És un dels grans fenomens paranormals de l’òpera: les tres grans sopranos dramàtiques del Nou Bayreuth, les tres darreres cantants que van portar aquest nom amb propietat, no només no s’odiaven a mort sinó que a més eren amigues. Els germans Wagner van ser prou llestos com per contractar les tres per al Festival, i aquesta va ser la culminació de la carrera de Martha Mödl, Astrid Varnay i Birgit Nilsson.
A les seves imprescindibles memòries, la Varnay dedica tot un capítol a comparar-se amb les seves dues companyes, i a discutir quins eren els punts forts de cadascuna (ara penseu quina altra intèrpret seria capaç de ser el mateix). Una de les conclusions és que, Brünnhilde i Isolde al marge, les tres van encarar el seu repertori de forma molt diferent. Per exemple, si la Nilsson va cantar sempre els papers més lírics (Elsa, Elisabeth), la Varnay els va abandonar de seguida i la Mödl no els va interpretar mai perquè originalment era una mezzo.
Per tal de mostrar les seves diferents característiques, la Varnay fa un exercici molt interessant que us proposo seguir: veure quin era el gran moment de cadascuna d’elles a El capvespre dels déus.
Segons aquest raonament, la veu pura i els aguts facilíssims de la Nilsson la feien brillar especialment en els moments més romàntics, com per exemple a la Brünnhilde radiant del pròleg. La podeu sentir a continuació
a l’Anell de Böhm de 1967, acompanyada del veterà però encara impressionant Windgassen.
En canvi la Varnay tenia un temperament completament diferent, i ella mateixa afirmava que la seva gran escena era el ferotge jurament del segon acte, un moment d’una força brutal. Us he triat la versió de Krauss de 1953, amb tots els habituals (Windgassen, Uhde, Greindl…) en plena forma.
Tot i això, reconeixia la Varnay que cap de les dues podia superar l’instint tràgic i l’entrega absoluta que posava la Mödl a l’escena de la immolació, i que ningú no deia com ella el terrible “Ruhe, ruhe, du Gott!“. Aquí a teniu, encara pletòrica de veu, també el 1953 però al cicle que va dirigir Keilberth.
Què en penseu d’aquesta comparativa? Tenia raó la gran Varnay? En qualsevol cas podeu treure els reclinatoris una altra vegada…
2 respostes fins ara
Vianant // 28 Maig 2008 a 10:07 am |
Sens dubte estem parlant de tres de les més grans!!! Cascuna amb unes virtuts més accentuades que les altres… però TRES RECLINATORIS!
ximo // 29 Maig 2008 a 11:52 pm |
TOTES TRES IMPRESCINDIBLES, però no em facis escollir a qui m’estimo més, si al papa o a la mama.
Els reclinatoris queden petits, petits per aquestes dones. Com li vaig dir en persona al Vianant en ocasió del final del primer acte de DIE WALKÜRE al Liceu, en aquest cas per la Meier, cal un altar ple i farcit, per aquestes tres dones, un per cadascuna.
La Varnay, la meva santa particular, tenia raó en l’apreciació de les tres veus.