El Tristany de Barenboim i Chéreau en DVD

Per fi he pogut veure el DVD d’un dels aconteixements de la temporada passada: el Tristany i Isolda de La Scala, amb Daniel Barenboim i Patrice Chéreau com a màxims responsables. Les funcions van rebre unes crítiques entusiastes, i era hora de comprovar si eren merescudes o no.

Patrice Chéreau va rebre la primera oferta de posar en escena Tristany a principis dels vuitanta, i el director musical ja havia de ser Barenboim. El francès ho va declinar, no se sentia preparat, i a més li molestava que tothom busqués una repetició del primer acte de La valquíria (de L’anell de Bayreuth, és clar).

La proposta de Chéreau és escenogràficament simple però psicològicament complexa. Tristany és una obra que, pel seu estatisme i els llargs monòlegs i duets, ha donat peu a posades en escena hieràtiques (amb Wieland Wagner i Heiner Müller com a màxims exponents). Amb Chéreau els personatges tornen a convertir-se en humans, mostren les seves emocions, reaccionen davant cada frase, s’estimen amb passió, pateixen. Moments antològics: la solitud d’Isolda i Brangäne davant de tots els mariners; les dos abraçades del rei Marke amb els protagonistes, entendridores; o el Liebestod, del qual en parlaré tot seguit. I tot això interpretat per un repartiment totalment entregat.

Ella és Waltraud Meier, és clar. I naturalment se li noten els anys, els aguts ja no són com els de Bayreuth, alguns sons són una mica lletjos. Dit això, no hi ha substituta possible, la seva entrega és total. Com a cantant encara és excel·lent, i com a actriu simplement formidable. Quin fraseig! Quin control de cada vers! Quina implicació emocional! I quin Liebestod! El seu de Bayreuth ja era meravellós, amb aquella llum daurada que l’envoltava de sobte. Aquí en canvi és una autèntica mort, amb sang regalimant-li del cap. Està en trànsit, fa uns passos amb dificultat, ja no és ella. De sobte el seu cos es relaxa i cau a terra. Bravo!

I només una reflexió final sobre l’enorme (mezzo)soprano alemanya. Meier va debutar com a Kundry a Bayreuth el 1983. Això són 26 anys a dalt de tot, cantant el repertori més exigent i sense gairebé ensopegades professionals. Sabeu l’enorme rigor i intel·ligència que això suposa?

Tristany és un novell en el paper, el tenor anglès Ian Storey. Pel seu timbre i emissió sembla que serà flor d’un dia, però crec que només per aquesta producció ja li haurà valgut la pena. El més important és que dóna una visió convincent del personatge i que fa una molt bona parella amb Meier, i per això se li perdonen els problemes vocals.

Molt bé el Kurwenal juvenil i impetuós de Gerd Grochowski, i en canvi força fluixa la Bragäne de Michelle DeYoun, tant vocalment com en la seva tasca de fer una criada vella. Excel·lents tots els secundaris (el pastor, el mariner, Melot…).

Deixo volgudament pel final el Marke de Matti Salminen, l’altre puntal del cant wagnerià dels darrers 30 anys (recordem que va debutar a Bayreuth el 1976). Vocalment se li han accentuat els problemes en els darrers tres o quatre anys, però tot i això continua sent un col·lós. Chéreau ha confessat que quan va tenir dubtes sobre si acceptar o no el projecte, va ser el fet d’escoltar una gravació de Salminen, i el seu art d’unir paraula i música, el què el va decidir a tirar endavant.

Aquest és el quart Tristany editat de Barenboim (el tercer en DVD), i és un plaer veure’l dirigir relaxat i sense partitura, amb un complet domini de l’obra. Tot i això, la preparació va haver de ser intensa, perquè l’orquestra de La Scala no havia tocat l’obra des dels temps en què Carlos Kleiber s’hi va obsessionar, a primers anys 70.

En resum, un DVD simplement imprescindible.

ANTIKRIST

Avui ens oblidem d’històries romàntiques, de mites clàssics i d’herois medievals, i també passarem per alt els compositors més coneguts del repertori. Avui toca una òpera sobre la vinguda de l’Anticrist a la Terra, escrita per un danès gairebé desconegut.

Fa un parell de mesos ja us vaig parlar de l’estrany Rued Langgaard (1893 – 1952), compositor al marge de qualsevol tendència, ignorat pels seus contemporanis, organista i autor de setze simfonies, algunes de només cinc minuts de durada.

