El Parsifal dirigit escènicament per Wieland Wagner va mantenir-se a Bayreuth fins el 1973, i els tres darrers anys es va encomanar l’orquestra al gran Eugen Jochum, que havia tingut una relació molt intermitent amb el Festival: gairebé 20 anys abans, el 1953 i 1954, s’havia encarregat d’uns mítics Tristany, Lohengrin i Tannhäuser. El document de 1971 s’ha publicat, mentre que els altres dos circulen per internet.
JOCHUM, 1971. Kónya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt, Ridderbusch (en directe)
Sempre s’ha relacionat Eugen Jochum amb el compositor Anton Bruckner, i esperava que la seva visió fos mística o solemne. Però tot el contrari! Només Krauss el supera en dramatisme, i els tempi són gairebé tan ràpids com els de Boulez. Crec que estem davant d’una de les lectures més vitals de l’obra.
El jove innocent és aquí Sándor Kónya, naturalment més veterà que a les seves glorioses intervencions dels cinquanta, però encara amb el seu bellíssim timbre. El problema és que Parsifal és un paper un pèl massa dramàtic per la seva veu, i a vegades ha de forçar-la una mica.
La sorpresa del registre, a banda de Jochum, és la Kundry de Janis Martin, que en aquells moments passava de mezzo (va ser Magdalene i Fricka a finals dels seixanta) a soprano (va cantar fins i tot Eva i Freia!). Diguem-ho clar, es tracta d’una grandíssima Kundry, segurament la millor del període entre Ludwig i Meier. Té aguts sòlids, bons greus i una gran intensitat dramàtica, que és el que es demana al paper.
A la resta de protagonistes repeteixen el correcte Franz Crass i els excel·lents Thomas Stewart, Gerd Nienstedt i Karl Ridderbusch. És a dir, es tracta d’un gran Parsifal, que com a curiositat permet sentir també per darrera vegada el cor dirigit per Wilhelm Pitz, present al Festival des de 1971.
PARSIFAL, 1972. King, Martin, Crass, Adam, McIntyre, Sotin (en directe)
El registre de l’any següent té alguns canvis dins del panorama habitual, i el que més destaca és la direcció d’Eugen Jochum, si cal més intensa que la de 1971, fet que també encomana els cantants. Llàstima que el registre sigui una mica deficient: igual que el Boulez de 1967 espero que un dia estigui disponible en millors condicions.
Com a Parsifal tenim un resplendent i extraordinari James King, en plenitud de facultats i demostrant el grandíssim tenor que va ser. Al seu costat Janis Martin té una intervenció igualment destacada, i els dos formen una parella magnífica.
L’únic problema del registre és el Gurnemanz de Franz Crass, molt pitjor que en els anys anteriors: ja no va tornar a Bayreuth. Com a Amfortas tenim a Theo Adam, un cantant que alguns admiren i altres no suporten: si us agrada el seu Wotan o Sachs, aquí us encantarà. Klingsor és un Donald McIntyre totalment passat de voltes, maníac, ploramiques, sarcàstic i desquiciat. I cal destacar els debuts del baix Hans Sotin (aquí Titurel) i el director de cor Norbert Balatsch, dues institucions de Bayreuth fins el 1999.
He d’apuntar que no he escoltat encara el document de 1973, amb un repartiment certament curiós: Jean Cox de Parsifal, Donald McIntyre d’Amfortas i Franz Mazura… de Gurnemanz!
Pel què fa als documents il·lustratius, he triat el mateix pels dos registres. Es tracta de l’intens final del segon acte. Escoltem primer el de 1971 amb Kónya, Martin i Nienstedt.
I ara King, Martin i McIntyre el 1972.
Dos Parsifal més a afegir al gran llegat des de Bayreuth.
3 respostes fins ara
Emilio // 7 Març 2009 a 1:33 am |
Només dues qüestions:
No conec l’enregistrement de Golden Melodram del Parsifal de 1971 i volia preguntar-te si realment el so és tan dolent com es diu a algunes webs dedicades a Wagner que parlen d’aquesta gravació.
L’altra pregunta és demanar un aclariment
Dius al teu article:
“El jove innocent és aquí Sándor Kónya, naturalment més veterà que a les seves glorioses intervencions dels cinquanta, però encara amb el seu bellíssim timbre.”
¿Sándor Kónya en el paper de Parsifal als anys 50? Que jo sàpiga a Bayreuth només el va cantar també al primer any de Boulez, al 1966, i l’altre enregistrament comercial que tinc és d’una representació a Milà al 1960. La gravació més antiga que conec de Kónya en un paper wagnerià és el Lohengin de 1958 a Bayreuth. Circulen per Internet versions de Kónya en el paper de Parsifal dels anys 50?
Em podries dir quines i on es poden trobar?
Gracies.
Emilio
wimsey // 7 Març 2009 a 1:36 pm |
Emilio, quan parlava de les intervencions de Konya em referia als seus extraordinaris Lohengrin de 1958 i 1959. Efectivament els altres Parsifal són els de Milà i Bayreuth amb Boulez. Pel què fa al so, és justet i té algunes saturacions en els aguts.
I merci per acompanyar-me en aquest viatge parsifalià! Propera parada: Horst Stein.
Joaquim // 9 Març 2009 a 12:37 am |
No conec cap de les dues gravacions de la 7ª entrega. M’ho apunto.