Janacek, Boulez, Chéreau: l’excepcionalitat

Els francesos Pierre Boulez i Patrice Chéreau han treballat junts en tres ocasions, i les tres han resultat històriques. A L’Anell del Nibelung de Bayreuth van dinamitar la manera de representar Wagner, humanitzant fins a l’extrem déus i herois. Poc després van presentar al món la Lulu en tres actes. I fa poc es van tornar a reunir amb l’objectiu d’esvair-nos un dubte que teníem.

Ara ho podem afirmar amb rotunditat: De la casa dels morts és la millor òpera de Leos Janacek, i una de les dues o tres més grans del segle XX. Si no us ho creieu, podeu anar a buscar aquest DVD.

L’opció que va triar Janacek per la seva darrera obra era arriscadíssima: adaptar el text de Dostoievski sobre els seus anys en un presidi de Sibèria. El resultat és una òpera on hi manquen dos dels elements fonamentals del gènere, els personatges i la trama. Durant noranta minuts veurem petites escenes de la vida quotidiana dels presoners, les seves misèries, els conflictes. La massa humana és la protagonista, i només de tant en tant alguns condemnats emergeixen com a solistes durant una estona, per tornar a ser absorbits pel cor ràpidament.

Hi ha, tot i això, alguns personatges reconeixibles. Gorjancikov, el presoner polític, és el teòric protagonista perquè la seva arribada obre l’òpera i la seva marxa la tanca. El jove Aljeja ràpidament es fa amic seu, i també hi ha un vell presoner, però cap dels tres canta més de vint línies. Llavors hi ha els quatre homes que ens explicaran què hi fan a Sibèria en un monòleg. Són el psicopàtic Luka, l’embogit Skuratov, el vagabund Sapkin i el tràgic Siskov.

La música de Janacek és magistral, va al moll de l’os, però també té molts moments d’una extraordinària bellesa. L’òpera amaga grans sorpreses, com la pantomima que en cinc minuts explica la història de Don Giovanni, naturalment només representada per homes.

La producció que preserva aquest DVD, enregistrat a Aix-en-Provence, manté el nivell magistral de l’òpera, i alhora que és fidel al llibret n’accentua molts dels seus aspectes.

Chéreau situa l’acció en una presó intemporal, i no cal que recordem la història del segle XX per saber el què això significa. El francès, com a moltes altres produccions seves, aposta per l’element físic, corporal. A l’escenari hi trobem solistes, cor i actors, però som incapaços de distingir qui és qui: el treball actoral és excepcional.

A tot el repartiment només hi ha dos noms coneguts. Olaf Bär, gran liedeista, és Gorjancikov, i un veteraníssim Heinz Zednik, antic company d’aventures (va ser Loge i Mime a l’Anell de Bayreuth), és el vell presoner. La resta de solistes ignoro d’on han sortit, però el nivell és altíssim. He de mencionar els quatre que tenen a càrrec els monòlegs, tres tenors i un baix, perquè estan excepcionals en tots els aspectes: veu, cant i interpretació, en una simbiosi poques vegades vista en un DVD, i menys per (semi)desconeguts. Apunteu-ne els noms, sobretot els dos primers: Stefan Margita (Luka), John Mark Ainsley (Skuratov), Peter Hoare (Sapkin) i Gerd Grochowski (Siskov).

I Boulez, en la seva darrera intervenció en un fossat d’òpera, simplement ens fa un regal ajudat de la Mahler Chamber Orchestra. Tota l’agressivitat que té la canònica versió de Mackerras desapareix per oferir-nos una bellesa i un lirisme extrems.

M’estic excedint en les lloances? Doncs una més. El DVD inclou allò que tots haurien de tenir de sèrie: quaranta minuts de making off, incloent llargs assajos de Chéreau, Boulez i el coreògraf.

Tot plegat simplement imprescindible.