Antikrist és la seva única òpera. Com el seu nom indica, tracta de les conseqüències de l’aparició de l’Anticrist a la Terra. Consta d’un pròleg en què Llucifer invoca l’Anticrist (amb el permís, atenció, de Déu), i sis escenes en què es reflecteixen els diferents aspectes d’aquest personatge: la llum del món salvatge, la supèrbia, la desesperació, la luxúria, la lluita dels homes contra ells mateixos i la perdició. Al final Déu torna enviar l’Anticrist a les profunditats i sona un cor celestial.

A cada escena hi apareixen una sèrie de personatges que reciten uns textos simbòlics i força obscurs que barregen fragments de la Bíblia, en especial del Llibre de l’Apocalipsi. Entre els personatges hi trobem la Boca Que Diu Grans Coses i la Gran Prostituta, muntada sobre la Bèstia Escarlata. Les anotacions escèniques del compositor es basen en diverses pintures, en especial les de Luca Signorelli a la catedral d’Orvieto (esquerra). Tot plegat recorda força a l’estructura d’un oratori.

Amb la descripció anterior podeu pensar: quina mandra. Però encara no he parlat de la música, i aquí és on l’obra guanya molts enters. Langgaard va compondre l’òpera entre 1921 i 1923, i el seu estil és típic del post-wagnerianisme més extrem: orquestra enorme, gran cromatisme, contrastos constants… El resultat, però, val molt la pena.

Podeu sentir a continuació el preludi de l’obra.

I aquí la darrera escena. Una veu des de la tomba anuncia la mort de Déu i maleeix tothom; un anunci prematur, perquè a continuació la veu divina torna a llançar l’Anticrist a les profunditats.

No cal dir que l’obra va tenir molts problemes amb la censura, i mai es va estrenar en vida de Langgaard. El primer enregistrament és de 1986, i no va pujar a un escenari fins el 1999. Els fragments anteriors pertanyen a la versió de l’Òpera Real de Dinamarca de 2002, amb direcció musical de Thomas Dausgaard i disponible en CD i DVD.

Discografia parsifaliana (8): Stein 1978 i 1981

Amb la retirada de la producció de Wieland va començar el que per molts seria “el llarg viatge cap a la nit”. Durant un quart de segle el Parsifal de Bayreuth va estar marcat per unes coordenades molt concretes. Primer, pel domini escenogràfic de Wolfgang Wagner (1975-1981 i 1991-2001), amb el parèntesi de la polèmica producció de Götz Friedrich (1982-1990). Segon, la impossibilitat de trobar una parella protagonista satisfactòria, excepte quan es va poder comptar amb el solvent Siegfried Jerusalem i, sobre tot, després del descobriment de la gran Waltraud Meier. I finalment un equip de veus greus que es repetia any rere any: el Titurel de Matti Salminen (11 temporades) o de Matthias Hölle (12), l’Amfortas de Bernd Weikl (15 anys), el Klingsor de Franz Mazura (18 anys) i el Gurnemanz de Hans Sotin (23 anys!). Cantants tots ells força rutinaris excepte en el primer cas.

Avui comentaré dos registres de la primera producció de Wolfgang Wagner: el primer es troba sense problemes a la xarxa i el segon és el DVD oficial.

STEIN, 1978. Hofmann, Vejzovic, Adam, Weikl, Mazura, Salminen (en directe)

Aquest registre té un bon so, i malgrat la mandra inicial que pot provocar la idea d’escoltar-lo, té punts d’interès. Sobretot la direcció de Horst Stein, un Kapellmeister sovint massa oblidat, però que aquí ofereix un Parsifal equilibradíssim, perfectament estructurat i mai avorrit. Acompanya perfectament els cantants, i els moments purament instrumentals són magnífics, amb una orquestra de Bayreuth que cada dècada toca millor (malgrat un parell de pífies inicials sense importància).

L’altre gran encert del registre és el Gurnemanz de Theo Adam, molt més còmode aquí que en els seus papers de baixbaríton: el vibrato està molt més controlat, i pot treure tot el seu art a l’hora de frasejar i d’interpretar el paper. Dels quatre rols de Parsifal que Adam va cantar, suposo que tot un rècord, aquest és el millor.

