Pocs compositors “clàssics” del segle XX han tingut un impacte tan gran a la música “popular” com l’alemany Kurt Weill (1900-1950). La trajectòria de Weill no pot ser més apassionant, des de ser als 19 anys répetiteur de Knappertsbusch fins als triomfs a Broadway de les darreres dècades. Tot i això, la seva celebritat prové de dos factors: les col·laboracions amb Bertold Brecht, en especial L’òpera de tres penics i Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny; i el seu songbook procedent del gran nombre de musicals, òperes i cicles de lieder que va escriure.
D’aquest songbook se n’han fet incomptables versions, i deuen ser pocs els músics de nivell que no s’han apropat mai a Weill. Avui us en porto una mostra.
L’any 1985 es va publicar el gran àlbum Lost in the stars, on grans artistes feien versions en anglès de l’obra de Weill. Tom Waits va triar el segon final de L’òpera de tres penics (Zweites Dreigroschenfinale), és a dir, What keeps mankind alive?
La resposta, per cert, no pot ser més pessimista: la capacitat per mantenir les seves virtuds reprimides i realitzar actes bestials.
Mica en mica moltes institucions al món de la premsa estan digitalitzant els seus enormes arxius i col·locant-los lliurement a la xarxa. Això és una mina per comprovar com es van rebre certes obres en el moment de l’estrena, quines van ser les crítiques originals d’enregistraments i funcions, o per poder llegir algunes plomes mítiques.
És gairebé impossible entendre la vida barcelonina i catalana del darrer segle i quart sense recórrer a l’arxiu de La Vanguardia, i ara la seva Hemeroteca virtual ens facilita molt la feina. Per mitjà del seu cercador, per paraules clau o dies concrets, es poden trobar fàcilment tot tipus de notícies relacionades amb l’òpera o la música clàssica. Per exemple la crònica del Tristany i Isolda que teniu a sobre, corresponent a la visita del Festival de Bayreuth de 1955.
Recentment ha estat l’anglesa Gramophone la que ha penjat tots els seus exemplars des de 1923. El cercador es troba en fase beta i funciona prou bé, però el sistema d’escaneig que han usat ha tingut força errors, i sovint hi ha canvis de caràcters en moltes paraules. Per sort es poden també descarregar les pàgines en format PDF.
També la revista LIFE ha col·locat part del seu patrimoni fotogràfic a Google. L’òpera hi té un paper destacat, i us animo a fer cerques sobre personatges com Lauritz Melchior, Maria Callas, Anna Moffo o Birgit Nilsson.
Només un avís final: vigileu, perquè remenar tots aquests arxius us pot fer perdre moltes hores de feina!
La història és molt coneguda, però sempre és interessant repetir-la.
El 1975 Eric Carmen va llançar el seu gran èxit, All by Myself. Dir que la cançó està inspirada en el Concert per a Piano nº 2 de Rachmaninov és dir poc, perquè es tracta d’un afusellament en tota regla. El vers de la peça i la melodia del segon moviment del concert són idèntics, i Carmen es va limitar a afegir-hi l’estrofa… que provenia d’una altra composició seva.
I ara ve la primera gran ironia de la història. Carmen va fer tot això pensant-se que, com que el concert és una peça “clàssica”, estaria lliure de drets d’autor. Gran error, perquè com tots sabreu Sergei Rachmaninov és un compositor del segle XX, i va morir el 1943. Els seus hereus van reclamar, i al final es va haver d’arribar a un acord econòmic.
L’All by Myself el podeu trobar fàcilment als tubs habituals, i aquí us deixo el preciós i sensacional moviment del concert de Rachmaninov:
Segons sembla, els concursants del programa Operación Triunfo, en les seves diverses edicions, han interpretat moltes vegades l’All by Myself. I aquí ve la ironia final.
La lletra de Carmen és prou interessant: “Quan era jove / Mai no necessitava ningú / Feia l’amor només per divertir-me / Aquells dies han marxat / Visc sol / Penso en tots els amics que he conegut / Però quan truco algú / No hi és mai a casa”.
