Les dotze (2): Lohengrin

Si La flauta màgica és l’òpera que m’ha acompanyat tota la vida, Lohengrin és el títol que em va despertar la passió. I recordo perfectament el moment. No va ser en un teatre, sinó a casa. Vaig comprar la famosa versió de Rudolf Kempe, i el que vaig sentir va ser això:

Quan va acabar el preludi, em vaig treure els cascos i vaig pensar: “com he pogut viure tants anys sense sentir aquesta música?”. I així va començar tot.

Lohengrin va ser la culminació de les òperes romàntiques de Wagner, abans de fer el salt cap els seus drames musicals. Tot i axò, i a diferència de L’Holandès errant i Tannhäuser, l’autor mai no va revisar la partitura. Per fi havia assolit l’obra total.

L’argument és força curiós, perquè hauria de ser la més simple de tot el repertori wagnerià: una parella de bons, una de dolents i l’inevitable conflicte. Dit això, la conclusió no pot ser més sorprenent. En lloc d’un triomf de l’amor o de la mort del protagonista (els finals habituals de l’òpera romàntica), Lohengrin acaba amb un fracàs: l’heroi, amb l’esperança que ell representa, marxa perquè no som dignes d’ell. Wagner no va escriure mai cap final tan arriscat.

L’obra comença amb una de les pàgines més sublims de la història de la música, el cèlebre preludi. El primer acte pot resultar una mica àrid en comparació, sobretot al principi, però la tètrica música de l’inici del segon ens torna a posar en situació. Wagner, dramaturg expert, es guarda una carta a la màniga i no torna a fer aparèixer la música del preludi fins gairebé al final del tercer acte, quan el protagonista es disposa a cantar el seu passatge més extraordinari: “In fernem Land”.

A part de Lohengrin, l’altre personatge que domina l’obra no és Elsa sinó Ortrud. Sens dubte és una criatura malvada, però té un motiu: el seu món pagà s’extingeix i es veu substituït pel cristianisme. Fixeu-vos, però, que aquest rol té una força terrible tot i cantar molt poc. Al primer acte només participa del concertant final, i al tercer té només sis versos.

L’òpera també inclou el millor ús del cor d’una òpera wagneriana. En lloc de ser part de la trama o de tenir un caràcter simbòlic, el compositor l’usa com si fos un cor grec. Ells són la veu del públic, comentant l’acció, emocionant-se o patint amb nosaltres.

Se sol dir que no hi ha cap enregistrament de Lohengrin que sigui plenament satisfactori, potser perquè tots sis protagonistes (inclòs l’Herald) han de ser extraordinaris, així com el director i l’orquestra. Hi ha però unes referències clares. Una és la gravació de Kempe que ja he mencionat, tot i que a alguns no els agrada Thomas i a ningú Wiener. L’altra és el Bayreuth dels 50, amb noms com Windgassen, Konya, Grümmer, la sensacional parella Varnay – Uhde o Fischer-Dieskau com a Herald.

Ara bé, pels que no tingueu por dels registres amb mal so, res no es pot comparar amb els fragments del Bayreuth de 1936, amb Furtwängler al fossat i Völker cantant el millor cavaller de la història. Aquí els teniu.