El gran problema, i això serà habitual durant aquells anys, és la parella protagonista. Peter Hofmann va tenir el seu moment de glòria com a Siegmund descamisat de Chéreau, però aquí no és un bon Parsifal. Ni construeix el personatge ni canta bé, amb uns greus problemes d’emissió. Dunja Vejzovic és simplement discreta.

I pel què fa a les altres veus greus, Bernd Weikl repeteix el seu Amfortas poc intens i gens excitant, Franz Mazura és el Klingsor rutinari habitual, i com sempre el jove Matti Salminen impressiona amb el seu contundent Titurel (tot i que en una intervenció no se’l sent gaire).

En fi, un Parsifal molt representatiu de la seva època. El tast és força llarg: tota l’escena de la transformació del primer acte i la invocació de Titurel.

STEIN, 1981. Jerusalem, Randova, Sotin, Weikl, Roar, Salminen (en DVD)

Es tracta del DVD de la primera producció de Wolfgang Wagner, enregistrat en un Festspielhaus sense públic. Sovint llegeixo que es tracta d’una producció tradicional, potser perquè tots els elements escènics són a lloc: el temple, el castell de Klingsor, el Graal, els cavallers, el bosc, la llança.

Ara bé, en una visió més profunda podem veure que en realitat Wolfgang presenta una visió negativa del món del Graal, una societat endogàmica i egoista que ha reprimit la sensualitat. Segons el seu concepte, allò que realment salva els cavallers al final del tercer acte no és l’entrada de la llança, sinó l’acceptació d’allò femení (Kundry) dins el temple. No sols ella no mor, sinó que de fet a la segona versió (de la qual n’existeix un vídeo de 1998 amb Sinopoli a la batuta) és la mateixa Kundry qui agafa el Graal i efectua la benedicció.

Tot plegat és molt interessant, però la llàstima és que Wolfgang no va ser mai un geni com a director d’escena i com a escenògraf, i la seva visió té mancances en l’aspecte pràctic. Al fossat, això sí, cap problema: hi tenim un inspirat Horst Stein.

El protagonista de l’obra és Siegfried Jerusalem, un cantant prou intel·ligent com per saber les seves limitacions i que va salvar moltes produccions dels 80 i 90. Segurament Parsifal, junt amb el Tristany de Bayreuth fent parella amb Meier, va ser el seu gran rol wagnerià. En aquest document canta molt bé i té l’aspecte ideal per al jove innocent. La Kundry d’Eva Randova és bona sense entrar al grup de les grans. L’etern Gurnemanz de Hans Sotin també és correcte, però sense entusiasmar (el que hauria fet Kurt Moll!), igual que l’Amfortas de Bernd Weikl i el Klingsor de Leif Roar (on era Mazura?).

En la meva opinió es tracta d’un Parsifal que, malgrat les seves limitacions, és prou interessant.

Or holandès

El nombre de versions de L’Anell del Nibelung ha anat augmentant de forma lenta però constant, i tot i que no n’hi ha cap que sigui perfecta, la majoria tenen elements d’interès. Avui vull comentar-vos L’Or del Rhin del que podríem anomenar “Anell d’Amsterdam”.

Aquest document prové de la filmació televisiva que es va fer el 1999 des de l’Òpera d’Amsterdam. La producció va tenir a Harmut Haenchen com a director musical i a Pierre Audi com a director d’escena.

L’Anell va tenir força ressò pel seu concepte principal: la integració d’escenari, orquestra i públic, convertint el teatre en un enorme espai obert ocupat per una escenografia minimalista (signada per George Tyspin). Si a l’Or i el Capvespre els elements estan encara en una posició més o menys habitual, a Siegfried els músics es troben en una posició lateral i darrera els cantants, de tal manera que aquests donen l’esquena al director.

Aquest concepte pot ser interessant i dóna alguns moments de gran nivell, però cal posar molts interrogants a com es podien projectar bé les veus en un espai d’aquestes característiques. O bé van recórrer a una amplificació discreta? En qualsevol cas des de casa això no ho podrem saber per l’existència de micròfons.

Tal com he dit, l’escenografia és aparentment simple i està formada per diferents estructures metàl·liques que es mouen i creen els diferents ambients amb ajuda de la il·luminació. En aquest Or la protagonista és una superfície inclinada per on evolucionen primer les Filles del Rhin, després els déus i també serveix de sostre per a la cova dels nibelungs. La tercera escena és, de llarg, la millor.

