínims. Ell que havia començat la carrera amb els seus acords diabòlics i les exhibicions de bravura! Va ser un canvi de direcció absolutament radical, encara més que el que va fer el seu amic de l’ànima Wagner amb Parsifal.
Potser la peça més representativa d’aquesta època és Nuages gris, composta el 1881. Liszt era ja un ancià que havia de batallar amb la decrepitud física, una depressió crònica i la mort de molts dels amics. Musicalment es va interessar de ple per l’atonalitat, molt abans que Schönberg, i va estar treballant en un tractat d’harmonia moderna, els esbossos del qual s’han perdut.
Escoltem doncs aquests núvols grisos.
Alguns experts han volgut veure-hi una premonició dels impressionistes i dels atonals, tot i que la relació sembla dubtosa perquè aquestes peces van romandre oblidades durant molts anys i no es van programar amb regularitat fins fa un parell de dècades. Fins i tot moltes d’elles continuen sent unes desconegudes, com els Mephisto Waltz 2 i 3 (el primer i més popular és molt anterior) o els Valses Oubliées.
Però embla mentida que totes aquestes obres sortissin de la mateixa mà que va compondre les Rapsòdies hongareres i la Sonata en si menor!
Franz Liszt (1811 – 1886) va començar a treballar en la transcripció de les simfonies de Beethoven el 1837, en la seva època de pianista virtuós que recorria tota Europa i de relació amb la comtessa Marie d’Agoult. Va completar només la cinquena, la sisena i la setena, publicades poc després amb molt èxit.
Liszt no va tornar a les simfonies fins 26 anys més tard, quan la seva vida havia pres un rumb molt diferent. Devastat per la mort de dos dels seus fills, es va retirar a un monestir a les afores de Roma, moment en què va prendre ordes menors de l’Església sense convertir-se en capellà.
Durant la seva estada al monestir va revisar la transcripció de les tres simfonies ja realitzades, i va completar la resta amb l’excepció del moviment coral de la novena. Convençut pels seus editors que calia tancar el cicle, va compondre aquest darrer moviment i el resultat es va publicar el 1865 amb una dedicatòria al seu llavors gendre Hans von Bülow. L’edició contenia la indicació de l’orquestració original de Beethoven i una acurada digitació.
Allò que més sorprèn de les transcripcions de Liszt és la seva independència: gairebé sempre podem pensar que es tracta d’unes obres originals per a piano i no d’una adaptació. En cap moment hi ha concessions a l’espectacle o la demostració de la virtuositat tècnica, sinó que la fidelitat és la màxima possible. Qualsevol traïció a l’original es justifica per qüestions de sonoritat i d’equilibri, i sovint descobrim aspectes de la partitura que havien passats més desapercebuts en la versió original. Els moments que menys convencen són pocs i inevitables (com el solo de timbales del tercer moviment de la cinquena), i l’excel·lència màxima s’aconsegueix als moviments lents.
Per escoltar aquest cicle hi ha dues opcions molt clares: o Leslie Howard dins la seva imprescindible integral de Liszt, o Konstantin Scherbakov a Naxos. Aquest darrer és el que més em convenç, amb unes versions que fan justícia a les demandes de Liszt i alhora a l’esperit original de Beethoven. Són 5 CD imprescindibles als habituals preus de ganga.
El tast és l’Andante con moto de la cinquena simfonia, una de les joies de tot el cicle.
Molts compositors al llarg de la història han estat amics, deixebles, professors o amants d’altres, però sens dubte cap relació va ser tan important pels seus dos participants com la desenvolupada entre Franz Liszt i Richard Wagner.
Al llarg de mig segle d’amistat, sempre plena d’alts i baixos, Liszt i Wagner van treballar plegats per potenciar un cert tipus de concepte de la música, i alhora van nodrir les seves respectives carreres. Quan Wagner va haver d’exiliar-se després de participar a la revolta de Dresden, va ser Liszt qui li va estrenar la seva nova òpera Lohengrin. L’alemany també va reconèixer que sense el seu amic hongarès la seva harmonia hagués estat molt diferent. Alhora Liszt també es va beneficiar de les innovacions de Wagner, i la mort del seu amic li va inspirar algunes de les seves obres més radicals (com La lugubre gondola). És significatiu que, ja al final de les seves carreres, mentre els joves intentaven superar-los en tots els aspectes (més virtuosisme, orquestracions més potents), ells optaven per un major despullament i una camins força agosarats (Parsifal, les darreres peces de piano).
Com era d’esperar, Liszt va versionar un gran nombre de fragments wagnerians, primer per promocionar el seu amic i després com a signe d’admiració. Així disposem de transcripcions més o menys lliures dels grans èxits: el Liebestod, el cor dels peregrins de Tannhäuser, la marxa dels cavallers de Parsifal, l’Am stillen Herd de Meistersinger…
La proposta d’avui és, però, una miniatura. El 1854 Liszt va crear tres petites peces basades en Lohengrin, i especialment en el tercer acte. La tercera es titula “Lohengrin Verweis an Elsa“, i correspon a la segona escena, a la intervenció de Lohengrin “Atmest du nicht mit mir die süßen Düfte?“. És una absoluta delícia que espero que us agradi.
Si fa poc comparava Vivaldi amb un oceà ple de tresors, llavors Liszt és un enorme continent gairebé inexplorat ple de criatures fantàstiques, algunes enormes i espectaculars, altres amb formes estranyíssimes. Franz Liszt (1811-1886) va ser un home ple de contradiccions i autor d’una obra vastíssima però molt poc coneguda.
Una de les parts de l’obra de Liszt que més m’interessa són les seves creacions en base a materials d’altres compositors, especialment d’òpera. Tant les seves transcripcions fidels com les seves reminiscències o fantasies sobre una música aliena acostumen a oferir noves i interessants visions sobre l’original. Si no coneixeu les seves transcripcions de les nou simfonies de Beethoven, correu ara mateix a aconseguir l’esplèdida gravació de Konstantin Scherbakov a Naxos.
Els motius que portaven Liszt a realitzar aquestes adaptacions són diversos. En primer lloc els grans pianistes del seu temps solien incloure als recitals varacions sobre els temes de les òperes de moda en aquell moment. En una època en què el gramòfon encara no existia, les transcripccions per a piano eren l’única possibilitat d’accedir a les obres orquestrals. I finalment cal dir que Liszt va lluitar sempre per reivindicar alguns compositors poc coneguts o menystinguts en el seu moment, com Schubert o Berlioz. La llista d’autors adaptats és, en fi, enorme: Wagner, Verdi, Bellini, Meyerbeer, Gounod, Weber, Glinka…
El cas que us presento avui és força curiós. La peça pertany al Liszt de la darrera estapa, aquella en què va desmuntar bona part del seu estil i va crear les obres més radicals i experimentals. Un alumne seu li va demanar una adaptació per poder interpretar, i com que era anglès Liszt va decidir que l’autor triat seria Händel. Ara bé, el material de base va ser força estrany: dues peces instrumentals procedents de la primera i gairebé desconeguda òpera de Händel, Almira.
El resultat va ser l’extraordinària Sarabande und Chaconne aus den Singspiel Almira (1879), una peça que ja als primers compassos s’identifica plenament com a obra de Liszt, però que conserva plenament l’esperit de Händel.
Espero que en gaudiu, i espero poder-vos oferir més aviat més exemples d’aquesta vessant de Liszt.
