Petits apunts sobre Salome

Divendres que ve s’estrena al Gran Teatre del Liceu una nova producció de Salome, i és hora de dedicar-hi algunes línies.

És difícil dir res de nou sobre aquesta arxiconeguda òpera de Richard Strauss, una de les més populars i conegudes del segle XX des de la seva estrena a Dresden el 1905. La història de la princesa de Judea obsessionada amb Sant Joan Baptista va provocar un enorme escàndol per la seva amoralitat, i especialment per l’escena del petó al cap tallat de Jochanaan.

A Salome se l’ha vista sovint com la germana menor del díptic expressionista que forma amb Elektra, tot i que sempre ha estat la meva preferida. Així com Elektra fa la sensació que comença amb un fortissimo (musical i emocional) i d’aquí no baixa, a Salome Strauss usa tots els colors de la paleta, des dels poètics moments llunars de l’inici fins a les dissonàncies quan la protagonista embogeix definitivament.

Una de les preguntes que sempre em faig al voltant de l’obra és el paper de Jochanaan. És la figura hieràtica, incorruptible, que se’ns presenta en algunes versions, especialment les més antigues? O bé té un desig amagat cap a Salome? No oblidem que l’òpera es basa en un text d’Oscar Wilde…

Naturalment el gran repte a l’hora d’escenificar l’obra és trobar una protagonista adequada, tasca impossible perquè caldria una adolescent de disset anys amb veu de soprano dramàtica, amb l’afegit que ha de ballar la dificilíssima dansa dels set vels. Si exceptuem el cas d’una joveníssima Anja Silja, no sembla que massa cantants puguin convèncer en aquesta doble vessant. L’alternativa és recórrer a una ballarina o “doble de cos”, però això és una impostura; i si a més la producció arracona la soprano en un costat de l’escenari i la col·loca dins un barril, hi ha el perill que la diva no torni a aparèixer pel teatre durant unes quantes temporades.

També és problemàtic el paper d’Herodes, un calc del què passa amb el Loge de L’or del Rhin: és millor un tenor de caràcter, un líric o un dramàtic? No hi deu haver cap rol que l’hagi cantat intèrprets tan oposats com Jon Vickers, Gerhard Stolze, Max Lorenz, Julius Patzak o Kim Begley. Això sí, la dificultat del paper és màxima, i cal que el cantant estigui en plenes facultats malgrat el seu caràcter histriònic. No n’hi ha prou de cridar.

Per a la resta es necessita un baix-baríton sòlid per a Jochanaan, una soprano dramàtica o mezzo per a Herodias i un tenor líric per a Narraboth. Dels secundaris és fonamental que sobresurti i impacti el Primer Nazarè.

El repartiment del Liceu ens dóna bones perspectives i tots confiem en Nina Stemme, la soprano dramàtica del moment. Veurem què tal Mark Delavan com a Jochanaan (llàstima no tenir Albert Dohmen), i sorprèn trobar Gerhard Siegel, que canta Mime als principals teatres del món, al segon repartiment. Siegel és a més un tenor de veu potent, i ho pot fer molt bé. I finalment tots atents a Michael Boder, futur director titular de l’Orquestra del Liceu. De la producció no em pronunciaré fins que l’hagi vista, com sempre faig.

Com a fragment no us he triat cap dels grans hits de l’òpera, sinó un dels meus moments preferits: el relat dels nazarens sobre els prodigis del Messíes. La versió fou enregistrada al Met el 2004, amb la direcció de Valeri Gergiev. Podeu sentir Morris Robinson (Primer Nazarè), Albert Dohmen (Jochanaan), Larissa Diadkova (Herodias) i un decadent Siegfried Jerusalem (Herodes).