El vestuari és interessant. Els déus porten túniques de colors llampants, així com les Filles del Rhin. Els gegants semblen fets de fang, Alberich és un ésser deforme i Mime una criatura amb cos d’insecte. Al principi em van sorprendre els cascos de plàstic dels déus, però en una segona visió hi vaig trobar el sentit: els ajuda a donar un aspecte d’estàtues al moment final.

Lamentablement el punt fosc d’aquesta posada en escena és la direcció d’actors. Sembla com si Audi s’hagués limitat a assenyalar-los la direcció dels moviments i poca cosa més. Especialment lamentable és el Loge amanerat i insuportable que li han marcat a Chris Merritt, i l’entrada d’Erda per un lateral no té cap mena de màgia. L’excepció és el potent Alberich de Henk Smit i, sobretot, l’extraordinari Mime de Graham Clark, que irromp a l’escena com un llampec i aporta una vivacitat que fa més sagnant la comparació amb la resta.

Les veus, amb l’excepció dels dos nibelungs, són molt justes, i al Wotan de John Bröcheler li manca estatura. Res a mencionar tampoc de les prestacions orquestrals.

El millor del DVD és el magnífic documental The Forging of the Ring, de 50 minuts de durada i que es troba al segon disc. És el making of de tot l’Anell, i conté nombroses entrevistes als directors, cantants i músics, alguns dels quals no estan massa convençuts amb el “concepte”. A més també es mostren moments de darrera l’escenari poc habituals i dels assajos.

Das Rheingold. 1999. Bröcheler, Freier, Bonnema, Merritt, Mirkulás, Stabell, Smit, Clark, Runkel, Heim, Gjevang, Fontana, Schaer, Keen. Residentie Orchestra, Helmut Haenchen.

Macbeth des del Met

Macbeth sempre ha estat una obra problemàtica dins el cànon verdià. Tothom està d’acord que el mestre de Busseto no va arribar a la genialitat de les seves òperes posteriors i sobretot d’Otello i Falstaff. A partir d’aquí és possible veure l’ampolla mig plena o mig buida.

Per una banda el jove Verdi no sap submergir-se del tot en l’esperit de Shakespeare, i sovint ha de recórrer a llocs comuns i recursos gastats. Quan sembla que finalment es deixa anar per tal que el drama corri lliure, torna enrera a la fèrria estructura de l’òpera italiana. I cal admetre que alguns passatges són força mediocres, especialment el cor final.

D’altra banda, però, s’ha de reconèixer que és una òpera molt avançada per l’època, i la millor de les anteriors a Rigoletto. Hi ha moments enormement atmosfèrics, com l’inici de l’escena de la bogeria de Lady Macbeth, i en altres aconsegueix reflectir perfectament l’esperit del text. A més, el sol plantejament d’una òpera sense història romàntica ja és tota una gosadia.

Si al principi m’inclinava cap al primer bàndol, darrerament tinc una opinió molt més favorable de l’obra. Per això vaig decidir veure, a través de MetPlayer, la producció que va presentar el Metropolitan de Nova York l’any passat, i que també es pot adquirir en DVD.

L’enregistrament correspon a la funció del 12 de gener d’enguany, que també es va emetre en format HD a cinemes de tot el món. Realment la qualitat d’imatge i so són esplèndids, i suposo que l’efecte en pantalla gran seria considerable.

Per a posar en escena l’obra el Met va contractar Adrian Noble, que havia estat el director artístic de la Royal Shakespeare Company. El resultat, però, és força decebedor. A part de la barreja de vestuaris i èpoques, tan de moda actualment, falla la capacitat d’entrar dins l’obra. És una d’aquelles produccions on tot és al seu lloc, però no hi ha cap element que et faci entendre millor l’acció o els personatges.

El protagonista és el baríton Zeljko Lucic, que crea un rei dèbil i humà, lluny d’estridències i cops d’efecte. Canta bé i amb estil verdià. Com a Lady Macbeth tenim a Maria Guleghina, que ja vam veure al Liceu a primers de 2005, si no em falla la memòria. Les prestacions es repeteixen: problemes de descontrol a la zona aguda, correcció en els moments més belcantistes, bon treball actoral a les escenes de més força. El Banquo del baix John Relyea no m’ha convençut, potser pels seus problemes d’emissió, i correcte el Macduff del jove Dimitri Pittas (potser massa efectista al final de la seva ària).

Segurament el més destacable musicalment és l’energètica direcció de James Levine, que també extreu un so magnífic de l’orquestra. En aquest bloc he criticat força Levine, però si deixem el seu soporífer Wagner al marge, pocs poden dubtar que és un enorme director.