Ara bé, la versió que canten al programa és una infame traducció al castellà que porta per nom Sólo otra vez, i que desvirtua completament la lletra per deixar-la en un absolut no res. És a dir, que l’aportació de Carmen desapareix i al final qui queda és el colós Rachmaninov.
Encara que sospito que els concursants això no ho saben.
Ara que les pel·lícules de James Bond tornen a estar d’actualitat, voldria recordar una petita connexió que tenen amb l’òpera del segle XX.
La primera gran malvada de la sèrie va ser la Rosa Klebb de Des de Rússia amb amor (From Russia with Love, 1963), l’espia coneguda per les seves sabates d’on en sortien ganivets.
El personatge va ser encarnat ni més ni menys que per Lotte Lenya, esposa (en aquells moments ja vídua) de Kurt Weill i la intèrpret definitiva del repertori del seu marit. Les seves intervencions cinematogràfiques van ser escasses, i segurament aquest és el seu paper més conegut, tot i que a Lenya la recordarem sempre per la seva manera de cantar allò de “Oh, show me the way to the next whisky bar…”
Sens dubte la soprano més famosa de la història és Maria Callas, que ha transcendit l’àmbit de la lírica per passar a ser una icona popular. Però la segona a la llista no és la Tebaldi, ni la Caballé, ni cap de les dives actuals que es passegen per les revistes de moda. És un personatge de ficció: Bianca Castafiore, el rossinyol milanès.
La Castafiore és una de les grans creacions d’Hergé, i l’únic personatge femení de la sèrie Tintin amb una certa importància. La primera aparició va tenir lloc a El ceptre d’Ottokar, i es va repetir a cinc àlbums més (a més d’altres dos on només se sent la seva veu). Fins i tot va tenir l’honor de donar nom al que per molts és el millor títol de l’autor: Les joies de la Castafiore.
Què en sabem de la soprano? Que és una gran diva, perseguida pels reporters de tot el món. Que actua sovint a La Scala de Milà, que ha interpretat La gazza ladra de Rossini, que l’acompanya el seu pianista Igor Wagner (!) i que té debilitat pel capità Haddock. Però la seva targeta de visita és l’ària de les joies del Faust de Gounod, que canta sempre que pot:
Ah! je ris de me voir
Si belle en ce miroir
Est-ce toi, Marguerite, est-ce toi?
He llegit a algun lloc que Hergé es va basar precisament en Maria Callas per crear el seu personatge, però això és força improbable, perquè la seva primera aparició és anterior al moment en què la grega es va fer famosa. I a més la personalitat no té massa res a veure. Si de cas el físic em recorda al de la sueca, i també posterior en el temps, Birgit Nilsson.
Un fet curiós és que, mentre la resta de la gent sembla admirar infinitament la Castafiore, Tintin i el capità Haddock no poden suportar la seva veu. Podríem suposar que no els agrada l’òpera, o que no tenen sensibilitat musical. Però hi ha una teoria més interessant: i si en realitat són els únics que se n’adonen de la realitat, que la diva canta molt malament, i que són els altres els sords? Quants intèrprets són infinitament aplaudits encara que estiguin en plena crisi vocal o, encara pitjor, que no hagin tingut mai prou aptituds?
Pocs compositors “clàssics” del segle XX han tingut un impacte tan gran a la música “popular” com l’alemany Kurt Weill (1900-1950). La trajectòria de Weill no pot ser més apassionant, des de ser als 19 anys répetiteur de Knappertsbusch fins als triomfs a Broadway de les darreres dècades. Tot i això, la seva celebritat prové de dos factors: les col·laboracions amb Bertold Brecht, en especial L’òpera de tres penics i Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny; i el seu songbook procedent del gran nombre de musicals, òperes i cicles de lieder que va escriure.
La història és molt coneguda, però sempre és interessant repetir-la.
