Street View i la tradició operística

L’arribada de l’aplicació StreetView a Barcelona està creant tant furor com polèmica, però ens deixa més tranquils saber que ha respectat l’esperit wagnerià del Liceu.

Aquest no és el pitjor Parsifal

La figura d’Ángel-Fernando Mayo és totèmica per a molts wagnerians espanyols. Aquest crític, desaparegut el 2003, va crear un important corpus d’opinió des dels anys setanta, en els seus articles a revistes com Ritmo o Scherzo, i més endavant al butlletí gratuït de la distribuidora Diverdi. La seva influència va ser tan gran que actualment alguns acòlits escriuen els seus propis textos repetint, sense massa capacitat d’anàlisi, les opinions del mestre.

La segona edició de la Guía Wagner (Península) és l’obra fonamental de Mayo, on va vessar els seus coneixements del compositor alemany i va revisar tota la discografia disponible en aquell moment. Com és habitual, tots els crítics acaben manifestant les seves fíl·lies i fòbies, i Mayo no en va ser una excepció. Si la reivindicació de la figura de Knappertsbusch va ser la seva principal aportació, el seu tractament de directors com Krauss o Karajan són molt més discutibles.

El punt segurament més aberrant del llibre és el moment on anuncia el pitjor Parsifal de tota la discografia, que és aquest:

Mayo tenia una fòbia visceral cap a Pierre Boulez, malgrat que el director va ser escollit pel seu admiradíssim Wieland Wagner, i els atacs contra els primers Parsifal i L’Anell de Chéreau van ser constants. Per desgràcia Mayo no va poder viure la tornada de Boulez a Bayreuth el 2004 i 2005.

És tan dolent aquest registre? La resposta és no, ni molt menys. En primer lloc pel repartiment. Hi ha com a mínim tres cantants sensacionals que estan a un gran nivell: King (Parsifal), Stewart (Amfortas) i Ridderbusch (Titurel). Crass va ser sempre un Gurnemanz solvent, McIntyre era un bon Klingsor i la Jones, malgrat algunes oscil·lacions, feia una Kundry molt ben cantada, i amb una veu molt millor que a la segona meitat dels 70. A això cal afegir-hi el meravellós cor de Bayreuth i una excel·lent captació sonora.

Pierre Boulez, naturalment, sempre ha desenvolupat el seu polèmic concepte de Parsifal. I l’ha mantingut: quan va tornar el 2004 les variacions eren mínimes (llàstima del repartiment, perquè l’orquestra era molt millor). S’hi pot estar d’acord o no, però aquesta és una obra que necessita més que d’altres un concepte que la sostingui. Es pot optar per la mística (Kna), el drama (Krauss, Jochum), la bellesa romàntica (Kubelik) o la desacralització moderna (Boulez), i Wagner permet totes aquestes lectures i moltes més.

Lluny de ser el pitjor, considero aquest registre d’escolta imprescindible pels wagnerians, i tant de bo molts s’hi acostessin sense prejudicis. En el meu cas donaria el premi de pitjor registre oficial als de Levine, un bon director que no ha sabut trobar mai el to a l’obra.

King Solomon

L’home d’aquesta espectacular fotografia és Solomon Burke (Filadèlfia, 1940), un dels grans artistes en actiu i l’absolut Rei del Rock’n’soul. Part predicador, part cantant, als 12 anys ja era a la carretera salvant ànimes amb la seva música soul. Tot en ell és excessiu, incloent el pes, les desenes de fills, néts i besnéts, el nombre de benediccions papals i la funerària que té en propietat.

Els anys seixanta van ser la seva època d’esplendor, i va ser el 1964 quan va escriure i enregistrar una cançó immortal: Everybody needs somebody to love, després versionada pels Rolling Stones, pels Blues Brothers i per infinitat d’artistes. A partir dels setanta va desaparèixer dels circuits comercials més importants, tot i que va seguir enregistrant discs i predicant. Tal com deia en una entrevista a La Vanguardia, la seva missió és cantar en bars, discoteques i casinos, perquè és allà on es troben els pecadors, prop de la tentació, i no a les esglésies.