El vídeo disponible via Internet es complementa amb uns extres que suposo que també estan inclosos al DVD. El més curiós és la presentació de la funció a càrrec de Peter Gelb, el mànager general del Met en persona, que dóna la benvinguda als espectadors d’arreu i, micròfon en mà, entrevista Jimmy Levine moments abans d’entrar al fossat (de fons sentim l’orquestra afinant i el regidor cridant el director). Hi ha coses que els americans saben fer molt bé.

Janacek, Boulez, Chéreau: l’excepcionalitat

Els francesos Pierre Boulez i Patrice Chéreau han treballat junts en tres ocasions, i les tres han resultat històriques. A L’Anell del Nibelung de Bayreuth van dinamitar la manera de representar Wagner, humanitzant fins a l’extrem déus i herois. Poc després van presentar al món la Lulu en tres actes. I fa poc es van tornar a reunir amb l’objectiu d’esvair-nos un dubte que teníem.

Ara ho podem afirmar amb rotunditat: De la casa dels morts és la millor òpera de Leos Janacek, i una de les dues o tres més grans del segle XX. Si no us ho creieu, podeu anar a buscar aquest DVD.

L’opció que va triar Janacek per la seva darrera obra era arriscadíssima: adaptar el text de Dostoievski sobre els seus anys en un presidi de Sibèria. El resultat és una òpera on hi manquen dos dels elements fonamentals del gènere, els personatges i la trama. Durant noranta minuts veurem petites escenes de la vida quotidiana dels presoners, les seves misèries, els conflictes. La massa humana és la protagonista, i només de tant en tant alguns condemnats emergeixen com a solistes durant una estona, per tornar a ser absorbits pel cor ràpidament.

Hi ha, tot i això, alguns personatges reconeixibles. Gorjancikov, el presoner polític, és el teòric protagonista perquè la seva arribada obre l’òpera i la seva marxa la tanca. El jove Aljeja ràpidament es fa amic seu, i també hi ha un vell presoner, però cap dels tres canta més de vint línies. Llavors hi ha els quatre homes que ens explicaran què hi fan a Sibèria en un monòleg. Són el psicopàtic Luka, l’embogit Skuratov, el vagabund Sapkin i el tràgic Siskov.

La música de Janacek és magistral, va al moll de l’os, però també té molts moments d’una extraordinària bellesa. L’òpera amaga grans sorpreses, com la pantomima que en cinc minuts explica la història de Don Giovanni, naturalment només representada per homes.

La producció que preserva aquest DVD, enregistrat a Aix-en-Provence, manté el nivell magistral de l’òpera, i alhora que és fidel al llibret n’accentua molts dels seus aspectes.

Chéreau situa l’acció en una presó intemporal, i no cal que recordem la història del segle XX per saber el què això significa. El francès, com a moltes altres produccions seves, aposta per l’element físic, corporal. A l’escenari hi trobem solistes, cor i actors, però som incapaços de distingir qui és qui: el treball actoral és excepcional.

A tot el repartiment només hi ha dos noms coneguts. Olaf Bär, gran liedeista, és Gorjancikov, i un veteraníssim Heinz Zednik, antic company d’aventures (va ser Loge i Mime a l’Anell de Bayreuth), és el vell presoner. La resta de solistes ignoro d’on han sortit, però el nivell és altíssim. He de mencionar els quatre que tenen a càrrec els monòlegs, tres tenors i un baix, perquè estan excepcionals en tots els aspectes: veu, cant i interpretació, en una simbiosi poques vegades vista en un DVD, i menys per (semi)desconeguts. Apunteu-ne els noms, sobretot els dos primers: Stefan Margita (Luka), John Mark Ainsley (Skuratov), Peter Hoare (Sapkin) i Gerd Grochowski (Siskov).

I Boulez, en la seva darrera intervenció en un fossat d’òpera, simplement ens fa un regal ajudat de la Mahler Chamber Orchestra. Tota l’agressivitat que té la canònica versió de Mackerras desapareix per oferir-nos una bellesa i un lirisme extrems.

M’estic excedint en les lloances? Doncs una més. El DVD inclou allò que tots haurien de tenir de sèrie: quaranta minuts de making off, incloent llargs assajos de Chéreau, Boulez i el coreògraf.

Tot plegat simplement imprescindible.