Die Walküre, Stein 1972

Fa uns dies us comentava L’or del Rin que es va oferir a Bayreuth el 1971. Per a la primera jornada d’aquest Anell del Nibelung de Horst Stein i Wolfgang Wagner us proposo avançar fins el 1972, perquè un parell de canvis en el repartiment fa que hi sortim guanyant. El document es troba fàcilment a la xarxa i té un so excel·lent, amb l’excepció de tres o quatre moments molt breus on es produeix una distorsió.

Si al pròleg vaig ser crític amb la direcció de Stein (a la foto), per a La Valquíria cal reconèixer una gran millora. El director es pren l’obra de manera enèrgica, i el primer acte és d’una intensitat brutal. Al segon i tercer la velocitat perjudica alguns dels moments més colpidors, però l’interès no decau en cap instant. Tot i això és el repartiment el que converteix el registre en altament recomanable, sobretot per la gran sorpresa que causen les dues protagonistes femenines.

Els dos germans welsungs van arribar de la mateixa manera a Bayreuth: acompanyats en cotxe per Hans Hotter. James King és un enorme Siegmund, tant pel seu timbre noble i viril com per la gran tècnica, però és que a més aquesta és una de les seves grans tardes. Està simplement pletòric, i per si fos poc es marca dos Wälse! impressionants.

La gran sorpresa és Gwyneth Jones com a Sieglinde. Si només heu sentit la seva Brünnhilde per a Chéreau, sovint xisclada i amb massa vibrato (el tema interpretatiu és al marge), en aquesta Valquíria podreu entendre d’on venia la seva reputació. La veu és magnífica, sense cap dels defectes habituals. Naturalment la gal·lesa és també una gran actriu.

Completa el primer acte Karl Ridderbusch com a Hunding. L’alemany era un cantant sensacional, però crec que té un timbre massa maco i líric per aquest brutal personatge.

Wotan no és Theo Adam, que aquell any va cantar altres funcions, sinó Thomas Stewart. L’americà, enorme Gunther i Amfortas, era més baríton que baríton-baix, i a vegades es queda curt en els greus o li falta un punt de volum. Tot i aquests petits problemes, dóna perfectament la talla com a déu.

Com a Brünnhilde tenim l’altra sorpresa del registre. És Catarina Ligendza (foto de la dreta), ben coneguda per ser la Isolde dels registres en viu de Carlos Kleiber. La seva veu no és de soprano dramàtica sinó de lírica, però a mi m’ha convençut plenament. Canta perfectament els Hojotoho! inicials, i no té cap problema a la resta de l’obra.

L’única decepció relativa és Anna Reynolds com a Fricka, que si bé té una bona línia de cant, més aviat sembla una soprano curta que una autèntica mezzo. La mateixa Reynolds participa en el bon octet de lluitadores.

Resumint, si L’or del Rin era interessant, aquesta Valquíria em sembla molt bona, amb una direcció solvent i alguns cantants de gran nivell. No mereix en absolut ser ignorada.

Die Walküre. 1972. King, Ridderbusch, Stewart, Jones, Ligendza, Reynolds, Schwarzenberg, Rhein, Vilma, Pring, Johnson, Gramatzki, S. Wagner. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein