Liceu Òpera Barcelona al Palau Robert

Per tal de celebrar els deu anys des de la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu, el Palau Robert ha preparat una exposició titulada Liceu Òpera Barcelona, que vaig poder visitar ahir. Una exposició que té l’objectiu evident de celebrar tot el què s’ha fet en aquests anys, en especial l’obertura a la societat.

La veritat és que la mostra és una mica escarransida, i només toca la superfície de tot plegat. Especialment els dos primers espais, Abans, sobre el Liceu abans de l’incendi, i Llavors, sobre la tragèdia de 1994, deixen bastant a desitjar, i passen de puntetes sobre la història del teatre i les possibles causes de l’incident.

A Després hi trobem uns plafons amb gairebé totes les produccions que ens ha ofert el Liceu (algú dirà, “que ens ha ofert el senyor Matabosch”) aquests deu anys. I fent la passejada es confirma la intuïció que ja teníem: compareu les produccions de Verdi i Mozart amb les de Wagner, Janacek o Britten. És un problema dels directors d’escena, que no se’n surten amb les òperes “tradicionals”? O potser ha estat una política del teatre potenciar els títols menys repetits?

Finalment a Demà podem veure i sentir tots els DVD que s’han enregistrat des del Liceu. En poca estona vaig poder veure la Dessay embogint a Hamlet, Salminen matant el pobre Struckmann a Götterdämmerung, l’espectacle que va muntar Savall amb La favola d’Orfeo i el cor circulant per l’estació de tren a la fascinant Boulevard Solitude.

En fi, una exposició arregladeta però que es queda molt curta. El Liceu dóna per omplir tres vegades el CCCB, i espero que no haguem d’esperar al vintè aniversari per tenir una mostra al nivell que el nostre teatre es mereix.

Salome i dos estirabots

No tenia previst anar a veure la Salome del Liceu. Les crítiques han estat força dolentes, i Nina Stemme no cantava en l’única funció que podia anar a veure. Però llavors he recordat que el director musical era Michael Boder, responsable del futur de l’orquestra, i m’ha vingut la curiositat de sentir-lo. O sigui que he comprat una entrada i cap al teatre.

Quan ha acabat la funció el primer que he fet ha estat mirar el llibret per veure si aquesta Salome es tractava d’una coproducció. I he respirat en veure que sí. Cap problema, doncs: el Liceu ha apostat pel senyor Guy Joosten i això ha estat un error monumental, però només faltaria que els teatres es posessin a controlar la feina dels seus directors d’escena contractats. Altra cosa és que fos una producció comprada. Llavors caldria investigar qui va prendre la decisió per demanar-ne el cap (i mai millor dit).

Ja sabeu que no tinc cap problema amb les produccions anomenades “modernes”, que actualitzen les òperes o que en canvien coses: em va fascinar el Tannhäuser de Carsen, i vaig trobar punts interessants al Don Giovanni i el Wozzeck de Bieito.

En canvi aquesta Salome em sembla un bunyol monumental, un xurro de cap a peus, la pitjor producció que he vist al teatre. No entraré en detalls sobre l’error del concepte o la nul·la capacitat artística que demostra Joosten per no avorrir-vos. Només diré que un director d’escena ha de ser també artesà, i no es pot tolerar que es faci un interludi musical amb el teló baixat i haguem de sentir els sorolls de tots els canvis sobre l’escenari. Impresentable.

L’altre punt que vull comentar és l’orquestra. I aquí el problema és que m’ha agradat, i en la darrera mitja hora m’ha semblat excel·lent: els metalls han sonat com calien, les cordes han estat meravelloses i impactants en les dissonàncies, etcètera. Com s’explica doncs que hi hagués fortes crítiques el dia de l’estrena? El mateix va passar amb Els mestres cantaires.

Només hi ha una explicació: manca d’assajos. Doncs bé, proposo un mètode. S’agafen els enregistraments de totes les funcions i es detecta quina és la primera que compleix el nivell que requereix el Liceu. La cinquena funció? Doncs cinc assajos més abans de l’estrena. Si ho fan les corals d’aficionats, amb més motiu ho haurien de fer uns professionals que cobren. Està vist que els manca repeticions, doncs a repetir.

Quatre apunts finalment sobre els cantants. M’ha agradat Erika Sunnegårdh com a Salome, tot i que a vegades costava sentir-la. En un teatre més petit jo la contractaria, i a més té el físic i sembla que balla bé… pel poc que li hem pogut veure, clar. Destaco l’Herodes de Gerhard Siegel, el Mime oficial del nostre temps, i sospito que té més veu que molts Siegfried que li deuen tocar com a company. Correctes la resta de protagonistes (a destacar el Narraboth de Stefan Heibach), però els comprimaris m’han semblat força fluixos.

Conclusions: podem esperar grans coses de Boder sempre que l’orquestra treballi més; i si Joosten torna demanar feina al teatre, ni tan sols obrir-li la porta (no fos cas que ens la tornés a colar).

Wagner al Liceu: un cicle

Amb Els mestres cantaires de Nurenberg el Gran Teatre del Liceu ha completat un cicle sencer de tot el cànon wagnerià. En els darrers anys s’han ofert, per tant, les set obres majors de Richard Wagner, les que es poden veure a Bayreuth. Per tant he pensat a fer-ne una petita retrospectiva. Quin és el balanç?

L’Holandès Errant. Aquesta producció, l’única firmada per un director escènic del país, ens va deixar un regust agredolç pel seu potencial no desenvolupat. Àlex Rigola es va acovardir en la primera experiència operística i va seguir al peu de la lletra el text de Wagner sense aportar res de nou. Sebastian Weigle, instal·lat en el desànim de la seva darrera època, en va fer una versió de rutina. Per sort les veus masculines, sobretot un bon Alan Titus i el sempre imponent Eric Halfvarson van salvar el vaixell.

Tannhäuser. La producció de Robert Carsen era un magnífic artefacte teatral, tot i que les contradiccions amb el text cantat eren constants. La discussió entre defensors i detractors va ser per tant aferrissada, amb el tema dels límits de la direcció escènica com a eix central. Sebastian Weigle en va fer una bona lectura musical, però el triomfador absolut va ser Peter Seiffert en el dificilíssim paper protagonista.

Lohengrin. O més aviat el “Lohengrin dels pantalons curts” per obra de Peter Konwitschny. Qualsevol consideració musical va quedar sepultada per un escàndol majúscul, acusacions de tot tipus i un allau de cartes al director a La Vanguardia. Com va respondre el teatre? Tornant-lo a programar al cap d’uns anys.

Tristany i Isolda. La producció d’Alfred Kirchner, força avorrida, no aportava res de nou a l’obra, i la parella protagonista era clarament insuficient, sobretot un superat John Treleaven. Per sort els secundaris van tenir un gran nivell (Struckmann, Braun i Halfvarson), i aquesta va ser la consagració de Bertrand de Billy com a director titular. Després d’anys de dubtes i retrets el teatre es va rendir als seus peus.

Els mestres cantaires de Nurenberg. Una d’aquelles produccions en què tot és al seu lloc però res no entusiasma, amb una direcció escència de Claus Guth força mediocre malgrat alguna idea interessant. Sebastian Weigle es va atrevir amb una versió de cambra de l’obra i la jugada li va sortir bé. I el repartiment molt equilibrat, amb uns excel·lents Dohmen, Dean Smith, Ernst i Skovhus, i la sorpresa que Verónique Gens pot cantar, i molt bé, Eva.

L’Anell del nibelung. El teatre va decidir oferir la tetralogia en dos anys i va portar l’excel·lent producció berlinesa de Harry Kupfer, que ampliava i millorava les idees de la seva polèmica versió de Bayreuth. Kupfer no només va fer posar a ple rendiment la maquinària escènica del nou Liceu (ja tocava!) sinó que ens va oferir un concepte global i estudiat al detall basat en la decadència de la natura, simbolitzada en l’Arbre de la vida. Alguns moments memorables van ser les aparicions d’Erda i de les Nornes, el descens al país dels nibelungs o la immolació de Brünnhilde.

El repartiment també va ser potent dins el panorama wagnerià, i va estar presidit per un problemàtic però contundent Falk Struckmann com a Wotan i la irregular Brünnhilde de Deborah Polaski. A destacar també el monumental Hagen de Matti Salminen, el magisteri actoral de Graham Clark, el gran Fasolt de Kwangchoul Youn, el veterà però potent Alberich de Günter von Kannen i el sensacional Mime “breu” de Francisco Vas. Tot i això el triomfador més gran va ser Bertrand de Billy, ovacionat especialment després de cadascuna de les dues darreres jornades. Des de llavors no ha tornat a dirigir al teatre.

Parsifal. La pètria i asfixiant producció de Nikolaus Lenhoff era molt més interessant del què semblava a primera vista, i el seu record ha anat augmentant amb el temps. Tot i això, aquest Parsifal va destacar per un trio protagonista imbatible: Plácido Domingo, Violeta Urmana i Matti Salminen, tots tres a nivell estratosfèric. I tot això rematat per un magnífic Sebastian Weigle de la primera època.

* * *

La valoració de tot el cicle és molt satisfactòria, i crec que es nota que els responsables del Liceu han prioritzat la tradició wagneriana del teatre: segurament el balanç dels Verdi o Mozart no seria tan satisfactòria. Hem pogut veure bones produccions i sentir grans cantants dins el panorama actual, i això s’agraeix.

L’any que ve comença el nou cicle amb Tristany i Isolda, i per la temporada 2010-2011 es preveu un nou Parsifal, sembla que també amb repartiment de luxe. Esperem poder-ne gaudir tant com fins ara.

Els Mestres cantaires al Liceu

Nit de Setmana Santa, de Champions i de Wagner de sis hores, i per tant poc més de mitja entrada al Liceu. Sorprenentment, també mitja entrada al fossat del teatre, per decisió del seu director titual Sebastian Weigle. L’alemany va optar per uns efectius molt menors del què se sol considerar una “orquestra wagneriana” i per una visió de cambra de l’obra.

Després d’uns quants dies de rodatge puc dir que l’aposta va ser completament reeixida. És cert que en alguns moments va mancar cos orquestral, com a l’inici del preludi del primer acte, però el nivell general va ser molt bo (molt bé les cordes!) i va culminar en un excel·lent preludi del tercer acte. Després d’alguns títols on va caure en la rutina o l’apatia, me n’alegro d’haver recuperat el Weigle dels dos primers anys, i pels bravos generals crec que el públic també.

El repartiment va tenir un gran nivell, i en el dificilíssim paper de Sachs vam tenir el Wotan de Bayreuth, Albert Dohmen. Durant els dos primers actes va aplicar el “mètode Windgassen”, escurçant totes les vocals per reservar energies, i no es va deixar anar fins el tercer i llarguíssim acte. Tot i alguns problemes al monòleg final, les prestacions van ser molt bones.

El danès Bo Skovhus havia tingut una trajectòria descendent al Liceu des d’aquell mític Billy Budd, i darrerament havia mostrat problemes de projecció i de nassalitat, només salvat per les seves prestacions escèniques en títols com La ciutat morta. Cal dir que va ser un bon Beckmesser i que el paper li escau, tot i la visió gairebé histèrica que li va marcar el director d’escena. L’únic problema és que moltes Eva preferirien Skovhus que el Walther de torn…

El cavaller qe aspira a burgès va ser Robert Dean Smith, darrerament més dedicat a papers com Tristany o Siegmund. Les crítiques de l’estrena van ser moderades, però es nota que mica en mica la veu se li ha anat adaptant a les exigències més líriques de Walther. La veritat és que va estar molt bé. I Eva era una aposta arriscada, perquè Véronique Gens la podríem definir com una soprano “Harmonia Mundi”. Ajudada per la menor densitat orquestral va poder mostrar una veu excel·lent i va clavar els trinos tan característics del personatge.

David és un paper una mica desagraït, perquè sempre se’l menciona cap al final i ha de cantar més que molts protagonistes d’òpera italiana. Norbert Ernst va tenir un molt bon nivell, i també la Magdalene juvenil de Stella Grigorian. No em van convèncer ni el Pogner de Reinhard Hagen ni el Kothner de Robert Bork, però sí el sereno de Magnus Baldvinsson, que semblava sortit de BCNeta.

Menció especial per les prestacions del cor, sempre dirigit pel mestre José Luis Basso. Les seves intervencions del tercer acte van ser magnífiques, i especialment un impactant “Wacht auf!“. Llàstima que no es van poder lluir a l’escena de la baralla… que no va ser tal.

La posada en escena de Claus Guth, procedent de la Staatsoper de Dresden, no només és força mediocre sinó que a més no aporta absolutament res. Només em va agradar la “geometria alterada” del segon acte, però en el primer es va perjudicar clarament els cantants, especialment si es trobaven al fons de l’escenari. La primera part de l’ària de Pogner, per exemple, va ser un desastre. No crec que s’hagi de ser un geni per vincular el segon acte amb El somni d’una nit d’estiu, alguns moviments d’Eva i Walther eren incomprensibles, i finalment ignoro si la conclusió, amb tothom emfrontat a Beckmesser, tenia una segona o triple lectura.

En resum, una bona nit d’òpera i de Wagner al Gran Teatre del Liceu, amb un nivell general molt bo (però no excel·lent) només perjudicat per una mediocre posada en escena, i l’alegria de recuperar el mestre Weigle ara que marxa.

Simon Boccanegra, segon repartiment

Les meves visites al Liceu són darrerament accidentades i decidides a l’últim moment, però sempre és un plaer tornar al meu teatre, que no visitava des de Tannhäuser.

Primer de tot l’obra. Jo sóc un gran verdià, però sempre he considerat Simon Boccanegra com una òpera força irregular. Malgrat que la música de Verdi és extraordinària, el llibret té uns gravíssims problemes que ni tan sols Boito va poder solucionar: confusió inicial de personatges, esdeveniments no explicats, canvis sobtats entre un acte i el següent… Però el pecat original radica en què la història política i la trama d’Amelia no casen gens, i això que estan absolutament enllaçades. Simon sembla condicionar l’acció de govern a l’amor de la filla, fet que no lliga amb la imatge que es vol donar de líder just. Tal com ens va ensenyar Mussorgski, les òperes polítiques són millors sense història romàntica.

Suposo que degut a tot això, el director d’escena José Luis Gómez ha apostat per mostrar-nos l’obra el millor possible i deixar-se d’invents. L’escenografia, minimalista i efectiva, m’ha agradat molt, tot i que es podria criticar que només estigui pensada per les butaques centrals del teatre.

I aprofito per llançar una reflexió. Degut als moments en què l’escenari s’obria parcialment, el volum dels cantants podia doblar-se en qüestió de dos passos. Ja sé que es tracta d’un mal endèmic avui en dia, però no es podria tenir en compte la qüestió de la projecció sonora a l’hora de planificar l’escenografia i la direcció d’actors?

El millor de la funció va ser, per mi, la direcció musical de Paolo Carignani. Una direcció enèrgica i entusiasta, molt atenta amb els cantants malgrat algun moment puntual d’excés sonor. Tenint en compte que en els repertoris italians hem tingut la visita de directors no massa encertats, Carignani podria ser una bona solució.

La funció del 3 de gener va ser l’estrena del segon repartiment, i el Liceu ja té una sòlida tradició de cantants “populars” que igualen o superen els noms consagrats. A les funcions anteriors hi va haver un greu ball de noms i força crítiques, o sigui que hi havia l’esperança d’escoltar alguna sorpresa.

Al baríton Alberto Gazale li manca madurar per poder afrontar un rol tan pesat com aquest, però les seves prestacions van ser molt bones. Es va enfonsar una mica al final del primer acte (llàstima, el més interesant), però la pausa li va anar bé per recuperar forces. Vist com està el mercat de barítons verdians, portar Gazale va ser un encert.

La millor intervenció de la nit va ser la de la soprano Barbara Haveman com a Amelia, que es va endur una bona ovació i uns crits entusiastes des dels pisos alts. Haveman té una veu potent i carnosa i uns aguts segurs, i només se li pot retreure una certa manca de subtilitat. Junt amb el de Gazale, un nom a apuntar de cara al futur.

Un cantant de la casa, Stefano Palatchi va ser Jacopo Fiesco, el rival de Simon. La veu és poc grata, però res a dir de la seva intervenció. El millor va ser, de llarg, el pròleg i especialment la seva ària.

Tothom esperava amb curiositat l’aparició d’Aquiles Machado com a Gabriele Adorno, després dels repetits informes de la seva ruïna vocal en voler cantar rols poc adequats. Ahir, però, ho va fer molt bé i no va tenir problemes ni d’emissió ni en l’agut. Espero que aquestes funcions li serveixin per remuntar. A ell, al final, se’l veia content.

Molt bé també el baríton Carlos Bergasa com al conspirador Paolo Albiani. Potser aquest rol requereix una veu més gruixuda, però Bergasa va cantar amb molt de gust i sense caure en histrionismes barats, cosa que s’agraeix sempre.

Bé els tres comprimaris: segur Pavel Kudinov com al sicari Pietro, correcte Jorge de León com a capità, i poc avaluable Clauda Schneider pel seu brevíssim paper. A veure si veiem més aquesta cantant.

En resum, una funció d’aquelles en què no se surt entusiasmat però sí satisfet. I ja es tracta d’això.

Visca el Venusberg (3)

Han passat algun dies des de l’estrena de Tannhäuser al Liceu, i la polèmica encara cueja. Per motius obvis no he pogut tornar a assistir a les funcions, però el pas del temps permet generar opinions més sòlides que les que s’escriuen poques hores després de la representació.

Tots els debats provenen, naturalment, de la proposta de Carsen. Per alguns és una violació intolerable de l’obra de Wagner, i en certs fòrums s’han fet servir expressions fortíssimes. Per altres és una posada en escena interessant per se, tot i que lliga poc amb l’obra original. I, finalment, els darrers pensen que és una actualització necessària del missatge wagnerià feta amb elements brillants.

Personalment cada cop m’agrada més l’opció que va triar Carsen, i avui mateix la defensaria molt més que poc després d’assistir al Liceu. El retrat de l’artista em sembla excel·lent, així com la visió que es dona de la resta de personatges.

Ara bé, em continua xerricant el final, un canvi que a més té un fort impacte visual en passar del fons negre al blanc (quan es torna a la galeria). És un final triomfal, i el problema és que a Wagner de finals triomfals el dels Mestres Cantaires i prou. La resta poden tenir músiques espectaculars i personatges que es redimeixen, però la quantitat de morts i de desolació espanta. Penseu només en El capvespre dels déus, Tristany i Isolda o, sobretot, Lohengrin. Són finals tremendament ambigus, i en canvi Carsen opta per l’èxit i la integració del protagonista. La sensació que un té quan baixa el teló és completament diferent, i no estic segur si això m’agrada.

Nota final: No puc deixar de felicitar el Liceu per la seva capacitat de portar-nos tenors wagnerians. Per una banda Seiffert ha tingut un èxit brutal, i espero sincerament que no li robin el premi de cantant de l’any. Darrerament es dóna a senyors o senyores que fan un recital o un concert una nit i se’n van, mentre que Seiffert porta no sé quantes funcions donant-ho tot en un paper monstruós.

I més felicitats pels reflexos que ha tingut la direcció quan Robert Gambill va causar baixa: a canvi hem vist els dos últims Tannhäuser de Bayreuth, van Aken i Gould. I això no ho aconsegueix qualsevol teatre.