Das Rheingold, Stein 1971

L’arribada d’internet i la banda ampla han posat a la nostra disposició un gran nombre de documents en viu que abans només es trobaven en col·leccions privades, i que es passaven de mà en mà. El Festival de Bayreuth és una mina, perquè cada any la Ràdio de Baviera retransmet la primera funció de totes les produccions. Si bé els registres més importants ja fa temps que es trobaven (qui no té una caixa negra de Golden Melodram?), ara podem descarregar-nos de la xarxa documents més secundaris però també interessants.

Avui vull comentar-ne un d’ells, L’or del Rin de 1971. Naturalment no posaré els enllaços, però si busqueu amb les paraules adequades el trobareu fàcilment. El so és de qualitat, en estèreo i amb només alguna petita interferència.

Situem-nos. Wieland Wagner havia mort el 1966 i es Festival es trobava en un moment de transició. El 1970 Wolfgang va muntar la seva segona versió de l’Anell, també basada en un espectacular disc circular sobre l’escenari. Els cantants van anar canviant, i la generació dels formats amb Wieland (Adam, King, Stewart, Paskuda) van deixar pas als puntals de l’Anell de Chéreau (McIntyre, Jones, Zednik, Mazura), amb alguna notable excepció.

El director triat va ser Horst Stein, que durant anys va actuar com a “home de la casa” en moltes produccions, un paper que també ha fet Peter Schneider. Stein opta per una direcció molt ràpida, fins i tot accelerada a la primera escena, fet que crea alguns problemes als cantants durant tota l’obra. Tot i això, tot és solvent i al seu lloc.

Wotan és Theo Adam, i amb això cal dir poca cosa més. Tots sabem que el seu timbre era lleig i a vegades el vibrato molestava molt, però també és cert que tenia l’estatura i l’autoritat adequada per ser el déu, sense problemes a cap zona del registre.

La primera sorpresa és Loge. Si al seu primer Anell Wolfgang va optar pel rei dels tenors de caràcter, Gerhard Stolze, aquí es va inclinar per un heldentenor. La veritat és que no sé massa res de Hermin Esser (a la foto, com a Froh), i sospito que va ser el típic tenor de bon nivell que es va estavellar quan va interpretar papers massa ambiciosos (va ser Tristany i Tannhäuser al Festival). Però aquí fa una gran creació, i tot i que sap ser burleta quan cal, també sap treure l’autoritat i l’alçada divina que només un heldentenor sap donar. Molt bo el seu monòleg.

Completant el trio protagonista, Alberich és… Gustav Neidlinger. Sí, vint anys després el seu intèrpret més emblemàtic continua donant guerra. Naturalment el timbre és una mica més aspre, i li manca la contundència que tenia amb Krauss (1953), però el domini musical i interpretatiu del paper és total. La llàstima és que el ritme de Stein el desquicia força, i té un incomprensible error de memòria quan ha de renunciar a l’amor. La maledicció és, naturalment, marca de casa.

Vocalment el rei d’aquest document és Karl Ridderbusch, el “baix líric”, que fa un Fasolt d’una bellesa inigualable (incomprensiblement Karajan li donava l’altre gegant). La resta del repartiment té un nivell entre bo i molt bo, potser amb l’excepció del Fafner anodí de Peter Meven i l’insuportable Mime de Georg Paskuda. També cal dir que una especialista com Marga Höffgen va tenir millors tardes.

Com a curiositat final, diré que aquest document té un gran nombre de cantants que conserven el rècord de nombre d’intervencions amb seu paper a Bayreuth. Són Neidlinger (16 anys!), Höffgen (14), Adam (13), Nienstedt (11) i Ridderbusch (9).

Das Rheingold. 1971. Adam, Nienstedt, Ek, Esser, Ridderbusch, Meven, Neidlinger, Paskuda, Reynolds, Martin, Höffgen, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein