Un Holandès curiós

Ja sabeu que m’agrada col·leccionar versions del cànon wagnerià, i que més o menys tinc controlada la discografia existent. Per això l’altre dia em va sorprendre topar-me amb un registre de L’holandès errant del qual no tenia notícia (i això que és un document comercial en estudi). És aquest.

L’enregistrament es va fer l’any 1960 amb la Staatskapelle de Berlín (és a dir, de la RDA) i la direcció enèrgica i convincent del prematurament desaparegut Franz Konwitschny (sí, el pare de Peter). La versió triada és la feta sense entractes però amb el final revisat. El so és molt bo, tot i que podria millorar molt el balanç dels diferents plans sonors.

La primera sorpresa és el nom de l’Holandès, ni més ni menys que Dietrich Fischer-Dieskau, i els judicis previs que en pogueu fer es compleixen exactament. A banda de la manca de greus (DFD no ha estat mai un baix-baríton), a Die Frist ist um ja veiem que el personatge no té el pathos d’Uhde, ni la talla mitològica de Hotter, ni la ràbia desafiant de London, sinó que més aviat sembla… un liederista cantant (magníficament) el Die Frist ist um. Al duet d’amor remunta, però es torna a enfonsar al lament final. No em malinterpreteu, DFD era un extraordinari cantant, però aquest no va ser mai el seu paper. Jutjeu-ho vosaltres mateixos.

El cas de Marianne Schech és diferent, i es tracta d’un problem de desgast vocal que li afecta tant el timbre com els aguts. Tot i això es pot sentir que uns anys abans hauria estat una gran Senta. No convenç massa Rudolph Schock com a Erik. Ara bé, tenir a Gottlob Frick és tota una garantia com a Daland, així com la gran professional Sieglinde Wagner en el desaprofitat paper de Mary.

I deixo el plat fort pel final. El meu cor sempre tindrà un raconet per a Josef Traxel, però el Timoner de Fritz Wunderlich és simplement prodigiós. Vinga, traieu tots els reclinatoris per sentir-lo.

En resum, un bon Holandès que, si bé no és en cap cas la primera opció, pot ser una lectura complementària certament interessant.

ANTIKRIST

Avui ens oblidem d’històries romàntiques, de mites clàssics i d’herois medievals, i també passarem per alt els compositors més coneguts del repertori. Avui toca una òpera sobre la vinguda de l’Anticrist a la Terra, escrita per un danès gairebé desconegut.

Fa un parell de mesos ja us vaig parlar de l’estrany Rued Langgaard (1893 – 1952), compositor al marge de qualsevol tendència, ignorat pels seus contemporanis, organista i autor de setze simfonies, algunes de només cinc minuts de durada.

Antikrist és la seva única òpera. Com el seu nom indica, tracta de les conseqüències de l’aparició de l’Anticrist a la Terra. Consta d’un pròleg en què Llucifer invoca l’Anticrist (amb el permís, atenció, de Déu), i sis escenes en què es reflecteixen els diferents aspectes d’aquest personatge: la llum del món salvatge, la supèrbia, la desesperació, la luxúria, la lluita dels homes contra ells mateixos i la perdició. Al final Déu torna enviar l’Anticrist a les profunditats i sona un cor celestial.

A cada escena hi apareixen una sèrie de personatges que reciten uns textos simbòlics i força obscurs que barregen fragments de la Bíblia, en especial del Llibre de l’Apocalipsi. Entre els personatges hi trobem la Boca Que Diu Grans Coses i la Gran Prostituta, muntada sobre la Bèstia Escarlata. Les anotacions escèniques del compositor es basen en diverses pintures, en especial les de Luca Signorelli a la catedral d’Orvieto (esquerra). Tot plegat recorda força a l’estructura d’un oratori.

Amb la descripció anterior podeu pensar: quina mandra. Però encara no he parlat de la música, i aquí és on l’obra guanya molts enters. Langgaard va compondre l’òpera entre 1921 i 1923, i el seu estil és típic del post-wagnerianisme més extrem: orquestra enorme, gran cromatisme, contrastos constants… El resultat, però, val molt la pena.

Podeu sentir a continuació el preludi de l’obra.

I aquí la darrera escena. Una veu des de la tomba anuncia la mort de Déu i maleeix tothom; un anunci prematur, perquè a continuació la veu divina torna a llançar l’Anticrist a les profunditats.

No cal dir que l’obra va tenir molts problemes amb la censura, i mai es va estrenar en vida de Langgaard. El primer enregistrament és de 1986, i no va pujar a un escenari fins el 1999. Els fragments anteriors pertanyen a la versió de l’Òpera Real de Dinamarca de 2002, amb direcció musical de Thomas Dausgaard i disponible en CD i DVD.

James King canta Apollo

Els lectors habituals del bloc ja coneixeu la meva gran admiració pel tenor nord-americà James King (1925 – 2005), un cantant que no té el lloc que es mereix a la galeria d’il·lustres.

Aquests dies he estat escoltant una de les òperes de Richard Strauss menys conegudes, Daphne, estrenada el 1938 i basada en el mite hel·lènic. La versió considerada de referència és la de Karl Böhm, director a qui el compositor va dedicar l’obra, i que té a Hilde Gueden i Fritz Wunderlich com a protagonistes.

L’òpera és prou interessant, però si no es programa sovint és en part per la dificultat d’atorgar el rol del déu Apol·lo, una absoluta monstruositat de paper. El personatge requereix la força d’un tenor wagnerià però també un solidíssim registre agut squillante. Un crític de la Gramphone va escriure que es necessitaria una barreja de Jon Vickers i Richard Tauber.

Karl Böhm va comptar amb un James King no tan jove d’edat però que tot just començava la seva segona i definitiva carrera com a tenor (després d’uns anys poc reeixits com a baríton), i que s’estava fent un nom a base d’anar aprofitant les cancel·lacions de Sandor Konya. Us animo a sentir-lo al fragment més compromès, el llarg monòleg Was erblicke ich? situat a més gairebé al final de l’obra.

Que King, malgrat alguna vacil·lació inicial, pogués cantar tan bé el paper és extaordinari. Que no hi deixés la gorja i pogués continuar amb una carrera de vint anys és gairebé un miracle.

I per cert, després de sentir aquest fragment, algú dubta que Richard Strauss odiava els tenors?

Un sol CD

Fa uns quants dies un company em va demanar que li recomanés un sol CD de música clàssica, per veure què tal. Un sol CD representatiu de cinc o sis segles de música! Quina responsabilitat!

El cap em va començar a funcionar i se’m van disparar les opcions. Òpera sí però… en un sol CD? Ja sabeu que les recopilacions de fragments no m’agraden gaire. Àries? Obertures de Wagner o de Rossini? Després vaig seguir amb la música simfònica. Una raresa? Algun compositor poc reconegut? I si anem als grans, qui triar? Bach, Händel, Mozart, Haydn, Beethoven, Mahler… I què seria millor, una obra que “sonés” al company o potser alguna peça nova i desconeguda? A més hi havia el tema de l’enregistrament en si. Era important la qualitat del so, i que el CD fos fàcil d’aconseguir.

Després d’un parell de dies de donar-hi voltes, de sobte em va venir la inspiració i ho vaig tenir claríssim. El CD havia de ser aquest.

És a dir, l’enregistrament de Carlos Kleiber de les simfonies 5 i 7 de Beethoven, dirigint la Filharmònica de Viena els anys 1975 i 1976. I per què?

Les simfonies cinquena i setena de Beethoven són dos fites absolutes de l’art occidental. I la versió que en va fer Carlos Kleiber no és només d’un enorme rigor i d’una qualitat superlativa, sinó que desprèn una energia i una vitalitat difícilment superables. Crec que és un CD que et pot portar a voler escoltar-ne més.

A veure si l’encerto. I vosaltres què en penseu?

Discografia parsifaliana (9): Levine 1985 i una mancança

LEVINE, 1985. Hofmann, Meier, Sotin, Estes, Mazura, Salminen (en directe)

No tinc cap dubte que James Levine és un gran director d’orquestra. Ara bé, el seu Wagner és molt discutible, i en el cas de Parsifal fins i tot reprobable. El seu concepte es basa en allargar moltíssim els tempi, però pel camí s’oblida d’introduir els petits clímaxs que suportaven la visió de Kna. El resultat no produeix fascinació sinó somnolència.

Lamentablement als drames musicals de Wagner l’estrella és el director, i si aquest falla la resta s’ensorra. En aquest document queda el consol de la gran, extraordinària Waltraud Meier, però la podem sentir en millors entorns. La resta ja és prou conegut. En resum, una experiència que us podeu estalviar.

En aquest capítol tocaria parlar també de l’enregistrament de la segona producció de Wolfgang Wagner, que va tenir lloc el 1998 amb la batuta del desaparegut Giuseppe Sinopoli. El repartiment està format per Poul Elming, Linda Watson, Hans Sotin, Falk Struckmann, Ekkehard Wlaschiha i Matthias Hölle. Encara no està editat en DVD i per tant caldrà esperar, tot i que se’n poden veure alguns fragments a Youtube.

Discografia parsifaliana (7): Jochum 1971 i 1972

El Parsifal dirigit escènicament per Wieland Wagner va mantenir-se a Bayreuth fins el 1973, i els tres darrers anys es va encomanar l’orquestra al gran Eugen Jochum, que havia tingut una relació molt intermitent amb el Festival: gairebé 20 anys abans, el 1953 i 1954, s’havia encarregat d’uns mítics Tristany, Lohengrin i Tannhäuser. El document de 1971 s’ha publicat, mentre que els altres dos circulen per internet.

JOCHUM, 1971. Kónya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe)

Sempre s’ha relacionat Eugen Jochum amb el compositor Anton Bruckner, i esperava que la seva visió fos mística o solemne. Però tot el contrari! Només Krauss el supera en dramatisme, i els tempi són gairebé tan ràpids com els de Boulez. Crec que estem davant d’una de les lectures més vitals de l’obra.

El jove innocent és aquí Sándor Kónya, naturalment més veterà que a les seves glorioses intervencions dels cinquanta, però encara amb el seu bellíssim timbre. El problema és que Parsifal és un paper un pèl massa dramàtic per la seva veu, i a vegades ha de forçar-la una mica.

La sorpresa del registre, a banda de Jochum, és la Kundry de Janis Martin, que en aquells moments passava de mezzo (va ser Magdalene i Fricka a finals dels seixanta) a soprano (va cantar fins i tot Eva i Freia!). Diguem-ho clar, es tracta d’una grandíssima Kundry, segurament la millor del període entre Ludwig i Meier. Té aguts sòlids, bons greus i una gran intensitat dramàtica, que és el que es demana al paper.

A la resta de protagonistes repeteixen el correcte Franz Crass i els excel·lents Thomas Stewart, Gerd Nienstedt i Karl Ridderbusch. És a dir, es tracta d’un gran Parsifal, que com a curiositat permet sentir també per darrera vegada el cor dirigit per Wilhelm Pitz, present al Festival des de 1971.

PARSIFAL, 1972. King, Martin, Crass, Adam, McIntyre, Sotin (en directe)

El registre de l’any següent té alguns canvis dins del panorama habitual, i el que més destaca és la direcció d’Eugen Jochum, si cal més intensa que la de 1971, fet que també encomana els cantants. Llàstima que el registre sigui una mica deficient: igual que el Boulez de 1967 espero que un dia estigui disponible en millors condicions.

Com a Parsifal tenim un resplendent i extraordinari James King, en plenitud de facultats i demostrant el grandíssim tenor que va ser. Al seu costat Janis Martin té una intervenció igualment destacada, i els dos formen una parella magnífica.

L’únic problema del registre és el Gurnemanz de Franz Crass, molt pitjor que en els anys anteriors: ja no va tornar a Bayreuth. Com a Amfortas tenim a Theo Adam, un cantant que alguns admiren i altres no suporten: si us agrada el seu Wotan o Sachs, aquí us encantarà. Klingsor és un Donald McIntyre totalment passat de voltes, maníac, ploramiques, sarcàstic i desquiciat. I cal destacar els debuts del baix Hans Sotin (aquí Titurel) i el director de cor Norbert Balatsch, dues institucions de Bayreuth fins el 1999.

He d’apuntar que no he escoltat encara el document de 1973, amb un repartiment certament curiós: Jean Cox de Parsifal, Donald McIntyre d’Amfortas i Franz Mazura… de Gurnemanz!

Pel què fa als documents il·lustratius, he triat el mateix pels dos registres. Es tracta de l’intens final del segon acte. Escoltem primer el de 1971 amb Kónya, Martin i Nienstedt.

I ara King, Martin i McIntyre el 1972.

Dos Parsifal més a afegir al gran llegat des de Bayreuth.