Burke va ser feliçment recuperat el 2002 amb un àlbum extraordinari, Don’t Give Up on Me, on va cantar cançons originals de Dylan, Waits, Morrison, Costello i altres. Allà va demostrar que continua tenint una veu prodigiosa.

D’aquest CD us proposo sentir None of Us Are Free, on ens recorda que ningú no es lliure mentre un de nosaltres continuï encadenat. Gaudiu-ne.

Memories, d’Ives

Si fessim el premi al compositor de trajectòria vital més estranya (on hi podria concórrer gent com Janacek, Duparc o Gesualdo), un dels seriosos aspirants seria l’americà Charles Ives (1874-1954). Ell va ser el prototipus de compositor solitari. De dia es guanyava la vida com a exitós empresari d’assegurances, i de nit componia al marge de tot l’establishment musical. Mai no va buscar agradar al públic o seguir les modes, i la majoria de la seva obra no es va representar en vida seva. Va ser gràcies a uns pocs entusiastes, entre ells el nostre admirat Bernard Herrmann, que mica en mica es va anar donant a conèixer.

Com és el cas de tots els autors de simfonies, aquestes són les peces més conegudes d’Ives, així com les seves sonates per a violí o per a piano i els seus dos quartets de cordes. Tot i així, també va compondre un gran nombre de cançons. La que he escollit avui porta el títol de Memories.

Memories és una composició força estranya perquè té dues parts absolutament diferents, gairebé oposades. La primera està etiquetada com a “Very pleasant” (presto), i amb un ritme frenètic evoca l’emoció dels moments previs a una representació operística. Com a curiositat, el cantant també ha de xiular.

 We're sitting in the opera house;
 We're waiting for the curtain to arise
 With wonders for our eyes;
 We're feeling pretty gay,
 And well we may,
 "O, Jimmy, look!" I say,
 "The band is tuning up
 And soon will start to play."
 We whistle and we hum,
 Beat time with the drum.

 We're sitting in the opera house;
 We're waiting for the curtain to arise
 With wonders for our eyes,
 A feeling of expectancy,
 A certain kind of ecstasy,
 Expectancy and ecstasy... Sh's's's.

La segona part, en canvi, és “Rather sad” (un adagio), i en un to gairebé exageradament trist ens presenta el record de a melodia que cantava l’oncle.

 From the street a strain on my ear doth fall,
 A tune as threadbare as that "old red shawl,"
 It is tattered, it is torn,
 It shows signs of being worn,
 It's the tune my Uncle hummed from early morn,
 'Twas a common little thing and kind 'a sweet,
 But 'twas sad and seemed to slow up both his feet;
 I can see him shuffling down
 To the barn or to the town,
 A humming.

L’autor de la lletra és el mateix Ives. La cançó va ser composta el 1897, però no es va publicar fins el 1922 dins la col·lecció 114 songs, i la primera representació documentada és de 1949! La versió que us presento la canta Thomas Hampson amb Michael Tilson Thomas al piano.

Remake

Darrerament el cinema americà està produint més remakes que mai, potser amb l’esperança que treballar amb uns materials ja coneguts augmentarà l’èxit de la nova pel·lícula. Aquestes operacions solen fracassar, però tot i això la tendència continua.

L’òpera, en els seus quatre-cents anys d’història, també compta amb els seus remakes, amb adaptacions diverses d’una sola font literària i amb versions d’obres preexistents. Avui us proposo veure’n una llista, que tot i ser àmplia no és gents exhaustiva. He deixat fora voluntàriament les òperes basades en la mitologia clàssica, molt de moda en els primers anys del gènere.

Faust. El mite de Faust ha tingut una influència extraordinària tant a la literatura com a la música. En l’òpera es manté al repertori un pòquer inigualable: La damnation de Faust de Berlioz (1846), el Faust de Gounod (1859), Mefistofele de Boito (1868) i Doktor Faust de Busoni (1925).

Manon. Fa un parell de temporades el Gran Teatre del Liceu ens va recordar el gran nombre d’òperes basades en L’histoire du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut: la desconeguda Manon Lescaut d’Auber (1856), la Manon de Massenet (1884), Manon Lescaut de Puccini (1893) i l’excel·lent Boulevard Solitude (1952) de Henze.

