La mort de Fafner

Les quinze hores de L’anell del nibelung estan plenes de moments memorables que, si bé en una representació o en una escolta atenta es gaudeixen al màxim, solen quedar més oblidats quan es comparen amb els “grans èxits” (adéus de Wotan, immolació, pujada al Valhala, etcètera).

Un d’ells és la mort de Fafner al segon acte de Siegfried. L’heroi li clava una espasa al cor, però el gegant convertit en drac no mor instantàniament sinó que té temps de dir unes paraules. Wagner introdueix un nou concepte mitològic: el del moribud que aconsegueix la saviesa en la seva agonia.

Així doncs Fafner no només adverteix Siegfried d’una possible traïció, sinó que li explica breument la tràgica història de la seva estirp, ara definitivament extingida. Per desgràcia mor quan pronuncia el nom de l’heroi.

Són quatre minuts i mig de música que demostren una vegada més que tots els papers de L’anell, per més petits que siguin, necessiten d’un gran intèrpret. Primer de tot us proposo escoltar un potent, paorós però alhora agonitzant Josef Greindl a la versió de Krauss (1953). De pas també es pot gaudir el meravellós Siegfried juvenil de Windgassen.

I una versió molt diferen, la de Karajan en estudi (1968), que malgrat obligar-nos a suportar l’impossible Siegfried de Jess Thomas, ens ofereix el líric i bellíssim Fafner de Karl Ridderbusch, més gegant savi que enorme drac.