Romeu i Julieta. De l’obra més popular de Shakespeare se n’han fet com a mínim 24 òperes. Es mantenen al repertori I Capuleti e i Montecchi de Bellini (1830) i Roméo et Juliette de Gounod (1867). També hi ha versions més lliures com la celebèrrima West Side Story de Bernstein (1957).

Dom Joan. Evidentment no cal presentar el Don Giovanni de Mozart (1787), però altres compositors han fet les seves versions del mític personatge. Entre ells el rus Dargomyzhsky amb El convidat de pedra (1872) i el txec Schulhoff amb la polèmica Flammen (1932).

Turandot. Del drama de Carlo Gozzi el públic només en recorda l’òpera inacabada de Puccini (1926), però abans Busoni en va fer la seva versió (1917).

La bohème. Un altre cas on Puccini es va imposar, i la seva adaptació de Scènes de la Vie de Bohème, estrenada el 1896, es va avançar un any a la fosca versió de Leoncavallo.

Boris Godunov. Molt abans que Mussorgski creés la seva obra mestra (1869), el compositor barroc alemany Johann Mattheson va compondre un Boris Goudenow (1710). Aquesta òpera fa servir la figura històrica només com a excusa, i el subtítol de l’obra, “El tron aconseguit per mitjà de l’astúcia o l’Honor feliçment unit a l’amor”, ens pot indicar per on van els trets.

Tristany i Isolda. Creieu que algú es podia atrevir a tornar a versionar aquesta llegenda medieval després de l’aclaparadora Tristan und Isolde (1865) de Wagner? El suís Frank Martin va tornar a l’arrel de Tristan i Iseult a Le vin herbé (1938).

Barbablava. L’única òpera de Béla Bartók és la cèlebre El castell de Barbablava (1918), però uns anys abans Paul Dukas va estrenar Ariane et Barbe-bleue (1907), basada en la mateixa història.

Wozzeck. L’impactant i inacabat Woyzeck de Büchner va inspirar el Wozzeck de Berg (1926), segurament l’òpera més important del segle XX. Quatre mesos després Gurlitt en va estrenar la seva versió. Com a curiositat, Gurlitt també va compondre uns Soldaten que han quedat a l’ombra dels de Zimmermann.

El Boris de Wernicke

Aquests darrers dies, força atrafegats i sense temps pel bloc, he pogut degustar l’enregistrament en vídeo d’una de les produccions més clàssiques i exitoses dels noranta: el Boris Godunov de Herbert Wernicke (1946-2002) al Festival de Pasqua de Salzburg.

La producció de Wernicke és monumental, i aprofita la immensitat de l’escenari del Festspielhaus. Al fons, els retrats de tots els líders de Rússia, des dels primers tsars fins a Borís Ieltsin. I pocs elements més: una enorme campana, el rellotge, el tron.

La versió aposta més per una lectura política que pel drama personal del tsar Boris. Wernicke potencia el contrast entre el poble, sotmès, famolenc, i els seus líders, una despreciable casta de mafiosos. La tragèdia del poble rus és, al capdavall, la base de l’òpera de Mussorgski i un tema sempre actual. Els mateixos desesperats que aclamen Boris a la primera escena són els que segueixen el fals Dimitri a la darrera.

El protagonista de l’enregistrament és un vell conegut de Liceu, Anatoli Kotxerga, que dóna bé el paper tot i no tenir la talla vocal d’alguns noms il·lustres. La resta del repartiment és bo, descant sobretot la impactant Marina de Marjana Lipovsek i el sibil·lí príncep Xuiski de Philip Langridge (fantàstic el seu rostre quan està en segon pla). I al fossat hi ha el gran, enorme Claudio Abbado, que usa la partitura de 1872 amb l’afegit de l’escena de la catedral i l’orquestració original de Mussorgski.

Incomprensiblement aquest imprescindible registre encara no s’ha editat en DVD, però esperem que aparegui aviat i en pugui parlar més a fons.